Roser Vernet: “Al Priorat, el vi no pot ser l’única prioritat”

5.10.2013

Roser Vernet, filòloga i activista cultural, ha rebut enguany una Creu de Sant Jordi per la seva tasca com a directora del centre Quim Soler a El Molar, a la comarca del Priorat, des d’on treballa per preservar l’obra i la memòria del reconegut escriptor. Alhora, hi desenvolupa projectes culturals que relacionen els mons de la literatura i del vi en un sentit ampli i amb la voluntat de vertebrar, singularment, el patrimoni cultural del territori. L’hem entrevistat a Núvol.

Roser Vernet | Foto Anna Porta Abella

Roser Vernet és una activista de la comarca del Priorat. La seva tasca va més enllà de les activitats culturals que dirigeix des del centre Quim Soler, com ara el projecte Priorat en persona, o des de Cal Perxe, el programa Priorat Versió Original. Ens ha convidat al Perxe, la casa rural que regenta a El Molar, un poblet tranquil des d’on treballa per preservar el llegat i la memòria de l’escriptor Quim Soler, mort fa 25 anys.

Bernat Puigtobella: Tu, Roser, sembla que has aconseguit lligar tres coses: les arrels a un paisatge, la passió per la literatura i la cultura del vi. Aquí el vi seria potser l’element que t’ajuda a relligar paisatge i cultura?

Roser Vernet: El vi és la part més visible, però no ho és tot. No m’agrada l’etiqueta d’enoturisme, la trobo reduccionista. Aquesta comarca és molt més que el vi.  Al Priorat, el vi no pot ser l’única prioritat. Quan parlem de la relació entre el vi i la literatura ens hi referim de manera molt àmplia. La cultura del vi no s’acaba en el vi. Després hi ha l’oli, la terra, el paisatge i la realitat agrícola complexa, que no és només la vinya.

BP: Quan fa que ets aquí a Cal Perxe?

R.V. Aquesta és la casa materna. Jo hi vaig tornar l’any 2000 i la vaig reformar en part per fer-hi la casa rural. Amb totes aquestes obres ja tenia la intenció de vincular la casa amb la literatura, i el llegat del Quim Soler. Vint anys després de la seva mort, el centre Quim Soler és una associació que compta amb 130 socis. En Quim formava part del col·lectiu Ofelia Dracs i per això entre els socis, de la comarca i de fora, tenim escriptors com la Margarida Aritzeta, Maria Antonia Oliver, Joaquim Carbó etc., que en formen part des que el centre Quim Soler es va fundar l’any 2007, amb un magnífic recital de l’Enric Casasses.

BP: Així avui fa 20 anys de la mort del Quim Soler?

R.V. Sí, i farem uns actes de commemoració a començament de desembre a la Biblioteca Jaume Fuster. Recuperarem un llibre inèdit del Quim, París bis, una novel·la que explica la construcció d’un París subterrani. Hi ha un article del Pep Albanell que en parla, d’aquesta obra. El Quim Soler era dels autors menys convencionals de la generació dels 70, algú diu que era molt joyceià, i jo sóc la menys indicada per dir si és bo o no… El Ricard Ripoll és admirador de l’obra del Quim Soler i ha estta qui ha possibilitat l’edió d’aquest novel·la, que sortirà a final de novembre editada per Lleonard Muntaner.

BP: Si li agrada al Ricard Ripoll deu ser oulipiana…

RV: París bis té diferents nivells. Per una banda explica la història d’un escriptor que se’n va a París i escriu un dietari. Hi ha la novel.la que es va fent i la novel·la de l’escriptor que deixa la família i explica la seva estada a París. Aquest dietari ja es va publicar sota el títol ‘París no existeix’. És segurament l’obrà més autèntica i personal del Quim.

BP: Aquí al Centre Quim Soler heu anat construint una biblioteca amb tot de títols relacionats amb la literatura i el vi. Quin criteri heu seguit per triar els títols? Han de ser obres on es parla del vi? Col·leccioneu totes les obres d’autors alcohòlics?

RV: Això seria impossible, perquè la literatura universal és tota obra d’alcohòlics (Riu.)

BP: Així aquí al Priorat ho teniu molt bé per fer literatura. No teniu por de morir d’èxit amb l’empenta dels cellers?

RV: L’èxit es pot gestionar. La misèria, no. El Priorat havia sigut un lloc pràcticament abandonat, com si no existíssim. Quan hi ha misèria econòmica també hi ha misèria cultural, però que hi hagi puixança econòmica no necessàriament és garantia de riquesa cultural.

 

Roser Vernet a Cal Perxe | Foto Anna Porta Abella

 

BP: I ara heu de vigilar a cada moment. Tu formes part de plataformes de defensa del territori. Quina visió creus que tenim els barcelonins del Priorat? Ha canviat en els últims anys?

RV: Saps què ha passat? Que ha canviat, sí, però perquè heu passat de no tenir cap visió del Priorat a tenir-ne, en alguns caoso, una de tòpica. I això és la cara i la creu de la invisibilitat. De fet és una constant que es pot fer extensiva a tota la Catalunya nova. Hi ha zones de Ponent que, en qüestions de visibilitat i presència en els mitjans, per exemple, estan deixades de la mà de déu igualment. El paisatge és un reflex de moltes coses. És el rostre del territori i a Catalunya, a l’època de la Reinaxença, que va ser quan es van gestar els símbols identitaris, es van triar paisatges simbòlics identitaris de la Catalunya vella. Són els paisatges lligats a territoris més humits, la Catalunya humida, els que esdevenen paisatges simbòlics. Els paisatges essencials de la construcció nacional La resta som mig moros… i la puixança econòmica també hi va lligada…I això té una força simbòlica que es va retroalimentant. La literatura, la pintura i les arts en general recreen aquests paisatges emblemàtics al llar d ela història fins avui. Tot plegat, simplificant,  genera al sud una falta d’autoestima… Per això si tu mateix ja no valores el teu paisatge, si no saps que tens rostre, obres la porta perquè vingui algú aquí i hi faci qualsevol cosa. I et pots vendre l’ànima al dimoni sense saber-ho. I les amenaces no s’acaben, sempre hi ha alguna cosa damunt de la taula. L’última és molt grossa, ara volen fer passar una MAT des de l’Aragó fins a la Secuita, on hi ha l’estació de l’AVE del camp de Tarragona. Aquestes MATS, de fet,  són bocins de l’autopista energètica que projecten fer de França al Marroc.

BP: Més val sols que mal acompanyats.

RV: En el millor dels casos som invisibles. Perquè si existir comporta actuacions agressives… El que costa més de canviar és la pròpia percepció dels d’aquí envers el propi territori. I recentment, el que s’ha anomenat el boom del vi, ha fet que canviessin coses, des del punt de vista estrictament material esdevé possible viure en aquesta comarca, perquè abans massa sovint calia marxar. I quan tothom ha fotut el camp, la gent que hi queda és resistent. Sense els resistents, però, no hi pot haver renaixement.Ara que es pot viure aquí de manera digna, això ajuda a fer canviar la percepció que tenim nosaltres mateixos de la nostra comarca.

PB: Tu ets la coordinadora de l’associació PRIORITAT.

RV: Coordinadora vol dir que sóc la matxaca.

BP: I quina és la vostra prioritat?

RV: Som una entitat que aglutina tots els sectors de la societat civil i impulsem la candidatura del Priort a la UNESCO com a paisatge cultural agrícola. És una etapa més d’un procés o moviment que neix com a reactiu, en el canvi de segle i que amb el debat sobre l’equilibri territorial, la planificació energètica i de model de territori, arriba un moment que ens plantegem de buscar un objectiu a llarg termini, que aglutini tothom i que superi desavinences de gent en qüestions concretes. I hem tirat endavant el projecte per demanar a la UNESCO que declari el Priorat “paisatge cultural agrarícola de muntanya mediterrània”. I de primer es planteja si això és factible o no, si aquest territori permet optar aquest reconeixement. Ens hem assessorat amb experts en la matèria i ara com ara el nostre dossier ja té el vistiplau de la Generalitat de Catalunya. Som, de fet la candidatura catalana a Patrimoni Mundial, tot i que qui presenta a la UNESCO les candidatures són els estats… Per tant, de moment, som a Madrid.

BP: Priorat-Montsant-Siurana, paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània És un títol molt llarg…

RV: La candidatura és complexa. Al Priorat, en un espai molt reduït, tenim un paisatge agrari típicament mediterrani, amb oli, vi, sembrats, ametlla, avellana, el mosaic agrari de la mediterrània de terra endins. És com la versió bonsai, una reproducció d’aquest paisatge en un àmbit molt reduït, i no només pel que fa  a l’espai agrari, sinó també en la manera com es distribueix l’hàbitat urbà disseminat, que és molt llegible, no com la zona metropolitana, on tot és un continuum sense nitidesa en els usos del sòl. Aquesta nitidesa en al paisatge és un altre valor a preservar. Aquí estem en contra, per exemple,  de la urbanalització, que és un neologisme encunyat per Francesc Muñoz que  a mi m’agrada molt. Preservar la manera pròpia i singular d’estar en món també passa per aquí.

BP: Voleu viure en municipis aïllats, però en canvi heu fet pinya.

RV: Aquest projecte UNESCO neix de la gent, no de les institucions, que de tota manera s’hi han incorporat, com ha de ser.. I més que el reconeixement, serà fructífer el procés per arribar fins aquí, perquè significarà que els que som aquí ho tenim clar i recuperem l’autoestima de cara endins. I de cara enfora, potser passarem de ser invisibles a ser visibles, però no de qualsevol manera sinó amb una marca pròpia.

 

Maria Barbal, convidada al programa Priorat en Persona

BP: I quina és la funció del Centre Quim Soler en tot això.

RV: Aquí al centre Quim Soler volem contribuir al discurs cultural i literari, que és una cosa que no s’ha fet prou, per les mateixes raons que ja he dit. El procés del vi no sempre ha anat prou acompanyat d’un altre reviscolar que no sigui només econòmic. Entre altres activitats més puntuals,  celebrem unes trobades bianuals, el Priorat en Persona, en què convidem autors a passar uns dies aquí i quatre persones de la comarca els fan d’amfitrions i els fan viure el seu Priorat personal. A parir d’aquí ells escriuen uan obral col·lectiva en forma de diccionari, sobre la seva experiència aquí, de la qual queda constància al web de www.prioratenpersona. La setmana que ve s’enceta la primera part de la tercerea edició, amb Ramon Solsona, Mercè Arànega, Dolors Miquel, Marina Espasa, Josep Porcar i Carles Terès.També, des del Perxe, el programa Priorat Versió Original, va en aquesta direcció. Són un encontres amb un autor, tot i que només són escriptors, que ve a passar un cap de setmana aquí a la casa rural i conviu dos dies amb els lectors i admiradors, que s’han inscrit prèviament i també s’estan a la casa. A mitjan novembre tenim de convidat l’escriptor rossellonès Joan Lluís LLuís, que acaba de publicar a Proa la novel·la, Les cròniques del déu coix.

BP: Doncs també l’entrevistarem. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. El Molar, un poble tranquil…? Com pot ser tranquil el centre del món!

    Roser, una abraçada des del cul del món!

    Roger

  2. Retroenllaç: On la literatura i el vi es troben | Microcatalunya