Rosa Pou: “Tot poema et porta a una melodia”

12.02.2014

Rosa Pou (Serra de Daró, 1980) presenta el seu primer disc Entre monosíl·labs avui diumenge a les 19h al Born CC dins el cicle Rapsodes al Born 2014. La cantautora oferirà un espectacle poeticomusical desenfadat jugant amb les paraules. Helena Borrell conversa amb ella sobre el seu debut.

Rosa Pou

Com et vas iniciar en el món de la música?

Canto des que tinc ús de raó i he estat en molts projectes, però des que tinc el meu propi disc tinc la sensació que m’he iniciat ara veritablement, perquè és molt diferent quan treballes a la rereguarda de quan defenses la teva història.

Per què monosíl·labs?

Perquè la primera i la última cançó del disc estan fetes amb monosíl·labs. Jo dic que aquest és un disc curt de discurs llarg perquè cada cançó té la seva història i la seva peculiaritat a l’hora d’escriure les lletres. Vull dir que cada cançó transmet un missatge, però crec que no n’hi ha prou amb què expliques sinó com ho expliques.

I els monosíl·labs són una manera d’explicar-se que funciona musicalment?

Els monosíl·labs són molt musicals perquè tens una paraula per a cada nota. El català és una de les llengües llatines més riques en monosíl·labs i això permet explicar una història només amb aquest recurs, que és el que feia Pere Quart. Hi ha molta altra gent que també ho ha fet i jo ho vaig fer inconscientment amb “Cap Cot”, la primera cançó del disc, perquè m’agradava molt una melodia i un ritme sense lletra; llavors vaig anar posant paraules a aquella melodia segons el ritme que tenia i quan vaig acabar vaig adonar-me que gairebé només havia utilitzat monosíl·labs.

Sempre comences per la melodia quan compons?

A vegades tinc una melodia clara i, a vegades, una lletra.

Què més hi trobem, en aquest disc, a banda de monosíl·labs?

A les cançons jugo amb les paraules: algunes són amb ironies, com “La gran titulada”; d’altres són jocs fonètics, com “Fes tutú”, o jocs de paraules, com “Ànima de canti”.

Això de jugar amb les paraules, d’on et ve?

Ho he fet tota la vida i em pensava que era un defecte… De fet, abans havia escrit altres lletres, però no em definien. Amb els jocs de paraules he trobat una manera d’explicar-me que em fa sentir molt còmoda. Així, no m’exigeixo tant a l’hora de cantar, sinó que explico una història a la meva manera. Més tard vaig descobrir uns poetes que m’han atrapat molt, com Josep Pedrals o Genís Cano, que escriuen poesia d’una manera diferent de la que jo tenia entesa.

Rosa Pou presenta el disc Entre monosíl·labs al Litterarum

Com has arribat a aquests poetes?

Per amistats. A Josep Pedrals el conec, i pel que fa a Genís Cano, tinc una relació molt estreta amb la seva vídua, la Isabel Chavarría. Vaig musicar el poema “M’enténs”, que parla d’ella, i per a mi és molt especial aquest tema. També abans de treure el disc vaig treballar amb la poeta Ester Xargay a l’espectacle “Salflorvatge” al MACBA. Així vaig tenir un contacte més proper amb la poesia, que era un gènere al qual jo tenia molt de respecte.

Quins són els teus referents musicals?

Des de la sardana fins a Emma Pollock. En els concerts faig una versió de la “Llevantina”, a més d’una cançó de Pere Tàpies… La sardana es troba en els meus orígens, però no són musicals els referents que m’han portat a fer el que faig sinó més aviat poètics.

Com es musica un poema?

A mi m’agrada fer-ho de manera que quan l’escoltis no tinguis la sensació que és un poema, sinó que ja és una cançó. Tot poema et porta cap a una melodia, perquè les paraules ja tenen el seu ritme. Precisament, la “Tirallonga de monosíl·labs” de Pere Quart va sortir del no-res, en un moment. En canvi, el darrer poema que he musicat, de Salvador Espriu, l’he llegit i rellegit molt, he mirat cap on em portava, i n’he dividit les parts per saber què faria servir com a tornada.

I aquest poema musicat d’Espriu, quan el podrem sentir?

És per a un espectacle que farem el proper 10 de juliol, dirigit per Lluís Danès, amb motiu de l’Any Espriu a Arenys de Mar.

També has participat a Í-taca, una iniciativa a favor de la cultura al Baix Empordà. De quina manera t’impliques en aquest projecte?

Em van proposar participar al concert del castell del Montgrí, una marxa reivindicativa amb el lema “La cultura no és un luxe”. Em va semblar fantàstic perquè la qüestió de l’IVA al 21 % ens afecta molt a tots, és un atac. Í-taca pretén defensar la salut de la cultura i per a mi és un privilegi poder-hi col·laborar.

Actuaràs al Museu Gala Dalí de Púbol, també en el marc d’aquest festival, i a on més et podrem veure properament?

Sí, el 15 de juny actuo a Púbol, i el 2 de juny, al Litterarum, a Móra d’Ebre. Em fa molta il·lusió que m’hagin programat en aquesta fira d’espectacles literaris, ja que també significa que han valorat les lletres de la meva música.

Rosa Pou

Què podrem veure en aquests concerts?

Jo defineixo el meu espectacle com un espectacle poeticomusical desenfadat, en el qual jugo amb els mots, les síl·labes, els ritmes… I això ho defenso amb una banda de luxe formada per Xavi Lloses al teclat, Ramon Prats a la bateria (i a la màquina d’escriure), i Joan Motera al contrabaix.

De quina manera ha contribuït aquesta banda a fer d’aquests espectacles el que són?

Amb la banda, tot ha agafat un caire molt millor del que jo m’havia imaginat. El disc és d’estudi, està produït per Xavi Lloses, i hi vam treballar tots dos. Als directes, Joan Motera i Ramon Prats fan que els concerts tinguin una càrrega musical brutal. Em sento molt segura en companyia de tots tres.

Esteu treballant ja en un segon disc?

El segon disc vull que sigui gravat amb la banda, a diferència del primer. Ja tinc la meitat dels temes i és un disc en el qual continuo jugant amb les paraules però és més canyero.

Serà “entre monosíl·labs” també?

Crec que si s’aturen les retallades es podria dir “entre esdrúixoles”, però tal com van les coses potser serà en Morse…