Samuel Aranda: «Si pogués ho faria tot en blanc i negre»

4.03.2014

El reconegut fotoperiodista Samuel Aranda presenta el reportatge «Iemen després de la primavera» al Festival de fotografia FineArt, que se celebra a Igualada de l’1 al 16 de març. També dirigeix aquests dies, als Centres Cívics de Barcelona, el programa Objectiu BCN. Retratem la ciutat, que convida els barcelonins a sortir al carrer a fer fotos de la ciutat.

 

Samuel Aranda

 

Aranda és persona de poques paraules però molt precises i carregades d’intenció. Són, doncs, la seva obra i les realitats que fotografia, i no les seves paraules, les possibles responsables d’algunes polèmiques que les seves fotografies hagin pogut ocasionar.

Josep M. Cortina: Com s’explica la presència d’un fotoperiodista tan reconegut en un certamen encara molt jove com FineArt?

Samuel Aranda: Doncs, ara que ho dius, ja l’any passat vaig rebre la proposta de participar en aquesta iniciativa carregada d’energia i d’il·lusió i tot han estat facilitats perquè pogués ser-hi present.

JMC: Com neix la sèrie de fotografies sobre el Iemen que presentes i que obre l’objectiu  de la teva càmera a una realitat no estrictament conflictiva?

S.A: Efectivament, és un treball de caire més personal que presento per primera vegada; no són fotografies d’estricta actualitat periodística, que potser poden interessar menys al diari, però volen reflectir com és la vida quotidiana al país, lluny dels clixés d’una societat dominada per l’integrisme radical; són fotografies que faig aprofitant la cobertura dels esdeveniments d’actualitat.

JMC: Els fotoperiodistes es queixen que en els darrers anys han empitjorat molt la valoració i les condicions del seu treball. Com veus aquesta realitat, tant en l’àmbit espanyol com en l’àmbit internacional, que tan bé coneixes per la teva relació amb el New York Times i altres agències  internacionals? Quines diferències hi aprecies?

S.A: Tant els mitjans espanyols com els catalans estan molt enrere respecte dels europeus o americans. Des que va començar la crisi econòmica, ara fa set anys, en l’àmbit internacional he viscut un canvi positiu, en el sentit que ara els mitjans  treballen més amb fotògrafs propis. També és cert que, en contrapartida, ara hi ha la competència de molts més fotògrafs a causa de les facilitats que ofereix la tecnologia digital. Però segur que avui hi ha molts més llocs de treball que abans. En aquest sentit, la fotografia viu un moment extraordinari i s’ofereixen moltes oportunitats que, això sí, malauradament s’han de buscar a fora. Aquí, a part d’haver-hi poca feina, es paga molt malament. Pels darrers treballs que he publicat a la premsa espanyola, per exemple, he cobrat un terç del que cobrava fa deu anys…  Ja no es tracta només de publicar o no publicar, sinó que aquestes condicions estant fent insostenible l’exercici professional a casa nostra.

També faig una certa autocrítica perquè en d’altres països els fotògrafs s’organitzen millor, s’agrupen en col·lectius, anomenen representants, tenen agències i obren galeries on venen les seves còpies. I això aquí ens manca, ens queixem molt però potser fem poques coses per millorar la situació.

 

Samuel Aranda exposa a FineArt Igualada «Iemen després de la primavera»

 

JMC: A la  teva pàgina web hi trobem cinc reportatges sobre temes espanyols i vint-i-quatre de dedicats a  països de la resta del món. Aquesta és una proporció que reflecteix el que ha estat la teva trajectòria fina ara?

S.A: Si que és cert que els darrers deu anys he estat treballant bàsicament a Orient Mitjà, però d’un temps ençà m’estic interessant més pel que passa al nostre país. En aquest moment estic implicat en un projecte promogut per l’Ajuntament: Objectiu BCN. Retratem la ciutat. És un esforç per mirar cap a casa, per deixar per al futur un testimoni de la realitat, de les nostres formes de vida, de les nostres expressions culturals, com tan bé varen fer els fotògrafs de la segona meitat del segle passat, que avui podem veure, per exemple, a l’exposició «A cop d’ull» de la Virreina.

JMC: Tu ets de Santa Coloma, com el mestre Joan Guerrero. Quina ha estat la teva relació professional amb ell?

S.A: Jo, al Guerrero me l’estimo com si fos el meu pare. Estrictament, a la pràctica no va ser un mestre, encara que vàrem coincidir a la redacció d’alguns diaris quan jo començava a treballar.  Però la seva forma de treballar i de ser han estat  per a mi una referència personal molt important.

JMC: De fet, Guerrero és el tipus de fotògraf que ha aconseguit la universalitat treballant en profunditat uns àmbits geogràfics molt locals, no et sembla?

S.A: Efectivament, si en Joan hagués nascut francès o americà, avui seria una de les grans figures artístiques d’aquest país.

JMC: Quins són els fotògrafs que t’han il·luminat?

S.A. El fotògraf que em va fer pensar per primera vegada en la fotografia de veritat va ser William Klein amb el seu llibre New York. També els clàssics com Eugene Richards i James Natchwey.

JMC: I dels espanyols, quins t’atrauen més?

S.A. Sóc un gran fan de Juan Manuel Castro Prieto, com a fotògraf i com a persona. I també, és clar, admiro en  Fernando Moleres, que és un exemple de compromís amb la seva feina i la realitat que fotografia.

JMC: Tu has participat alguna vegada al «Visa pour l’Image». Quina valoració fas d’aquest certamen?

S.A: Certament és una referència en el camp del fotoperiodisme. Quan hi vaig exposar,  el 2006, creia que havia entrat  al Louvre de la fotografia amb un treball sobre immigració.  És un gran punt de trobada, però potser han quedat una mica tancats en el fotoperiodisme estricte i podrien evolucionar una mica en formats i altres modalitats en el món del reportatge. En aquest sentit potser Arlès ha tingut una posició més oberta.

JMC: Darrerament es parla bastant del format multimèdia, que barreja fotografia i vídeo. Les càmeres de fotografia disposen d’HD i la premsa digital demana petits vídeos per a les seves portades. Què n’opines, t’hi sentiries còmode?

S.A: En primer lloc, crec que aquest format no aporta gaire res de nou; ja fa molt temps que existeix el documental en vídeo. Ja ho feien en William Klein o en Danny Lyon, per exemple.

Fer petites seqüències de vídeo molt senzilles per inserir en un mitjà és possible, però el veritable reportatge multimèdia suposa un esforç i té un cost molt elevat que ningú no vol pagar. No crec que pugui substituir el reportatge fotogràfic ni que tingui massa futur.

 

«Iemen després de la primavera» de Samuel Aranda

 

JMC: De les teves fotos penjades a la teva pàgina web dos terços són en color i un terç en blanc i negre. Reflecteix, això, les teves preferències?

S.A: Si pogués ho faria tot en blanc i negre. Són les exigències editorials les que em fan treballar en color en certs tipus de treballs que han de ser publicats en revistes i altres publicacions.

JMC: En el debat sobre fotografia analògica o digital, en quin terreny et situes?

S.A: Doncs ara estic intentant fer només pel·lícula; és el següent pas en la meva trajectòria  professional.

JMC: I com és això?

S.A: Allò  que no m’agrada del digital és la perfecció. Per a mi, les coses perfectes són avorrides.  Amb càmeres de mig format —com la Mamiya 7 que ara faig servir— tens un punt de manca de control que m’agrada i resulta molt enriquidor per a la fotografia.

JMC: I és clar, amb rodets has de disparar menys!

S.A. Jo sempre he disparat poc. Els que venim del món de la pel·lícula encara tenim aquest reflex de pensar abans de fer-ho.

Samuel Aranda

JMC: Avui hi ha un fort debat sobre la manipulació de les imatges en el camp del periodisme. Què n’opines?

S.A: Crec que es pot fer allò que es feia abans al laboratori, és a dir: retallar, nivells i contrast, eliminar alguna dominant de color, aclarir alguna part molt fosca. Però el límit és que la imatge ha de ser real, i no voler cercar una perfecció inexistent.

JMC: Sovint tenim una idea un pèl dramàtica de les condicions de treball dels fotoperiodistes, de la seva soledat o dels grans riscos que assumeixen.  Què ens en pots dir de les teves experiències?

S.A: Doncs jo soc molt feliç en la meva professió. Viatjo sempre que puc amb la meva companya, que també és periodista, i en general em trobo molt ben acollit alls llocs que visito. Pel que fa a la seguretat, crec que és un tema que superes amb la pràctica de la professió; com un metge d’urgències o un bomber, aprens a afrontar i controlar els riscos.

JMC: I pel que fa a la intromissió del fotògraf en la intimitat de les persones en situacions de desgràcia. Et resulta incòmoda?

S.A: En la meva experiència crec que nosaltres, a Occident, tenim un concepte molt equivocat de la seva susceptibilitat i del concepte d’intimitat.  Jo més aviat he estat sol·licitat perquè fes fotos d’un enterrament o d’unes persones ferides. Ells volen que el món conegui allò que els passa i en general tenen molt de respecte i confiança en els fotògrafs com a testimonis de la seva vida. És clar que hi ha moments en què tu mateix sents que importunes, i la teva sensibilitat t’indica quan has de disparar i quan convé que no ho facis.

JMC: Quins són els teus projectes immediats, a part del d’Objectiu BCN?

S.A: Estic  intentat acabar aquest tema que exposo al FineArt d’Igualada  amb la idea que es converteixi en un llibre. D’altra banda, acabo de tornar de l’Iran, on estudio la possibilitat de fer un reportatge llarg.

JMC: Tu, que ets un ciutadà del món, com és que estàs instal·lat a l’Empordà i especialment, que has establert un estudi i una sala d’exhibició i venda de les teves fotos a La Bisbal?

S.A: És veritat. M’hi trobo molt bé. I pel que fa a l’estudi, crec que en aquests temps ens hem de transformar. En aquest moment hi ha un mercat de col·leccionistes de material  documental que cal aprofitar perquè et permet no haver d’estar tan pendent dels encàrrecs dels diaris i disposar de més temps per als teus projectes més personals.

JMC: Elabores tu mateix les còpies?

S.A: Sí, com t’he dit, en aquesta mena de treballs disparo amb negatius, i després els escanejo i imprimeixo les còpies amb un traçador i papers d’alta qualitat.

JMC: Aquesta és també una bona notícia, saber que, encara que de forma incipient, s’obri una altra via que permeti als nostres fotògrafs millorar les seves possibilitats professionals. Espero visitar-te aviat al teu estudi i mentrestant vull agrair-te la franquesa de  les teves opinions i l’aire positiu que respiren, que tanta falta ens fa.