Roser Capdevila: “Cada dia és una nova experiència”

No en va, Roser Capdevila sempre serà la mare de Les Tres Bessones més entranyables de casa nostra. L’Anna, l’Helena i la Teresa de la Roser –les reals– s’han fet grans, de fet, fins i tot ja l’han convertit en àvia, però els personatges sempre formaran part de la infància de milions de catalans.

Aquest mes d’octubre la Revista Valors publicar una entrevista sobre la il·lustradora catalan Roser Capdevila. Maria Coll ha conversat amb ella i en aquesta entrevista parlen de l’experiència.

El pròxim dissabte 1 de desembre  Roser Capdevila hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i participarà a una conversa amb Pilarín Bayés sobre records d’infància a través de les seves il·lustracions.

Roser Capdevila | Foto: Revista Valors

A finals d’estiu visitem Roser Capdevila a la seva casa de la part alta de Barcelona. Com sempre ens acull amb els braços oberts. Encara que ja no dibuixa com abans, segueix rebent moltes visites interessades en la seva obra com a il·lustradora, una de les grans i més internacionals de Catalunya. No en va, Roser Capdevila sempre serà la mare de Les Tres Bessones més entranyables de casa nostra. L’Anna, l’Helena i la Teresa de la Roser –les reals– s’han fet grans, de fet, fins i tot ja l’han convertit en àvia, però els personatges sempre formaran part de la infància de milions de catalans. Així, doncs, envoltats de plantes, en un terrat que ens allunya del brogit de la capital catalana, parlem de l’experiència.

Quin paper creu que juga la gent gran a la societat actual?
Doncs un paper fonamental: avui la gent gran és el puntal de la societat, per sorprenent que pugui sonar. En aquesta crisi, cal recordar que la gent gran ha salvat famílies senceres! Els avis cuiden dels néts si els pares treballen. Ves que no perdessin la feina! Nosaltres ens cuidem dels nens, els portem a escola, els anem a buscar, ens en fem càrrec en temps de vacances… Per altra banda, joves que estan a l’atur i que no poden pagar la hipoteca, se’n van viure a casa dels pares o dels avis. D’aquests casos, precisament, en tinc bastants exemples a la meva família. No parlo d’oïdes, vaja. Ah, i a més cal tenir en compte que fills precisament tornen a casa quan els pares ja estan jubilats i tenen l’edat i la llibertat per fer allò que voldrien haver fet abans però que no han tingut seguramen temps de portar a terme. I, és clar, aquesta nova circumstància dels fills, de tornar-los a tenir a casa, els canvia la vida i especialment els plans que havien fet. Per tot això he demanat a diversos alcaldes de Barcelona que alcin a la ciutat un monument dedicat a la gent gran, però la veritat és que cap no m’ha acabat de fer cas, de moment. Serà qüestió d’insistir…

També és veritat que els avis d’avui ja no són com els d’abans…
No, no, i ara! El cert és que la jubilació actualment arriba en una edat en què la gent està forta i en plenitud perquè la vida, sortosament, s’ha allargat molt i el món, en conseqüència, s’està plantejant d’una forma diferent.

Vol dir que la gent gran està sacrificant la seva vellesa pels seus, per la família?
Sí, la gent gran avui està sacrificant per les seves famílies la vellesa física i la vellesa econòmica. Hi ha joves amb criatures, sense feina, que els avis els han de cuidar i mantenir econòmicament. De moment no és el meu cas, però en el meu entorn en tinc molts exemples.

Actualment es valora poc a la gent gran? Se la té poc en consideració?
Cada vegada es respecta més la gent gran precisament per la situació actual que t’acabo de comentar; la societat ha anat transformant-se i la gent gran avui majoritàriament ja no està formada per vellets inútils arraconats en residències –malgrat encara n’hi ha forces casos– sinó per ciutadans útils per a la família i per a la resta de la societat. Ara bé, també cal tenir en compte que és molt difícil parlar de gent gran en general, perquè en aquest tema cada família és un món. Les vivències són molt diferents.

Fa uns anys es criticava que hi havia poca relació intergeneracional. Si ara els avis cuiden més dels néts, es pot recuperar aquesta mancança?
A casa així és. Els nostres néts la veritat és que ens estimen molt. I tenim molt contacte amb ells. El meu marit, que ja té vuitanta anys, amb l’ordinador i amb les noves tecnologies hi entén molt. I aquesta afició ha fet que especialment amb els néts més grans s’hagi establert una relació molt estreta. Per exemple, s’envien whatsapps i es comuniquen via internet. M’agrada explicar-ho perquè no és una cosa gaire habitual, em sembla.

En el seu cas sembla que la fractura tecnològica no ha perjudicat la relació. Els grans també poden aprendre dels joves?
I tant! Els grans no ens podem tancar a les noves tecnologies. De cap de les maneres! N’hi ha que ho fan, però jo penso que és un error, encara que comprensible. El món canvia molt ràpid i no ens hi podem posar d’esquena. Per exemple, el meu marit té moltes hores i gaudeix aprenent coses amb l’ordinador. Això per ell ha estat una jubilació daurada i li ha permès comunicar-se millor amb els nostres néts. Altres avis, en canvi, es passen tots el dia asseguts en un banc o en un bar. I jo penso: “quina pena!, quina vida tan ensopida!”. Ara, que potser també ja ho feien quan eren joves; això caldria mirar-ho cas per cas.

Per tant, segons vostè, mai és tard per aprendre.
Evidentment. Una persona es forma des que neix i fins que es mor; s’aprèn mentre es van cremant etapes de la vida. Encara que no ho vegis, quan et joves, ja et prepares per quan siguis gran. La vellesa és el resultat de la vida, per dir-ho d’una manera. Segons la vida que hagis tingut tindràs un tipus o un altre de vellesa. Això, evidentment, si aconsegueixes deslliurar-te de les noves malalties que han aparegut com a conseqüència de l’allargament de la vida i que tothom coneix, com el parkinson o l’alzheimer…

Concretament què poden aprendre els grans dels joves i els joves dels grans?
Els grans dels joves podem aprendre com és la seva vida actual, perquè ha canviat molt des de quan nosaltres érem petits. Quan jo era adolescent, era una mesella. El meu avi un dia em va dir: “Roser, no pateixis, les dones no cal que penseu, jo ja pensaré per vosaltres”. Imagina’t! I, jo, aleshores, no vaig reaccionar. Ara li dius això a una nena i t’engega. Els grans hem d’observar els joves, saber quines pel·lícules veuen, quina música escolten… Encara que això és difícil perquè reconec que de vegades veuen coses que ens esgarrifen… Però, això sí, el paper de censurador sempre l’han de tenir els pares, no les persones grans.

Si voleu llegir l’entrevista sencera, cliqueu aquí.  

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació