Ramon Fontserè: “En Boadella hauria de tenir un monument”

15.05.2014

Set anys després que Albert Boadella assegurés que no tornarien a actuar a Catalunya, Els Joglars han tornat a casa. La companyia, que ja té més de cinquanta anys d’història, està representant El coloquio de los perros  al Teatre Poliorama on s’estarà fins al proper 18 de maig. Un espectacle, assegura Alba C.Coll, sens dubte molt adient als nostres dies. Hem parlat amb Ramon Fontserè, que després de més de trenta anys sent el primer actor d’Els Joglars, ara n’és el director.

El coloquio de los perros | © David Ruano

Aída Pallarès: Un dels elements que defineix, en certa manera, Els Joglars és la provocació. És un element intrínsec de la creació?

Ramon Fontserè: Jo crec que la història de l’art és la història de la provocació. Quan Velázquez, per exemple, pintava La Venus del mirall hi havia la inquisició. Si no hi hagués aquest element de provocació, crec que l’art no existiria. Els Joglars van començar així, posant damunt de l’escenari coses que formaven part de la societat però no es deien en veu alta. Amb l’objectiu, és clar, de corregir-ho.

El teatre, doncs, ha de servir per denunciar?

El teatre ha de servir per entretenir, per criticar, per fer visible una realitat que, per mandra o per algun complex, no es diu. A El retaule de les meravelles, per exemple, ens van fotre amb l’art modern, un tros de ferro recargolat. I la gent reia perquè és catàrtic. El nostre ofici, crec, ha de ser catàrtic.

Seguiu assajant a la cúpula geodèsica de Pruit. Què us aporta?

D’entrada ens aporta concentració, aprofitem molt més el temps perquè no tens la distracció de Barcelona. També ens permet la destil·lació, poder comprovar coses de totes les maneres possibles i, per tant, arribar a una profunditat en les escenes que fa que l’espectacle tingui cos. Si realment vols fer un treball amb una certa concentració i equilibri és molt important aïllar-te una mica.

Com funciona el mètode de creació d’un espectacle d’Els Joglars? Seguiu treballant amb el mètode d’Albert Boadella?

Sí. Treballem a partir d’una idea, partim de zero, i de mica en mica es va construint l’espectacle. Actualment, com que els temps són difícils i tenim poc temps per assajar, partim d’un guió més o menys escrit. Això sí, seguim treballant tant amb el cos com amb la veu, sense donar més importància a un element que a un altre. Per a nosaltres el teatre és un joc.

Els continguts de les obres d’Els Joglars sovint s’han caracteritzat per la denúncia social i política a través de la sàtira i la farsa.

Sí, però la veritat és que hem fet poca sàtira política i se’ns coneix per això perquè som els únics que ho hem practicat, perquè molestàvem els poderosos. És curiós, perquè totes aquestes sèries de televisió de sàtira política que es fan ara, nosaltres ja les fèiem als anys 80 i 90! Però sí, ens agrada la ironia i la sàtira perquè creiem que sense l’humor, que aporta un distanciament higiènic, les coses són molt més tràgiques i feixugues. Els comediants estem per això, per dessacralitzar les coses que la societat ens diu que són sagrades.

Canviaran molt les coses, ara que estàs al capdavant de la companyia, o seguiran igual?

Seguirem igual, amb l’estètica i ètica que sempre ha caracteritzat Els Joglars.

Però de moment ja heu restablert el pont trencat amb Catalunya.

Sí, però si vam marxar de Catalunya va ser perquè no teníem clients, no va ser per gust. Aquí sempre hem tingut pocs teatres per actuar, pocs contractes, perquè sempre hem estat una companyia de gira. L’Albert Boadella, i això s’ha explicat poc, va fer el canvi amb mi perquè ja estava cansat després d’una feinada colossal. Va fundar la companyia privada més antiga d’Europa, va crear 46 obres originals… Si Catalunya fos un país com ha de ser, en Boadella hauria de tenir un monument.

Ramón Fontserè i Els Joglars | © David Ruano

 I els Joglars haurien d’haver actuat al Teatre Nacional.

Exactament. Però vull deixar-ho clar, la idea de tornar a Catalunya va ser principalment de l’Albert. Va ser el primer a animar-me que si ens posàvem d’acord amb un teatre o un ajuntament, no hi havia cap problema.

L’ombra de l’Albert Boadella és allargada?

L’ombra de l’Albert és immensa. És el fundador de la companyia i jo el considero un geni, com en Josep Pla o Salvador Dalí. És un home al qual aquest país se li ha fet petit perquè va més enllà. A més, és l’amic i el col·lega, i així sempre serà un col·laborador d’Els Joglars.

Creus que aquí ens costa diferenciar la trajectòria artística de l’Albert Boadella amb la seva actitud política?

Jo crec que sí. A un artista se l’ha de jutjar per la seva obra no per la seva opinió política o religiosa, que a més, pertany al terreny privat. Jo no deixaré d’anar a veure les pel·lícules de Polanski perquè als anys setanta va violar una nena de tretze anys. O no deixaré d’admirar qualsevol quadre de Dalí perquè deia que “Franco era el político más inteligente de Europa”. Tothom pot opinar i crec que això que se li fa a l’Albert és injust. A més, hem de recordar que és una de les figures més importants del teatre català. Per a un actor de teatre, i t’ho dic sincerament, poder treballar amb l’Albert Boadella és un regal. Sap dirigir-te, modelar-te i ho fa amb molta amabilitat. És el millor que li pot passar a un actor.

Què n’has après?

És un gran pedagog i sap transmetre molt bé l’esperit de l’obra, la idea. I ho fa d’una manera molt pacient perquè té la paciència del pescador. A més, té molta sensibilitat a l’hora de dirigir i té l’habilitat de treure el millor de tu. L’Albert et dóna seguretat amb tu mateix. Tot el que he après d’en Boadella ara ho he d’intentar posar a la pràctica amb Els Joglars!

No és la primera vegada que adapteu Cervantes. Què us va atraure d’El coloquio de los perros?

D’entrada que en el camp actoral és un repte. Com fas de gos? Si fóssim ballarins potser hi podríem arribar a través del moviment après, de la dansa. I com que no és el cas, vam optar per fer uns gossos humans i arribar-hi, per tant, a través de la suggestió. També ens va atraure que, ja al segle XVII, El coloquio de los perros era una novel·la molt moderna. Que uns gossos facin veure als humans, -que ens creiem els reis de la creació-, els seus errors i les seves misèries ens va encantar.  En fer l’adaptació ens vam adonar que moltes situacions actuals ja quedaven reflectides perquè la condició humana és la mateixa.

És un clàssic.

Exacte. Els clàssics són aquesta tropa de gent capaç de vèncer la dictadura del temps. Són artistes que han sabut observar tan bé la societat que els envolta que el que van crear perdura a través dels segles.

El proper espectacle que fareu serà sobre les criatures?

Sí. Ens volem preguntar si amb tanta sobreprotecció, abundància i atenció no estem creant petits monstres. La meva generació era hòstia va, hòstia ve i la dels meus pares igual. Ara quan entra canalla a casa sembla que arribi un huracà. I és clar, tampoc pots dir gaire res perquè els pares s’enfaden i t’acusen de retrògrad perquè segons ells, als nens se’ls ha de deixar fer. Tu tens un jardí fantàstic, amb unes floretes que has cuidat, i no pots dir res perquè la pobra criatura no tingui un disgust.

En Xicu Masó deia en una entrevista que el públic actual és menys receptiu a propostes més arriscades que el de fa vint anys. Què en penses?

Potser sí, no li falta raó a en Xicu. Jo trobo que hi ha un gran dèficit, ningú ha fet una reforma cultural per a les properes generacions i així estem. Ara el teatre és pur entreteniment, no tenim una tradició teatral com a França, Anglaterra o Alemanya. Que Barcelona, per exemple, no tingui encara un públic per veure un clàssic diu molt d’aquest país. I potser sí que té raó en Xicu Masó. La meva generació, que sortia del franquisme, tenia una necessitat de conèixer i veure i ara en canvi, pràcticament això no passa. Però a més, és que la política teatral tampoc ajuda. Es dediquen a fer grans teatres en comptes d’intentar cobrir les necessitats reals i formar la ciutadania. Crec que s’ha de fer una gran reforma i apostar per l’educació teatral des de ben petits, crear un hàbit. Ara a més, tot està més fotut, és més difícil omplir una sala. El teatre sobreviurà a la crisi, però costarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Dos manumets hauria de tenir. 1. A un dels grans autors de teatre de Catalunya.. 2. Al més gran joglar botifler en tres-cents anys d’història catalana. No és pot queixar. I visca l’esquizofrènia.

  2. Boadella! A mi em fa molta gràcia, però no les seves obres, ell mateix és un bon personatge que ni ell mateix hauria imaginat fins a quin punt el podria portar a l’extrem… siguem seriosos aquest personatge, volia que li hi anéssim al teatre per riure-l’hi les gracies mentre es passeja per Madrid tot buscant ossos per rossegar i és que el paper de gos el bordano es pot mossegar la ma que et dona de menjar i a sobre volguer vendre l’hi