Dídac Romagós: “Ràdio Vilablareix és una ràdio de poble i de país”

29.09.2015

Vaig conèixer en Dídac Romagós quan algú anomenat Micro de Nit va fer un m’agrada al perfil de Facebook del Voluntariat per la Llengua Sabadell, el programa que tinc el plaer de dinamitzar des del CNL de Sabadell. A partir d’aquell moment, vaig descobrir Ràdio Vilablareix, una emissora que, com el poble des del qual emet, per a mi era completament desconeguda. Immediatament, em vaig adonar de l’entusiasme del Dídac Romagós, el seu coordinador, pel que fa a un projecte que, a banda de ser l’”única emissora que emet 24 hores de música en català” (com s’autodefineix) comparteix amb tantes altres i diverses malles l’objectiu de visibilitzar la gran xarxa de la cultura catalana al nostre país.

Dídac Romagós

Dídac Romagós

-Lídia Coll (LC): Qui és en Dídac Romagós?

-Dídac Romagós (DR): Sóc noi de 29 anys, que sempre he viscut a Vilablareix i, des de sempre, m’ha agradat parlar, parlar i parlar… A més, he viscut amb la ràdio des de petit  perquè els pares han tingut el costum (encara el tenen a dia d’avui) d’anar-se’n a dormir amb la ràdio posada. I com que les habitacions són a tocar, des de ben petit he anat a dormir amb la ràdio dels meus pares de fons. Recordo que moltes vegades els pares tancaven les portes de les dues habitacions i jo, com que encara no tenia ràdio pròpia, sense que ells se n’adonessin me n’anava allà i obria una mica la porta perquè em pogués arribar la ràdio de fons.

Sempre he dit que per a mi la ràdio ho és tot. He viscut més la ràdio que no pas la televisió. Jo crec que els meus pares han estat molt importants en aquest sentit . A més, sóc una persona a qui li agrada ser a tot arreu. I això què vol dir? Doncs que no tinc mai un no per a ningú i que si les entitats del poble diuen “Dídac, pots venir aquí a donar-nos un cop de mà?”, hi vaig. Ja sigui per fer de locutor de l’arribada dels Reis al poble; com per cobrir l’esdeveniment de la Fira de Tardor; com per retransmetre la cursa de BTT: el que sigui! Sóc una persona súper interessada a donar un cop de mà al poble, perquè el poble m’ho donat tot i me’l sento meu. Sempre em quedo amb aquella frase “no preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país”. I en aquest sentit seria el mateix: faig coses pel meu poble i també pel meu país, des de la ràdio.

-LC: Què és el el Micro de Nit?

-DR: És un programa que encara continua a hores d’ara, en aquesta nova etapa de Ràdio Vilablareix. Amb quinze o setze anys em vaig posar davant d’un micròfon i, amb els nervis, les coses no van anar gaire bé. Però jo sóc una persona molt tossuda i volia millorar i millorar fins que va arribar un dia que vaig poder parlar i no em vaig entrebancar. Són molts anys treballant a la ràdio i moltes coses que encara he d’aprendre. De fet, les ràdios locals són una escola, pots fer el que tu vulguis. Si vols fer un reportatge sobre entitats, el fas; si vols anar a parlar amb l’alcalde, vas a parlar amb l’alcalde; si vols anar amb la mainada i explicar-los com es vocalitza i com es fa un programa de ràdio, hi vas… I és vida, vida de poble. I jo sempre he cregut que la ràdio ha de ser vida de poble, vida del que hi passa i que la gent sàpiga què hi passa i se’n senti orgullosa. Que sàpiguen que és aquella ràdio que emet música en català i que explica les coses que passen al poble, que siguem els primers a informar-ne.

-LC: Com es passa del Micro de Nit, amb el qual vas començar, a Ràdio Vilablareix tal com s’entén ara?

-DR: El el Micro de Nit anava lligat a Ràdio Activitat. Per qüestions de la vida es va decidir que el projecte de Ràdio Activitat s’acabava i que se’n volia fer un de nou. I l’equip de govern, veient tota la feina que ja portava fent amb el Micro de Nit, em va venir a buscar i em va dir que necessitaven algú per portar la ràdio amb un nou projecte i em van demanar que els presentés una proposta. Em va agafar en un moment que tot just havia acabat la carrera (que per cert no he fet Periodisme, sinó Publicitat i relacions públiques) i els vaig fer la proposta d’una ràdio de poble i una ràdio de país per explicar què passa als Països Catalans des del nostre poble. Els va agradar de seguida la idea i vam posar fil a l’agulla.

-LC: Quin any va ser això?

-DC: Vam arrencar un dia de la marató del 2009, diria. Ara no recordo exactament l’any, el que sí que recordo és el moment que érem amb el meu col·laborador a la ràdio i vam dir “provem-ho? I què posarem? Música! I quina música? Tenim coses en català, no? Doncs, vinga, posem coses en català!”. I aquell dia de la marató, sense ningú saber-ho, vam començar a emetre. L’endemà vam començar a esbombar-ho a les bústies de les cases  i vam tirar-ho endavant. Al principi tot era molt música, música, música… Si vas a la pàgina web veuràs tots els grups i cantants que han passat per Ràdio Vilablareix, i tot i així en falten molts perquè nosaltres tenim més de 20.000 cançons entrades al nostre fons musical, que semblen moltes, però encara n’hi ha moltíssimes més. I no pas repetides! I cada dia et sorprens perquè t’envia la seva maqueta un grup que acaba de començar del Ripollès, per exemple. O et diuen: “heu escoltat aquet grup?”. Ara la gent ja sap que aquí, si són en català, ho poden escoltar. I mica en mica vam anar omplint de contingut l’emissora.

-LC: Quin era el teu objectiu primordial quan es va engegar el projecte de ràdio?

-DR: Fer una ràdio de poble, informar de totes les entitats, els partits polítics, les associacions i com és lògic, involucrar-hi la quitxalla més petita de l’escola i també els nens que estudien a l’institut del poble. La finalitat és que la ràdio sigui la ràdio del poble, que tota la gent que vulgui s’hi impliqui i sàpiga què està passant al mateix moment. Si hi ha un ple, informar de què s’hi ha dit; si hi ha hagut una exposició a Can Gruart, que és el centre on es fan, què s’hi ha exposat; com ha anat la concentració de la Diada; com és la Fira de la Tardor, les activitats de l’agenda, etc.

-LC: Fins aquí, tot si fa no fa és com a qualsevol altra ràdio local. Com va més enllà Ràdio Vilablareix?

-DR: És un tronc amb dues branques, podríem dir. Hi ha la branca de ràdio local i l’altra d’una ràdio de país. Si tu miraves tot el dial, quan vam començar no hi havia cap emissora que posés 24 hores de música en català. I, això m’agradaria destacar-ho. Vam arrencar abans de la sentència del Tribunal Constitucional, la del juliol del 2010. I vam creure oportú anar a buscar tota la música que hi ha a casa nostra, des de la nova cançó, passant pels clàssics dels Sopa de Cabra, els La’x’n’Busto, Els Pets i companyia, fins als grups que han sortit ara.

I no només música del Principat, sinó dels Països Catalans, perquè tenim aquesta gran varietat: de València, de les Illes, de l’Alguer, encara que siguin quatre gats… De fet, a l’Alguer ens diuen que a vegades ens escolten! i això ens fa una especial il·lusió. Gent que viu fora de Catalunya, tots aquells catalans que han hagut de marxar per buscar oportunitats de feina fora del país, se senten com a casa quan escolten la ràdio en la seva llengua i de la seva gent, senten les arrels. I aquesta és la idea, que la gent escolti la ràdio de Catalunya. És una ràdio pública i la ràdio pública ha de fer un servei al país.

-LC: Com s’estén el projecte des de la música cap a un concepte més global de cultura i de ràdio pública de país?

-DR: Al principi, quan vam arrencar, la base era només música en català, però després vam pensar que la cultura és música però també més coses: literatura, teatre, esports… I vam pensar “aprofitem-ho”. Fem entrevistes a polítics, actors, escriptors, però tot amb vessant de país. Quan vam començar, ningú ubicava Vilablareix al mapa, havies de dir “tens un ordinador?  Doncs busca ve baixa, i, l… I anar seguint fins que deien al costat de Girona”. I ara Vilablareix és al mapa! Moltes vegades, a l’alcalde, quan va voltant li diuen “ostres, Ràdio Vilablareix, aquella ràdio que defensa la cultura de casa nostra!”.

Quan sents això penses que aquesta era la idea que teníem, que associessin  Vilablareix a aquesta idea de cultura de país. Hi ha tantes coses sota el paraigua de la cultura! És increïble que la cultura, que és la salut del poble, tot i les retallades, amb el 21% d’IVA que ho dificulta tot i amb una pota menys, continuï endavant, lluitant, i no mori. Surten molts projectes! L’associacionisme és una de les grans coses que tenim a Catalunya i també tenim esforç i perseverança aplicades a unes entitats col·lectives d’allò més potents.

L.C: Actualment, com es gestiona l’emissora? Qui porta la ràdio? Quantes persones hi ha en nòmina?

-DR: En nòmina vol dir cobrant, no?

-LC: Sí.

-DR: Només jo. Però la ràdio és coral. Molta gent es pensa que la ràdio sóc jo, però sóc jo i també una multitud de col·laboradors que ajuden per amor a l’art. I és un treball d’equip. Jo sóc la cara visible, el coordinador, el que surt a les fotos…

-LC: La veu audible, més que la cara visible.

-DR: Correcte! La veu audible, però hi ha molta gent que dóna el seu cop de mà: les entitats que vénen a fer un programa; els voluntaris que vénen els dilluns al Micro de Nit, que és una trobada per explicar tota l’actualitat en un magazín; els comentaristes d’esports que ens posen al dia de l’actualitat esportiva al Decaraabarraca i al Dilluns esportiu, on s’hi repassa l’actualitat esportiva, també, però més amb vessant municipal. A més, ens agrada que vinguin els nanos a la ràdio. Per exemple, si un nano del benjamí del FC Vilablareix ha marcat tres gols, el portes a l’estudi amb el seu entrenador i els pares i la família estan expectants i en aquell moment se senten protagonistes. És per això que es parla de Vilablareix i el que hi passa. És el que deia abans: primer de tot és una ràdio de poble per informar de què passa al poble i, a banda d’això, saber què passa al país.

-LC: On se us pot escoltar?

-DR: A 107.5 FM Girona. A la gent que no li arriben les ones, per internet aquí i a tot arreu. Tenim una pàgina web a internet que és www.vilablareix.cat/radio on hi trobareu un apartat d’escoltes en directe. Hi ha molta gent que viu a fora de Catalunya i que ens ha enviat correus preciosos a laradio@vilablareix.cat! Recordo perfectament una anècdota, que sempre explico, d’una persona que era al darrer mundial de futbol al Brasil i que mentre esperava que comencés el partit ens va escriure dient que tenia la ràdio posada i ens escoltava des de Sao Paulo. Saber això és brutal!

-LC: La idea més original i innovadora és aquesta, no? És a dir, una ràdio compromesa localment, que és el que fan la majoria de ràdios i, a partir d’aquí, fer xarxa, estendre-la, i esdevenir cultura de país. I aconseguir això amb la infraestructura de què estàs parlant és tot un èxit!

-DR: Sí, en aquest sentit cal remarcar que les xarxes socials també han estat molt importants. Has de pensar que a Twitter, per exemple, ja hem superat els 7000 seguidors, que no està gens malament per ser una ràdio local. Per exemple, vosaltres, que sou de Sabadell… Ràdio Sabadell és un monstre comparat amb nosaltres i els seguidors són 7.500, que en proporció… Heu de pensar que a Vilablareix som 2.500 persones! I en aquest sentit les xarxes, Facebook, Twitter i Instagram ens han ajudat molt.

