Salvador Oliva: “La fe de Carner és molt fonda”

Salvador Oliva (Banyoles, 1942) ha publicat Epístoles a Josep Carner (Quaderns Crema), un homenatge al Príncep dels Poetes. Al llarg de tres cartes escrites en vers, Oliva s’adreça a Carner per explicar la deriva que ha pres el país, però també per agrair el consol que li procuren els seus versos i manifestar l’admiració que li professa. Oliva arrenca amb una sàtira del col·lectiu de poetes imparables, que l’any 2002 van carregar contra la figura de Carner.

Bernat Puigtobella: D’on surt l’impuls per escriure Epístoles a Josep Carner?

 Salvador Oliva: He estat molts anys ocupat amb Shakespeare. Vaig abandonar amb gust la meva poesia original perquè Shakespeare és Shakespeare. Quan vaig acabar de traduir tota la seva obra, vaig pensar que havia de respondre els articles que Els Imparables van escriure contra Carner l’any 2002. I la millor manera era en forma d’epístola. Tenia pensat que fos una epístola molt llarga sobre aquest tema, però no donava de si. La segona epístola es proposa explicar per què surten aquests fenòmens i la tercera és un diàleg més personal amb Carner.

B.P: Ja dius al principi que decideixes no rimar. Quin plantejament fas en cada epístola?

S. O: En la primera hi ha una tradició de diàleg amb els morts, però el meu model surt de W.H. Auden, que li va fer una carta a Lord Byron. La mètrica és aquesta: set versos rimats. Per trencar una mica la monotonia, a la segona epístola vaig eliminar el cinquè vers. I a l’altre, com que és una cosa molt personal, vaig pensar que el mateix patró mètric es prestava a fer broma i volia fer una carta seriosa, per això hi vaig eliminar la rima. Hi ha molta rima assonant, però no consonant. La mètrica és més complexa.

B. P: Per què creus que a tanta gent li costa d’apreciar la potència verbal de Carner i d’entendre la profunditat de la seva poesia?

S. O: La incomprensió de la poesia de Carner té diverses causes. Primer, si et quedes en el sentit literal de molts poemes de Carner, i no passes al sentit figurat, et pot semblar una mica ‘floralesc’. S’ha de saber llegir bé. Per exemple, a Captivitat, que tracta d’una noia que es casa, Carner diu: “ets al parany i pagues ta follia”. Si en llegir aquest vers t’imagines una nena dansant entre l’oreig, pot semblar cursi. La segona causa és que aquells que jo anomeno ‘pallussos cultivats’ han dit que era un noucentista quan, en realitat, depassa el moviment. I la tercera seria que el Nabí no és fàcil, és un poema seriós que ens ensenya que el perdó és una cosa grandiosa i que hem de saber perdonar. Carner perdona la dictadura abans que s’acabi la guerra civil. Té molt de mèrit.

B. P: Quan parles de Nabí, fas referència a la lectura que en va fer Gabriel Ferrater, que va indignar els cercles catòlics de la poesia catalana.

S. O: La lectura de Ferrater ja es troba en el pròleg que va fer a Nabí, que és excel·lent, i que no han llegit aquests imparables que el critiquen. Des de fa molt temps, a Catalunya el poder polític, cultural i eclesiàstic ha tendit a apropiar-se de la cultura o ha pretès que la cultura estigués al servei del patriotisme barat. És aleshores que s’erigeixen una sèrie de poders culturals que són miserables. Catalunya és un país petitíssim, així que tenir poder cultural no és res. D’aquí aquesta obsessió per vetar.

B.P: Llegeix-nos els versos en què parles del veto. Dius que som el país del veto. (Vegeu vídeo aquí sota)

B.P: Per què creus que no van donar a Carner el premi d’Honor a les Lletres Catalanes?

S.O: Perquè no és un poeta compromès, o almenys no d’una manera superficial, com molts altres poetes. S’hauria d’estudiar, perquè aquesta tendència va cristal·litzar en el pujolisme. Per a mi, ha fet molt de mal i potser és la causa que amb l’independentisme que ha vingut després s’hagi fet tot tan malament i no hagi sortit bé. Carner era molt patriota, de la pàtria petita, del primer poema d’Absència. Carner és una meravella sempre, si se sap llegir.

B. P: Hi ha un moment en què defenses la poesia per damunt de les racionalitzacions dels filòsofs, que són inconsistents i limitades; la poesia s’eleva gràcies a la capacitat de la llengua i el símbol.

S. O: La filosofia té molta confiança en el llenguatge racional, i aquest és molt limitat. La poesia ens dona una saviesa que no ens pot donar la religió ni la ciència, gràcies a la capacitat del llenguatge, que diu molt més del que diu. És un misteri, el llenguatge té aquesta possibilitat de fer-nos més savis.

B. P: Fa uns anys vas publicar un article a Núvol sobre la llengua a TV3. Si l’haguéssim publicat ara que està sota la lupa del 155, se’ns menjarien vius. El que em molesta de la situació que vivim és que ens incapacita per fer autocrítica, cosa que significa la mort de la cultura.

S. O: Saps què trobo a faltar? No he vist ni un polític de cap partit preocupar-se pel deteriorament de la llengua. Al principi va ser causat pel franquisme, però ha estat més perillós quan s’ha fet mal a la llengua des de dintre. El Pujol no s’entenia amb els socialistes, flirtejava amb els comunistes i va nomenar el Francesc Vallverdú com a responsable lingüístic de la Corporació. El català que sentim a les nostres emissores i a TV3 està ple d’ultracorreccions. Diuen ‘fer un cop d’ull’ quan sempre hem dit ‘donar un cop d’ull’. Cap polític s’adona fins a quin punt s’està deteriorant la llengua. Em preocupa molt, ja que la llengua ens diferencia i ens dona una certa identitat.

B. P: Potser hem sacrificat la qualitat per la quantitat. Com més parlants millor, encara que parlin malament.

S. O: No està malament que hi hagi més gent que parli català, però hi ha d’haver un punt de referència (al Regne Unit és la BBC) en què es puguin veure reflectits tots els parlants. No s’ha creat, i això és perillós perquè la llengua pot desaparèixer. Hi ha l’entonació de la pregunta en castellà, la fonètica, la sintaxi i el lèxic… Tot s’està deteriorant.

B. P: Hi ha un pessimisme que travessa el llibre, diu: “Sóc pessimista perquè sé que tot poder corromp i després per contagi són corruptes també els que per por callem i, per desídia o apatia, claudiquem”. D’això Miquel Bauçà en deia ‘estats de connivència’. També parles molt de la universitat. Ara que ja estàs jubilat, en perspectiva, què en penses?

S.O: He estat tota la vida a la universitat, des dels trenta anys. Penso que a Girona s’hauria pogut fer una universitat decent, però vam copiar tots els defectes de la UB i la UAB. Les facultats s’han convertit en sectes i es tracta de fer-hi entrar a aquells que llepen el catedràtic. Per a mi, la universitat està agonitzant, encara que té potència i continuarà vivint, la gent de talent preferirà no anar a la universitat i buscar una altra feina. Acabarem plorant.

B. P: Tornant a Carner, ell deia que era patriota.

S. O: No era un patriota. Diré una cosa molt gruixuda, la va dir Gore Vidal en un llibre anomenat Sexually Speaking, quan deia que el patriotisme barat és l’últim refugi dels pocavergonyes. Jo sóc patriota de la pàtria petita, de l’estany de Banyoles, del Canigó, del Montgrí.

B. P: La fe de Carner va més enllà de l’obediència estrictament religiosa.

S. O: És una fe molt fonda. En molts poemes surt la paraula fe. La fe per Carner no és el cristianisme superficial de la majoria de gent, va més enllà. M’ha ensenyat moltes coses, com el perdó. Jo tenia molts ressentiments contra els capellans, perquè van destruir el meu germà. La lectura de Nabí em va alliberar d’aquest ressentiment. Carner parla de molts tipus de fe, sempre en un sentit molt fondo. Al poema “Cor fidel”, un dels poemes més difícils d’interpretar, queda clar en què consisteix la fe. És un dels grans poemes de Carner.

B. P: Distingeixes el do de l’escriptor, però també el de la fe. Consideres que el tens? Com el veus en altres persones?

S. O: Des de petit m’han ensenyat que la fe és un do. El tens o no el tens. Segurament Carner, que tenia el do de la llengua, tenia també el de la fe. És molt remunerador pensar que hi ha un altre món, que Déu ens estima i que quan morim tot són flors i violes, ho entenc i és sensacional. Hi ha molta gent que creu per tenir aquesta seguretat. Carner és molt més fondo. En el llibre dic que no estic segur que la creença sigui un do, és un resultat del que hem viscut.

B. P: El tema del do és una manera de dir que no pots fer mèrits per tenir fe, no pots fer punts.

S. O: La gent que tenia fe ara és morta, per exemple Carner. Quan el vaig conèixer a un congrés a Amsterdam, afortunadament estava en un moment de lucidesa. Em va sobtar aquesta felicitat que l’inundava, estava bé al món. José María Valverde també tenia una fe profunda. Me’n vaig anar contentíssim d’haver conegut Carner, i sobretot que estigués lúcid. A més, tenia una humilitat increïble. Jo li vaig parlar de Nabí i va dir que “ajudaria els nens de casa nostra a parlar català”.

B. P: Se sentia que havia traspassat la llengua.

S. O: L’amor que sentia per la llengua era impressionant, i el que era capaç de fer! W. H. Auden parlava del do de la llengua i deia que el poema té un pare, el poeta o poetessa, i una mare, que és la llengua. És veritat, la llengua hi fa molt. Auden atribuïa el do a la llengua.