Sintonia Brossa-Bordons-Pedrals, si us plau!

Era dilluns i a la Fundació Joan Brossa s’albirava una tarda de gaudi. L’especialista i vice- presidenta d’estudis de la Fundació, Glòria Bordons, i el poeta i recitador, Josep Pedrals ens oferien un dels diàlegs més entusiastes dels últims temps sobre Brossa. I és que el cicle Ens va fer Joan Brossa entomava la sisena sessió amb aquests dos noms de referència i proximitat, oferint un recorregut pels sonets i sextines que el poeta ens ha deixat publicats en 22 poemaris.

Què fa que Brossa no s’acabi mai? Pedrals llançava la pregunta, cap a l’inici del diàleg, amb el somriure i l’admiració particulars mentre Bordons assentia i afegia: “Brossa fa sonets i no n’acaba mai de fer”. El poeta de l’avantguarda del segle XX s’inicià en aquesta forma poètica per culpa de J.V. Foix, recordava Bordons. Seguint els consells de Foix, arriba als sonets hipnagògics, agrupats al recull titulat Poesia Rasa (1970), llibre que comprèn Fogall de sonets (1943-48) o Sonets de Caruixa (1949), entre molts d’altres. Aquests esdevenen les primeres temptatives del poeta de voler amotllar les imatges hipnagògiques a la forma del sonet i com recorda Bordons, el poeta no en té mai prou.

De seguida arriba el trencament en el llenguatge, cap a la suma de sintagmes i amb un estil telegràfic i així ens arriben els sonets de Mercurial o Viltinença, publicats a Càntir de Càntics, o els sonets disminuïts de Malviatge l’any 1954, recollit a Ball de sang. El caràcter més experimental es comença a fer palès a l’obra brossiana i Pedrals, dilluns, ens n’oferia un bon tast.

No faltaren tampoc els sonets de caire polític com per exemple Llaor, que Brossa dedicà a l’atemptat de Carrero Blanco l’any 1973, i que encara avui el públic no pot sinó sentir la complicitat amb el poeta. Bordons recordava que també hi va haver lloc pels sonets amorosos amb l’ús d’un llenguatge més quotidià.

A banda del sonet, la tarda de dilluns ens va servir per recuperar algunes sextines de Brossa, l’altra forma poètica que situa el poeta en un lloc excepcional a partir dels anys setanta, amb un trencament formal i estilístic que busca els límits de l’expressió artística.
Pedrals insistia en el retorn que Brossa feia a les coses, com el poeta no tancava molts dub- tes i potser tenim encara aquest vast camí obert per seguir. Al mateix temps, Bordons des- tacava la investigació lingüística tan genuïna, amb l’expressió triada per a dir cada cosa.

La importància de recitar a Joan Brossa en veu alta es va fer palesa entre dues generacions -Bordons i Pedrals-, que reclamen amb força la pervivència d’una manera de fer i d’una manera de dir. Avui, immersos i perduts al segle XXI, penso que l’obra poètica de Joan Brossa és una peça clau per no trobar límits en la creació artística.

A vegades ens passa que trobem a faltar coses que no sabíem que trobàvem a faltar i, en canvi, són ben a prop. I és que l’aposta d’aquest diàleg Bordons-Pedrals va fer bullir l’olla amb un continuum de sonets i sextines en sintonia excepcional i una sensació d’haver re-tornat al poeta, de qui mai hem marxat.

La propera data del cicle Ens va fer Joan Brossa és el 20 de maig a les 19h de la tarda a la seu de la Fundació, amb Pere Gimferrer i Maria Sevilla. Jo, de vosaltres, no m’ho perdria!