Raimon: “La llengua és l’expressió del que un és”

30.04.2014

Raimon ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i el 46è Premi de les Lletres Catalanes pels seus 50 anys de trajectòria dedicats a la composició musical i lletrística, i a la difusió de l’obra de poetes com Salvador Espriu o Ausiàs March. El seu compromís amb la llengua i el seu amor per la poesia l’han fet mereixedor d’aquest guardó, que premia per primer cop un cantautor. Raimon ha publicat una cinquantena de discos i ha publicat sis llibres. Per parlar de llengua, cultura, poesia, història i política, Raimon ens ha obert les portes de casa seva.

Raimon ha parlat d’història, llengua i literatura amb el digital de cultura, dies abans d’estrenar els seus quatre concerts al Palau de la Música | Foto de Laia Serch.

Farem una mica de recorregut històric, repassant els seus inicis. Parlem de “La Nova Cançó”. Vostè va ser una de les veus més significatives del moviment. Com definiria aquella època?

Això és molt difícil de resumir. Hi ha una dictadura que condiciona la vida pública i la privada. Fins i tot la moral. Si penses que fins i tot en les pel·lícules posaven allò de mayores con reparos, per exemple. Existia la censura, no hi havia manera d’escapar de la religió i es volia controlar les ments i les possibilitats de desenvolupament de la gent. Aquest era el clima.

I aquest control de les ments de la gent sovint dóna lloc a la resistència…

N’hi ha alguns que estem en contra de la Dictadura —que no érem tants com després es diu, perquè hi ha molta gent que s’apunta després que passin les coses. També es respirava molta por, perquè hi havia una repressió forta. Ja cap als anys 60 comença a haver-hi aquesta cosa de l’obertura, que era la imatge que els franquistes pretenien donar al món. Espanya havia entrat a l’ONU, hi havia el Pla de Desenvolupament de finals dels 50. Volien donar a entendre al món que el règim no era tant de dictadura. I van implantar una Llei de Premsa, que era pitjor que quan no hi havia la llei; perquè la Llei de Premsa deia que si tu sorties del que el règim pensava et tancaven el diari tranquil·lament. I això va passar amb el Diario de Madrid, que era així progre i se’l van carregar. En aquella època hi va haver per primera vegada el Festival de Mediterrani i hi van acceptar una cançó en català. Hi havia petites escletxes que ells anomenaven liberalización, que era més aviat de cara a Europa i al món occidental; per fer veure que aquí la postguerra ja quedava enrere. Però encara a l’any 63-64 se celebren Los 25 años de paz (del 1939 al 1964) i, de fet, en el Festival del Mediterrani la cançó que ens havien posat perquè guanyés es deia “Paz”. I, esclar, no havien estat 25 anys de pau, ni molt menys! Havien matat més gent després de la guerra que durant la Guerra Civil. La Dictadura té etapes molt diferents però naix matant i mor matant: és molt bèstia.

Per això també hi havia —en l’aspecte artístic i social— aquesta pulsió reivindicativa, que si no —segurament també— s’haurien reivindicat coses diferents. Hi hauria hagut més normalitat…

Jo crec que la reivindicació fonamental de cantar és la llengua. És a dir, contra el fet de la prohibició d’una llengua. Si tu pots fer-li mal a una persona és prohibint-li parlar la seua llengua: prohibir-li l’ús normal de la seua llengua, perquè la pròpia llengua és l’expressió del que un és. Llavors el moviment de “La Nova Cançó” surt amb la idea que hi hagi cançons —que no n’hi havia— de tipus modern: aquesta era la idea des d’aquí, des de Barcelona. I jo estic per València sense saber res de tot això i a mi em surt la cançó i me la trobe a la gola. Jo tenia un projecte. Havia viscut un clima dins de la Universitat: vinc de Xàtiva, la meua llengua és la manera valenciana de parlar el català. I és molt clar.

Tota la meua formació havia estat en castellà, la Universitat, el batxillerat, la primària: tot en castellà. Les lectures, també. Jo llegisc abans en francès o en anglès que en català. (I riu per la ironia del context.)  En el meu cas concret, aquesta era la meva primera reivindicació: la llengua. Per què la llengua? Per a poder expressar altres coses. I en aquesta llengua que t’han negat pots expressar tot allò que tu tens necessitat d’expressar, que va des del “Diguem no”  fins a la “Cançó de capvespre”, que són coses totalment diferents.

L’any 63 publique dos discos que porten aquestes reivindicacions. El primer disc duu “Al vent”, “La pedra”, “Som” i “A colps”. I el segon porta la cançó que guanya el Festival del Mediterrani del 63, el “Diguem no”, “Cançó de Capvespre” i “Disset anys”. És a dir, que la llengua aprofita per expressar. Per expressar-te tu i per expressar els altres, si ho encertes.

Raimon recorda els inicis de la seva trajectòria: la Nova Cançó, el temps de dictadura, la repressió | Foto: Laia Serch.

Exacte. Igual que un pintor utilitza els colors com a matèria primera, el cantautor i el poeta tenen la llengua.

La llengua és identitària. Com parles tu amb ta mare? Com parles amb els teus? Com parles amb la gent que estimes? Com veus el món? El nom de les coses… La llengua és tot això. És tot un món. I si això t’ho prohibeixen, t’estan prohibint a tu — la teva expressió— com a persona. I aquest era el cas. Hi ha moltes maneres de fer-ho. De vegades la prohibició és molt taxativa, de vegades és segons què: un llibre de poesia sí que es podia publicar, però una novel·la no; els diaris en català no es podien divulgar i, en canvi, de ràdio sí que se’n podia fer una miqueta en la nostra llengua; la televisió —de totes maneres—quedava vetada al català.

Existien una sèrie d’entrebancs que encara perduren avui, perquè  ja coneixem la situació actual a València i a Balears… Però aquí estem. I jo crec que en això, en la reivindicació de la pròpia llengua, hi ha la base. Després també es volien fer cançons modernes; cançons modernes en català, com en qualsevol altra llengua.

El seu procés creatiu arrenca des d’aquesta visceralitat o des d’aquesta expressió des de dins el cos. Vostè mateix ha dit: “Em trobe la cançó a la gola”. 

Dir procés creatiu és molt fort (i la veu se li torna rialla propera) són cançons -deixa anar amb humilitat-. Jo sempre he tingut un gust per la poesia. Un gust per la música. He cantat en corals. He tocat el flautí en “La Música Nova de Xàtiva”, o siga que jo aquest món, ja el portava dins meu. Mon pare era president de la “Banda La Nova”, havia recitat en públic versos i tot això en un moment determinat —quan tenia divuit anys— va quedar plasmat en la cançó “Al vent”. Però jo tarde dos anys en fer una altra cançó! Perquè no hi havia ni la idea de cap professionalització. I menys en català, que encara era més difícil.

Fins que Josep Maria Espinàs descobreix Raimon i el duu a Barcelona.

Cert. Canto al Fòrum Vergés i m’arribe un impuls molt positiu de la gent: veig que es fa seues les cançons. La cançó “Al vent” canta a les adversitats. I per aquella època —o una mica més tard— és quan Bob Dylan canta el Blowing in the wind. També, en una dedicatòria de Carles Riba a Joan Triadú es troben unes paraules lligades a la meua cançó. És un moment en què tinc 18-19 anys i deixe enrere la infantesa i l’adolescència, d’alguna manera. Comence els estudis —em sembla que eren els primers mesos del segon curs— i és clar, ja te les veus a venir: mires les coses d’una altra manera: Què faré?… Perquè, s’acaba la Universitat i quin futur tens? I després veus les coses que podries i voldries fer. Tens aquesta adversitat. Aleshores tot allò que podria haver estat una queixa, aquest “però nosaltres al vent!”, converteix la queixa en un punt de força: hi haurà tot això, però nosaltres plantarem cara al vent. Serem allà per pegar-hi la volta.

Són molts els llibres que han marcat el cantautor de Xàtiva. Destaca especialment la seva relació amb Espriu i Joan Fuster | Foto: Laia Serch.

 

Quan, de quina manera i com va descobrir la poesia? 

No t’ho sabria dir. Són aquelles coses que formen part d’un des de sempre. Fins i tot les poesies de les estrenes de Nadal, me les aprenia totes! Amb sis anys me les aprenia de memòria i feia com si sabés llegir.  He estat un lector de poesia des de ben jove. I quan estudiava batxillerat a Xàtiva, pujava a la muntanya —a la falda del castell— i abans d’entrar a classe escrivia uns versos horrorosos, però jo sentia que havia fet la meua feina (i deixa anar un riure burleta). Ara bé! S’havia d’aprovar, que s’estudiava amb beques, i no hi havia gaire temps per passar-lo a la muntanya.

Ausiàs March va ser un dels primers poetes que va musicar.

Amb Ausiàs March tinc un primer contacte l’any 58 o 59, perquè llavors se celebra el cinquè aniversari del centenari de la seva mort. La Universitat de València celebra un acte on em demanen que reciti. Jo feia teatre i algú es fixa en la meua fonètica. Llavors Don Miquel Dolz, poeta i traductor de Marcial i altres clàssics llatins, que era el meu professor de llatí, em va ensenyar a llegir els decasíl·labs d’Ausiàs March. I jo vaig llegir un poema que és conegut amb el nom de “Elogi a Teresa”, que diu “Lleixant a part l’estil dels trobadors/ qui,­ per­ escalf,­ traspassen­ veritat”, que reivindica un cert trencament amb l’exageració amorosa dels trobadors. Jo comence amb aquest poema i més endavant m’adone de la importància del poeta i decideixo musicar-lo.

I llavors s’enfronta a la musicació. Ha d’adaptar el poema, algunes vegades reconeix que n’ha d’ometre alguns versos, o repetir-ne alguna estrofa perquè la cançó es pugui entendre bé…

En el cas de l’Espriu no hi ha hagut cap problema perquè li ho he consultat tot i i li ho he cantat tot, excepte algunes últimes cançons que vaig publicar després de la seua mort. Però hi tenim una certa pràctica, l’Espriu i jo. I encara ens telefonem! (Bromeja). Encara podem comunicar-nos -diu rient, al·ludint al fort vincle emocional que va lligar-lo al poeta de Sinera-. Amb Ausiàs March ja és més difícil, tot això. El March no es posa mai al telèfon! (Fa broma, de nou). Pots consultar la gent del seu voltant que n’ha fet estudis: a mi em va ajudar molt Martí de Riquer, en la interpretació d’Ausiàs March. Però evidentment són dificultats diferents. Quan jo faig lletra i música, qui decideix al final sóc jo, sense que jo em senti traït per mi mateix. Mentre que en el cas d’un autor conegut, viu o no viu, però que la gent pot llegir-lo, la gent pot pensar que jo no he agafat l’esperit del poema.

Jo he intentat que la música que jo faig sigui —en primer lloc— una bona cançó i que serveixi al text, que no desaparegui el text sinó que el poema estigui clar; si pot ser fins i tot més clar: si cal repetir alguna paraula, la repetisc. Quan llegim poesia (o assaig, o prosa) no costa res més que un cop d’ull: puges i te’n vas a la línia anterior. Tranquil·lament. Mentre que l’oralitat, és diferent: passa de llarg!  Quan ha passat el vers, ja ha passat! I has de tornar a escoltar la cançó sencera. L’oralitat no és com la lectura i el cantautor ha de trobar la manera per fer que el poema s’entengui: repetint paraules, subratllant frases.

Raimon sempre ha sentit propera la poesia. Va descobrir Ausiàs March als divuit anys i més tard va musicar “Veles e vents” | Foto: Laia Serch.

Joan Fuster, Salvador Espriu o Josep Maria Espinàs han estat mestres per a vostè… Quins altres autors l’han marcat?

En la meua formació intel·lectual jo tinc unes lectures des dels 15 -16 anys, en batxillerat —a través de l’escola— de la generació del 98: Unamuno, Azorín i companyia.  Però també Camus i Ortega y Gasset. Després a València, llegisc el llibre de Joan Fuster El descrèdit de la realitat  i m’ensenya que es pot escriure sobre art en català. Em dic, aquest home és de Sueca i escriu com qualsevol altre intel·lectual o assagista francès, italià o espanyol. Escriu en la meva llengua quotidiana, i això em va sorprendre molt.

Aleshores amb el Fuster hi ha un tracte d’amistat i de mestratge, al mateix temps. I amb l’Espriu hi ha una admiració per part meua i acabem sent amics malgrat la diferència d’edat. Amb l’Espinàs és un altre plantejament. L’Espinàs em sent cantar a Castelló de la Plana i ve a Barcelona i diu “A aquest xicot, l’hem de gravar” i hi ha un tracte però és més com a col·lega. Són nivells diferents.

També vaig llegir molt sobre marxisme, i molts poetes:  T. S. Eliot, Pedro Salinas, Pepe Hierro, Alberti, Lorca o Cernuda. I en francès llegia Paul Éluard, Louis Aragon o Mallarmé. Ara continue llegint molta poesia, per exemple, tinc pendent en Whitman en català.

S’estima més la poesia que no pas la novel·la, quan llegeix?

Com a lector sí. Com a escriptor he publicat un dietari i un llibre de poemes. I pel que fa a la literatura, em sent atret per la literatura d’idees, del tipus assaig i per la poesia. La novel·la em costa molt. Segons quina novel·la, comence i si a la pàgina 80 no m’ha enganxat, ja la deixo (diu enriolat). I això no vol dir que no hagi llegit els dostoievskis de torn, els clàssics, els dickens, i després novel·la d’aquí que hi ha coses molt maques: el Moncada, la Rodoreda, el Sales, etcètera, tot això m’ho vaig llegir, però no sóc una persona que va buscant novel·les com a lectura. Amb una certa ingenuïtat —amb el Fuster en parlàvem d’això— en un moment determinat llegeixes novel·les com una operació intel·lectual i no ho és: la novel·la és una altra cosa. Però sí que tens un tipus de novel·la que t’enganxa, l’Anna Karènina, les novel·les de Sartre com La nàusea, que és una cosa esplèndida. Un llegeix tot el que pot.

 

Raimon oferirà quatre concerts al Palau de la Música catalana els dies 8,9, 10 i 11 de maig | Foto: Laia Serch

Com era, Salvador Espriu?

L’Espriu tenia un gran sentit de l’humor i de vegades d’aquest humor negre del tipus Valle-Inclán, la cosa cruel. Crueltat que et fa riure! Després era molt xafarder. Sabia tot el que passava a Barcelona. Tenia moltes fonts, gairebé totes! (Diu rient en Raimon). I sobretot era una persona d’una cultura vastíssima i d’haver viscut per construir una obra. La seua vida, la porta en funció de la seua obra. I això és claríssim. Renuncia a moltes coses en funció d’escriure això. I a més a més amb aquesta idea que després de la guerra tot desapareixeria. Ell quan fa la Primera història d’Esther fa una mena de condensat de la llengua catalana. Usa tots els registres, a més a més amb tota la gràcia del món! Ara, la meitat de coses no s’entenen. Quan el sents en el teatre si no l’has llegit prèviament, et quedes sorprès. Va demostrar tot el que es podia fer amb el català. I ell sempre defensava que amb el català es podia fer de tot. I que el fet de pertànyer a una llengua minoritària no volia dir ser menys dolent o més bo, o més dolent que un altre que estigui escrivint en una llengua majoritària. El senyor Llull o l’Espriu mateix són tan importants com els que diguin vostès en francès o en espanyol. Aquesta cosa d’igualtat, de qualitat, independentment de la quantitat o el nombre de parlants d’una llengua. I això l’Espriu ho tenia molt clar.

En els diaris que va escriure sobre les trobades amb Salvador Espriu, vostè explica: “La visió que l’Espriu té de la cultura catalana em sembla molt encertada. D’una banda qualificant-la de raquítica, de pobra al llarg dels segles, de limitadíssima, amb poques obres que aportin alguna cosa a la cultura occidental. D’altra banda, assenyalant aquesta energia que l’ha feta inassimilable per les dues “cultures” grans, establertes, veïnes: la francesa i l’espanyola”. Com veu vostè la cultura catalana i cap a on ens encaminem?

És molt complicat això! Evidentment que el raquitisme de la cultura catalana no és comparable al d’altres èpoques. Actualment hi ha, en el camp de l’escriptura, bons escriptors i hi ha abundància d’escriptors d’un cert nivell; després dependrà de l’aportació que es pugui fer. Segurament en el camp de la filosofia no ha sortit des de Llull un filòsof que pugui influir o que pugui indicar. Tampoc en castellà hi ha massa cosa…

De vegades la política i la cultura es donen la mà. Actualment vivim un temps convuls, de molts canvis…

Hi ha un cert tipus d’activitat cultural que evidentment si no hi ha un diner públic és molt difícil que existeixi. Això és evident. Per exemple: una orquestra simfònica. Una orquestra simfònica és sempre deficitària, perquè són molta gent en un escenari. L’òpera, és sempre deficitària. Excepte en alguns llocs que hi ha els mecenes que paguen. Però fins i tot en aquests casos hi ha subvenció estatal, hi ha diner públic. Tot el que va lligat al paper: l’Estat posa unes condicions per a que el paper siga més barat. Ara hi ha tot aquest món nou, de les xarxes, i tota aquesta moguda digital que està canviant molt les coses. Però no deixa de ser un canal de cultura i no pas tota la cultura!

En alguns països estan reduint impostos del sector cultural, però aquí ho fan al revés. La cultura, el Govern espanyol actual, la dóna per perduda. El que vol és controlar l’educació, perquè sap que els agents culturals estan en contra d’ell. I aleshores no li importa perjudicar el sector.

 

Parlem una mica dels concerts que farà del 8 a l’11 de maig al Palau de la Música.

Seran concerts antològics que inclouran tot de cançons representatives que he escrit en la meua trajectòria. També hi haurà els versos musicats d’Espriu, la nova cançó de Pere Quart, Ausiàs March, Timoneda, Anselm Turmeda i alguna altra cosa més. No hi faltaran les cançons d’amor, les cançons de lluita —intentaré contextualitzar-les—, cançons d’una certa ironia, i cançó existencial, lligada a algunes vivències. Cada concert vindrà precedit per l’actuació d’un cor del Palau de la Música que obrirà el recital amb un parell de cançons escrites per mi.

El procés creatiu de Raimon parteix de l’emoció i la visceralitat: “Em trobe les cançons a la gola”, confessa | Foto: Laia Serch.

 

Com veu el procés sobiranista després de les darreres declaracions del president Mas on deia que la relació Catalunya-Espanya havia de ser win-win i calia que guanyessin les dues parts?

Jo no crec que això siga un intent de buscar la concòrdia ni de claudicar, sinó un intent de convèncer. El que passa és que aquest win-win literàriament pot quedar molt bonic, però al meu poble diem “de vegades qui perd, guanya”. És un altre tipus de matís.

Democràticament jo crec que s’hauria de poder votar, però votar amb conseqüències: votar per votar, no. Poder votar amb un cert tipus de conseqüències. I a partir d’aquí, a veure què passa. S’està en un tipus d’etapa que no pot durar massa, perquè si dura molt hi haurà una destrempada general. L’Estat espanyol farà tot el possible i fins i tot l’impossible perquè la consulta no passi. I amb això hi hem de comptar.

Un desig de futur?

Tu saps aquella cançó de l’Antonio Molina que diu “Soy minero”? La cançó acaba dient «y el futuro es muy oscuro trabajando en el carbón» (diu Raimon esclafint a riure). Doncs, això. Don Antonio Molina tenia tota la raó. Tenia més raó que un sant (sentencia Raimon, just abans que tanquem la gravadora).

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. El fet d’haver concedit a Raimon el premi de les Lletres Catalanes fa palés el desgavell i el desori crònics de la nostra cultura.

    • no entenc el teu comentari. Suposo que no dubtes de que Raimon pertany a la cultura (“Lletres”) catalana perquè sinó ja podem plegar.

      • Totalment d’acord amb en Jes Llastra. La resta em sembla voler justificar l’injustificable, molt en la línia d’aquest país infantiloide en clau papanates.

  2. Retroenllaç: Literatura i societat: “Raimon, de vegades qui perd guanya” (El núvol) | Cruce de palabras /Cruïlla de paraules

  3. En un país com el nostre en que la cultura està tant polititzada, m’alegro de veure que de tant en tant es donen premis prescindint de l’opinió política del premiat.
    Per això m’alegro que enguany li hagin donat el premi a en Raimon, cantautor que em mereix molt de respecte tot i que no comparteixo les seves opinions sobre el procés sobiranista. Opinions que té tant dret d’expressar com tothom encara que no ens agradin. Malgrat tot seguiré escoltant la seva música.