Sílvia Alcàntara: “A la colònia et limitaven fins i tot els somnis”

Sílvia Alcàntara va donar-se a conèixer amb el llibre Olor de colònia, però aquesta escriptora fa anys que no para d’escriure. Enguany ha presentat la seva tercera novel·la, Els dies sense glòria. Ara Guiomar Rovelló i Clàudia Rius l’han entrevistat per Núvol.

Vostè va créixer en una colònia tèxtil. Hi tenia cabuda la vocació d’escriure?

Jo vaig néixer l’any 44, quan tenia 14 anys era l’any 58. Tothom lluitava per poder menjar. La gent allà no pensava ni en escriure ni en fer res més que no fos treballar moltes hores cada setmana. Tothom. Escriure em sembla… Els meus somnis d’aquella època… Jo pensava que m’agradaria fer teatre, però el meu somni era ser dependenta en una botiga. Hauria estat el somni de la meva vida. No vaig pensar mai que pogués ser escriptura. No sentia aquesta vocació. Et limitaven fins i tot els somnis.

Si a la colònia l’educació era limitada, com va aconseguir crear-se un estil literari?

Creu que hagués sigut escriptora si no hagués viscut en una colònia?

Sí, no té res a veure que vagi viure en una colònia. Em va permetre explicar com s’hi vivia i aquesta ha sigut una novel·la, però n’he escrit d’altres que no tenen res a veure. El tema de la colònia m’ha donat molt nom perquè es va donar la casualitat que mai ningú n’havia parlat. Les colònies van marcar la vida de Catalunya durant molts anys, un centenar d’anys, però a ningú se li havia acudit d’escriure’n. En canvi, és un ambient que havia desaparegut.

Vaig pensar que era molt interessant des d’un punt de vista literari poder escriure d’un món que havia desaparegut. I era el meu món, perquè jo vaig viure allà vint anys. Això va fer que se’n fes ressò, que la gent que hi havia viscut ho revisqués, que la gent que no ho coneixia s’hi interessés. Això formava part de la història de Catalunya, durant 100 anys va donar pa a molta gent. Es parlava del tèxtil, i tant! N’hi havia llibres, moltíssims! Però eren tots llibres tècnics. Parlaven de com s’havia desenvolupat la industria, de com es treballava, d’on es comprava el fil, de com es feia… Però de com ho vivien la gent, de com ho patien, que l’amo amb el seu sistema paternalista semblava que els protegia i el que feia era explotar-los… Des d’aquest punt de vista no s’havia explicat.

Canviaria alguna cosa d’Olor de colònia?

No, jo aquest llibre vaig estar cinc anys escrivint-lo. Vaig treure, posar… No és que vagi passar l’aprenentatge amb aquest llibre, n’havia escrit dos abans. El vaig escriure quan ja estava segura que dominava els personatges i em veia molt capaç. Vaig explicar la veritat des del meu punt de vista. No canviaria el missatge. Ara dius: això ho allargaria… Tampoc! M’ho vaig pensar molt i hi vaig treballar durant anys.

Com és que comença el capítol de la mateixa forma que acaba l’anterior?

Això va ser una cosa molt curiosa. Els que escrivim de vegades tenim una paraula al cap i l’anem repetint, i es va donar la casualitat que en els dos primers capítols vaig veure “coi!, aquí repeteixo la paraula, això ho hauré canviar”. Però aleshores, ostres!, també és maco que surti la mateixa paraula amb un significat diferent, perquè es repeteix la paraula però no continua. I dic: “si això ho faig amb tots, no l’hauré de canviar”. D’aquesta manera, per casualitat, va resultar que en alguns capítols això em servia d’al·licient per començar el següent. Alguns vegades també em va resultar un gran entrebanc, però com que m’agradava, ho vaig deixar. I m’ho ha alabat molta gent! Com a lector, al principi no te n’adones, però quan vas llegint ja estàs pendent de veure com continuarà l’altre capítol.

Quins són els seus hàbits a l’hora d’escriure?

Et lleves al matí, una dutxa i un cafè amb llet. Per a mi aquella és la millor hora. Els telèfons no sonen, no hi ha soroll, no hi ha la família que un entra l’altre surt , un et demana… Per tant, per mi és la millor hora. Els meus hàbits són llevar-me a les sis i escriure. Dino tard perquè així el matí se’m fa més llarg, i a la tarda ja no tinc el cap per escriure, em dedico a altres coses.

El seu últim llibre és Els dies sense Glòria. Busca desaparèixer i que els personatges creïn la trama?

Els dies sense Glòria comprèn una època molt llarga. La idea inicial era aquesta o ha anat construint la història a mesura que anava escrivint?

No, la idea era explicar la vida de la parella, l’Enric i la Glòria. La història podia començar l’any 63, quan es van conèixer, i a partir d’aquí ser més lineal i anar endavant. Perquè jo el que volia explicar eren els anys 60, 70, 80, 90 fins arribar al 2000: postguerra, transició, democràcia i tot el que ve després, les moltes il·lusions que teníem i el que ens vam trobar. Un cop tens la parella, per confeccionar els personatges has d’anar a buscar les arrels. Els pares. I a l’anar a buscar els pares, els vaig crear una història. Per això vaig una mica més enrere. No intento explicar la història exacta, ni diaris, ni dates. El que a mi m’interessava era escriure el que tots coneixem a través d’una família: com vivia, com patia i com gaudia, perquè és clar, els passa una mica de tot en aquesta família.

Els seus llibres fan per reviure la història, per això els recomanen a les escoles…

Això amb Olor de Colònia ha passat molt, perquè com que és una cosa concreta, uns anys determinats de la història tèxtil d’aquí, és un llibre que molts instituts posen de lectura. I jo vaig molt als instituts, que per cert, m’agrada molt d’anar-hi perquè la canalla quan fan batxillerat són molt inquiets, tenen molta curiositat i em fan unes preguntes… que no em fan la majoria de periodistes!