Rudolf Ortega: “La llengua és una infraestructura”

“La llengua és un ecosistema i la persona s’hi adapta: tu influeixes l’ecosistema i l’ecosistema t’influeix a tu”, suggereix Rudolf Ortega mentre parlem del procés d’integració de la immigració a Catalunya. L’entrevisto perquè acaba de publicar En defensa de la llengua (Angle Editorial), un llibre que aplega en un sol volum aquells textos principals que al llarg de la història s’han escrit del català, del seu ús social i de la seva normalització.

Ortega és llicenciat en Filologia Romànica i té una àmplia experiència en el món de l’assessorament lingüístic i ha treballat a mitjans com l’Avui, Catalunya Ràdio o Televisió Espanyola. Actualment és el corrector Quadern d’El País i també fa de corrector de narrativa per compte propi.

Com diu Teresa Cabré al pròleg del llibre, a través dels textos que has aplegat en aquest volum es pot traçar una història social de la llengua. Quins objectius et vas proposar quan vas decidir fer En defensa de la llengua?

L’interès primer va ser documental. Mentre estava fent un altre treball, em vaig adonar que hi havia una sèrie de textos que sortien sempre a tots els manuals i històries de la llengua. D’aquí va sorgir la idea d’aplegar en un sol volum tots aquells textos que et trobaves dispersos per la xarxa o en antologies i que podien ser realment importants. Més tard em vaig adonar que a través de tots aquests textos es podia definir una mena d’història de la llengua. I això és el que he procurat, intentar fer un fil conductor sobre com aquests textos molts cops dialoguen entre si, se citen els uns als altres com si hi hagués una mena de continuïtat entre ells i es pogués fer una història de la llengua. I crec que hi és, que es pot resseguir la història de la llengua a través d’aquests textos.

I què ens diuen?

Que això de la llengua és una cosa transversal. La defensa de la llengua te la pots trobar en textos d’un nacionalisme carrincló claríssim, en textos d’esquerres, en textos d’orientació clarament independentista i, fins i tot, en textos de defensa del català des de la intel·lectualitat espanyola. Te la pots trobar en suports diferents, en discursos solemnes i dits en grans ocasions, però també en manifestos breus, en pamflets anònims, en cartes, en articles, en pròlegs de llibres, etc. Evidentment, cada moment de la història dóna un determinat discurs, però aquesta diversitat de formats, registres i suports evidencia que no és una cosa estrictament nacionalista, sinó que ha anat prenent formes diferents en funció de cada moment i que no es limita a un sol sector ideològic i de classe.

Quin ha estat el criteri de selecció dels textos?

Els textos havien de ser relativament curts, emblemàtics, representatius de totes les etapes i d’autors importants. Evidentment, vaig intentar evitar les redundàncies i no abusar d’uns temes determinats. Penso que està força repartit i hi surten representades totes les etapes, tot i que n’hi ha un parell amb més textos perquè en aquella època hi va haver molta més producció: una és la del naixement del catalanisme, amb textos d’Alcover, Maragall, Fabra, Guimerà, el Memorial de Greuges o la convocatòria del Primer Congrés de Llengua Catalana, mentre que la segona és la que representa tota la lluita antifranquista, que va dels anys seixanta fins al 1981. De la segona meitat del franquisme i la transició hi ha molta producció perquè hi va haver una mobilització molt gran. Malauradament, he deixat alguns textos importants fora, perquè si no hauria acabat sent un volum massa gran, i havia de ser una cosa manejable.

Com quins?

He recollit el manifest de Crida a la Solidaritat, perquè té una transcendència política realment important, ja que en surt l’articulació moderna de l’independentisme, però no “El català, llengua pròpia de Catalunya”, aparegut al número 259 de Serra d’Or l’any 1981 i signat per noms de la literatura i la cultura tan importants com Rodoreda, Oliver, Foix, Triadú, Badia i Margarit, Capmany o Pedrolo, que cito a l’apèndix. Tots dos eren una resposta al Manifiesto de los 2.300.

Els primers textos que reculls són del segle XVIII. Fins aleshores no hi havia una necessitat de defensar la llengua?

Hi havia algunes apologies, però aquest tema comença a interessar a partir del segle XVIII, que és quan avança la diglòssia i els efectes del Decret de Nova Planta són més clars: apareixen textos com el de Baldiri Rexach, el Memorial de Greuges o la gramàtica de Josep Pau Ballot. Cal triar i intentar repartir, ja que hi ha al llarg de 250 o 350 anys hi ha molts textos en defensa de la llengua.

Precisament a Instruccions per a l’ensenyança de Minyons, Baldiri Rexach destacava la necessitat que els infants aprenguessin la seva llengua primera (català), però també el castellà: “Sense ella ni podran tenir tracte ni comunicació amb les demés províncies”.

Baldiri Rexach fa una exposició de les cinc llengües que els infants han de saber en aquell moment, i parla del francès, de l’italià, del llatí i del català i el castellà. Rexach defensa que la llengua pròpia dels infants sigui la del primer ensenyament i la llengua vehicular de l’escola, però al segle XVIII el castellà ja s’havia convertit en una llengua hegemònica a causa de l’absolutisme i el Decret de Nova Planta i era la llengua que domina a tota la península. Rexach en certa manera s’hi adapta i no en renega. Això, després, al segle XIX ja no es dirà.

Tots els discursos constaten una necessitat de “depurar” la llengua de castellanismes, ja que la llengua ha estat amenaçada i la manera de defensar-la és que sigui com més genuïna possible. Què ens diu, això, de la salut del català?

Nosaltres vinculem la defensa de la llengua a qüestions polítiques, a la presència a l’ensenyament o als mitjans, però al segle XIX era inconcebible defensar la llengua i demanar-ne l’oficialitat sense en paral·lel lluitar per codificar-la. És ridícul demanar que una llengua sigui oficial, o cooficial, si no tens una ortografia. Aquestes dues demandes anaven en paral·lel, ja que la dignificació de la llengua es vinculava també a l’esforç per assolir-ne una codificació, que volia dir fer-ne una ortografia, una gramàtica i un diccionari. Aquesta lluita, que comença a finals del segle XVIII, agafa força amb la campanya de L’Avenç; després s’encarrila amb el Primer Congrés Internacional de la Llengua (1906), la fundació de l’IEC i, més tard, Fabra n’agafa el relleu. Així es com el procés de codificació es posa en marxa. No ens n’adonem, però és un factor decisiu perquè després del franquisme es pugui recuperar la llengua. A diferència del català, el basc i el gallec no van assolir aquest moment de codificació abans de la guerra i per això encara arrosseguen problemes d’entesa en aquest sentit.

Sense la codificació de la llengua i amb quaranta anys de franquisme, hauria estat gaire diferent la sort del català?

Molt diferent. Pensa que a l’any 1946 ja es va permetre la primera publicació en català, encara que la va promoure el règim franquista i ho va fer amb una ortografia prefabriana, amb tota la consciència. A partir d’aleshores, però, ja es va començar a editar en llengua catalana, i als anys seixanta Rosa Sensat va començar a fer classes en català. Per això, el llibre no recull només una defensa de la llengua política, sinó també la defensa de la codificació, de la normativització, que era també una manera de dignificar a tots els àmbits la llengua. Sense un codi definit i acceptat per tothom no es pot demanar que una llengua sigui oficial, ni tan sols la pots ensenyar.

Com es va dur a terme aquest procés de codificació del català?

Les normes ortogràfiques van tardar vint anys a acceptar-se. Es van publicar al 1913, al 1917 es van retocar i fins al 1934 no van ser consensuades per tothom. Aquell mateix any, Fabra va fer un discurs durant els Jocs Florals, en què remarcava que havien aconseguit els dos grans reptes que s’havien proposat, l’oficialitat, amb la república, i la codificació, amb el diccionari. En aquells moments ja s’havia publicat el diccionari de Fabra i els díscols —per dir-ho d’alguna manera— ja acceptaven aplicar les normes fabrianes. Fins i tot Alcover, que s’havia distanciat de Fabra, les va acceptar. “Senyors, ho hem aconseguit”, va dir Fabra, en un discurs molt optimista en el qual assenyalava tot el que s’havia aconseguit però també tota la feina que quedava per fer. Després, però, va arribar la guerra.

Alcover i Fabra es van distanciar, tal com expliques al llibre, en el procés d’elaboració del diccionari perquè discrepaven de com s’havia de fer.

Antoni M. Alcover era el president de la Secció Filològica i Pompeu Fabra, el tresorer. Els dos tenien visions diferents sobre la concepció d’un diccionari, ja que, d’una banda, Alcover volia fer un gran diccionari que aplegués tots els parlars possibles del territori i, de l’altra, Fabra, que tenia una formació eminentment científica, pensava que al diccionari s’hi havien de concentrar-se els termes que poguessin compartir tots els parlars del domini lingüístic, i que en aquest sentit havia de ser rigorós. Al final, Alcover va decidir marxar de l’IEC, i paral·lelament va fer el Diccionari català-valencià-balear, que avui dia és una eina absolutament indispensable i fenomenal.

Una de les preocupacions principals que apareix als textos que has recollit al llibre és l’ús social de la llengua. En els últims anys s’han fet esforços perquè millori, sobretot les administracions públiques, però sembla que la presència del català només es manté, però no millora. Què més hauríem de fer?

Aquest és un tema llarg i complicat. La normalització lingüística dels anys vuitanta i fins al 1992, any en què es va aprovar el decret d’immersió lingüística, va aconseguir quatre grans fites: la Llei de Normalització Lingüística, l’ús del català als mitjans de comunicació, l’ús del català a l’ensenyament, i el desplegament de cursos de català per a adults. Aquestes mesures van aconseguir frenar els mals auguris sobre la pervivència de la llengua, perquè es creia que el català complia tots els requisits per començar la substitució lingüística, ja que, d’una banda, comptava amb una població que procedia de la resta d’Espanya i, de l’altra, la població catalana ja era bilingüe: el més senzill era que s’acabés abandonant la llengua. Les mesures de normalització lingüística ho van frenar i van aconseguir que la població castellanoparlant, que originàriament era monolingüe, fes una relativa incorporació a la llengua catalana.

Però després va arribar una segona onada d’immigració…

Que va posar el comptador a zero altra vegada. A mi em fa la sensació que ara no hi ha un projecte de foment de llengua, de proporcionar les condicions perquè el català es pugui desenvolupar encara més que no passi per la independència. Jo sóc del parer que això de la llengua són diners: hem d’entendre que la llengua és una infraestructura de país i, de la mateixa manera que hem d’invertir si volem carreteres i aeroports, en llengua també s’ha de fer, amb més cursos per a immigrants, amb més llibres i revistes en català, i amb més subvencions per a les multinacionals del cinema. Hem d’assumir que estem en inferioritat, hem d’entendre quin és el context comunicatiu global en què ens trobem i hem d’invertir per fer-nos un lloc. Ara bé, amb els pressupostos migrats que hi ha dedicats a la llengua, es fa difícil. Per què no hi ha llibres d’assaig en català? Si vas a les llibreries en trobaràs a la secció d’infantil, a la de narrativa i a no ficció, i poca cosa més.

De fet, una de les raons a favor de la independència és que el català passaria ser oficial i això donaria més prestigi a la llengua.

Si fos llengua oficial (i no necessàriament oficialitat única, podria ser cooficial amb el castellà), automàticament seria llengua a Europa, en el cas que hi estiguéssim. Aleshores els àmbits que ara depenen de l’Estat i que no estan normalitzats haurien de fer un trànsit cap al català, com ho va fer l’ensenyament i la sanitat als anys vuitanta. Segurament la sobirania permetria més instruments de foment de la llengua, encara que es mantingués el castellà com a llengua oficial. El català guanyaria espais i tots els àmbits que ara són de l’Estat i que passarien a ser propis s’haurien de catalanitzar tal com es va fer als anys vuitanta.

A En defensa de la llengua has normalitzat l’ortografia i la sintaxi, si bé has deixat algunes solucions prenormatives, com l’article neutre lo. Quin criteri has aplicat?

Qualsevol solució és dolenta o bona, segons com t’ho miris. Al lector d’avui li serà molt difícil entendre aquests textos, si no és un lector entrenat o filòleg, i, per tant, cal adaptar-los. Per fer-ho has de crear les millors condicions perquè la comprensió sigui fàcil, però alhora has d’intentar mantenir el to del català de l’època. Has de trair Guimerà perquè l’has d’adaptar però has d’intentar respectar-lo perquè no li pots fer dir coses que no deia. Per això, he adaptat el text seguint criteris ortogràfics i sintàctics, perquè són els vehicles que et permeten seguir els textos, mentre que vaig decidir respectar la morfologia i el lèxic per no trair l’original: si Maragall diu aixís i no així, ho he respectat.

Amb quins fenòmens sintàctics vas topar?

Els casos més destacats són la caiguda de la preposició, que molts cops no es feia, els relatius i la a davant de complement directe. El per i per a, també, però en aquest cas he mantingut la a davant d’infinitiu perquè la norma d’estalviar-la és moderna i a més hi ha zones del domini lingüístic on es fa.

Els fenòmens que descrius no han estat prou assimilats per la societat, ja que solen ser alguns dels errors freqüents que es troben als textos. N’hi ha que aposten per revisar-los. Què en penses?

És cert que seguim reincidint, però la possibilitat que ens mantinguem immòbils en aquests punts perquè ens ajuden a diferenciar-nos del castellà és bastant alta i em sembla que té una certa lògica, per intentar frenar aquesta possible interferència. Sempre s’ha dit que la sintaxi, com que és estructura, és molt més important que el lèxic. Jo sóc partidari de mantenir-los, ja que si la norma no hagués sigut tan clara en aquests punts, la penetració del castellà encara seria més alta.

I el mateix amb els pronoms febles, oi?

Sí. Com que el castellà té un sistema de pronoms més simplificat, es tendeix a prescindir dels dos que ens singularitzen, en i hi. Aquest és un dels peatges del bilingüisme, perquè hi ha més gent que té com a llengua primera el castellà i que parla català que no al revés, de manera que no tenen aquests pronoms interioritzats. I així se’n ressent la resta de combinacions de pronoms. Sóc partidari de ser inflexible amb això: hi ha coses per les quals val la pena lluitar, com un pronom feble, i potser n’hi ha d’altres que no són tan importants.

A les xarxes socials t’has mostrat favorable als canvis ortogràfics que proposa l’IEC, alguns dels quals havíeu apuntat a l’obra conjunta Canvi d’agulles.

Jo hi estic d’acord, penso que és una bona decisió i que era un tema pendent que ja havia abordat, per exemple, Joan Solà. Ara que a la Secció Filològica hi ha una presidència amb empenta i lideratge, hi ha hagut la voluntat de fer prosperar la proposta. Teníem un sistema de diacrítics sobredimensionat i que amb el pas del temps s’havia inflat, perquè a més a més es permetia que el derivat dugués el diacrític. Així, paraules que no es confonien amb res (rodamón, entresòl) tenien diacrític. Es pot discutir si són catorze, si són més o si són menys, però em sembla una bona mesura d’estalvi. Amb una frase com “A casa tens un ambient molt tens”, no tens cap confusió amb la forma verbal tens (de tenir) i l’adjectiu tens. Personalment, jo hauria entrat també en les dièresis.

A Canvi d’agulles tractaves precisament aquest tema.

Hi ha unes tres-centes paraules que porten dièresi en vocals àtones. Si tu tens una dièresi que et marca la vocal tònica (com veïna), fantàstic, però en el cas de veïnatge o apaïsat no te la marca. I com ho derives d’una norma, com es fa amb l’accentuació? Jo seria partidari d’entrar per aquí, però si toques els diacrítics i es lia, imagina’t amb la dièresi.