Salvador Company: “Un fracàs no s’improvisa”

9.09.2015

Aquest diumenge arriba a la Setmana del Llibre en Català un dels narradors catalans més estranys, suggerents i poderosos de l’actualitat. Tot i que en els darrers anys ha tingut problemes per publicar, el seu retorn no podria ser més magnànim: amb el Premi Pin i Soler i la força de l’editorial Angle Editorial per presentar una obra absorbent i dolorosa, ambiciosa i descomunal, com ens té acostumats Salvador Company (València, 1970). Hereu d’Ausiàs March i de Joanot Martorell, de Roís de Corella però també de Joan Fuster, de Jaume Pérez Montaner o de de Josep Palàcios, la seva obra dialoga amb els més grans per interrogar-se sobre els laberints de la vida i la salvatgia de la creació literària entesa no com la solució a un enigma sinó, més aviat, com l’enigma més indesxifrable, quelcom que ens ajuda a sobreviure però que també ens tanca en una gàbia d’or. La seva novel·la, Sense fi, es pot entendre com el retrat macabre d’una societat decrèpita, malaltíssima, però també com la confirmació d’un talent indiscutible que, en paraules de Maria Barbal, és el d’una “bèstia literària.” Des de Núvol parlem amb un dels escriptors imprescindibles del nou mil·lenni, un autor que no es deixa massacrar ni per les incerteses ni pels silencis llargs.

Salvador Company | © Irene Rodrigo

Salvador Company | © Irene Rodrigo

Jaume C. Pons Alorda: ‘Sense fi’ dóna veu a tres personatges, Josevi, Verònica i com no podia faltar un amant del Tennis, Toni, que mor en circumstàncies estranyes i ens explica la història des del més enllà. Aquesta història s’havia d’explicar des del purgatori?

Salvador Company: La del Toni per descomptat, per motius evidents, o potser no tant: algú com ell parlant d’ell mateix i de les seues aventures eròtiques en vida faria una mica de ràbia, crec jo… Pel que fa al Josevi i la Verònica, cadascú es troba atrapat en un moment de transició, en un punt d’inflexió, en una cruïlla; en el cas d’ell, un moment de perill màxim; en el d’ella, un de directament terrible. A més a més, el Josevi, com Dant, camina pel Purgatori muntanya amunt, cap a l’èxit social més incontestable, mentre que Verònica ha vist desaparèixer la seua Laura (Teta) i davalla als Inferns del record com a darrer homenatge i consol.

J.C.P.A.:  Aquest recurs escatològic et permet que un personatge que es troba immers en el relat tingui en canvi una perspectiva omniscient

SC: Sí, amb aquesta capacitat una vida sense més transcendència i algú que l’ha viscuda sense molt de trellat aconsegueix que esdevinga interessant per als altres, ja que escriu des del moment que dóna sentit a tot el passat i encara l’investiga des d’una pròrroga de present. És una mica un tòpic: allò de la felicitat que només existeix quan ja ha passat, la valoració del que es té i del que hom és quan ja ho ha perdut; però crec que, narrativament, resulta prou efectiu.

J.C.P.A.:  El tenis és una de les teves obsessions personals. Aquí et permet situar l’acció en un club freqüentat per una gent d’alta extracció social. Qui són aquesta gent?

S.C: Són més aviat, en el cas del club de què es parla, gent de classe mitjana-alta. No ben bé un club d’aquells exclusius de debò. En qualsevol cas, són la gent que no ha perdut la casa per una hipoteca fraudulenta o malintencionada i s’ha vist al carrer de la nit al dia (alguns n’hi ha hagut també, en aquesta extracció social). Són la gent que s’adapta a les situacions i en trau profit sense plantejar-se massa dilemes morals…

J.C.P.A.:  La novel·la es pot llegir com un partit de tennis. De fet Toni obre i tanca la narració i la seva autoritat li permet dir l’última paraula. La seva primera aparició és com un punt de break i la darrera el matchball…

S.C: Sí, un punt de break que no ha pogut salvar, o que no ha guanyat, i que, així i tot, li permet remuntar (si no en el resultat, sí en el temps) i poder guanyar el temps necessari per a jugar el punt de partit; i guanyar-lo, almenys moralment i per poders!

J.C.P.A.:  La part central del llibre alterna dues veus, la de Josevi i la de Verònica. Aquests dos personatges són la cara i la creu, i representen dos mons antagònics. El discurs de Josevi, un addicte a la pornografia, és una llarga confessió davant d’un capellà. Si Toni escriu més enllà de tota culpa des de l’altra vida, Josevi es prepara justament per morir. Sembla mentida que un home que busca l’absolució d’un capellà pugui dir tants disbarats. Aquí surt la teva vena més satírica…

S.C: En realitat només busca llevar-se de damunt la mala consciència que té i seguir endavant amb la seua tasca de grimpar fins a l’Empiri d’una societat corrupta fins al moll de l’os. D’aquesta gentola no m’agrada fer cap èpica: són realment antisocials i, en canvi, són els que mouen els fils, els que tallen l’abadejo. A més a més, com en el cas del Josevi, són pura façana (ultra)catòlica en el pitjor sentit, ridículs, coents. És la impostura personificada de tot un poble que s’ha venut l’ànima o, pitjor encara, que l’ha regalada alegrement. Riure per no plorar.

J.C.P.A.:   El discurs de Verònica, en canvi, fa mal. Es podria dir que el dolor de la Verònica és el teu dolor. És filòloga com tu, estima la seva llengua i el seu país amb un dolor desesperat, ha llegit els teus autors preferits. Ella és víctima, còmplice i en certa manera botxí de Josevi, l’home que representa la part més abominable del país.

Bé, botxí només simbòlicament, per desgràcia. Coses del realisme! Verònica té tot això que dius d’alter ego, però té una altra cosa que és el que fa interessant el seu discurs dietarístic, al meu entendre: una pèrdua irreparable i la participació, per activa o per passiva, en el procés d’aquella pèrdua. En una societat com aquesta, ningú està lliure de pecat, però tothom té la pedra a punt per a tirar-la al de sota. I quan s’intenta tirar al de dalt, la gravetat (de vegades vestida amb toga) fa el seu paper…

J.C.P.A.:  El món de Verònica, tot i estar trenat amb el discurs més esperpèntic de Josevi, connecta directament amb tot el món de la teva primera novel·la, ‘Voleriana’ i també amb ‘Silenci de plom’. Podríem dir que la teva obra s’incardina en aquell punt en què la lletra fa mal?

S.C: En què la lletra és expressió de la pèrdua, d’una pèrdua irreparable i essencial. En les tres novel·les hi ha unes veus que parlen del que ja no té remei, tot i que no tenen més remei que parlar-ne, com a darrera forma d’explicar-se i d’acceptar la vida, potser de donar-li una forma que la faça menys insuportable i freda i terrible.

Salvador Company ahir a València | Foto Irene Rodrigo

Salvador Company ahir a València | Foto Irene Rodrigo

J.C.P.A.: El dibuix de la coberta del teu Sense fi és de Dino Valls, un artista extraordinari que ens provoca sentiments enfrontats i que té una alta capacitat per pertorbar-nos. Per què és important per a tu comptar amb la seva obra per penetrar el teu univers literari?

S.C.: Es tracta d’una pintura que, amb la màxima perfecció tècnica, acudint a la millor tradició europea, qüestiona els models de representació d’una manera inquietant, fins i tot sinistra, com aqueix home barroc o del Renaixement de De Profundis que talla el llenç des de dins, com una veu que arriba des de la materialitat per a interpel·lar el nostre concepte de la realitat i la vida.

J.C.P.A.: De fet això que comentes podria servir perfectament per parlar de la teva obra, Sense fi, un text que pretén dilucidar les fronteres. No?

S.C.: Transitar-ne, sí. Deixar parlar unes veus que, per un motiu o un altre, ningú no escoltarà o no tindrà en compte o no transcendiran, perquè serien massa incòmodes, inconvenients o, fins i tot, segons per a qui, insuportables. Unes veus que arriben des de la mort o des dels seus germans petits el fracàs i les tenebres més hipòcrites, per a tallar un instant el llenç (el d’això que en diuen ficció i que en realitat ningú no pot diferenciar del seu contrari) on pintem per als altres i per a nosaltres la nostra vida, el nostre autoretrat, i que callen poc després per a sempre, deixant-nos, però, un desfici que sabem que no té final per molt que vulguem oblidar-nos-en.

J.C.P.A.: I quines són les teves ambicions quan escrius?

S.C.: Que no em passe, com deia Martorell citant Corella, com a “los vans, pomposos hòmens, qui de continu llur estimada fama molt cerquen”, ja que “despendran en va lo inútil temps de llur miserable vida”.

J.C.P.A.: Què tal l’experiència de publicar amb Angle? Ara mateix estan fent coses molt importants, el darrer Premi Llibreter per a Reparar els vius de Maylis de Kerangal ens ho confirma, per exemple.

S.C.: Fins ara, immillorable: gent seriosa i competent, què més es pot demanar? Només cal fer una ullada al seu catàleg per a veure que es tracta d’una editorial de pes.

J.C.P.A.: Des que vares guanyar el Premi Joanot Martorell, i després el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, amb un volum tan important com el teu Silenci de plom que no havies tornat a publicar. Per què?

S.C: Aquesta pregunta cal fer-la als editors a qui he enviat originals i, en menor grau, perquè això és més atzarós, als jurats dels premis a què m’he presentat. Durant aqueix temps he escrit un llibre de lliçons de literatura universal, tres novel·les, uns quants assaigs breus, un dietari i mig i un estrany llibre de contes empeltat d’assaig.

Salvador Company | Foto per Irene Rodrigo Martínez

Salvador Company | Foto per Irene Rodrigo Martínez

J.C.P.A.: O sigui, sempre endavant, sempre lluitant, veritat? Per a tu aquesta hauria de ser la veritable lliçó dels escriptors?

C.: Per descomptat. De fet, no ho considere una elecció o una lliçó, més o menys lloable, sinó una necessitat. Qui no necessite escriure, que no ho faça, que serà molt feliç.

J.C.P.A.: Aquesta dificultat d’editar obres que s’allunyen del mainstream ens podria portar a pensar que l’edició en català es troba en una espècie d’atzucac en què pretesament s’intenta donar preponderància al que s’anomena “literatura comercial”?

S.C.: Sí, la sensació que hem tingut molts que ens entestem (el verb no és gratuït) a continuar escrivint coses que demanen un lector una mica més atent i intel·ligent és que, a força de pegar cabotades contra la paret, les rajoles cedien, quan el que passava és que ens obríem el cap; i quan ens n’hem volgut adonar, la sang ja ens tapava la visió…

De tota manera, cap editor no té ni idea del que serà un èxit i del que no, i alguns només cerquen entabanar més lectors de baixa qualitat amb productes fets a mida. Ells mateixos.

J.C.P.A.: Almenys les petites editorials han continuat lluitant per fer un bon paper i per mantenir la publicació d’obres poderoses, no?

S.C.: Aquesta és, sens dubte, la millor notícia dins del panorama tan fosc de l’edició en català. Aquesta gent, com la resta d’editors, tampoc no sap què és el que es vendrà o el que no; en canvi, davant del dubte, decideixen apostar pel que els agrada i els sembla meritori literàriament parlant. Gent així es mereix un monument.

J.C.P.A.: I quin creus que és el teu paper en la literatura catalana actual? Quin voldries que fos?

S.C.: Contestant primer a la segona pregunta: el d’algú que escriu tan bé com pot, sense por a fracassar estrepitosament (cosa que he aconseguit, de tant en tant), per a parlar del seu temps com a conseqüència dels temps que l’han precedit; o siga, el nét digne d’uns avis que eren els dos millors narradors que he conegut.

Pel que fa a la primera, si continue publicant de tant en tant (si no és d’un de tant en tant tan llarg, millor), em conforme. Això voldrà dir que encara hi ha prou lectors, de tota mena, a qui els interessa la literatura i la llengua.

J.C.P.A.: Tal com estan les coses, creus que es pot triar?

S.C.: Sempre. Tot depèn del que estigues disposat a sacrificar.

J.C.P.A.: I pots parlar dels teus sacrificis?

S.C.: Més que no dels meus, dels de qualsevol: el principal és la seguretat, de tota mena, començant per l’econòmica i acabant per la incertesa d’arribar a publicar.

Salvador Company | © Irene Rodrigo Martínez

Salvador Company | © Irene Rodrigo Martínez

J.C.P.A.: Tota la teva obra narrativa, que ja comença a ser extensa, està ubicada en un univers ambiciós que rau en la localitat de Benborser i la seva rodalia, a través d’aquest poble i dels seus emocionants personatges aconsegueixes fer una radiografia geogràfica, històrica, moral i literària del País Valencià. Això també ho varen fer William Faulkner, Gabriel García Márquez, Antoni Vidal Ferrando i Juan Benet, entre d’altres: per tant es podria dir que formeu part d’una gran família creadora de vastes cosmogonies.

S.C.: Ha, ha, ha! Gràcies per la comparació. Si sóc família d’aquesta colla enlluernadora, serà que en sóc el cosí prim, o valencià, i encara polític!

J.C.P.A.: Explica’ns què és Benborser, on se situa, i per què l’has agafat com a màxim protagonista de la teva obra.

S.C.: Benborser es troba a la comarca valenciana del Camp de Túria, entre Paterna i L’Eliana. S’hi arriba amb el trenet de Llíria, hui dia el metro. El que intente aconseguir escrivint sobre aquest poble és un lloc on retirar-me quan em jubile, o siga, quan ja no hi toque gaire… Bé, també és una barreja d’un lloc i d’un univers narratiu que és el dels meus avis i que em serveix per a parlar del present i del passat.

J.C.P.A.: Sembla ser que, per error, Joan-Lluís Lluís va incloure Benborser en el seu Diccionari de llocs imaginaris… Com ha acabat la cosa?

S.C.: Ha, ha, ha! Com deia la meua iaia: “Benborser és un lloc que no ix als mapes”, un poble que quan arribes a ca un familiar, com per exemple ma tia Milieta, et diu: “Uei, que t’has perdut?”Ara, almenys, ja ix en un llibre que no siga meu, gràcies a l’errada del Joan-Lluís!

J.C.P.A.: D’errades i d’atzars també parla la teva obra, que ens demostra que en el fons tot és molt fràgil. Creus que la literatura és una lluita contra aquesta fragilitat o la seva constatació? En tot cas, què és per a tu la literatura?

S.C.: És totes dues coses alhora: la constatació i, al mateix temps, un intent de conjurar-la. La demostració que, al capdavall, l’únic mode d’entendre’s, la capacitat humana del llenguatge, és el principal impediment per a arribar a qualsevol certitud estable o, encara menys, perdurable. És, per dir-ho així, una riallada en la cara de la mort. Una riallada, és clar, que s’acaba confonent amb el rigor mortis! Un antídot verinós, l’únic antídot, però.

J.C.P.A.: I tornant a la teva nova novel·la, què volies aconseguir amb Sense fi?

S.C.: Ni idea: vaig escriure com sempre, per la necessitat de fer-ho, com qui no sap fer una altra cosa i no se’n pot estar. Potser volia parlar dels fills de puta que es dediquen a fotre tothom al seu voltant i furtar tant com poden i després, amb una confessioneta, es queden més frescos que una lletuga. D’ells i de les seues víctimes, que per viure on viuen, en la societat on viuen, no poden deixar de contaminar-se d’aquesta manera de ser.

J.C.P.A.: I què creus que has aconseguit?

S.C.: Els lectors diran. Jo, com deia aquell, tinc la sensació d’haver fracassat una miqueta més bé, però vés a saber!

J.C.P.A.: Estàs convençut que aquesta hauria de ser la intenció per a un autor, cada dia fracassar més bé? En el seu dia, el poeta Carles Hac Mor va dir que la perfecció és feixista…

S.C.: I la consciència del fracàs alliberadora: al mateix temps que ens corca el neguit de voler-ho fer cada volta més bé, o menys malament, ens conhorta la certitud de no poder arribar mai a dir cap Veritat…

L'escriptor valencià Salvador Company |  © Irene Rodrigo

L’escriptor valencià Salvador Company | © Irene Rodrigo

J.C.P.A.: Un dels membres del jurat del Premi Pin i Soler, que vares guanyar amb Sense fi, Bernat Puigtobella, destaca que aquesta darrera novel·la teva s’entendrà com “l’epitafi de la dreta valenciana”. Estàs d’acord?

S.C.: Molt optimista és el Puigtobella, tant de bo fos cert! Almenys d’aqueixa dreta digna de les cavernes més troglodites i de les màfies més criminals que hem patit i consentit amb alegria i les conseqüències de la qual encara patirem molt de temps.

