Raquel Pelta: “La postmodernitat es carrega les teories del disseny modern”

26.06.2018

A Barcelona hi ha una historiadora del disseny que vesteix florida per tal de reivindicar l’ornamentació. És la seva manera de contradir teòrics com Adolf Loos, que defensaven que “el disseny és la falta d’ornament”, i ja de pas menyspreaven les dones del moment. Es tracta de Raquel Pelta, especialista que compta amb un amplíssim coneixement sobre el desenvolupament de la disciplina a Catalunya i a Espanya. Ara comissaria l’exposició “Dissenyes o treballes?” al Museu del Disseny. L’entrevistem.

Raquel Pelta, comissària de l’exposició. © Ester Roig

Comissaries una exposició que parla del disseny des del 1980 fins al 2003. Què passa entre aquestes dates?
Als anys 80 hi ha un boom del disseny. L’any 86 es designa Barcelona com a seu olímpica, i això és important per la projecció del disseny de la ciutat, de Catalunya i també de l’Estat Espanyol. Al projectar Barcelona, s’arrossega tot el que hi ha darrere. Una altra data clau és el 1992: arriba l’ordinador Macintosh i comença una etapa d’experimentació, sobretot amb la tipografia. El 2003 té lloc l’Any del Disseny i comencem a parlar del disseny de serveis, social, pel canvi de comportament, la gràfica en moviment, les noves tecnologies… Aquesta exposició tanca una manera d’entendre el disseny gràfic i deixa el camí d’ara obert.

Durant la transició, les empreses s’esforcen per modernitzar-se i per aconseguir-ho s’intenten comunicar diferent. Quin paper hi juga el disseny?
Els anys 80 són anys molt complicats des del punt de vista polític. La mort de Franco, l’arribada del PSOE al govern i l’entrada d’Espanya a la comunitat econòmica europea representen un moment d’eufòria i revolucionen el disseny. Les empreses han de començar a modernitzar-se perquè tenen competidors internacionals. Necessiten transmetre que són empreses modernes, fiables, i que no cauen en els tòpics. Per exemple, ja no val l’eslògan “Spain is different” de l’època de Fraga Irribarne, precisament perquè es vol demostrar que Espanya no és diferent, sinó que és moderna i europea com la resta de països.

Les empreses s’adonen aleshores del valor del disseny?
No totes, però les més grans sí. De fet, quan a principis dels 90 es funda la Societat Estatal pel Desenvolupament del Disseny i la Innovació (DDI), la intenció és impulsar el disseny de les empreses. Aquest fenomen va de la mà de la renovació de les institucions: quan desapareix la dictadura, entrem en una etapa en què les organitzacions han de fer cas al ciutadà i han de canviar la seva manera de comunicar-se. S’impulsa molt la cultura i es comencen a trucar dissenyadors. El PSOE, per exemple, fa moltes exposicions a l’exterior, i les associacions de dissenyadors consoliden les relacions internacionals establertes. A partir dels anys 80 s’acullen congressos i s’intenta que els professionals d’aquí tinguin més visibilitat.

Quina és la relació entre els dissenyadors i la resta d’artistes?
Als anys 80 la majoria dels dissenyadors són autodidactes. A més, encara no existeix internet i els llibres són caríssims. Com que no tenen prou referents, els especialistes es miren el món de la música i de l’art. A l’exposició veiem, per exemple, l’estil de Peret, que és molt proper al món de l’art, i en canvi hi trobem Pepe Cruz Novillo, que té un disseny més proper als suïssos. En aquell moment, la relació entre les persones del món de la cultura és molt transversal i oberta. Als anys 90 això canvia, amb la formació de les noves generacions i l’arribada de l’ordinador.

Als anys 80, hi ha algun país que sigui la meca del disseny?
Cap als 60 i 70, els dissenyadors d’aquí es fixen en el nou estil suís, que havia sorgit als anys 30 però que es propulsa després de la Segona Guerra Mundial. Es caracteritza per un disseny molt senzill que dona molta importància a la tipografia i a la fotografia, perquè el que es busca és l’objectivitat. Als anys 80 i 90, manen sobretot Estats Units i Anglaterra, “la nueva ola”, que es deia en aquell moment. Als anys 2000, Holanda. Per exemple, Irma Boom és una dissenyadora de llibres holandesa que a l’Estat Espanyol té un bon nombre de seguidors. Fa llibres quasi objectes, pot dedicar-hi 3 anys.

Ara que ho dius, quin és el paper de la dona en tot això?
En aquest període comencen a haver-n’hi moltes. Cada cop creixen més, i a partir de la dècada del 2000 el percentatge de dones que estudien disseny és molt més alt que el d’homes. Als anys 80, Pati Núñez es converteix en una autèntica referència. Es fa bastant mediàtica, sempre surt en revistes. Potser per la raresa de ser una dissenyadora. També hi ha més dones: Sonsoles Llorens, Rosa Lázaro, anteriorment Toni Miserachs… A Amèrica, April Greiman va decidir que per trencar el patriarcat calia acabar amb la retícula, que significava l’ordre masculí.

Afecten el disseny les teories de desconstrucció del llenguatge?
Sí. Als anys 80, el postmodernisme posa en dubte els principis del disseny del moviment modern. Aquests són la simplicitat, la senzillesa, l’ús de poques tipografies, l’ús de la retícula d’una manera molt fèrria, la idea que el disseny no pot ser intuïtiu, que ha de seguir un procés racional, tot mesurat, tot pautat, tot justificat. També es qüestiona la idea que el disseny ha de ser objectiu. Amb el pensament postmodern, que comença a entrar al disseny a finals dels anys 60 i començaments dels 70, comença a dubtar-se de tot.

El trencament és a nivell general.
Hi ha uns canvis socials enormes. Al maig del 68 comença el declivi de les grans utopies socials i apareixen una sèrie de pensadors, com Derrida, Roland Barthes o Foucault, molt apreciat pels dissenyadors americans. Els dissenyadors comencen a ser molt crítics. No menyspreen les aportacions de les avantguardes, sinó que critiquen que s’ha perdut el pensament social que en un principi havia format part del moviment modern. Pensen que si les multinacionals utilitzen un llenguatge senzill, amb l’Helvètica a tot arreu, és per maquillar el que fan. La part més profunda de la postmodernitat es carrega totes les teories en què s’havia basat el disseny entre els anys 40 i 70 i comença a mirar cap a un nou pensament.

Raquel Pelta, comissària de l’exposició. © Ester Roig

I quin és aquest pensament del disseny?
Agafen les teories postestructuralistes del llenguatge, com ara la de la desconstrucció, que senyala que a Occident el nostre pensament s’ha basat sempre en parells d’oposats: bo i dolent, alt i baix, home i dona, gran i petit. I que en aquests oposats, un queda marginat i l’altre predomina. El que pretén Derrida és qüestionar això i que siguem com Orient, que siguem capaços de veure l’un i l’altre, perquè en l’un sempre hi ha alguna cosa de l’altre.  Diguem que és com aquelles imatges que et posen en psicologia, que segons com ho miris tu pots veure o una copa o dues cares mirant-se. El que pretén Derrida és que siguem capaços de veure ambdues coses sense entrar en jerarquies.

Però com s’aplica això a la teva disciplina?
Això, que sembla tan allunyat del disseny, provoca canvis molt interessants. Per exemple, es torna a parar atenció a la gràfica popular, cosa que havien rebutjat els moderns. Altres coses: la importància del paper de la dona. El disseny sempre havia sigut molt masculí, perquè s’havia entès d’una manera que deixava fora a les dones: s’havia definit que era per a la producció seriada. El pensament postmodern comença a valorar també l’artesania, de manera que les dones que enquadernen, il·lustren, fan cal·ligrafia o moda, es comencen a incorporar a les empreses. I us podria dir més coses.

Continua, continua!
El tema del llenguatge. Els postestructuralistes asseguren que no importa només el que es diu, sinó com es diu. Això porta als dissenyadors a experimentar amb la forma. No és el mateix triar una Helvètica, que és una tipografia sense cap ornament, neta i moderna, que triar una tipografia que tingui molt ornament. Estàs dient una altra cosa. No és el mateix escriure “amor” amb una tipografia senzilla com la Futura, que escriure “amor” amb una bona cal·ligrafia. Això ja ho havien experimentat els futuristes i els dadaistes al segle XX, perquè en aquella època Saussure també havia fet teories sobre el llenguatge.

I sobre l’objectivitat que deies que es buscava abans a l’hora de dissenyar?
Ja no val. Els postmodernistes diuen que la realitat existeix, però que el que hi ha són interpretacions d’aquesta. Que nosaltres fem interpretacions a través del llenguatge. Això porta als dissenyadors a pensar que la neutralitat que havia defensat el moviment modern ja no serveix. Tot plegat dona peu a la llibertat d’expressió i a l’experimentació dels anys 90. Podria explicar-te moltes coses més, però seria una assignatura sencera! A més, l’exposició és sobre el disseny a l’Estat Espanyol, i les teories sobre la modernitat i la postmodernitat es van gestar fora d’aquí. De fet, la major part d’aquestes no es coneixien a Espanya, perquè no arribava tanta informació com ara i eren molt pocs els que estaven subscrits a revistes com Emigrè, Eye o similars.