Sarah Ruhl. Quan l’orgasme no era digital

Aquest Nadal La Villarroel acull l'estrena absoluta a Catalunya de 'L'habitació del costat', de Sarah Ruhl.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Aquest Nadal La Villarroel acull l’estrena absoluta a Catalunya d’una obra de Sarah Ruhl, una de les dramaturgues més interessants aparegudes als Estats Units en els darrers anys. Produïda per La Brutal i La Villarroel, L’habitació del costat ens parla de l’origen del vibrador. Es remunta als anys 1880, als inicis de l’era de l’electricitat i després de la Guerra Civil americana.

L’habitació del costat ens parla de la intersecció entre electricitat i sexualitat, del contrast entre l’aproximació purament fisiològica al cos per una banda i l’amor romàntic de l’altra. D’on va sorgir la idea de fer una obra sobre l’origen del vibrador?

Estic en deute amb el llibre The Technology of Orgasm, de Rachel P. Maines, per la inspiració que m’ha proporcionat. En aquest estudi, aquesta historiadora explica que al segle XIX els metges masturbaven manualment les dones per alleujar la seva histèria. No era vist com una aproximació sexual sinó com un acte mèdic, purament funcional. A partir d’un cert moment, els metges deixen de fer aquest esforç manual gràcies a l’aparició d’eines que funcionen amb l’electricitat i que els permeten alleujar les pacients més ràpidament.

L’aparició del vibrador, per tant, no té una motivació eròtica sinó terapèutica?

Sí, exacte. No és fins més tard, als anys vint del segle passat, que les dones descobreixen el vibrador com un instrument eròtic, en l’època en què comencen a tenir control de seu propi cos, i és quan justament quan el vibrador comença a prohibir-se.

En la didascàlia de l’obra vostè es mostra molt contundent a l’hora d’indicar com l’actriu ha d’interpretar l’orgasme de la pacient del doctor Givings, la senyora Daldry, en el moment en què té un orgasme induït pel seu vibrador elèctric.

Cal recordar que ens trobem en uns temps anteriors a la pornografia digital. Ara estem tan immersos en la pornografia que ni ens n’adonem, però en aquella època les dones no sabien com havien d’expressar els orgasmes, que eren una experiència més interior del cos. Al sege XIX no hi ha un patró establert de com se suposa que ha de ser l’orgasme d’una dona. En el seu cervell no hi ha cap idea de quins sons s’espera que articuli quan arriba al clímax. Els primers orgasmes de la senyora Daldry poden ser molt discrets, silenciosos, orgànics, maldestres, primaris. O molt clínics. O descaradament naturals. Però, sigui com vulgui, no hauria de ser un clixé, una versió impostada de com esperem que siguin els sons que totes les dones articulen quan tenen un orgasme. Només ha de quedar clar que ha experimentat algun tipus d’alleujament.

El doctor Givings i la seva dona són uns fans de l’electricitat. Fa gràcia la ingenuïtat tramposa amb què vostè els fa imaginar les possibilitats futures de l’electricitat. Ells ja s’imaginen els interruptors que tindrien més endavant o fins i tot braços elèctrics, com si anticipessin els ciborgs d’avui.

Devia causar meravella, l’alba de l’electricitat. Una meravella vertiginosa semblant a la que experimentem ara mateix amb la revolució de l’era digital. Devien viure aquesta mateixa sensació nostra de no poder seguir el ritme dels canvis que ens sobrevenen.

La senyora Givings té una gran curiositat per les meravelles que el seu home obra en el cos d’altres dones. Ella, a diferència de la senyora Daldry, no pateix d’histèria, però, té una altra mancança, que és no poder alletar el seu bebè. Han d’agafar una dida i troben l’Elisabeth, una dona que els genera dubtes perquè és negra.

Sí, també estic en deute amb el llibre A Social History of Wet Nursing. Al segle XIX creien que la moralitat es podia transmetre a través de la llet. Hi havia l’aprensió que es podria transmetre el mal a través de la llet. Hi havia un prejudici contra les dides irlandeses o negres. També el perill que les dides seduissin el marit. És curiós. Totes les coses d’aquesta obra que semblen excessivament inversemblants —com ara el vibrador Chattanooga o el capritxós món de les dides— són absolutament verídiques. Les coses que semblen més normals i corrents són totes invenció meva.

L’habitació del costat ens parla de líquids que segrega naturalment el cos però que aquí de sobte són monetitzables. Les pacients del doctor Givings poden obtenir un benefici inesperat del seu tractament. La llet de les dides també té un preu.

No hi havia pensat, però és cert que al segle XIX era un moment propici perquè es produís aquest canvi. El moment en què la industrialització capitalista permet que qualsevol cosa es converteixi en un producte de consum massiu.

L’habitació del costat té un punt vodevilesc.

Sí, flirtejo amb el gènere del vodevil. En aquest sentit la farsa francesa del segle XIX també ha estat una influència aquí.

La consulta del doctor Givings és un apèndix de la seva sala d’estar. En aquests dos espais tenim gent que entra i surt. El doctor no vol que els pacients coincideixin a la seva sala d’estar. La dona que escolta de darrere la porta… Com va concebre l’espai escènic?

El fet de tenir escenes simultànies en espais diferents va ser un repte formal. En part té a veure amb la idea de trencar amb la compartimentalització amb què dividim les nostres vides. La idea que mantenim el sexe separat de les nostres vides, com si no es tinguessin lligades a les nostres relacions afectives.

És curiós que l’Elisabeth, la dida negra, sigui la que ajuda la senyora Daldry i la senyora Givings a associar els efectes del vibrador amb el plaer que s’obté en una relació seuxual. En relacionar una cosa amb l’altra, la senyora Daldry compara les dues experiències i parla de dos tipus de dolor!

Mrs Daldry ha viscut el sexe amb dolor. En la seva innocència, no té ni tan sols el llenguatge per expressar què sent amb el vibrador. Ho descriu com un alleujament, però no sap tampoc com anomenar-ho, no sap que és una experiència plaent i arriba a associar-ho a un dolor.

La dona del doctor Givings és la gran defensora de l’electricitat. En un moment de l’obra planteja una endevinalla al jove Leo Irving, un pacient masculí del seu marit. Li diu: ¿Quina és la cosa que pot causar la mort a una persona i al mateix temps retornar-la a la vida? ¿M’ho sabria dir? “L’amor”, li respon en Leo. I ella el corregeix: “L’electricitat”.

Sí, però al final entén que l’experiència del vibrador és substitutòria, que el que ella vol és recuperar la intimitat amb el marit després d’haver tingut un bebè. Sempre m’ha interessat la novel·la del segle XIX. I em va intrigar d’explorar coses que no es discutien en aquestes obres, com ara el sexe dins del matrimoni. Volia escriure sobre la intimitat d’una parella, en una època del passat que tampoc ens queda tan lluny.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació