Ramon Boixeda: “La gràcia del poema és que et foti l’hòstia”

11.10.2013

La poesia de Ramon Boixeda és emboscada, colgada de significats i racons plens de sentit i expressivitat. Marc Romera la defineix com a manierista, per la voluntat que d’escapar de la realitat, d’innovar i trencar amb els motllos preestablerts i Francesc Garriga en defensa els significats ocults, darrere el llenguatge. Uns versos –els de Ramon Boixeda- que amaguen melangies despullades, ferides tendres, la música d’un romanticisme verdós, el so de plors amb sordina.

Potser, descarrilar/ en paral·lel al tren/ fou la següent parada. / (La nafra, obertura/ on instal·lar l’oficina, / furga, complicar les coses/ -de paraula o omissió-/ a fi de poder ser revelades./ El goig, analfabet/ mandreja en la melodia/ que vol ser piano, / heroi de l’anar a peu/ però amb l’espurna salivera/ en boca del rail.) / Un sol cos d’aire i sang./ I difondre l’espectacle/ que es broda a banda/ i banda de la pell fina.

El darrer poemari de Boixeda, ‘La pell fina’ (Viena Edicions) ha guanyat el XXXVII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2012 i la setmana passada va presentar-lo al cau de poetes L’Horiginal de Barcelona. Laura Basagaña l’entrevista a Núvol.

Ramon Boixeda.

T’aproximes a la poesia amb imatges molt potents i que busquen un impacte tan estètic com conceptual. Tenebres belles, tendreses emporuguides, l’abraçada freda… Tu, però, no et consideres un poeta romàntic, malgrat els missatges que llances…

Romàntic, com tots els mots molt usats i gastats, resulta una paraula complicada. Hi ha el romanticisme nyonyo rotllo Corín Tellado o de les pel·lis de diumenge tarda, ja m’entens; i hi ha -també- l’estètica del romanticisme lluminós (que no deixa de ser una mica ingenu, adolescent, perquè acaba conduint inevitablement a allò tràgic) i, llavors, el romanticisme fosc, nocturn, tot allò més gòtic, l’esplendor de la ruïna.  L’època individualista que vivim és filla o néta de tot d’això. No ho sé. També hi ha certa perversió que no deixa de ser romanticisme sublimat i que trobo molt interessant.

Si ser romàntic és que encara vols creure en alguna cosa o ideal,  malgrat tot -tot i saber que no- i a més a més una cosa que a poder ser sigui bella i plena, doncs suposo que aleshores sóc romàntic. Encara avui he llegit al diari algú que diu que creu en les papallones; doncs em sembla molt bé. És allò de la fascinació. A la Plana de Vic, hi ha qui fa servir l’expressió aquella de ser un “Emo”. Però ves, i qui no?

Els exemples que em poses són oxímorons; potser no és casualitat. La lluita de contraris, dels oposats i les seves comparacions, és una de les constants dels poemes, és una manera de generar discurs, de voler quallar contradiccions per mirar d’anar una mica més enllà del pensament. Aquesta ambivalència vindria a representar tot un estat de coses que succeeixen a banda i banda de la pell fina, com ja intenta acotar el poema de la intro del La pell fina.

El poeta Marc Romera –prologuista de La pell fina- diu que “la poesia és dir la veritat mentint”. Entens la poesia com un joc d’ocultació, de simbolismes que cal desxifrar, caçar al vol i reinterpretar?

El llibre ho entén així, sí. Jo no ho tinc tant clar. Em sembla una de les maneres possibles, de les bones maneres d’intentar fer “poesia”. Però no deu ser pas la única.

Ocultar, jugar amb contrastos, insinuar… és la base per provocar alguna cosa en l’altre. En certa manera és un joc, és clar, un artefacte amb un pacte de dos o tres (autor, lector, llenguatge) per tal que allò que s’intenta explicar, ni que sigui en tant que simulacre, passi de veritat.

La gràcia del poema és que et foti l’hòstia. Això és el primer. La tècnica o l’estil -tota l’arquitectura- ha d’anar en aquest sentit. I que et vingui de gust tornar-hi, que el poema t’ho reclami, que et sedueixi. Llavors ja els pots repensar, reinterpretar, caçar al vol i el que faci falta, i seguir amb les descobertes. Però primer cal la xispa que et convidi a tornar-hi.

A mi la poesia, i ja l’escriptura en general, em permet vessar, construir-me un cau-frontera amb vistes, i permet certa dignitat i acarar-se a les coses fondes, també.

Francesc Garriga Barata ha dit, comentant els teus versos que “la bellesa no té perquè ser planera”.

Té raó, no? Rilke ja deia allò de que la bellesa és el començament de d’allò terrible…, oi? Sense certa ocultació no hi hauria bellesa ni res, perquè al capdavall es tracta de no ensenyar mai del tot les cartes…qui sap, no fos que al capdavall no tinguéssim l’as. En aquest sentit, l’escriptura resulta el perfecte horitzó, portàtil i aparentment tancat en si mateix. Un planeta, vaja.

