Ramon Simó: “La dreta s’ha apropiat d’això que en diuen el món real”

Tot apunta que la recuperació de 'Ball de titelles', de Ramon Vinyes, al TNC, pot acabar convertint-se en tota una sorpresa teatral. Ramon Simó estrena una obra d'una gran compexitat escènica, una comèdia coral que demana tenir una dotzena d'actors a l'escenari durant tota la funció.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Tot apunta que la recuperació de ‘Ball de titelles’, de Ramon Vinyes, al TNC, pot acabar convertint-se en tota una sorpresa teatral. Ramon Simó estrena una obra d’una gran compexitat escènica, una comèdia coral que demana tenir una dotzena d’actors a l’escenari durant tota la funció. L’humor que traspua la peça té un punt surreal, sense deixar de ser eficaçment procaç i enverinat. L’obra ens presenta la vida d’un prostíbul de poble, una nit de Nadal, just en el moment en què hi fa acte d’aparició un jove molt atractiu que presenta tota l’anatomia d’un àngel. Ha mantingut amb Bernat Puigtobella una conversa que s’ha publicat al web del TNC.  

Quan el TNC es va plantejar de programar una obra de Ramon Vinyes, inicialment havies optat per una altra obra d’ell , Peter’s Bar. Posteriorment, Sergi Belbel es va decantar per Ball de titelles i et va demanar que la fessis. Sembla que has entomat la contraproposta del director del TNC amb molta convicció.

En efecte, la meva primera proposta a l’hora de pensar en fer alguna obra de Ramon Vinyes va ser Peter’s Bar.  Hi podem trobar un món particular, una barreja de modernisme i expressionisme enmig del “barri xino”, submón que estranyament entrava – i entra – en el teatre habitual.  Em cridava l’atenció com Ramon Vinyes lluitava per allunyar-se del costumisme per entrar en un model estètic i representatiu diferent.  I com es volia desfer, també, del modernisme que tant havia admirat però que, finalment, representava un llast.

Aquests mateixos valors, entre d’altres com ara la qualitat de la llengua, la capacitat de bastir situacions i la recerca d’una estructura dramàtica moderna, els trobem també, i potser més evolucionats, a Ball de Titelles.  És per això que, en el seu moment, vaig acceptar la proposta de Sergi Belbel i del Consell del TNC, i ho vaig fer, com tu dius, amb convicció: al marge dels elements formals, teatrals i literaris, ens trobem davant d’un text punyent, que barreja gèneres i estil per  construir una sàtira social i política.

Ball de titelles és una obra que presenta una clara afinitat amb l’esperpent de Valle-Inclán. Fins al punt que podríem dir que el Valle-Inclán català no és Espriu sinó Ramon Vinyes…

Segurament té contactes amb l’esperpent, però també amb tot un moment estètic, a nivell europeu, que juga amb la deformació com a possibilitat de mostrar el món.  No dubto que Ramon Vinyes conegués i admirés Valle, però també sabem que seguia de ben prop Brecht i companyia.  El període d’entreguerres va significar, a nivell europeu, una recerca constant per apropar les formes de teatre popular al teatre polític i social.  És probable que Ramon Vinyes hi volgués participar.

En el local que regenta madame Remei hi coincideixen tant els pròcers com els individus més humils del poble. Les seves disputes dins el prostíbul són un reflex bastant exacte de les seves rivalitats a fora, però alhora sembla que els iguali. El personatge de Jordi Bonacolocha hi ha un moment que diu: “Cadascun de nosaltres val tant com el notari”. Sembla que al prostíbul la lluita de classes es dissolgui o perdi pressió…

La representació del món que fa Ramon Vinyes en el prostíbul de la Remei és més que curiosa.  Les forces vives hi són representades, és clar, però no – o no només – nominalment.  Hi ha una clara distinció entre poder i política.  Així és que, la màxima autoritat dins el local és el Notari, a qui diuen l’amo de la casa, sens dubte el millor representant del sosteniment de la “propietat privada” que es podria trobar. Després vindria l’església, com no podria ser d’altra manera, i hi manca l’exèrcit, és clar, cosa llunyana als personatges i a la societat civil catalana que, en tot cas, en aquell moment i ara, té l’exèrcit com alguna cosa poderosa i perillosa però, per qüestions obvies,  llunyana. Finalment, apareix el poder polític, els representants de les idees i de la generació d’opinió, molt maltractats per Vinyes: en realitat, no manen, o manen molt menys del que voldrien, i només breguen per treure profit personal de la situació.  No som gaire lluny d’això, darrerament.  I, és clar, així no hi ha qui pari allò que abans se’n deien els “poders fàctics”.

Els clients de Ca la Cacauets es divideixen en dos bàndols: els del pis de baix, que no veiem mai, i els del pis de dalt, que serà el que nosltres veurem en la representació: el pis noble.  En el tercer acte, fins i tot la Remei ens permetrà entrar a la seva cambra.  Així, doncs, les classes populars hi són, però a peu de carrer.  La seva representació en l’espectacle són les meuques i els servidors del prostíbul.  Una de les meuques, l’Endolada, s’encarregarà d’anar-nos recordant que el món no s’acaba aquí i que la lluita és necessària.

En el moment en què apareix l’àngel, desplomat del cel, l’obra fa un gir radical. Passa d’un costumisme estrafet a un plantejament surreal, gairebé de realisme màgic. No és estrany que Garcia Márquez congeniés amb un temperament com el de Vinyes…

Al principi de l’obra hi ha un cert regust costumista, però de construcció dramàtica molt particular.  El text està escrit, em sembla, per crear la sensació d’un moment de vida: és la representació d’una festa a partir d’un model d’escriptura força radical per al seu temps i, segons com, potser per al nostre: rèpliques esparses, platejament molt coral, sense centralitats clares, simultaneïtat d’accions i de trames… hem procurat, en l’escenificació, potenciar aquests aspectes per crear la sensació que, fins i tot sense protagonistes, el món segueix el seu curs.  Dins d’aquest embolic, Vinyes és prou hàbil com per saber-nos presentar els personatges i col·locar-nos en una situació plena de cinisme i, en alguns moment, prou sarcàstica.

Quan arriba el Jove de les Ales tot canvia, sí, però com en tota obra marcada per la màgia i el lirisme, canvia més per a l’espectador que per als personatges.  La sorpresa i l’admiració  inicial dels personatges de seguida és capgirada per la potència de la seva realitat.  Accepten que hi hagi un Jove amb Ales sense cap problema més que no sigui com desfer-se’n: pertorba la seva vida quotidiana, però se’n saben prou dominadors com per no haver de patir.  I en voldran treure profit. L’espectador, en canvi, assisteix a la representació d’un món impossible, un món de conte o de llegenda: un món de convencions que, sens dubte afavoreix la teatralitat de la història.

Fa poc més d’un any una obra de Josep M. Miró, amb un plantejament argumental molt semblant, va causar un gran escàndol… L’obra de Vinyes potser no és tan obertament procaç, però és igualment subversiva, potser té més mala bava i tot. Creus que la recepció d’aquesta obra pot ser difícil? I quan dic difícil vull dir en tots els sentits de la paraula difícil…

Crec que no hi ha tantes similituds entre l’obra del Josep Maria Miró i la de Ramon Vinyes.  Tampoc penso que hi hagi gaire coincidència, com prodríem pensar, amb El balcó,  de Jean Genet.  Vinyes té un llenguatge i un estil propis difícils de comparar amb d’altres autors.  I és fill de la seva època, tot i que, en alguns aspectes, s’hi avança. Estem davant d’una comèdia, d’un vodevil estrany que de vegades recorda els Marx Brothers, d’altres a Valle, d’altres a Grosz, i que ens proposa, a més, escenes líriques i alguna fins i tot de dramàtica.  És clar que les forces vives són al prostíbul, però això no ha fet mai espantar a ningú, sobretot perquè, a la realitat, es donen sovint situacions semblants.  I pagades amb diners públics.  És clar que es fa broma sobre els poders, sobre els polítics i sobre l’església: per sort, encara som mig lliures per poder-les criticar, potser amb més risc que pocs anys enrere. Sorprendrà l’actualitat d’algunes crítiques i opinions: no n’hem afegit cap mirant de ser oportunistes.  Això només vol dir que hi ha determinades actituds mesquines, covardes, aprofitades i mentideres que no han canviat, que potser són molt difícils de canviar i que, mentrestant, van afavorint els uns i enfonsant els altres.  Em sembla que Vinyes, però, malgrat tot, vol llençar un missatge optimista: ens tallen les ales sempre que poden, però paga la pena continuar lluitant.

‘On hi ha un home diuen que hi ha un perill’, diu Vinyes en un moment de l’obra. Ball de titelles és sorprenent en molts moments, en què de sobte l’autor deixar anar veritats molt evidents que alhora et descol·loquen. Hi ha un gust per l’aforisme, i el perill és subratllar-lo massa. S’han de dir com qui deixa anar una cosa sense adonar-se’n. Com has treballat amb els actors aquest aspecte perquè l’enginy entri com la vaselina sense subratllar-lo massa?

El lleguatge popular, la parla quotidiana, en va plena, d’expressions aforístiques.  Quan en una situació normal deixem anar una “frase” així, entre cometes, ho fem sense donar-li gaire importància i sobretot, sense emfasitzar-la: forma part del nostre comportament i de les nostres idees, de vegades s’articula com un pensament clar, però moltes d’altres és només un automatisme.  I sempre parteix d’una situació, d’alguna cosa concreta que ens la fa dir.  L’enginy i la rapidesa mental o expressiva es construeixen, a la vida i a l’escenari, com un joc d’acció i reacció, on el pensament no hi juga un paper tant important com voldríem.  És després d’haver deixar anar una sentència enginyosa o lapidària que comença el procés reflexiu.  De fet, els aforismes són, entre d’altres coses, un mecanisme per a activar el pensament.

La dramtúrgia que has fet a partir del text original de Vinyes inclou frases que has trobat en contes seus o frases de collita pròpia (com ara aquella que diu “Tot és licit mentre no ho denunciï l’escandol comprovable”) que t’ha semblat que podien amorosir algun caire. Quina intervenció has fet en el text?

Hi he fet la intervenció que penso que cal fer en tots els textos, sigui viu o no l’autor.  L’autor proposa una situació i una acció  “literàries”, imaginàries i nosaltres, tots els que participem en el muntatge, la convertim en un procés físic i real.  Per molt que vulgui, l’autor no pot preveure-ho tot i, consegüentment, l’obra ha de ser “adaptada” o “acabada” en el moment de posar-la en escena. He treballat per respectar l’estructura proposada per Ramon Vinyes però, en alguns casos, l’he hagut de modificar lleugerament per qüestions de comprensió; he corregit errors, segurament d’edició, com ara algunes adscripcions de rèpliques; he modificat la sintaxi d’algunes rèpliques i també alguns encavalcaments.  I hem posat, sobretot, les rèpliques al servei del ritme de la coralitat i de la construcció d’una significació i unes sensacions comunes. Sens dubte, Ramon Vinyes tenia una clara percepció de què volia però no va tenir gaire temps d’acumular experiència sobre els escenaris.

El fet d’afegir alguna rèplica té a veure amb el desenvolupament d’arguments propis de l’autor que no estan del tot ben expressats en l’original i que, en canvi, troben una formulació adequada en d’altres textos del mateix Vinyes.  M’ha semblat interessant aprofitar-los.

Quines dificultats t’has trobat a l’hora d’imaginar-te sobre l’escenari aquesta obra? És un text que demana la presència de molts actors a escena permananentment, com a l’`àngel exterminador. No hi havia el perill de caure en l’estatisme de l’actor que es troba de sobe en un racó sense saber què ha de fer? Com ho heu treballat això?

Ramon Vinyes treballa la construcció de l’acció coral  a través de l’oralitat, és a dir, volent reflectir allò que se sent. Escriu el que s’hauria de sentir en escena en la qual participen fins a disset personatges diferents…! Aquesta voluntat, però, cal posar-la en escena, cal construir el que es veu… sembla una obvietat, però no ho és.  Nosaltres hem treballat una element que n’hi diem “comportament continu”: constantment passen coses més enllà del text, de tal manera que l’espectador tingui la sensació que assisteix a una festa, per exemple, en la qual, màgicament, de vegades se sent més una cosa que una altra, com si tinguéssim un zoom.   Això vol dir crear una coreografia precisa que pugui representar i propiciar vivament la casualitat i l’atzar.

Per aconseguir-ho, els actors tenen la llibertat d’anar improvisant i provant tot d’accions en segon terme, “accions furtives”, algunes de les quals tenen, a més,  un sentit contextual i social, prop del “gestus” brechtià. És molt difícil veure-les totes!  Jo mateix en descobreixo cada dia de noves.  Em sembla que el text exigeix moviment continu, que en cap moment accepta l’estatisme i, encara menys, l’emfasi encarcarat que aquest estatisme representa.  Som lluny de la convenció realista habitual, i encara més lluny de la convenció televisiva.

M’agradaria que ens comentessis algunes frases que surten a l’obra i que mereixen una mica de glossa: “La veritat és de dretes”.

Doncs sí, ja ho era en aquell moment, i  ho continua sent.  Ramon Vinyes, a través de Fe, un adroguer anarquista que, en el fons, és un petit burgés, diu: “Les dretes l’heu explotat fins ara!”  Un i altre tenen raó. El problema és , segurament, el mateix concepte de veritat, un concepte de dretes. Sigui com sigui, avui la veritat és més que mai de dretes perquè la dreta s’ha apropiat d’això que en diuen “el món real”, i hi  afegeixen que aquest “món real” no es pot canviar… I la majoria social s’ho empassa!  Les paraules de Ramon Vinyes ens resulten familiars, entre d’altres coses, perquè les dretes  actuals són com les dretes del període d’entreguerres: han oblidat ja tot el que va suposar la segona Guerra Mundial, el gir social que va provocar, i es tornen a mostrar amb tot el seu cinisme i arrogància.  I perquè les esquerres no acaben de decidir quina “veritat” volen.

“En el poble tots ens coneixem la roba interior”

És clar que en els pobles tothom sap què fa el veí i, si no fa mal a ningú concret i es porta amb prou discreció, endavant! Com diu aquella altra frase del propi Vinyes, sarcàstica a més no poder, que ja has citat abans: “Tot és lícit mentre no ho denunciï l’escàndol comprovable”.  Aquestes són les actituds que es troben, sens dubte, a la rel de l’admiració per la corrupció i el pillatge de què gaudim els pobles mediterranis.

“La inspiració es paga”.

És clar que la frase té un doble sentit en el text: el Repòrter vol emportar-se una noia de franc per trobar la inspiració.  L’Endolada respon “La inspiració es paga”.  I sí, s’hauria de pagar. Però significaria dir que pensar, articular un discurs intel·lectual o un discurs artístic, crear una obra d’art, són feines que mereixen ser remunerades.  La Dona del Notari i la Dona del Senyor Prudenci resumeixen molt bé la situació en la seva escena: diuen que, al poble, tenen Poeta propi i Músic propi, i sentencia la Dona del Notari: “Són uns infeliços, però de vegades sembla que donin llustre a la població.” Aquesta és una altra veritat de les dretes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació