Rocío Márquez: “El flamenc no és un art museístic que no volem tocar perquè no es trenqui”

27.08.2015

La cantaora Rocío Márquez està sacsejant l’univers del flamenc amb el seu nou disc El Niño, que presentarà el proper 1 de setembre al concert de cloenda del Festival Mas i Mas. Aquesta obra neix com un homenatge a la tradició del cante a través d’un dels seus més grans exponents, el cantaor Pepe Marchena, però que al mateix temps aposta per la transgressió tant en el fons com en la forma d’actualitzar el flamenc amb els codis del segle XXI. Aquest binomi tradició–modernitat es constata tant en l’elaboració del disc com a l’escenari, amb la participació de Pepe Habichuela i les col·laboracions del Niño de Elche i Raúl Rodríguez. Com a convidat especial també hi intervé el músic Raül Fernandez “Refree”, que ha estat coproductor del disc conjuntament amb el consagrat Faustino Núñez.

Rocío Marquez

Rocío Márquez

D’on va sorgir el disc El Niño?

Rocío Márquez: Jo volia que fos un treball al voltant de la figura de Pepe Marchena, perquè per mi sempre ha sigut un referent i ha marcat molt la meva carrera, ja que és l’equilibri perfecte entre tradició i experimentació. Em venia molt de gust fer una part amb cante tradicional, que va produir Faustino Núñez, però després em vaig adonar que em quedava coix sense una part més oberta, i va ser quan va sorgir la idea d’introduir temes de Raül Fernandez “Refree”. La seva col·laboració va ser clau per arrodonir el disc, perquè cada proposta que feia tenia una base tèorica important del treball de Marchena, però ens permetia provar noves opcions. Finalment, Pedro G. Romero va ser l’encarregat d’unir les dues parts, la tradicional i l’oberta, amb els textos i la imatge, i va ajudar molt a arrodonir tota la feina.

La figura de Pepe Marchena va ser molt important a la seva època. Creus que se l’ha valorat com es mereix?

R. M.: Durant una època va ser dels que més fàcil ho tenia i era capaç d’omplir qualsevol escenari. Però el flamenc, com qualsevol tipus d’art, es regeix molt per les modes. Després de passar la seva etapa, la moda va variar i no se li ha reconegut tot el treball que va fer i el significat que va tenir per al flamenc. També és veritat que ell, com a persona, era una mica controvertit: hi havia gent que el seguia molt i que estaven fascinats amb el seu art, però també n’hi havia d’altres que creien que era el diablo del flamenco i no els agradava perquè s’arriscava molt i provava tècniques noves. Però crec que ara és un bon moment per reconèixer-li tot el què ha significat per aquest art.

En més d’una ocasió has dit que veus una relació enorme entre Marchena i Enrique Morente. Per què?

R. M.: Perquè els dos són creadors. Crec que al llarg de la història del flamenc hi ha hagut molts bons intèrprets, i ara existeixen artistes excepcionals. Però una cosa és ser intèrpret i bon cantaor, i l’altra és ser un geni i crear. I ells dos són dos genis.

Durant una entrevista deies que defenses la idea d’estimar la tradició però que no sigui allà on vulguem arribar, sinó un camí. Quin és el camí de la renovació del flamenc?

R. M.: És molt difícil, però crec que és necessari partir del coneixement de la tradició i això permet tenir molta més llibertat quan vulguem fer propostes personals. El coneixement dels cantes clàssics hauria de ser un punt de partida per una simple raó: allò que no està viu està mort, i només estem vius quan se’ns permet seguir caminant. Si ens quedem amb una simple reproducció, no sé fins a quin punt podríem considerar que allò segueix caminant. La clau és continuar fent propostes i seguir buscant.

Dins del món del ball està més acceptada la transgressió, però el cante sembla que només pot seguir una línia. Què n’opines?

R. M.: Estic bastant d’acord amb això. Sembla que se li ha permès molt més al ball i a la guitarra. Probablement, perquè se sol considerar el cante com l’element mare. Estem intentant canviar-ho, i en el passat hi ha hagut moltes persones que han treballat [en aquest sentit], per exemple Marchena o el contemporani Gustacio Morente. Ells realment no han sentit la limitació, ni han tingut la visió tan quadriculada i castrada que a vegades s’imposa al flamenc actualment.

Sempre hem tingut en ment la idea del cantaor instintiu. Tu, en canvi, com a doctoranda, has estudiat molt aquest art. Creus que això és bo o dolent?

R. M.: Cadascú pot ser autèntic per si mateix, amb les seves experiències i amb allò que és. Jo, amb la meva vida, les meves experiències i el meu entorn tinc aquesta proposta. No crec que hi hagi coses millor que d’altres. Al voltant del flamenc hi ha un baf de romanticisme que fa que ens sentim una mica acomplexats si expliquem que un treball ha estat elaborat d’una manera súper racional i amb molt d’esforç. Em sembla absurd, hauria de ser al revés, perquè igual que amb qualsevol altre art, les coses tenen una feina al darrere i per tal de poder improvisar dalt d’un escenari s’ha de tenir un coneixement molt gran i s’ha d’estar moltes hores estudiant. Ara bé, crec que és totalment raonable pensar que es pot compaginar el punt més instintiu d’improvisació amb els coneixements de l’estudi. Per exemple, a mi em passa que com més coneixements tinc sobre un camp, més probable és que sorgeixi la improvisació. No sé si a altres artistes els deu passar el mateix, però jo insisteixo molt de respectar la línia que tingui cadascú.

És necessari, per tant, reformar el discurs?

R. M.: Crec que és tan necessari com comprendre que la vida passa. Insisteixo molt en què hi hagi coherència. No intentem deixar el flamenc com un art museístic que no volem tocar perquè no es trenqui, perquè segurament és així com pugui morir. Hem de permetre que canviï. De fet, antigament és així com es van crear molts estils, perquè la gent anava introduint-hi variacions i ho anaven convertint cada cop en un cante més personal. Avui en dia això es castiga bastant; analitzem i quadriculem massa els estils. Posar noms a les coses és molt útil, però quan s’utilitza per limitar i no permetre que ens sentim lliures cantant em sembla una mica preocupant.

És necessària una certa consciència de classe amb el flamenc?

R. M.: És curiós perquè aquest tema sempre ha estat molt present al món del flamenc. Sobretot amb els vincles dels artistes. Però crec que ens trobem enmig d’un canvi, i cada cop es van veient altres models. Si pensem en el romanticisme del flamenc, sempre associat a la classe obrera, crec que hi ha molta poesia que atrau a la gent de fora. A més, alguns estudis han demostrat que moltes de les primeres persones que es dedicaven al flamenc tenien ajuda a casa; això vol dir que no eren classes obreres que passaven gana. Però està tot molt barrejat. Després, va haver-hi un canvi i es va convertir en el cant del poble. Ara bé, en el moment en què no tothom es pot expressar d’aquesta manera perquè és un art molt específic i hi ha un munt de normes, fins a quin punt ho podem considerar un cante del poble? Hi ha moltes coses contradictòries per si soles. Tenint una mica present això, crec que hi ha una part que es troba en la cultura. Si des de petita has estat escoltant fandangos, són melodies que ja tens molt interioritzades. Em sembla que ara mateix ens ajudaria molt entendre que som molt més lliures que tot això, que hi ha unes estructures, però no ens han de limitar.

Què va significar guanyar la Lámpara Minera? Marchena, precisament, deia que els concursos no serveixen per evolucionar. Hi estàs d’acord?

R. M.: Cada cosa té el seu moment. Al tema dels concursos jo vaig dedicar-hi dos anys de la meva vida, però sabia que després em retiraria. Crec que durant un temps t’ajuda bastant, t’acostumes al contacte amb el públic, fa que et conegui molta gent, aprens molts cantes que d’una altra manera no hauries conegut… Durant un temps és interessant aprendre per imitació i conèixer el model tal com és. Conèixer l’estructura, respectar-la i esforçar-se per assemblar-se al model. Però si et quedes allà molt de temps et tornes poc creatiu i això té unes conseqüències. És una experiència enriquidora però només durant el temps just i necessari.