Sarsanedas, l’Altíssim

Avui fa sis anys que va morir Jordi Sarsanedas i avui recuperem una entrevista que li vam fer l’any 2004 a l’Ateneu Barcelonès. Ara fa setze anys que va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i cinquanta-vuit que va publicar Mites (1954), un recull de narracions insòlites escrites als anys quaranta, en ple desert de la postguerra, en un moment en què Salvador Espriu ja havia abandonat la narrativa i Mercè Rodoreda encara no havia publicat La plaça del diamant. De fet, ni Joan Perucho encara no s’havia endinsat en la novel.la lírica ni Pere Calders havia desembarcat a Catalunya amb Cròniques de la veritat oculta, quan el jove Sarsanedas es despenjava amb una obra tan imaginativa que per força havia de provocar estupefacció. Cinquanta anys després, en el moment de fer-li aquesta entrevista, el novembre de 2004, Sarsanedas continuava actiu, escrivint prosa i poesia des de l’altura que li donaven els anys. Agraïm al diari El País que ens hagi facilitat la reproducció d’aquesta entrevista i molt especialment a la fotògrafa Consuelo Bautista que ens hagi permès recuperar la foto d’aquell moment.

Pregunta: Podríem dir que Sarsanedas va començar la seva carrera excel.lint com a narrador i ha acabat excel.lint com a poeta?

Resposta: No estaria malament si fos veritat. Jo vaig començar a  escriure a l’escola i el primer que vaig publicar van ser uns versos. Aleshores vaig passar molt naturalment del vers a les proses. Els Mites per a mi van ser com uns poemes que s’allargaven. Això va anar així.

P: Quan publica Mites l’any 1954, en un moment en què més aviat s’espera de l’escriptor un compromís realista, quina reacció van tenir els seus lectors?

R: Alguns dels mites van aparèixer abans a la revista Ariel. S’ho van prendre com una aproximació a l’avantguarda, en certa manera encara imperant. Jo aleshores vaig dir que em considerava postnoucentista (pel gust de la llengua i la voluntat de tractar d’una manera artista la llengua) i també postsurrealista, per la llibertat que reivindicava per a la imaginació.

P: Quins autors creu que el van influir a l’hora d’escriure Mites?

R: En el clima de Mites, potser Gerard de Nérval. Txèkov també ha estat important.

P: Les proses de Mites no són contes en el sentit convencional, amb plantejament i un desenllaç. Presenten més aviat une tranche de vie.

R: Els textos de Mites em sembla que no són contes. L’actitud onírica predomina tant que el lector té la sensació d’estar a la frontera del somni. En el fons tendeixo a escriure amb una gran espontaneitat, escric bonament allo que sóc capaç d’escriure, tal com surt. Això sí, amb una certa exigencia d’estil, de forma, de llengua…

P: A Mite dels americans, comença dient: En principi la meva gent és de la Plana de Vic.

R: És veritat. La meva família, en realitat era de les Guilleries. A la parròquia d’Osó encara hi ha una masia que en diuen de Can Sarsanedas. El meu avi va néixer a Roda de Ter.

P: Aquesta narració és inquietant. Hi parla de l’exili dels catalans que van anar a Mèxic i a Cuba al segle XIX. El protagonista troba amagades en un calaix les dentadures postisses dels avantpassats que van tornar d’Amèrica, i no gosa llençar aquelles “magnífiques dentadures amb les quals els odontòlegs ianquis van remeiar la mala qualitat de les dents dels vigatans”. Sembla que vingui a dir que els morts encara poden mossegar.

R: Sí. La dentadura es una part agressiva de tot el que s’ha perdut i del que s’ignora, del misteri que queda després de les persones. La gent ve, passa i se’n va, però sempre queda alguna cosa irreductible.

P: En el poema Pares pregons, on invoca aquell vers de Paul Valéry “Pères profonds, tetes inhabitées”, parla d’una altra mena d’avantpassats.

R: Els pares pregons són tots aquells que han viscut i pensat abans que nosaltres. Els poderosos caps desocupats amb qui compartim una gruixuda intimitat comunal. Pensem amb les seves idees i parlem amb paraules d’ells, perquè les nostres paraules han pres forma a la boca dels morts. Són també aquells que han escrit abans que nosaltres.

