Roser de Castro: “Treballem de franc perquè la passió ens pot”

29.04.2014

Dimarts Núvol es va fer ressò de la renúncia a prorrogar funcions per part dels integrants de l’equip de Llibert. L’èxit de crítica i públic, primer a l’Almeria Teatre i després a la Biblioteca de Catalunya no han estat suficient per garantir la continuïtat dins uns estàndards professionals. La declaració de l’equip de Llibert, recollida a Núvol, ha causat un gran impacte entre la professió teatral,  que l’ha vist com un acte de dignitat professional. L’actriu Roser de Castro ha signat una de les reaccions més lúcides al cas Llibert. El seu article ‘Ens hem polit els drets‘, publicat ahir a Núvol, s’ha convertit en un fenomen viral. N’hem parlat amb ella.

Roser de Castro | Foto d'Àgata Casanovas

Bernat Puigtobella: El teu article, publicat a Núvol, ha superat totes les expectatives i s’ha convertit en una lectura viral. Deu ser perquè en part has tocat un nervi quan parles de la precarietat laboral en el món teatral…

Roser de Castro: D’entrada dir que tot aquest debat, qui l’ha suscitat ha estat l’equip de Llibert, que de forma valenta s’ha plantat i ha decidit no prorrogar una funció exitosa fins que no cobri un sou digne. Després, que fa molt de temps que els companys de professió tenim converses sobre la nostra precarietat, però en privat. L’únic que pretenia amb el meu article era vehicular tot allò que no ens atrevim a dir públicament.

Molts dels que ens dediquem al teatre estem en una situació insostenible. Ens morim de ganes de treballar, ens hem preparat tota la vida per això, i a vegades preferim fer-ho sense cobrar un duro perquè ens pot la passió, les ganes. Però alhora, la vida apreta, tens una família, o un lloguer, o necessites menjar, què carai. I ara mateix, això és una dicotomia que no sabem com resoldre. Ens han canviat les regles del joc, i tampoc entenem ben bé per què. Una professió que donava per viure – sense llançar cohets, però per viure – ha passat a ser un luxe que ja no ens podem permetre.

B.P:  Quin és el futur de l’actor en aquest país? Ha de confiar en el seu talent individual i confiar que directors, teatres o productors el contractin? O més aviat cal partir de la força col·lectiva que pot donar una companyia, encara que sigui comptant amb subvencions?

R de C: Crec que cadascú ha de poder fer el que vulgui, encarar la seva pròpia carrera tal i com ho cregui necessari. Jo, que bàsicament he fet teatre – i al final només puc parlar de la pròpia experiència – trobo a faltar una revalorització de l’ofici de l’intèrpret de teatre. Actualment, importa més la quantitat d’hores que has sortit a la televisió que no pas que puguis fer un text en alexandrins de forma impecable. Els actors i actrius estem cansats de demanar oportunitats i transparència: audicions obertes als teatres i mitjans públics, per exemple. De totes maneres, el teatre ha estat sempre un acte col·lectiu, ja no només de l’equip creador, sinó del públic. Crec que és innegable la força que tindríem, tots plegats, si funcionéssim d’una forma més compacta. A l’hora de reivindicar i també a l’hora de crear.

B.P:  En publicar el teu article a Núvol, vam il·lustrar-lo amb l’única foto teva de què disposàvem, una imatge de la producció de Navegants, obra de Toni Cabré. El productor de Navegants, l’Oriol Miras, s’ha sentit perjudicat perquè la juxtaposició del teu text amb una foto de la seva producció es podria malinterpretar….

R de C: Factea Teatre, la productora que va muntar Navegants, va confiar en mi, després d’haver fet audicions obertes – la qual cosa aplaudeixo – per protagonitzar el seu primer muntatge. Malgrat no tenir quasi cap ajuda pública, va pagar-me un sou per assajar – cosa que, actualment, és un luxe – i funcions segons conveni. Em sap molt de greu que la juxtaposició de text i foto hagi pogut donar peu a malentesos, perquè a l’Oriol Miras i al Marc Molina se’ls ha d’aplaudir. No només per muntar una productora teatral amb els temps que corren, sinó per treballar des d’una ètica i uns principis de respecte total cap a la figura de l’intèrpret.

B.P: Quins projectes teatrals tens ara mateix?

R. de C: Cap ni un. Malauradament. Estic escrivint el guió d’un llargmetratge juntament amb el director Ignacio F. Rodó i sóc professora de dicció catalana a l’escola Nancy Tuñón i als estudis d’Art Dramàtic de l’Aula de Lleida. I sí, em moro de ganes de treballar com actriu, és clar.

B.P: Estàs d’acord amb l’afirmació que feia avui a Núvol Toni Casares, director de la Beckett, en el sentit que ja és pràcticament impossible de viure exclusivament de la creació?

R. de C: Si ho diu en Toni Casares, persona que admiro i que coneix molt millor que jo la situació del teatre català actual, m’ho crec. Tant de bo no fos una afirmació certa. El que sí és cert és que no sempre ha estat així, i desitjo, com a persona que estima profundament el teatre, que ens arromanguem tots plegats perquè els creadors puguem tenir ni més ni menys que el que ens mereixem: espais per expressar-nos i una vida digna.