J.C.P.A.: I ara que ha canviat el panorama polític al País Valencià, què esperes d’aquest canvi? Tens esperances? Quines?

S.C.: Fer-ho pitjor, amb més incompetència i poca vergonya, és totalment impossible. Pel que fa a la nostra llengua i cultura i a la nostra condició de poble, no moltes, però cal donar-los un vot de confiança. De tota manera, amb la terra cremada i sembrada amb sal que han deixat els anteriors governants, la cosa no serà senzilla.

J.C.P.A.: La teva narrativa, doncs, haurà d’anar per altres viaranys on encara tens molta feina per fer?

S.C.: Segur. El cas és que, com deia Joan Fuster i com cal repetir, un fracàs no s’improvisa, i les proporcions del nostre com a poble són difícils d’assolir i de concebre. I com també deia Fuster, escriure al capdavall és sobretot una forma de revenja.

J.C.P.A.: De fet, l’autor de Judicis finals és una constant en la teva obra, ja sigui a través de l’emmirallament, de la referència o del “plagi consentit”, com es podria dir fusterianament. Vares participar, també, en el congrés, i després publicació, Joan Fuster: Figura de temps, a la Universitat de Barcelona. Quin és el paper de Joan Fuster en el segle XXI? O quin creus que hauria de ser?

S.C.: En la literatura europea, hauria de ser un autor central, a l’altura literària i intel·lectual dels existencialistes francesos, per exemple. El seu paper, la seua lliçó per a les generacions posteriors hauria de ser la de la dignitat literària, que inclou la cívica: l’obligació de llegir i d’escriure de la manera més digna i interessant possible, no hi ha compromís més gran amb el propi temps, que és al que hauria d’aspirar algú que, encara hui, vulga dir-se intel·lectual, o siga, escriptor d’idees i no de consignes, algú que pensa pel seu compte a partir del que viu i llig.

J.C.P.A.: I parlant de Fuster, quins altres autors t’apassionen?

S.C.: Així, de bot i volea, Sebald, Bernhard, Benjamin, Faulkner, Joyce, Txèkhov, Tolstoi (traduït per Nin), Proust, Kafka, Nabokov, Calvino, Modiano, Macedonio Fernández, March, Pessoa, Fuster, Celan, Bolaño, Rulfo, Poe, Cervantes, Tristram Shandy, L’Odissea, l’Inferno, Valle-Inclán…

J.C.P.A.: I quins són els autors catalans actuals que t’interessen?

S.C.: En assaig cal destacar, i molt, l’Antoni Martí-Monterde. Crec que és el millor de la nostra generació; i no perquè la resta siguen dolents, ans al contrari, sinó perquè és un escriptor excel·lent. En poesia m’agraden molt autors valencians com Jaume Pérez-Montaner, Ramon Guillem, Isabel Robles, Enric Sòria, Rubén Luzón (ací la llista fóra ben llarga, me’n deixe uns quants segur!) i tota una colla de jóvens poetes com tu mateix, Pau Vadell, Lucia Pietrelli, Anna Gual, Josep Pedrals, etc, etc, hereus en menor o major mesura d’un Bonet o d’un Vinyoli. En narrativa, m’interessen molt, por motius ben diferents, autors com Xavier Aliaga, Joan Jordi Miralles o Joan Todó, entre altres, com ara Cucarella, Usó, Mira, Andreu Sevilla (que s’ha hagut d’autopublicar dos llibres ben interessants) o el gran Palol. Després, entre allò que alguns en diuen els inclassificables, entre la prosa narrativa, l’assagística, l’aforisme i la pura màgia verbal, m’apassionen Bauçà, Bononad i el gran Palàcios.

Salvador Copmany | Foto d'Irene Rodrigo

Salvador Copmany | Foto d’Irene Rodrigo

J.C.P.A.: Ha sortit el nom clau, l’inefable Josep Palàcios. Una figura mítica, no trobes?

S.C.: Sens dubte. Literatura en estat pur, verinós fins i tot. Un altre exemple ‑un exemple altre, però- del que significa el compromís literari a ultrança. Un model per a qualsevol que vulga viure l’escriptura; cadascú, és clar, dintre de les seues possibilitats!

J.C.P.A.: I què t’aporta l’obra de Palàcios?

S.C.: Podria dir-te, i fóra cert, que la demostració més enlluernadora de les possibilitats del llenguatge, la demostració gloriosa que les paraules no encaixen amb la realitat, sinó que la conformen i que, per tant, no hi ha cap discurs de la Veritat ni la Bellesa ni la Bondat que no estiga corcat pel fet de ser un discurs, pel fet que la Veritat, la Bellesa i la Bondat no són res si no són un discurs.

Et podria dir això, i no m’equivocaria, però el que aporta Palàcios, el que aporten els grans de la literatura universal, ho ha escrit molt més bé un altre gran, l’Estellés, disfressat d’Horaci i parlant a Virgili, a la XVIIIena de les seues Horacianes:

has tocat el misteri.

nosaltres, que passem com a poetes,

cantem o bé enaltim, t’ho concedesc, certes banalitats.

tu toques el misteri, arribes al misteri.

mires el sol sense parpellejar.

J.C.P.A.: I parlant d’escriptors furtius i ocults, no podria faltar a la conversa esmentar Eveli Volero, un dels autors fonamentals de Benborser, un fantasma espectral que apareix en totes les teves obres. Encara podem sentir esperança per viure sorpreses gràcies a ell?

S.C.: Després de Silenci de plom, on es feia una revelació sobre ell que no li va agradar gens, vés a saber què se’n pot esperar! Hi ha una novel·la inèdita, False Friends, on es furga en els seus misteris, sense gaire èxit, per descomptat. Darrerament intente escapolir-me de la seua ombra tan allargassada, però tant si apareix com si no, després de rellegir-me i de reflexionar-hi una mica, m’adone que és inútil fer res al respecte, si és que té algun sentit voler-ho…

J.C.P.A.: No és un secret que siguis un seriòfil convençut, i que molts dels recursos utilitzats en aquestes sèries formin part del teu bagatge. Creus que les sèries nord-americanes han ajudat a millorar la literatura, o almenys a plantejar-la des d’altres paràmetres?

S.C.: Si més no, han avesat els espectadors a una sèrie de tècniques narratives i de maneres de (re)crear ambients i personatges que provenen de la novel·la del segle XX, que no és poca cosa!

J.C.P.A.: Quines sèries voldries destacar en general i quines t’han afectat més en particular?

S.C.: The Wire, Mad Men, True Detective.

J.C.P.A.: Pensava que també esmentaries Frasier, ja que l’humor en tu és una constant, però el teu sentit còmic a vegades em sembla molt més anglosaxó que no pas mediterrani. Riure encara ens salva de la catàstrofe?

S.C.: Sí, i tant. Però més que no Frasier, que també, m’agradava M*A*S*H, amb aquell sarcasme, de vegades absurd, d’uns personatges atrapats a la vora mateix de la barbàrie i la mort. Recorde un episodi en què Hawkeye (Alan Alda) es fingeix boig, més que d’habitud, vull dir, i fan tot un intertext amb Hamlet que deixa bocabadat. Quins cracks! I quin fart de riure! Una altra sèrie, diguem-ne, còmica que m’agradava molt era Northern Exposure, amb aquella situació kafkiana d’un metge jueu de Nova York acabat de llicenciar que es veu atrapat a Cicely, Alaska, un poble perdut al mig del no-res, per culpa d’una beca i descobreix tot un món de realisme màgic, de somnis i de referències d’alta cultura passades per l’humor i la paròdia. Hi havia fins i tot un episodi on es produïa, literalment, una paràbasi en el sentit de la comèdia grega: els actors eixien del personatge i comentaven l’argument i decidien què fer i què no. Fantàstic!

J.C.P.A.: I a partir d’ara, què? Quins projectes tens? Què tens ganes de fer?

C. Fa uns mesos vaig començar una novel·la que, per dir-ho així, tracta de les malalties físiques i de les socials, morals, de qui les pateix i, sobretot, dels qui hi ha al voltant. A part d’això, diria que res. No faig plans fins que no acabe una cosa: hi ha projectes que tiren i n’hi ha que queden abandonats, però sol tindre la recambra buida, amb la llibertat i l’angoixa que això genera.

De totes maneres, les ganes de seguir no falten.