Sergi Belbel: “El guionista ha deixat de ser una peça més de la producció”

Som a l’últim dia de rodatge de ‘Si no t’hagués conegut’, la nova sèrie de TV3 que s'estrena a l'octubre.

El 15 d’octubre s’estrena una nova sèrie de TV3. “Si no t’hagués conegut” parteix d’una idea original de Sergi Belbel, que també fa tasques de guionista conjuntament amb Cristina Clemente i Roc Esquius. Els actors Pablo Derqui, Mercedes Sampietro, Andrea Ros, Paula Malia, Montse Guallar, Abel Folk i Sergi López, entre d’altres, formen part del repartiment sota la direcció de Kiko Ruiz Claverol. Hem assistit al rodatge de la sèrie i hem pogut parlar amb el seu creador.

Dimarts 21 d’agost, dos quarts de deu del vespre, Palau de la Música Catalana. Una gernació baixa les dues graonades del teatre en direcció al carrer. Tallen. La gentada puja les escales altra vegada i totes aquelles persones es preparen per tornar a fer-nos entendre que surten d’algun espectacle. Avui, però, resulta que la funció és això.

Mentre m’ho miro, penso en allò que asseguraven els grecs quan guaitaven el cel: el temps són cicles que es repeteixen. Seria bonic, penso. I que sempre comencéssim sortint del teatre, com qui surt del ventre d’una mare, un vespre d’agost, per l’escala gran.

Si no t’hagués conegut és una història d’amor que té dos personatges troncals (interpretats pel Pablo Derqui i l’Andrea Ros). S’esdevé un fet tràgic a partir del qual el protagonista, l’Eduard (Pablo Derqui), intenta desesperadament trobar el camí que l’ajudi a superar el trauma, i es fica en un laberint. La Liz Everest (Mercedes Sampietro), personatge clau en la sèrie, és la figura a la qual s’aferra l’Eduard per superar el seu problema. El motor que sosté tota la història és l’amor; i la tragèdia irromp aquí.

El protagonista, Pablo Derqui, també apunta que “no hi ha antagonistes o personatges dolents en la història. El dolent ho és pel destí tràgic inevitable. Això ens fa plantejar-nos la manera com afrontem la tragèdia”.

Som a l’últim dia de rodatge de Si no t’hagués conegut. Avui rodaran fins a les sis del matí. Abans que surti el sol, però, hem volgut parlar amb l’equip de la sèrie, i, en especial, amb Sergi Belbel, el visionari d’aquest relat enigmàtic i suggeridor, una història que es promet calidoscòpica, fosca i bigarrada a la vegada, farcida de matisos, de formes i de relleus.

La sèrie flirteja amb diferents gèneres. És bàsicament dramàtica (el drama és l’eix que vertebra la història d’amor), però hi ha capítols que tenen punts de comèdia, i, fins i tot, un toc soft de ciència-ficció, que està al servei de la història d’amor i que dona un punt diferencial i particular a la història. Pot semblar una sèrie convencional fins que hi irromp un element de raresa que aconsegueix canviar les coses.

Tu ets home de teatre. Què ofereix una sèrie televisiva que no ens puigui donar el teatre?

El teatre impedeix desenvolupar una història llarga, que faci evolucionar els personatges tal com ho hem pogut fer en aquesta sèrie. Representa una alenada d’aire fresc el fet de poder explicar una història sense els condicionaments físics i temporals que representa l’escenari.

Els actors Andrea Ros i Miquel Garcia Borda reafirmen aquest punt de vista: “Mai havia pogut tractar un personatge que ensenyi tantes facetes”, apunta Ros. Segons Garcia Borda, “els personatges de Belbel tenen molts colors, són molt interessants. Això fa que, quan veiem la sèrie, no ens quedem només amb l’acció, amb allò que està passant, sinó també amb l’entorn, amb el context, perquè els personatges creen un món”.

A més, hi ha una cosa que m’entusiasma a l’hora d’explicar una història, a l’hora de fer una sèrie: el fet d’aturar-se en un punt i demanar a la gent: ‘Què creieu que passarà, ara?’. I m’agrada que el que passi a continuació sigui allò que menys s’espera l’espectador.

En quin moment vas concebre i com van néixer la idea i l’argument de la sèrie?

Jo havia estat força temps sense escriure. Durant l’època que vaig fer de director del Teatre Nacional vaig oblidar pràcticament la meva tasca d’autor. L’any 2015, però, quan ja feia més d’un any que havia deixat la direcció del TNC, se’m va acudir la idea doble de fer una sèrie de televisió i obra de teatre a la vegada, que compartís un mateix argument però que tingués formats diferents. L’obra de teatre i la bíblia (el document mare per a la sèrie de TV) es va treballar a la vegada, durant el 2016.

Aleshores, vaig decidir presentar-ho a TV3. Just en aquell moment, però, es va donar la casualitat que Diagonal (la productora executiva) em va trucar per demanar-me si tenia alguna idea per fer una sèrie! Aleshores, els vaig enviar la pre-bíblia, que els va agradar molt, i a partir d’allà vam posar fil a l’agulla.

En aquell moment, al departament de TV3 encara no hi havia l’Oriol Sala-Patau (productor executiu de la sèrie). Quan em van donar el sí, l’Oriol va entrar com a productor, i, poc després, es van esdevenir els fets d’octubre, que van aturar el càsting durant molts mesos. El mes de març, quan jo era en un assaig de l’obra a Madrid, em van trucar per donar llum verda al projecte.

Quin creus que és el missatge principal (o les idees cabdals) que vol fer-nos arribar Si no t’hagués conegut? Pretén fer reflexionar sobre algun tema en concret?

Si no t’hagués conegut és una història de sentiments, que, com és evident, persegueix l’empatia de l’espectador. No dona solucions a temes emocionals, però formula moltes preguntes, ens fa qüestionar moltes coses. Hi és central el tema de la tragèdia, i, en concret, la manera com afrontem el trauma fruit d’una tragèdia que hem provocat de manera involuntària.

A la vida hi ha experiències que ens colpegen, i que són difícilment superables. Sempre tendim a fer-nos la pregunta: ‘I si això no hagués passat? Què podria haver fet jo per evitar aquesta situació?’. És a partir d’aquí que es genera tot el mecanisme de la sèrie.

Darrerament, molta gent deixa de llegir llibres o d’anar al cinema per enganxar-se a sèries televisives. Quin lloc ocuparan les sèries com a producte cultural? Creus que es mereixen la mateixa consideració que les grans obres literàries?

Aquí entrem en una zona delicada. Si no t’hagués conegut vol ser una sèrie tipus feuilleton del segle XIX. Una ficció continuada, a diferència d’una ficció curta, permet donar molts més matisos, anar més lluny, crear contradiccions, perdre’t en laberints. No puc dir que això sigui un gènere major ni menor: és com tot. Hi ha pel·lícules i llibres bons i dolents, i sèries bones i dolentes.

Ara bé, no tinc cap pretensió de crear un producte culturalment potentíssim, no em plantejo fer una obra d’art. No es poden tenir plantejaments tan ambiciosos, perquè, o bé et tornes un repel·lent, o bé et quedes sec, sense poder fer res. La nostra idea ha estat fer una cosa de gènere però amb els paràmetres de les sèries, que involucri sentiments, passions i amb un toc especial i particular. Jo penso en clau de ficció, penso en l’espectador, penso en el fet de vehicular aquell tipus de sentiments humans que costen de pair. Si això és elevat o baix, no ho sé, depèn de molts factors: de vegades, els autors fan coses molt poc pretensioses i els surt una obra mestra, i a la inversa.

Això sí, pretenc parir un producte d’entreteniment amb el màxim interès cultural possible. I he de dir que Diagonal hi ha posat molt d’art: s’ha tractat el producte amb un pressupost irrisori però amb màxima sensibilitat i cura. Tothom s’hi ha entregat amb tota l’ànima.

Creus que el món en què vivim, caracteritzat per la immediatesa del viure i del sentir, facilita i propugna l’auge de les sèries que hem experimentat els últims anys? 

Sí. La televisió és una arma de doble tall, perquè permet servir per transmetre ficció o realitat. A més, a partir de l’any 2000, la tele ha sabut fer una evolució molt bona, consistent a penetrar en la ficció i explorar-ne al màxim les possibilitats. L’apogeu de les sèries, doncs, no és pas en va: va molt lligat a les ingents possibilitats del mitjà televisiu, que permet disparar en sentits diversos, tant de gènere com de format.

A més, actualment, en les sèries hi ha molta més gosadia i molta més creativitat que en el cinema, que està en crisi. On ha anat a parar el bon cine dels seixanta i dels setanta? On és aquella creativitat? On paren aquells autors? Se’n van a la televisió! Per què? Doncs perquè allà poden explorar lliurement, lluny dels constrenyiments dels productors. En el cine, la majoria de vegades, el sistema productiu s’imposa al creatiu, i, quan això passa, es perden moltes coses. En canvi, en la televisió, la figura del creador ha conquerit el protagonisme, ha aconseguit preservar la importància i la prevalença per sobre de la del productor.

A què es deu aquesta diferència?

Els guionistes als Estats Units es van rebel·lar en un seguit de vagues, que van tenir el seu punt més agut entre el 1999 i el 2001. Denunciaven que se’ls tractava com un engranatge més en les produccions, i reclamaven el seu segell d’autoria. Al final, després de moltes lluites, van guanyar la batalla dels drets d’autor. Els que parim històries no volem figurar com a mers escriptors del guió, sinó com a creadors del producte. I es va guanyar aquella reivindicació! Des del moment en què el producte (en aquest cas, la sèrie) reconeix la creativitat de l’autor (el famós created by), tot el concepte de la sèrie canvia. Aleshores, el guionista deixa de ser una peça més de la producció per convertir-se en la primera pedra creativa del projecte.

A Si no t’hagués conegut ha anat exactament així: Diagonal m’ho ha consultat tot. Els directors, Kiko Ruiz Claverol i Joan Noguera, m’han tractat de meravella: han sabut explicar la història que jo volia explicar respectant-ne totalment el sentit originari, sense voler-la estirar per cap banda.

Quin criteri heu fet servir a l’hora d’escollir el Pablo com a protagonista? Què penses que aporta, de singular, la seva interpretació de l’Eduard?

Ha estat un rodatge molt intens. Hi havia la possibilitat —que va ser denegada des del primer moment— que el personatge de l’Eduard (Pablo Derqui) fos interpretat per més d’un actor. I jo vaig dir en tot moment que no. Aquesta sèrie no s’aguanta sense un actor immens: necessitàvem un Superman i el Pablo va aparèixer com caigut del cel.

Vam estar fent proves de càsting durant un temps, però només veure mig minut de la prova de Derqui ja vam convenir que havia de ser ell, el protagonista, tot i que originàriament no era el candidat preferent. Quan va fer la prova, va aparèixer el personatge com per art de màgia.

L’Eduard té una sensibilitat molt especial combinada amb una dimensió tràgica, una dimensió de tragèdia quotidiana, que en Pablo sap fer molt natural, que sap transmetre amb credibilitat i tendresa. Crea molta empatia i enamorarà molt.

La presència de tots els actors és molt important a la sèrie, però ell és com un superheroi. Jo li deia: ‘No miris les seqüències que has de rodar durant la setmana, perquè, si no, jo no m’aixecaria del llit!’. Tal com jo em plantejo la sèrie, no hi ha cap moment que ell no hi sigui: el punt de vista de la sèrie és totalment seu; si el Pablo falla, falla tot, i la sèrie no s’aguanta, no es pot mirar.

L’actor Oscar Jarque també emfasitza l’actuació monumental de Derqui: “Estar amb el Pablo és com estar en una master class constant. És molt heavy la intensitat amb la qual ha treballat i la qualitat del ha fet. Arribar a aquests nivells és complicat i difícil en un actor”. I Andrea Ros assegura que “Treballar amb Derqui és una de les millors coses que m’han passat a la vida”.

Pablo Derqui, al seu torn, parla de l’experiència del rodatge en primera persona: “Estar treballant a totes les seqüències i cada dia és molt difícil, i aquesta sèrie ho té. Recordaré l’experiència durant molt de temps, perquè ha estat molt intensa. La interpretació de l’Eduard m’ha permès transitar per molts colors interpretatius”.

Sobre el seu personatge, aclareix que “l’Eduard viu una pèrdua molt gran: hi ha una tragèdia que el marca, i això li presenta unes possibilitats de reinventar-se i de viure una aventura apassionant”.

Aprofito per preguntar a Derqui si considera que el desconcert o el trasbals són necessaris per plantejar-nos qüestions vitals i aprendre a donar sentit a les coses. ‘El trasbals’, em respon, ‘és propi de l’ésser humà. Jo crec que l’ésser madur és algú que s’ha ferit d’alguna manera, inevitablement, ja sigui per la mera existència, l’esdevenir de les situacions, que canvien, i amb elles nosaltres, o ja sigui per un accident concret. No sé si el trasbals és necessari, però ens és consubstancial’.

Tornem amb Belbel.

Una obra de teatre és un producte clos, acabat. Una sèrie, en canvi, és un producte obert, obert a continuar-se, a modificar-se, a prendre nous girs. Fins a quin punt els consumidors d’una sèrie poden influir en el seu curs? Creus que és bo que un producte artístic sigui modelable en aquest sentit?

El feedback de l’espectador és important. Per tant, a l’hora de parir una història per a la televisió, tenir un ull posat en el públic és crucial. És bo que el producte sigui modelable en aquest sentit si ja és creat per a la televisió: aleshores ja es compta amb el fet de poder explicar una història que pugui tenir ramificacions influïdes per l’espectador. La influència del públic, penso, és una de les grandeses del mitjà televisiu, i per això l’empatia és tan important: és el que ens allibera de les tensions, el que ens fa emocionar-nos quan el protagonista s’emociona, perquè reconeixem en ell els nostres sentiments.

En aquesta línia, Kiko Ruiz Claverol defineix la seva tasca directiva com ‘l’encàrrec d’aconseguir que allò que fan els actors sigui únic, fresc, tingui vida i veritat’.

Creus que tindrà continuïtat, la sèrie? Podem esperar una segona temporada de Si no t’hagués conegut?

 La sèrie ha de tenir els capítols que demana la història. El que vaig parir tenia la mida de 10 capítols de 50 minuts cadascun, i no volia allargassar més aquesta temporada. M’agraden molt les sèries que tenen quatre, cinc o fins a sis capítols. En aquest sentit, també està molt bé que els qui manin siguin la història i els personatges, i no pas l’equip de producció. Ara bé, tinc al cap tota segona temporada; toquem fusta perquè es pugui fer. La bíblia està redactada.

La música incidental de David Carabén

Les sorpreses que ens reserva la sèrie no acaben aquí. Hem sabut que David Carabén (líder de Mishima), està preparant la música incidental de Si no t’hagués conegut, un seguit de tonades d’autor que tindran, segons Belbel, incidència argumental en una part concreta de la història.

Caraben ens explica què ha suposat, per a ell, embarcar-se en la realització musical d’aquest projecte. Si bé sabíem que ja no s’estrenava com a pare d’una banda sonora per a la televisió (ja va compondre la careta musical del programa cultural Ànima, a TV3), l’artista ens explica que encara mai havia posat notes a una sèrie dramàtica o de ficció. “Quan fas música per encàrrec o simplement, amb l’objectiu que compleixi una funció determinada en un context donat, tens resoltes moltes més coses, de partida. Crec que en aquest cas la condició és un alliberament”.

Carabén ens explica que ha tingut molta llibertat, “tota la que es pot i s’ha de donar, és clar, dins d’uns paràmetres determinats. La sèrie ja estava escrita, i les seves línies mestres, decidides. La música ha de fer créixer les seves apostes”.

Segons el cantant de Mishima, per poder intervenir musicalment en una sèrie com aquesta, “cal conèixer bé el guió, entendre bé els personatges i les seves vicissituds, observar com el director i els actors els han donat vida, i procurar dialogar amb tot això posant-hi èmfasi o obrint la possibilitat de noves lectures sobre l’acció. És molt bonic i complicat alhora!”.

Subscriu-te a Núvol per un any i emporta’t de franc un exemplar de Si no t’hagués conegut. Abans de subscriure’t pots fer la reserva a [email protected].

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació