Roc Casagran: “Qualsevol canvi social ha de començar per nosaltres mateixos”

18.02.2016

Això també és el que pensa el Llull, el protagonista de L’amor fora de mapa (Sembra Llibres) que ha escrit Roc Casagran i que avui arriba a les llibreries. En aquesta novel·la, sensible i plena de detalls, el Llull buscarà la manera de relacionar-se i d’estimar. “Qualsevol canvi social ha de començar per nosaltres mateixos”, vol creure. Però no és fàcil i més en un món ple d’incerteses. Casagran ens presenta uns personatges que intentaran sobreviure, malgrat les seves pors.

 

Roc Casagran | © Aina Torres

Roc Casagran | © Aina Torres

Quedo amb el Roc Casagran a quarts de set de la tarda al Bar del CAT. Triga una estona a arribar, aparcar al barri de Gràcia mai no ha estat fàcil. Porta una dessuadora blava amb caputxa, uns texans grisos i unes bambes vermelles. Demana una cervesa. Parlem durant una bona estona. Està il·lusionat amb la seva novel·la. I també amb el fet que el Borja Penalba i la Mireia Vives, n’hagin musicat els poemes. “He parlat massa?”, em pregunta quan acabem l‘entrevista. La felicitat per aquest nou projecte se li nota quan xerra, però em confessa que sovint no sap com expressar aquesta felicitat. “Què fem d’aquesta alegria? Què fem d’aquesta eufòria? Això no s’ensenya enlloc”, em diu. “Potser perquè cadascú ha de trobar la seva manera i per aquí va la novel·la”, afegeix. Em sembla una reflexió interessant. Parlem doncs, de L’amor fora de mapa.

El protagonista de L’amor fora de mapa és poeta, té la teva edat i també és de Sabadell. Què té d’autobiogràfica la novel·la?

Té elements autobiogràfics, però no deixa de ser una ficció. Parlo d’entorns que conec com el de la poesia i també sobre Sabadell. A partir d’aquí vaig organitzar una ficció amb elements que em donaven joc per poder escriure la novel·la.

Una base per fer el salt a la ficció?

Sí, és molt més fàcil parlar de temes que coneixes. Ferran Torrent diu que per explicar una timba de cartes, has d’haver jugat una timba de cartes. A L’amor fora del mapa surten temes que conec per proximitat personal o bé del meu entorn (amics, família…). Situacions que han viscut, que m’han explicat i que jo després he pogut convertir en ficció.

L’amor fora de mapa qüestiona la manera com estimem… Què no fem bé?

Moltes vegades ens organitzem socialment per pura inèrcia o per allò de “sempre s’ha fet així” o “tothom ho fa d’aquesta manera” o “és més còmode”. La novel·la qüestiona com ens organitzem quan ens estimem. Sortir d’aquesta normalitat implica una lluita que és complicada. Vull plantejar si és normal que siguem monògams, si és normal que suposadament hàgim d’estar tota la vida amb la mateixa parella o si és aquesta inèrcia que ens porta al conformisme. Quan no hi ha xarxa, tenim por. Aquesta xarxa és l’organització social que tenim establerta des de fa temps. De vegades està bé plantejar-se perquè fem les coses, tant amb les relacions de parella com en qualsevol altre àmbit. Quan entres a treballar en una empresa, per exemple, acceptes la forma com s’organitza, però no hauria de ser sempre així.

Roc Casagran amb 'L'amor fora del mapa' | © Aina Torres

 “La novel·la qüestiona com ens organitzem quan ens estimem”

Dius que aquesta “revolució interior” és la manera de començar qualsevol revolució social des de baix. Tot comença en un mateix, com deia Ovidi Montllor?

Sí, sens dubte, perquè canviar les coses dels altres és molt fàcil. Com a societat, com a persones, som molt poc autocrítics. És molt fàcil criticar a la resta, però hauríem de revisar si allò que fem nosaltres ens fa sentir orgullosos. Hem d’aprendre a estimar-nos, a respectar-nos i a ser lliures. Qualsevol canvi social ha de començar per nosaltres mateixos.

A L’amor fora de mapa la companya del protagonista l’insisteix en el fet que es faci novel·lista perquè té més futur que ser poeta. Com veus la poesia catalana actual?

En el fons aquest aspecte de la novel·la no deixa de ser una mena d’autoparòdia. Tinc la sensació que, malgrat haver-hi una revifada de la poesia dita en veu alta, la poesia no deixa de ser un gueto. Són sempre els mateixos, tothom s’ha de fer la gara-gara els uns als altres i costa molt arribar a la gent. Malgrat que hi ha poetes molt interessants, no deixen d’estar gairebé marginats. Al llibre cito allò de la “inmensa minoria” de Juan Ramón Giménez i va una mica per aquí, quan poses la poesia davant d’una persona, pot agradar-li, però la dificultat és com fer arribar la poesia a la gent.

Per això suposo que has inclòs poesia a la novel·la…

Exacte. Em vaig trobar amb un fet molt curiós. He escrit poesia des de sempre, però he tingut la sensació que la poesia ha arribat quan he tingut l’oportunitat de fer recitals amb el Cesk Freixas. A la meva anterior novel·la Ara que estem junts hi havia un poema molt simple i m’he adonat que hi ha gent que li agrada trobar-se’l per allà al mig. El problema és que a la gent li fa molta por anar a una llibreria i comprar un llibre de poesia perquè pensen que és difícil, que costa, que no s’entén. I aquí cal fer autocrítica, a les escoles no sabem transmetre aquest amor per la poesia, no sabem explicar que la poesia no parla de coses allunyades, sinó que parla de nosaltres mateixos. Una manera d’incidir en aquesta pedagogia em va semblar que era incloure poemes que escriu el protagonista a L’amor fora del mapa. Potser algú que no hauria llegit mai un llibre de poesia, es trobarà els poemes i dirà: “Ah! Doncs no és el dimoni” o “No passa res, m’hi puc atrevir!”. Tothom sap que les vendes d’un llibre de poesia són mínimes, a no ser que siguin els poetes de capçalera: Miquel Martí i Pol, Joan Margarit i potser el darrer any, Vicent Andrés Estellés. Però més enllà d’aquests, sembla que no hi ha poesia, i, en canvi, hi ha molta gent jove que n’està escrivint. Aquesta setmana la poesia ha estat notícia perquè la Dolors Miquel ha aconseguit que un regidor del PP marxés de la cerimònia dels premis Ciutat de Barcelona, però més enllà d’això la poesia no és mai protagonista.

 

Roc Casagran | © Aina Torres

Roc Casagran | © Aina Torres

Precisament a la novel·la trobem referències amagades a versos de poetes catalans. Per exemple dius: “Els capvespres dels mesos amb erra” com Gabriel Ferrater o bé “el teu silenci estricte”, com Vicent Andrés Estellés…

M’agrada que una novel·la tingui diversos nivells de lectura. Segurament tu perquè ets poeta tens aquests referents presents, però hi haurà lectors que no els coneixeran i el llibre hauria de funcionar igualment. Són picades d’ullet al lector, que a mi m’agrada trobar quan llegeixo un llibre. És una manera d’homenatjar aquests poetes i de fer-los presents. Una de les primeres lectores de L’amor fora de mapa em va dir: “Això dels mesos amb erra està molt ben trobat!” i serveix per dir-li: “Ho va escriure el Gabriel Ferrater que va fer una poesia que potser t’agradarà” i a partir d’aquí deixar-li el llibre de Ferrater i que et digui: “Hòstia, m’ha agradat!”. És una manera d’aproximar la poesia. Ens la podem sentir pròpia i cadascú ha de trobar els seus poetes. Hem de desmitificar la poesia i aquesta és, des de fa temps, la meva aposta. Justament la vinculació amb el Cesk Freixas per fer bolos conjunts, va en aquest sentit.

Justament a L’amor fora de mapa l’amic del Llull li demana que sigui el lletrista del seu grup de música. I també escrius “La majoria de poetes que la gent coneix és gràcies a fet que algú els ha musicat”. Ho has aconseguit fora de la ficció. Borja Penalba i Mireia Vives, han musicat catorze poemes de la novel·la. Com ha estat el procés de creació del disc? Què hi trobarem?

És un somni. Tenia la fantasia que algú musiqués els meus poemes. Quan la novel·la va anar agafant cos, vaig proposar al Borja, amb qui tinc una relació d’amistat, si s’atrevia a musicar els poemes. De seguida s’hi va entusiasmar i hi va implicar la Mireia Vives. Ha estat una feina molt divertida pels qui ens agrada la llengua perquè ells dos canten en dialecte valencià i havíem de fer adaptacions. També ha estat xulo perquè a l’hora de musicar els poemes hem fet petites modificacions. Hi haurà lectors o oients del disc que els hi passarà desapercebut, però també pot ser interessant que algú comprovi quins canvis hi ha hagut i es pregunti el perquè. Ha estat un treball creatiu molt engrescador i el resultat final em fa molta il·lusió perquè és un molt bon disc! El Borja i la Mire han sabut agafar cada tema i donar-li un aire diferent, tenint en compte què explicava cadascun dels poemes. A més el disc i el llibre són dos elements artístics que poden funcionar per separat, gent que comprarà el disc i que mai no llegirà la novel·la i viceversa, però que a més junts també tenen un sentit. [Aquí podeu veure el booktràiler de L’amor fora de mapa].

Torno a les referències literàries. El protagonista de la novel·la, el Llull, es diu així en homenatge a Ramon Llull, de qui precisament has adaptat, fa poc, “El llibre de les bèsties”, que es divideix en 7 capítols igual que L’amor fora de mapa. Què t’ha aportat Ramon Llull? Per què l’hauríem de llegir?

Hi ha casualitats a la vida… estava escrivint la novel·la i ja havia decidit que el protagonista es diria Llull perquè la vida de Ramon Llull tenia un cert paral·lelisme amb el protagonista de la novel·la: va decidir deixar la vida còmoda que tenia a Mallorca (amb la família i a la Cort) i embrancar-se a voltar pel món, buscant una altra manera de viure, escoltant a les persones i apostar per la cultura. Aleshores m’arriba una proposta de Sembra Llibres d’adaptar El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Va ser causalitat! El personatge de Ramon Llull sempre m’ha interessat. Em sembla biogràficament molt interessant i també la seva aportació a la normalització de la llengua catalana en una situació de diglòssia com la que hi havia aleshores i que té un cert paral·lelisme amb la diglòssia que podem viure encara avui en dia.

Roc Casagran vist per Aina Torres

Roc Casagran vist per Aina Torres

 

L’amor fora de mapa em recorda a la literatura de Marta Rojals. Quotidiana, amb trets autobiogràfics i sobre una generació plena d’incerteses. Hi estàs d’acord?

No m’ho havien dit encara i és una floreta que m’agrada molt. La Marta Rojals m’agrada moltíssim! He llegit les seves dues novel·les, llegeixo els seus articles i crec que és una de les escriptores més potents que tenim avui dia a la literatura catalana. Sí, pot ser que hi hagi elements similars. Som d’una generació semblant i és normal que els qui escrivim intentem reflectir el món present. Tenia ganes de tornar a parlar de la quotidianitat, d’allò que ens pot neguitejar, de com veiem el món… Hi ha una generació que ens ha precedit que han explicat com era el món del seu moment, i em sembla una responsabilitat de la nostra generació escriure com veiem nosaltres el món, sense por d’explicar aquestes incerteses. Tornem al que dèiem al principi, tenim unes pautes marcades per viure i a molts de nosaltres aquestes pautes no ens agraden. Reivindico que siguem autocrítics, que ens mirem a nosaltres mateixos i ens preguntem: “Estem vivint com volem viure?”. I totes aquestes inquietuds potser la Marta Rojals també les escriu.

Parlant d’això, a L’amor fora de mapa dius: “Potser podríem inventar un món dels adults fet a la nostra manera”…

Sí, en el fons hem heretat un món amb algunes coses que potser no tenen cap sentit o que potser hauríem de posar en dubte. Qüestionar-se el món sempre és positiu. Per això serveix la cultura, per qüestionar-nos el que ens envolta i pensar: “Què puc fer jo per canviar-ho? Quin granet de sobre puc posar?”. Com deia el Capità Enciam: “Els petits canvis són poderosos!”. Aquí tornaríem al “tot comença en un mateix” de l’Ovidi. I molts anys després continuem al mateix lloc. Primer hem de ser revolucionaris amb les nostres vides i després ja podrem aspirar més amunt, si no ho fem així, és començar la casa per la taulada.

Hi ha una altra frase de la novel·la que m’ha cridat l’atenció: “Hi ha cops que no sabem expressar l’alegria”.

És una sensació que he tingut moltes vegades. Quan estem tristos és molt fàcil plorar, quan ens enfadem és molt fàcil cridar, però en canvi quan estem molt contents moltes vegades no sabem com exterioritzar-ho…

Seria un: “I ara què fem de tot això?”, no?

Exacte. Què fem d’aquesta alegria? Què fem d’aquesta eufòria? Això no s’ensenya enlloc. A l’escola no ens ho ensenyen i a casa, segurament tampoc. Potser perquè cadascú ha de trobar la seva manera i per aquí va la novel·la L’amor fora de mapa. No defenso que l’amor ha de ser d’una manera o d’una altra, sinó que cadascú ha de trobar la seva manera d’estimar i de relacionar-se amb el món, i crec que aquesta és individual i intransferible. Cadascú ha de veure què el fa sentir bé, i aquí és on hi ha la dificultat.

[Obro el llibre] Aquest poema de L’amor fora de mapa resumeix prou bé tot el que hem parlat avui. Et sembla si el compartim amb els i les lectores de Núvol?

I tant. Tot teu. Tot vostre.

 

Obrim els porticons de l’univers
i aboquem-nos al mar amb la barqueta
del pescador que té per guia el cel,
que clogui els ulls el dia que s’aferra
a l’ordre ja establert.

Vindrà primer la vida en la foscor
i just després la lluna més propera,
i ens parlarà, p’ro no ens ho dirà tot
perquè la ruta és encara secreta
i hem de reinventar el món.

Seurem en bancs que no seran enlloc,
farem servir colors amb nous matisos,
tindrem per tela el sol de quan s’ha post,
i escoltarem atents l’oracle ambigu
de bruixes i bruixots.

Res no serà com ens havien dit,
arriscant-nos al risc del sense xarxa,
l’interrogant ens farà seguir el fil,
les respostes seran fora de mapa
i no ens caldrà permís.