El poeta Ramon Boixeda.

El teu estil és breu i esclatant. “És un llibre net, sincer i mesurat. Sense pornografia literària, sense escarafalls”, deia en Francesc Garriga a l’Horiginal el dia de la presentació. Els poemes, però, són com bufetades, per la potència que tenen. Impacten, sacsegen, encara que demanin una reflexió i una digestió.

És un elogi per part de Francesc Garriga. Els poemes miren d’anar per feina, ni que siguin una mica hiperbòlics, de vegades. Hi ha una clara intenció de no resultar avorrit, d’aquí també la brevetat.

Sobre això del meu estil, torno a dir que aquest és l’estil del llibre. No deixa de ser un intent. Ara miro de fer coses un xic diferents… Qui sap, a veure què passa.

La sexualitat (i també la idea d’amor) surt retratada com a llòbrega, perillosa, dolorosa…

Doncs potser és que resulten massa autocompassius, encara. No en tenia aquesta percepció. Vull dir que hi ha algun poema en el que hi plana cert desassossec amorós, sí, però no trobo que sigui res gaire explícit, en el sentit que pot parlar de l’amor o el desamor, que és com dir l’alegria o la pèrdua. Es trasllada a un nivell més general, que tant pot ser d’una persona en concret com d’una altra cosa, de la infància, o d’una droga fins i tot, com ja fa Lou Reed a Perfect day, que diuen que és una oda a l’heroïna, oi?

De tota manera també n’hi ha algun de més lluminós, ni que utilitzi cadàvers com a pólvora per a encendre. És que trobo que la vida va així, tota la resta d’amor ideal i blablabla són invents de El Corte Inglés i companyia.

En quins referents t’emmiralles?

Buff… molts. Ara diria allò de que el mirall és el propi poeta. Tots els autors em serveixen, tant per saber com vull escriure com per saber com no vull escriure. I no només autors, també allò que et passa, allò que vius, tot, veure un gos com fuig… tot. Intento llegir tot el què em cau a les mans, és l’única manera, la prova del cotó fluix. Després hi ha un seguit de gent amb la que combrego i autors que m’agraden especialment. I d’aquests, uns quants als que hi torno sovint -els que guardes al capçal del llit-. En tot cas, de noms te’n diré alguns dels que s’amaguen dins del llibre: Andreu Vidal, Feliu Formosa, Enric Casasses, Francesc Garriga, Dylan Thomas, Pau Celan, Silvia Plath, John Keats, Henry Bergson, Daniel Busquets, Marc Masdeu, Attar de Nishapur, Rimbaud, Miguel Morey, Freud, Robert Walser, Rachel Whiteread, Agustí Bartra, Leopoldo María Panero…

M’emmirallo també en tot de gent que tinc a prop i que a dia d’avui estan escrivint i fent coses guapes i interessants.

Miro de llegir tant com puc, ni que siguin traduccions, per tenir un mapa mental més o menys fet. Sempre duc uns quants llibres a la motxilla.

D’on brolla el poema?

Caram, quines preguntes. És com el peix que es mossega la cua, això. L’ou o la gallina. Podria dir coses com una mescla d’ànsia, sensibilitat, testimoniar, vanitat ben invertida, expiar, l’inconscient, la impossibilitat, allò de “escric poesia perquè no puc callar i alhora no puc dir”… però no crec que hi hagi una fórmula. De tota manera, segurament no és tan important saber d’on brolla com el fet que pugui sadollar. Vull dir que tot això de saber l’origen és feina de psicòlegs i companyia, i ei, bona sort!, perquè tampoc s’ho acabaran pas.

Estàs immers en alguna lectura clarivident, mentre prepares nous poemes?

Lectures clarividents? Tantes com puc. Una altra cosa és que això s’encomani. Passa que, sobre això d’escriure, trobo que arriba un punt on llegir i escriure no són tan diferents… tens el cap sempre funcionant en aquesta sintonia: al metro, a la feina… a tot arreu et vénen i marxen idees. Llavors me les apunto al mòbil i a casa les vesso. Sobre el què estic escrivint ara, no sé què passarà. Tema lectures… de poesia sempre remeno uns quants llibres a la vegada. M’acabo d’acabar Cuatro lecturas sobre Zhuangzi, de Jean François Billeter; fa poc m’he gastat les propines amb la poesia completa de Seferis, i també m’estic rellegint el Colós de Marussi de Henry Miller, un llibre deliciós. I a la motxilla ara mateix hi porto els Ossos de sèpia de Montale i un assaig que vaig trobar al ras de casualitat, que es titula: Centauros, héroes, druidas, de Maurice Bell. No sé si són clarividents però a mi m’ho semblen.