P: I quins són els seus pares pregons?

R: En poesia, voleu dir? Jo sóc de formació francesa. He estat tota la vida professor de literatura francesa. Baudelaire, Mallarmé, Apollinaire, Valéry… També T.S. Eliot, Ezra Pound. Però en aqusts últims llibres hi ha una mica destil.lat tot el que he llegit.

P: I els pares pregons de casa? Quins poetes l’han influit més?

R: Maragall, Carner, i també Sagarra. Jo vaig començar a llegir poesia en els llibres de text de l’Associació protectora de l’Ensenyança Catalana. A la coberta hi havia una il.lustració de l’Obiols, recordo la imatge d’un nen amb una bata. I encara que no ho sembli, també Salvat-Papasseit. El meu pare tenia els llibres de Salvat-Papasseit. L’irradiador del port i les gavines va ser el primer llibre de poesia que vaig llegir.

P: El seu pare, Ramon Sarsanedas, era pintor. El seu interès per la pintura li ve del pare?

R: Sí, el meu pare va ser l’introductor de l’uruschi, la tècnica de laca japonesa, a Catalunya. Encara tinc el record d’anar amb el meu pare al Pavelló dels Artistes Reunits, a l’Exposició del 29, on ell hi exposava unes obres.

P: Aleshores vostè només tenia cinc anys.

R: Sí. Més tard vaig formar part del Grup dels Vuit, amb en Ràfols-Casamada i sis artistes més. Vam fer una exposició col.lectiva l’any 45 a la galeria Pictòria. Mirant-m’ho amb distància, no sé què volíem fer, no sé ben bé què volíem revolucionar. Érem un grup d’amics.

P: Són coses que encara passen. Uns anys més tard va dirigir l’estrena de Primera història d’Esther de Salvador Espriu. I vostè hi va fer el paper de l’Altíssim.

R: Per mi va ser una experiència molt gran. Aleshores no hi creia gaire gent en la possibilitat de representar Espriu i que el públic ho acceptés. Un dia vaig sentir l’Espriu fent una lectura de l’obra. Un grup de gent s’hi va entusiasmar, entre ells la Maria Aurèlia Capmany i en Joan Oliver. Vam començar a preparar una representació d’aficionats al jardí d’una torre de Sant Gervasi. A mi em van proposar que fes el paper de l’Altíssim, potser perquè en aquella epoca jo feia uns 10 cm més que ara i ho era, d’altíssim. Hauria estat una representació molt domèstica. Aleshores, dos dies abans de l’estrena, quan ja teníem la plataforma del teatret muntada al jardí, els propietaris de la casa es van fer enrere.

P: Tinc entès que els propietaris van al.legar que els havien robat uns coberts de plata. A l’Obra poètica de Joan Oliver hi ha unes dècimes satíriques de Pere Quart i Salvador Espriu que en parlen.

R: Després l’Espriu va dir “aquests versos s’han de destruir” perquè l’Espriu ho destruia tot, correspondència, fotos… tenia manies especials, pero l’Oliver les va conservar. Jo crec que el que va passar és que hi va haver alguna mena de consell, alguna persona qualificada els va dir, “Això és una pallassada, no ho feu”. I es van fer enrere. Mentrestant  havia començat a funcionar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i els ho vam proposar. Hi va haver dificultats, però els vam convèncer. Així i tot, els de l’Agrupació van imposar condicions. Una condició era que no es podia representar tot seguit. Hi havia d’haver un entreacte, era estrictament necessari.

P: És estrany. Un entreacte més aviat havia de facilitar contubernis, conspiracions…

R: No, no anava per aquí la cosa. No era pas la censura del règim, sinó que els de l’Agrupació volien un entreacte perquè la gent se saludés. Perquè la Marieta pogués anar a dir hola a la Pepeta… El cas és que la por que aquells “tirosos vocables” de l’Espriu no s’entenguessin es va dissipar de seguida. Dient aquells discursos que fa l’Altíssim, va ser emocionant de notar que el Palau, tot ple de gent, els anava acceptant… És un dels bons records de la meva vida.

P: L’Altíssim precisament obre la primera escena amb aquella invocació: “Que Déu us doni sempre la seva llum”.  Em sembla curiós perquè que la llum, i l’enlluernament són una constant en la seva obra. Als seus contes hi ha molts enlluernaments. Un dels seus poemaris recents es titula L’enlluernament, al cap del carrer.  És com si el cap del carrer fos el final de la vida i l’enlluernament un anhel de transcendència gratificat.

R: Sí senyor. Ara bé, l’enlluernament al cap del carrer no és més que una imatge urbana de Barcelona, de l’Eixample. Està estudiat i comprovat. El cap d’un carrer de l’Eixample, en certes hores del dia, enlluerna…

P: A la traducció castellana del seu poema Vels i mirada, de l’antologia de poesia catalana de la UNAM, el traductor havia traduit “el llamp d’esquena de Kim Novak” per “la enorme espalda de Kim Novak”. Em diuen de Mèxic que ho va corregir per ‘la deslumbrante espalda de Kim Novak”. El llamp d’esquena també és un enlluernament…

R: Sí senyor… Dir ‘llamp d’esquena’ és una expressió de tipus popular. Un llamp de cames o un llamp de no sé què. És una manera, fins i tot grollera, d’apreciar la bellesa d’una senyora…

P: Els seus tres últims poemaris han passat una mica desapercebuts i penso que són extraordinaris.

R: D’altres coses que he escrit no n’estic tan segur, però aquests tres llibres de poesia, em sembla que els tornaria a signar.

P: Hi parla molt de la llum, de l’experiència de veure les coses. Una poètica fixada al voltant del fet de mirar. Vostè és dels que miren.

R: Sí, mirar les coses amb atenció és importantíssim.

P: Per això em sembla que Mites (1954) i Cròniques de la veritat oculta (1955) són dos llibres tan complementaris. Vostè és dels que ens convida a mirar el que veu. Calders ens fa veure el que escolta, ens fa veure les coses a partir d’una veu. L’equació és simplificadora, però es va repetint en contistes posteriors que comparteixen afinitats estètiques. Quim Monzó té l’obsessió pel detall visual, Empar Moliner té l’oida per restituir les veus. Passa el mateix amb Jordi Puntí i Josep M. Fonalleras. Puntí et fa veure les coses. Fonalleras te les fa sentir. Per això uns són més filmables i els altres més teatralitzables.  I vostè, encara escriu?

R: Acabo de portar un altre llibre de poemes a Proa. És un llibre diferent. Hi ha una petita suite en veu baixa, una dotzena de haikús. Hi ha una ensalada, que és una composició poètica a quatre veus en la qual intervenen llengues diferents. En aquesta ensalada, que està escrita en català en un 80%, hi ha també paraules i frases en francès, anglès, italià…

P: Vostè sempre ha tingut tirada a introduir paraules estrangeres…

R: Sí, però això els noucentistes, Carner i després Soldevila, ja ho feien…

P:  En una narració de l’any 53, escriu: “El Coca-Cola és visible en el teu coll quan beus. Com aquella princesa del Tirant”. És curiós que en digués ‘el’ Coca-Cola…

R: Sí, és curiós perquè després sempre n’hem dit la coca-cola… A la primera Postguerra, de Coca-Cola aquí no n’hi havia. Era una exquisidesa que venia d’Amèrica. Jo vaig saber de la Coca-Cola pels anuncis. Jo diria que el meu pare estava subscrit al National Geographic abans de la guerra i ja hi havia anuncis de Coca-Cola. És clar que la invasió de la Coca-Cola és posterior a Mites.

P: I tot i així, continua sent un llibre molt refrescant. I quan sortirà el nou poemari?

R: Ep! Encara no m’han confirmat si el publicaran.

P: Com pot ser? A l’entrevista hi direm que el llibre surt per Sant Jordi. Ho hem de presentar com un fait acompli. Actualment els editors d’aquest país estan tan adormits que s’ha d’adoptar la política dels fets consumats. Com es titularà el llibre?

R: El títol provisional és Silenci, respostes, variacions. Però estic pensant que al final potser el titularé Opus insertum.  I aquesta entrevista, quin dia sortirà?

P: El dia 11 de novembre.

R: Ah! L’11 de novembre és el dia de l’armistici de la Primera Guerra Mundial!