Raynald Colom: “La paraula ‘jazz’ em fa una mica de por”

El trompetista Raynald Colom serà un dels plats forts del 20è Alhambra Festival Jazz Vic el diumenge 6 de maig

El trompetista Raynald Colom serà un dels plats forts del 20è Alhambra Festival Jazz Vic el diumenge 6 de maig. Hi actuarà amb el quartet Steel, conjuntament amb el guitarrista David Soler, el baixista Tito Bonacera i el bateria José Benítez.

El jazz és un concepte que cada cop abasta més sonoritats?

Un pot tenir influències personals, però realment la base és la música negra americana. Sí que és veritat que ara a qualsevol cosa es pot dir jazz d’alguna manera. El que m’interessa és que la música sempre vagi endavant, que no es quedi estancada. La innovació en aquesta música és constant, sempre que tinguis clara la tradició. El que em costa més són les etiquetes perquè és molt difícil definir una música. Amb els anys es va definint. Quan Trane va fer la seva última època, el 80% de la gent no deia que era jazz, i ara no es pot entendre aquesta música sense ell.

La formació de Steel barreja punts de flamenc, rock i música negra. Què fa un músic de jazz amb el flamenc?

Està tot connectat! Les dues són músiques d’arrel, van de mestre a alumne en el sentit pur; no estic parlant d’escola. Si tu escoltes moltes coses de Paco de Lucía, estava inspirant en el jazz. Quan Miles Davis va gravar Sketches of Spain, ho feia amb una base de flamenc. No és gratuït i ja formava part de la xarxa. John Coltrane escoltava La Niña de los Peines, i es va inspirar en la seva manera de tocar. Jo simplement sóc com un cuiner: agafar ingredients que m’agraden molt i poder barrejar-los per fer un plat que sigui bo i et vingui de gust menjar.

Amb el quintet Steel, hi trobem un Raynald diferent?

Sóc més madur, sóc pare i he tingut una nena. Tot això fa que jo soni diferent, i també és diferent la sonoritat de la banda. Tenim el David Soler, com que per mi és un mag, crea sons. Creus que no pot ser i ell et canvia el so. Crec que és una evolució i que sonorament és bastant diferent del que he fet fins ara.

El descriuen com un grup més agressiu. T’agrada aquest adjectiu?

Agressiu en sonoritat, sí, respecte del que s’entendria de l’estètica del jazz. Aquí tenim guitarra elèctrica, jazz elèctric… És bastant diferent del que he fet fins ara.

Cal apropar el jazz al carrer? Últimament, se li ha donat un sentit massa elitista?

S’ha venut com una música elitista, sobretot en aquest país. Jo quan faig concerts hi ha un públic molt divers. Per això, no m’agrada molt la paraula ‘jazz’ perquè em fa una mica de por, hi ha un component elitista i un rerefons racista. Intento treure aquesta barrera i jo simplement faig música que representi el meu temps. És minoritària, però jo intento que no sigui elitista.

Com va començar la teva relació amb la trompeta?

Jo vaig fer violí dels quatre als vuit anys, però no m’acabava d’agradar del tot, i el meu pare em va portar una trompeta. Em va agradar l’instrument i ja han passat trenta anys! Em vaig enamorar d’aquest instrument i encara estem junts.

Va ser amor a primera vista…

Al final és l’instrument que t’escull a tu, d’alguna manera. Té molt a veure amb la personalitat de cada persona. Acabes tenint un instrument que és un mirall de la teva personalitat.

Què diu la trompeta de la teva personalitat?

Sóc una persona que tira molt endavant, dic sempre el que penso, no tinc por, … Crec que la trompeta té això: és un instrument molt directe, se sent molt i va bastant junt amb la meva personalitat. Si t’equivoques, és el primer instrument que es nota. Sempre estàs una mica al límit i ja m’agrada. M’agrada estar a punt de caure, però no arribar a caure mai.

Existeix una indústria del jazz a Catalunya?

Si només parlem de la indústria del jazz, no hi ha res. El pop representa el 98% de les vendes, mentre que tota la resta de música és un 2%. Estem vivint una revolució tecnològica molt gran en general i el sistema per poder anar més endavant encara no està definit. Tothom està provant coses diferents per poder sobreviure. Tot depèn des d’on ho miris. A Espanya o Catalunya, mai s’ha pres com una indústria, comparat amb França, on és un bé comú necessari per la societat. El dia en què aquest país entenguem que la cultura és necessària, i no només la llengua, farem un pas endavant.

Parlant sobre el caràcter del país, has participat en el col·lectiu No Callarem per denunciar les condemnes a Valtonyc o César Strawberry. Creus que s’està estenent l’autocensura?

El problema no és que els posin a la presó, que ja és molt greu de per si, sinó que estiguem anant a un terreny on la gent s’autocensuri. Com a artistes, tenim l’obligació de lluitar contra això. No podem pensar que ara és així i que no podem fer-hi res. Hem de reafirmar-nos i només faltaria que no poguéssim dir el que pensem a través de l’art. Estem al llindar d’una dictadura, per tot el que està passant en general, i sobretot per la persecució d’artistes per dir el que pensen. Estem en un moment extremadament greu i els artistes tenim l’obligació de dir-ho. És la nostra feina.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació