Sergi Belbel. Una altra Fedra si us plau

4.02.2015

Sergi Belbel serà al Festival Mot 2017 el dijous 23 de març a Olot. Conversarà amb el dramaturg i novel·lista Carles Batlle i el director de teatre Josep Maria Mestres sobre el soroll del passat en el nostre present i sobre la manera com els dramaturgs contemporanis s’enfronten amb el soroll del temps. Podeu veure la programació del Festival Mot aquí.

Sergi Belbel ha traduït Fedra de Jean Racine, que ell mateix dirigeix al Teatre Romea, amb un repartiment d’actors de luxe i Emma Vilarasau com a cap de cartell. Avui Núvol publica justament la traducció de Fedra de Belbel, un nou e-single de la Biblioteca del Núvol. Us el podeu descarregar aquí. No és la primera vegada que Belbel tradueix aquest clàssic del teatre francés. Als vint-i-dos anys, tot just acabada la carrera de Romàniques a la UAB, ja va fer-ne una primera traducció, que va foguejar amb els companys de l’Aula de Teatre de la Universitat Autònoma.

Sergi Belbel | © BiBi Oye/ Núvol

Sergi Belbel | © BiBi Oye/ Núvol

Bernat Puigtobella: En aquella època, el curs 1986-87, només hi havia la traducció del Ruyra, que havia quedat molt antiga, i encara no s’havia publicat la de Modest Prats a Quaderns Crema, i et vas proposar de fer una versió més propera als espectadors, que érem tots alumnes de la Facultat de Lletres. Com veus ara aquella traducció? N’has pogut aprofitar algun vers?

Sergi Belbel: Veig aquella traducció com una bogeria producte de la passió que em va inspirar el text de Racine, una passió podríem dir-ne “de joventut”. Aleshores, les meves competències, tant lingüístiques com dramatúrgiques, eren ben minses. Amb 29 anys de diferència, t’adones de tot el que has après amb el pas del temps. No vaig consultar en cap moment aquella traducció fins que vaig acabar-ne la nova versió. I crec que només n’he aprofitat un, de vers. Increïble. Estaria bé, si hi arribo, fer-ne una altra versió d’aquí a vint anys més. L’any 86, a l’Aula de Teatre de la UAB, rescatar una obra en vers alexandrí del segle XVII i representar-la crec que va ser gairebé una excentricitat. Dos dels actors que hi sortien són ara professionals del teatre: la Laura Conejero interpretava Enona i el Toni Casares, director de la Sala Beckett, era Hipòlit. Vam riure molt, malgrat el to tràgic. Fins i tot circula un vídeo mal gravat d’un dels bolos. Un dia, fa anys, amb la Conejero el vam mirar i gairebé ens morim dels atacs de riure que ens agafaven.

B.P: I ara, quasi 30 anys després, t’has proposat de retraduir-la. Suposo que ara entens aquesta obra d’una manera. No és el mateix fer una tragèdia als 22 anys que fer-la als 50. Què hi has vist ara que no havies vist la primera vegada que la vas traduir?

S.B: Les obres mestres, sempre ho dic, són aquelles que canvien amb tu al llarg del temps. Quan les revisites, hi veus coses noves, que t’havien passat per alt. Abans, quan era jove, a Fedra, hi veia una tragèdia sobre el desig no correspost. És normal, perquè era un conflicte que, qui més qui menys (tret d’uns pocs afortunats o afortunades), tots els joves ja havíem experimentat i a vegades podia arribar a turmentar-nos. Ara, en canvi, i gràcies també al treball que hem fet amb l’Emma Vilarasau i amb la resta d’actors, hi veig molt més una tragèdia sobre la culpa que sobre el desig, un dels sentiments més absurds i terrorífics, per autodestructiu, que pateix l’ésser humà en societat. És el sentiment de culpa el que tot ho embruta, finalment, i ho precipita tot cap a la tragèdia. La culpa és devastadora.

B.P: Quina versió t’ha resultat més difícil de fer, la primera vegada o ara que l’has tornat a fer tota per a un repartiment professional?

S.B: Ara, molt més. Abans no tenia en absolut el nivell d’autoexigència que crec que tinc ara. L’any 1986s vaig fer la traducció per gust, “per amor”, com si diguéssim. Ara hi ha alguna cosa més. La passió encara hi és, per descomptat, però el teatre per a mi ara és una feina, és la meva professió. Crec que això marca una gran diferència. Recordo encallar-me ben poc, en la primera traducció. Ara, cada dos versos hi trobava problemes i havia d’aturar-me. A vegades, he arribat a passar hores i hores per trobar una solució que em resultés mínimament satisfactòria. I si no la trobava, no tirava endavant. No podia fer-ho. Ha estat un procés complicat però apassionant.

B.P: Com ha anat els assaigs amb els actors. Heu fet algun treball específic a l’hora de dir el vers. Quines direccions els has donat?

S.B: Vaig fer aprendre el text als actors comptant les síl·labes de manera mecànica. Volia que se l’aprenguessin així per després trobar, entre tots, una manera de dir-lo respectant al màxim possible la mètrica. No concebo fer una obra en vers per trencar-lo perquè sí. M’agrada respectar-lo. Hi ha gent que ho troba antic, anacrònic, passat de moda. M’és igual. Jo ho trobo bonic i apassionant, sincerament. A mi em sembla una autèntica llàstima que s’hagi perdut aquesta preciosa tradició. Crec que el teatre en vers del segle XXI segurament són els musicals. Paraula amb ritme i música (i espectacularitat). Però no és ben bé el mateix. El text en vers no necessita cap orquestra. Però sí que demana molta musicalitat als intèrprets. Les actrius i els actors de Fedra fan, al meu entendre, exercicis gairebé de funambulisme. El text de Racine els demana una concentració i una precisió dignes de remarcar.

B.P: Diuen que la comèdia és el gènere més difícil, si es fa ben fet, però també és cert que fer tragèdia avui dia és gairebé impossible. Creus que el públic d’avui està preparat per entomar una tragèdia com Fedra?

S.B: Crec que hi ha de tot. Portem ja dues setmanes de funció i és molt curiós: hi ha comentaris de tota mena. Des de gent apassionada, justament pel fet de ser tragèdia i en vers, fins a gent que ho troba llunyà o passat de moda. És cert que no hem volgut fer un muntatge trencador sinó simple i directe, deixant tot el protagonisme a la paraula i als actors. Racine, en qualsevol cas, no és un plat per a tots els gustos. Però a mi, particularment, m’apassiona justament per la seva sensualitat, la força, la simplicitat i la pulsió rítmica (a vegades fins i tot eròtica) dels seus versos. Per a mi el seu text és com un cor bategant. Les paraules es converteixen gairebé en matèria. Es fan l’amor amb paraules, s’odien, es barallen, es maten també a través de les paraules. El teatre en vers, si hi entres i et deixes dur, té alguna cosa hipnòtica, gairebé ritual, que connecta amb sentiments molt profunds. Potser està més a prop de la litúrgia que del teatre, tal com l’entenem al segle XXI. Suposo que, al contrari, si no hi entres, pots arribar a pensar: “que els passa, a tots aquests? Per què criden? Per què s’ho agafen tot tan a la valenta? Per què parlen “tan raro“? El que queda clar és que el públic del segle XXI no ha vist gaires tragèdies perquè se’n fan ben poques i la majoria de les que es fan són adaptacions de dramaturgs moderns a temps i situacions més pròxims als de l’espectador. I aquest no és el cas de la nostra Fedra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. És una gran noticia, i a més gratuïta, era una llàstima que només poguéssim tastar la traducció d’oïda, felicitats per l’esforç i moltes gràcies. Avui tenim un país una mica més gran perquè tenim una llengua una mica més rica.

  2. M’agrada el teatre, però no en soc un bon crític. Trobo a faltar les bones crítiques teatrals, considero que ara tant sols hi ha propagandes d’obres teatrals.
    He vist Fedra al Romea, M’agraden els artistes que hi treballen, m’han agradat en moltes altres obres que han fet; però en Fedra……
    En teatre o literatura actuals es pot intentar apropar-se a cultures antigues, com una activitat de recerca d’aquella societats (i d’aprofundiment antropològic); però fer adaptacions d’adaptacions d’una història (inventada dins de la mitologia), per Eurípides, i adaptacions de Racine, Sèneca, etc., l’argument de la qual sense més, ara ja no és actual. D’històries d’incestos, i de “marros amorosos” ara n’hi ha moltes, però cal tractar-ho amb la mentalitat actual.
    En òpera se sap que, una veu de soprano ideal per cantar obres de Vincenzo Bellini (com és el cas de norma), no funciona per cantar obres de Richard Wagner, o per cantar Lucia di Lammermoor; ho poden fer, però tant sols hi posaran l’entonació sense desafinar, com si cantessin solfa, però sense posar-hi el sentiment, missatge i art que l’obra requereix.
    Pel meu gust, una veu de Fedra ha de ser podent, orgullosa, modulada i ben timbrada, amb alts i baixos sentimentals, amb una bona dicció per tal que arribi bé al públic; però passar-se tota l’obra amb una pronuncia de ploricó….. La veu dolça i clara de l’Emma Vilarasau l’he trobat fantàstica interpretant papers de “pigetes” actuals. Ella però és una artistassa i omplia l’escenari, igual que Mercè Sampietro i Lluís soler; però el decorat amb tantes pedres per terra, que no permetien trepitjar fort, per no ensopegar (com cal suposar que ho feien, o ho farien, unes figures mitològiques), no deixaven que els personatges “omplissin” l’ escenari. Els “deus ” i “herois” de la mitologia tant sols seien a terra en situacions de campanya, asseure’s i aixecar-te de terra no permet moviments gaire elegants i altius. Tots els artistes són bons i treballen bé, donaven molt de si mateixos, però va haver-hi moment que tenia la sensació que veia “Els Pastorets”; De Folch i Torres, sí; però pastores, on es pretén ridiculitzar el dimoni, però a Fedra no es pretén ridiculitzar a ningú; tants sol manifestar el seu comportament dins de les misèries humanes. Si és això el que s’hauria de remarcar d’aquestes obres antigues, pel meu punt de vista s’hauria de fer com “una introducció” a l’obra escrita d’Eurípides sense les “esporgades” posteriors per tal de fer un producte teatral per veure si te èxit, tal com va fer Jean Racine, i pel que sembla sense tenir gaire Èxit.

  3. Bon dia. No sé com descarregar el text traduït d´en Belbel. De fet no el trobo dins de la web Núvol.Algú em pot ajudar si us plau? Gràcies. Xavier Llach