Rodrigo Rodriguez i el so del bambú

Entrevista amb Rodrigo Rodriguez mestre internacional del Shakuhachi, flauta japonesa feta de bambú i utilitzada per la secta budista Zen de cara a rituals de meditació.

Alba C.Coll ha parlat amb Rodrigo Rodríguez, un mestre internacional del Shakuhachi, flauta japonesa feta de bambú i utilitzada per la secta budista Zen de cara a rituals de meditació. El Shakuhachi és una eina per al desenvolupament del Zazen i el Suizen, pràctiques relacionades amb el treball de l’ésser, la consciència, la respiració i l’atenció.

Rodrigo Rodríguez

Rodrigo Rodriguez és un mestre internacional del Shakuhachi, flauta japonesa feta de bambú i utilitzada per la secta budista Zen de cara a rituals de meditació. Nascut a Argentina, va residir de ben petit a Mallorca i posteriorment s’ha establert al Japó i a Galícia. Actualment, malgrat la distància, viu a cavall entre aquests dos darrers indrets. Rodriguez va mudar-se en primer terme al país del sol naixent amb l’objectiu de formar-se entre els millors mestres de Shakuhachi. Va estudiar a The International Shakuhachi Kenshunkan School de Tokyo amb Kakizakai Kaoru i Kohachiro Miyata. Actualment el seu prestigi és prou destacable com per haver actuat al Imperial Hotel Tokyo, al temple Kôtoku-in a Kamakura i fins i tot al conservatori Tchaikovsky de Moscou. Ha donat a llum sis discos, el darrer dels quals The road of Hasekura Tsuneaga (2013), un àlbum que va formar part del programa de l’any dual Espanya-Japó, celebrat a aquests dos països. De cara al 2015 es preveuen diferents concerts a Madrid, Valladolid, Zamora i Galícia.

El seu interès per la música va néixer quan ell era un nen, i no va trigar gaire a sentir que no podia limitar-se a escoltar-la, sinó que necessitava fer-ne. Tot i així, la passió que el va encaminar a dedicar la seva vida al Shakuhachi s’originà a partir d’un profund interès per l’Àsia en general i el Japó en particular, derivat de la pràctica d’arts marcials, com el Karate. A més a més, a causa de la influència del seu oncle, va tenir contacte amb la meditació i el budisme des de la infància, elements intrínsecament lligats a la pràctica del Shakuhachi. Ens diu: “Recordo el meu tiet Cristian, que viatjava llavors a l’Índia i al Tibet. Em fascinava escoltar totes les seves aventures i cerques espirituals en els ashram; passava hores escoltant sobre vegetarianisme, ayurveda i les ensenyances de Buddha”. L’aïllament de la cultura japonesa, així com la seva llunyania, van ser els motius principals que el van portar a interessar-se pel Suizen (Zen bufat), així com l’admiració que aquestes pràctiques li causen per la seva relació amb el moment present, la concentració, la contemplació i la consciència. La curiositat que li creava la desconeixença absoluta del Shakuhachi en un inici va ser el que possiblement el va empènyer a submergir-se en un so tant distant a la notació occidental: “Quan penso i recordo aquells moments em veig en un estat de total irrealitat, d’enamorament cec pel so del Shakuhachi…”, ens diu.

Rodrigo Rodríguez tocant el Shakuhachi.

El Shakuhachi és una eina per al desenvolupament del Zazen i el Suizen, pràctiques relacionades amb el treball de l’ésser, la consciència, la respiració i l’atenció. La fita primordial del Suizen és aconseguir l’autorealització, mentre que el Zazen es considera el cor de la pràctica budista Zen; l’objectiu és restar assegut, suprimir qualsevol pensament crític i deixar paraules, idees i imatges passar sense que hom s’hi involucri. Com que aquest estat mental és difícil d’assolir, els monjos Komuso van idear un instrument que els ajudés en la pràctica del Zazen. Així, l’atenció queda centrada en la respiració i en el so que emana de la flauta de bambú. D’aquesta manera es facilita la concentració en un sol element sonor i s’aconsegueix que la ment no es distregui en pensaments que transcendeixen el moment present.

El Shakuhachi va ser exclusiu dels monjos Komuso durant cent anys, amb la religió com a única finalitat. Cap a l’any 1871 els monjos en quedaren proscrits, a causa d’una prohibició. Un cop aquesta fou abolida, es va començar a recuperar la tradició i va acabar convertint-se en un instrument estimat per molts. “Actualment el Shakuhachi és un instrument musical, els músics que ens hi dediquem no seguim una vida monàstica, ni la tradició de la secta Fuke-shû, però he de dir que en els missatges d’aquesta antiga música queda i perdura tota la bellesa i coneixement de la pràctica Suizen”, ens diu Rodriguez.

Pel que fa a la interpretació, Rodrigo afirma que cada músic és diferent a causa de la naturalesa orgànica de l’instrument. En restar el so lligat a la respiració, la tècnica i la manera de bufar esdevé un univers segons qui en sigui l’artífex. Les vivències i les situacions personals sempre marquen un artista, i en el seu cas, el fet d’haver residit en llocs tan diversos l’han marcat internament i l’han portat a canalitzar aquests sentiments en forma de música: “És curiós, quan sóc a Espanya les meves composicions s’orienten freqüentment a l’enyorança envers el Japó, evocant melodies més tradicionals o puristes. Aquest fenomen em succeeix a la inversa quan visc a Japó. (riu)”. El músic considera l’experiència de viure entre dues terres tan distants positiva en tots els casos. Afirma que aquests dos països són, efectivament, llunyans no únicament per la distància, però veu les seves diferències com una font per aprendre i obtenir noves perspectives de comprensió.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació