Sandra Barneda: “La terra és el lloc on naixem i alhora el nostre últim llit”

14.11.2014

Són les set de la tarda —potser una mica més tard— quan arribem a l’Hotel Peralada; som un grup de periodistes —alguns de Barcelona, la majoria de Madrid— que hem estat convidats per l’editorial SUMA de letras a viure i gaudir dels paisatges, les olors i les imatges que impregnen sensitivament la nova novel·la de Sandra Barneda: La terra de les dones, escrita en castellà i immediatament traduïda al català. Acompanyem l’autora durant vint-i-quatre hores per les terres de l’Empordà, unes terres que considera casa seva: “aquí he crescut, aquí hi ha tots els meus records d’infantesa”. Una terra a la qual Barneda torna amb el desig de desconnectar del frenètic món televisiu i periodístic. Sopar al Castell de Peralada i, l’endemà, un passeig per la vinya de la Finca Malaveïna, amb degustació de vi i, posteriorment, la roda de premsa a l’incomparable biblioteca del Museu del Castell de Peralada ens permeten descobrir els paisatges que integren els escenaris de La terra de les dones, una novel·la que gira entorn de les pròpies arrels, de la necessitat de saber d’on venim, de conèixer la nostra història i, per tant, de descobrir qui van ser els nostres avantpassats. Com diu Sandra Barneda, el viatge de retorn de la protagonista a l’Empordà es converteix en “un viatge transformador”, un viatge que mena la protagonista a descobrir la pròpia història i, per tant, a descobrir-se a si mateixa. La terra de les dones és una novel·la de recerca i de trobada, un viatge geogràfic i, alhora, un viatge introspectiu cap a un mateix.

Sandra Barneda presenta "La tierra de las mujeres"

Sandra Barneda presenta “La tierra de las mujeres”

Anna Maria Iglesia: Cap al final de La terra de les dones, escrius: “El mundo sigue, pero la tierra queda”. Què són el món i la terra per a Sandra Barneda?

Sandra Barneda: El món és la civilització, la terra és el que queda. La terra representa els orígens, és la llavor; és, al cap i a la fi, la vida en la seva totalitat: la terra és el lloc on naixem i alhora és el nostre últim llit.

A. M. I: La terra roman, però, alhora, la terra es perd. La teva novel·la és la narració de la pèrdua de la pròpia terra —la de l’Empordà— i de la seva recuperació.

S. B: Exacte, perquè, malgrat tot, sovint la menyspreem, la terra. Tot i que ens crida, l’oblidem. No deixa mai de cridar-nos, i precisament per això li hem d’estar agraïts! En general, mirem molt poc la terra, no la remenem, i per poder plantar alguna cosa, sobretot per poder fer que de la llavor en neixin els fruits, cal remenar-la, la terra, cuidar-la en tots els sentits. En lloc d’oblidar la terra d’on venim, la terra que ens pertany des del nostre naixement, l’hauríem de remenar molt més, és a dir, hauríem de conservar-la, de recordar-la, de tornar-hi una vegada i una altra.

A. M. I: A la teva novel·la. la recuperació de la pròpia terra està impregnada de la por de conèixer els propis orígens, un orígens que la protagonista, Gala, no coneix.

S. B: Hi ha la por de descobrir els orígens, i en la novel·la aquesta por agafa cos i presència a través de la protagonista, Gala, que després d’haver crescut i viscut tota la seva vida als Estats Units torna a l’Empordà per raó d’una herència; herència que per a ella significa des del primer moment la possibilitat de deixar de dependre del seu marit, un cirurgià nord-americà, i viure la vida que veritablement vol viure. A més a més, el seu retorn comporta que es retrobi amb uns orígens que no coneix, perquè des de molt petita li ha estat negada una part de la pròpia essència, una essència que retroba aquí, a l’Empordà. Per tant, el seu viatge de retorn, motivat per una herència inesperada, acaba convertint-se en un viatge transformador.

A. M. I: A La terra de les dones, repeteixes la idea de viatge transformador, que ja apareixia a la teva primera novel·la, Reir al viento. 

S. B: La idea del viatge com a procés de transformació forma part de l’essència d’aquesta tetralogia, constituïda per quatre novel·les que tindran el viatge transformador com a eix temàtic. Evidentment, es tracta de viatges diferents; de fet, el viatge que narro a La terra de les dones és molt diferent d’aquell de Reir al viento: mentre que en aquesta segona novel·la es tracta d’un viatge cap als orígens, en la primera plantejava la idea d’un viatge de descobriment d’un mateix en un intent de defugir els esquemes mentals que tots tenim i que no ens deixen ser nosaltres mateixos, per a poder-nos-en alliberar. La terra de les dones és, en altres paraules, un viatge cap als orígens que, en el seu recorregut, es transforma en un viatge cap a un mateix, respecte al de la primera novel·la és un viatge més introspectiu.

A. M. I: A més a més, és alhora un viatge geogràfic cap a l’Empordà i un viatge temporal: la protagonista viatja enrere en el temps, cap als seus orígens, a través de les cartes que li ha deixat la seva àvia.

S. B: La terra de les dones és la història de tres generacions que comparteixen una història comuna i configuren els orígens i el futur de la protagonista, últim esglaó d’aquesta història familiar. Gala, la protagonista, troba en les cartes que li deixa la seva àvia la clau per a entendre d’on ve. No hem d’oblidar que per a poder conèixer els nostres orígens, per a poder contestar-nos la pregunta “d’on venim?”, és necessari i imprescindible conèixer les generacions que ens van precedir, és a dir, necessitem saber la història dels nostres avantpassats. No és possible respondre’ns la pregunta sobre la nostra història sense preguntar-nos com eren i com van viure aquelles persones que ens van precedir i que van escriure part de la història de la qual som protagonistes en el present.

A. M. I: Vivim amb aquells que ens van precedir? No podem desprendre’ns del seu record i la seva presència?

S. B: Si, els nostres avantpassats viuen, conviuen, amb nosaltres. Hi ha una teoria taoista que em va inspirar en part en el moment d’escriure i que diu que cal perdonar i sentir compassió per allò que van viure i van fer els nostres avantpassats, per no carregar a l’esquena el pes de totes aquelles coses que ells no van resoldre. Aquesta és en part l’essència de la novel·la: la mare de la protagonista no resol una qüestió i la protagonista, com a conseqüència d’això, carrega el pes d’allò no resolt, un pes que ella oculta en frustracions i en una relació matrimonial insatisfactòria. En resum, La terra de les dones és una història formada per diferents històries d’amor que alhora estan influenciades i determinades per l’eco de totes les que les van precedir.

A. M. I: La relació entre Gala i el seu marit és, en part, una història de submissió: ella no s’atreveix a dir-li que s’ha lligat les trompes per no tenir fills i accepta passivament que ell es negui, per exemple, a utilitzar el preservatiu. 

S. B: A través de la relació de la protagonista amb el seu marit plantejo una crítica a un tipus de relació basada en el domini, és a dir, una relació que no es basa en la igualtat i en què a més, d’això en són responsables tots dos membres.

A. M. I: Atribueixes, per tant, a Gala, el mateix nivell de responsabilitat del marit?

S. B: Les conseqüències, les va “comprar” quan va decidir casar-se amb el seu marit. Ella reconeix que es va casar amb aquest cirurgià per escapar de la seva mare, buscant una cosa completament diferent, i reconeix també que ell en cap moment la va enganyar, ella va saber des del primer moment qui i com era ell. Al final Gala es penedeix de la seva relació, però quan es va casar sabia allò que estava “comprant” i, per tant, ella és responsable en bona mesura de les conseqüències de què ara vol desprendre’s.

A. M. I: Unes conseqüències que són la desigualtat i, en part, la submissió, juntament amb la incomunicació que regna entre ells dos.

S. B: La relació de desigualtat i la incomunicació que s’estableix en la relació de Gala amb el seu marit és prou freqüent, la trobem en més d’una parella. En general, a l’inici de moltes relacions d’aquest tipus, la desigualtat no sembla ser un problema, s’accepta i s’aguanta, però amb el temps se’n paguen les conseqüències, unes conseqüències previsibles i de les quals cal ser conscient quan s’accepta una lògica de desigualtat en la relació.

Sandra Barneda | Foto: Suma de Letras / Jordi Play

Sandra Barneda conversa amb els seus lectors | Foto: Suma de Letras / Jordi Play

A. M. I: Cal tenir en compte, però, que una determinada educació motiva l’acceptació d’aquesta desigualtat: en el cas de la Gala, era més fort el desig de fugir de sa mare que el rebuig d’aquesta desigualtat. 

S. B: Evidentment, tots aquests són factors que cal tenir en compte, i no només a la novel·la.

A. M. I: Tot i així, tu no jutges els teus personatges.

S. B: No, en absolut. No és només que no jutgi els personatges, és que tampoc jutjo la vida; em faltaria a mi mateixa, a l’essència de la meva persona, si em posés a jutjar dins la novel·la. Jo el que volia era mostrar una realitat, una realitat que existeix, i mostrar com de vegades arribem a viure situacions en què fem coses que mai ens haguéssim plantejat i de les quals després ens penedim. Per una banda, malgrat les circumstàncies i la insatisfacció de la seva relació, és molt fort que Gala es lligui les trompes sense dir-ne res al seu marit, és la demostració més clara que la relació està basada en una mentida i en una contínua incomunicació. Per altra banda, Gala no tenia altra sortida, la secreta lligadura de trompes era l’única opció que li permetia la relació amb el marit. Al cap i a la fi, segons des de quina quina perspectiva observem aquest fet traurem unes conclusions o unes altres.

A. M. I: El tema de la incomunicació també el tractes a través de la relació de la Gala amb la seva filla adolescent, Kate: la relació mare-filla et permet aprofundir en el tema de la incomunicació i alhora et permet plantejar una dialèctica entre dues mirades quasi oposades.

S. B: L’adolescència és l’època salvatge i crec que, més o menys, tots ens podem sentir reconeguts en la rebel·lia i la incomoditat de Kate. Són molt interessants, els anys de l’adolescència i, sobretot, des del punt de vista narratiu trobo rica la relació d’amor-odi que l’adolescent, Kate, estableix amb la seva mare: és una relació d’incomprensió i alhora d’absoluta dependència. A més a més, pel que fa a la dimensió narrativa, descriure la relació de la jove Kate amb sa mare em servia per aprofundir en els personatges i donar-los a conèixer de manera més completa al lector. La Kate, amb la seva rebel·lia, posa en evidència les pors i l’actitud d’acceptació passiva davant la vida que té sa mare. 

A. M. I: Kate és el perfecte perfil oposat de Gala, i part d’aquesta oposició queda reflectida en el diferent tipus de relació que els dos personatges estableixen amb la terra empordanesa.

S. B: Exacte, Kate es contraposa a la seva mare i també a la seva germana petita: ella no vol estar a l’Empordà, vol tornar als Estats Units. Només amb el transcurs del temps i gràcies a la convivència amb les àvies de la Muga, Kate viurà un procés d’acceptació de la terra empordanesa, on també hi ha arrelada una part dels seus orígens. Kate troba en les àvies aquella compressió que, com a adolescent, no troba en sa mare; les àvies i, en particular, Nalda, li obren els ulls. Fan que accepti la terra i, alhora, la fan créixer.

A. M. I: La terra de les dones és una emotiva reivindicació de la gent gran.

S. B: Si, amb La terra de dones reivindico el paper i la importància de la gent gran i reivindico l’estructura del matriarcat en els pobles.

A. M. I: I ho reivindiques en una societat com la nostra, en què la gent gran pateix una gran exclusió social.

S. B: Des de fa molts anys tenia clar que volia escriure una història a l’entorn d’un grup d’àvies; la gent gran és meravellosa, tots ells són els grans mestres de la vida i desgraciadament no són ben tractats per la societat d’ara. Les àvies que descric en la novel·la són unes dones boníssimes, totes elles són diferents, tenen el seu caràcter i la seva història, i totes conserven la veritable essència de la terra, de què mai s’han allunyat. Les àvies de la Muga tenen un embolcall màgic, hi ha alguna cosa d’inexplicable que les fa diferents de tots els altres veïns, alguna cosa que les fa úniques i, per tant, imprescindibles. Elles converteixen la Muga en un espai on s’hi barregen escenes costumistes i, alhora, escenes impregnades de màgia, d’un realisme màgic, podríem dir.

A. M. I: Hi ressonen els ecos narratius i fantàstics de la novel·lística de Gabriel García Márquez.

S. B: No ets la primera persona que m’ho comenta, de fet, les editores, un cop els vaig haver passat el manuscrit i el van llegir, em van comentar el mateix. Concretament, les dues editores em van comentar l’escena on Julianne, la mare de la protagonista, veu unes imatges que la remeten al seu passat a la Muga, unes imatges que aparentment són fruit de la seva imaginació, però que en realitat no se sap ni es comprèn d’on vénen, ni si realment les veu.

A. M. I: És la màgia que també impregna la novel·la de Laura Esquivel Como Agua como para chocolate.

S. B: Al final, l’obsessió i l’autoengany et porten a fugir de la realitat o a viure en una realitat paral·lela i La terra de les dones, entre altres coses, és la història de Julianne, és a dir, la història d’una obsessió provocada per una inesperada mort tràgica i per l’intent de fugir d’aquesta mort, d’aquest passat que ha volgut deixar enrere, abandonant-lo a la Muga.

A. M. I: En el Hay Festival vas comentar que en part escrivies per allunyar-te i allunyar els lector de la dura realitat quotidiana, però… no és perillós, escapar de la realitat i oblidar-la abandonant-se a la imaginació?

S. B: És el ball, la dansa de la vida. No pots viure contínuament en la realitat; has de tenir un peu a terra, però de vegades cal volar, abandonar-se a la imaginació i a la creativitat. L’ideal seria agafar-se el canell amb una corda per poder abandonar-se a la imaginació, per enlairar-se sense mai desprendre’s completament de la realitat i al cap i a la fi poder tornar enrere i tocar de peus a terra. Es tracta d’una dansa d’equilibris que, evidentment, té els seus riscos.

A. M. I: La teva novel·la proposa un interessant plantejament lingüístic: barreja el castellà i el català i, per tant, reflecteix el bilingüisme. 

S. B: Jo reivindico la possibilitat d’utilitzar més d’una llengua en una mateixa novel·la i he tingut la sort que l’editorial Suma de Letras m’ho ha permès, com ja m’ho havia permès en la primera novel·la, en la qual vaig incorporar frases en anglès, cosa que torno a fer a La terra de les dones.

A. M. I: A La terra de les dones, el català hi té un protagonisme important. 

S. B: No utilitzo gaire el català, però sí que el faig servir quan he de mostrar i fer sentir al lector com parlen les àvies, que són persones que gairebé mai no han sortit de l’Empordà i, tot i que parlen i comprenen el castellà, la seva llengua materna és el català. A més, el fet de no traduir i de fer parlar les àvies en català em permetia donar una visió més ampla i més completa del caràcter d’aquests personatges; el català els donava un cos i un caràcter al qual no volia renunciar.

A. M. I: Potser caldrà pensar si per poder mostrar la realitat pluri-lingüística, de Barcelona per exemple, la narrativa catalana hauria de recórrer al bilingüisme.

S. B: Moltes persones no hi estarien d’acord, però és veritat que el bilingüisme és una realitat, sobretot a Barcelona. Jo he nascut i he crescut en el bilingüisme i n’estic encantada, m’ha donat una riquesa fonètica i gramatical molt gran, fins i tot et diria que m’ha donat una major facilitat a l’hora d’aprendre altres idiomes.

A. M. I: En aquesta novel·la, com en l’anterior, utilitzes prou sovint l’anglès, i els Estats Units són un escenari sempre present en la teva narrativa.

S. B: Segurament la raó d’aquest fet és que vaig viure als Estats Units i conec molt bé Nova York, que és un dels escenaris d’aquesta segona novel·la. Tot i això, també et dic que en la propera novel·la potser faré servir un altre idioma.

A. M. I: El francès?

S. B: Jo només et dono aquest titular. No dic res més.

A. M. I: D’una cosa no hi ha dubte, el plurilingüisme defineix la teva narrativa. A La terra de les dones fins i tot en una ocasió et serveixes del francès.

S. B: A mi m’agraden molt els idiomes i la riquesa idiomàtica; m’agrada molt sentir les persones quan s’expressen en el seu idioma matern, perquè penso que no és i no ets el mateix quan parles un idioma que no és el teu, que no és la teva llengüa materna. Encara que dominis molt una llengua, l’idioma matern et transforma, és a dir, et mostra amb una naturalitat i una espontaneïtat que quan es parla una segona llengua en part desapareixen.

Sandra Barneda amb els seus lectors | Foto: Suma de Letras / Jordi Play

Sandra Barneda amb els seus lectors | Foto: Suma de Letras / Jordi Play

A. M. I: Diuen que l’idioma matern és l’idioma dels somnis, l’idioma de l’inconscient.

S. B: Exacte! Però, tornant al tema de l’anglès, a La terra de les dones em servia per dibuixar i, alhora, per diferenciar la Gala i les seves filles de la resta de veïns de la Muga.

A. M. I: Els noms, i sobretot els sobrenoms, descriuen el caràcter dels personatges, ens diuen com són.

S. B: Cadascuna de les àvies té un nom o un sobrenom que l’identifica, i això és una cosa molt habitual als pobles, on els veïns es coneixen els uns als altres més pels sobrenoms o pels noms de família que no pas pels noms reals. El sobrenom descriu les àvies perquè podríem dir que reflecteix part de la seva essència, n’explica el caràcter i la història. A la Muga trobem la Roja, que va ser i encara és la rebel, Tomasa, “la Rica”, que és la rica del poble… Fins i tot el nom de la protagonista no és casual, te un sentit: Gala és un homenatge a la dona d’en Dalí i, per tant, és també un homenatge a la terra empordanesa on Gala i Dalí van viure.

A. M. I: La terra de les dones és una novel·la d’imatges més que de descripcions.

S. B: M’agrada la imatge i em sento còmoda escrivint una narrativa més visual que descriptiva; per això, he construït la novel·la a partir de moltes imatges que contenen, totes elles, molta emoció. No m’agrada la descripció per la descripió, vull que la narració de l’acció serveixi per a descriure, vull que una imatge contingui emoció i alhora que serveixi per a descriure, per a mostrar, sense que calgui afegir cap descripció extra. En general, jo em sento més còmoda descrivint des de l’acció.

A. M. I: Ja no es pot escriure com al segle XVIII o XIX, avui aquelles llargues descripcions semblen inviables. 

S. B: Som fills d’una altra generació i el nostre cervell està més enfocat cap a la imatge i l’acció.

A. M. I: Sense entrar en qüestions personals, què és i què significa l’Empordà per a Sandra Barneda?

S. B: La novel·la és un homenatge a l’Empordà, a la terra de la meva infantesa; aquí és on he crescut i aquí hi ha tots els meus records. Perquè conec aquesta terra, perquè hi he crescut, he pogut tornar-hi i escriure sobre ella, reescriure les visions i les imatges que conservo de l’Empordà i dels seus veïns, transmetre les olors i recrear la Muga. L’Empordà per a mi és casa, és on viuen els meus pares, és una terra que, a més a més, em desperta una sensació de misteri: és com la petita Toscana però menys explotada.

A. M. I: Menys turística.

S. B: Si, molt menys turística. L’Empordà té un aire de misteri perquè és una terra tancada en ella mateixa, tot just ara comença a obrir-se, i és una terra molt desconeguda, rodejada de muntanyes.

A. M. I: Comences la novel·la citant la frase de Galielo Galilei: “Malgrat tot, es mou.”

S. B: Representa la tenacitat, la tossuderia, l’honestedat de dir: encara que em cremin, la Terra es mou.

A. M. I: Cites també Simone de Beauvoir, una de les màximes representants del feminisme del segle XX.

S. B: La frase de Simone de Beauvoir que cito com a capçalera de la novel·la és una declaració i una reivindicació de la necessitat d’acceptar-se un mateix; no podem anar en contra del temps.

A. M. I: Tampoc del present, som el que som.

S. B: Sí, és veritat. Les paraules de Beauvoir ens recorden que hem d’assumir el pas del temps i, per tant, hem d’assumir les arrugues, testimonis del temps viscut. Afortunadament, cada cop més, en publicitats de cremes i productes de bellesa la imatge és la d’una dona no tan jove i que no amaga les arrugues. Reivindico la naturalesa i la naturalitat, reivindico l’acceptació del pas del temps, reivindico el cuidar-se, però critico la idea de convertir-se en esclau de la bellesa fins al punt d’arribar a convertir-se en un altre mitjançant la cirurgia estètica.