I a més, amb aquesta voluntat que tenim de ser una ràdio de país, el fet que persones conegudes que hem fet venir ens hagin recomanat a les xarxes també hi ha contribuït. Que el Toni Albà o el Quim Masferrer, per citar-ne un parell, diguin que ens han visitat i s’ho han passat bé, ens fa especialment contents. Els donem les gràcies, com també hem de donar les gràcies a tots els grups: Els Catarres, Txarango, Els Amics de les Arts, Oques Grasses, i un llarg etcètera… No te’ls podria tots perquè no acabaríem l’entrevista, però que els grups recomanin que s’escolti la nostra ràdio i la música en català que emetem ens ha ajudat moltíssim. La particularitat de tenir gent al darrere que t’ajudi és molt important.

-LC: Com és el teu dia a dia?

-DR: No te’l regalo, de veritat, perquè és un no parar. Sóc un cul inquiet i no puc parar. I a vegades quan m’aturo i no faig res, no sé estar-hi, em noto estrany, com si em faltés alguna cosa i em costa molt.  Com a les vacances, per exemple.

-LC: Has fet vacances?

-DR: N’hauria d’haver fet moltes més, aquesta seria la resposta. Hi ha hagut molts dies que eren vacances i he anat a treballar perquè per a mi aquesta feina és com fer un altre tipus de vacances. És un luxe poder dir que han vingut molts de grups, que has pogut entrevistar molta gent interessant que han vingut fins aquí… El mínim que pots fer és saltar-te aquell dia de vacances i anar a la ràdio a fer l’entrevista i treballar amb molt de gust. Per a nosaltres és tot un detall i un orgull que hagin passat per la ràdio polítics com la Montserrat Tura, el David Fernández o el Joan Puigcercós; actors com el Jordi Planas, el Joan Pera o el Sergi López;  escriptors com el Vicenç Villatoro, el Màrius Serra o el Martí Gironell; esportistes com el Marc Gasol, el Víctor Sada, jugadors del Girona FC… I això, només per citar-ne alguns, és un detall i nosaltres estem orgullosos de poder-los donar veu.

-LC: El Mathew Tree també es feia ressò del vostre projecte a El Punt Avui. Més en concret, diu que Ràdio Vilablareix és, cito textualment: “una prova que –si tens prou paciència per insistir-hi– pots convertir un mitjà si fa no fa minúscul en un hub nacional i un pèl internacional i tot. Una proesa que em sembla curiosament catalana: si més no, no he sentit a parlar de cap cas semblant a qualsevol altre país europeu”. Sou conscients que podeu esdevenir un referent com a pioners en aquesta aventura?

-DR: La veritat és que portem poc temps i amb el poc temps que portem ja ens han fet un reportatge i hem rebut algun que altre premi. L’ADAC ens va reconèixer com una ràdio que és amb el país. En aquell acte, vam poder compartir guardó amb una de les nostres grans periodistes, la Mònicas Terribas. L’altre premi va ser per a un gran músic com és el Cesk Freixas, que va obtenir el premi a jove promesa quan el Cesk ja feia temps que estava voltant i ara és una promesa més que consagrada.

-LC: L’estimat Cesk Freixas! Saps què? El primer podcast que vaig escoltar de RV va ser l’entrevista que vas fer al Cesk, un enamorat del Voluntariat per la llengua i de la cultura del nostre país. Per cert, el premi era a la tasca de normalització lingüística des de la ràdio, oi?

-DR: A la normalització lingüística, sí, a donar suport a la cultura a casa nostra. L’ADAC és una entitat de Girona que té els mateixos interessos que nosaltres: preservar la llengua i la cultura catalanes. La veritat és que ens va sobtar moltíssim que ens truqués el president de l’entitat i ens digués si podíem anar-hi tal dia i nosaltres vam dir “per cobrir-ho?” i ell “no, perquè sou els guardonats”. Són alegries boniques d’explicar.

-LC: Quan s’acaba la jornada i te’n vas a dormir, què penses? Estàs satisfet de la feina feta?

-DR: No. És un altre problema que tinc, que sóc molt perfeccionista. I a vegades penso que les coses que he fet estan prou bé, però acte seguit penso que ho podia haver fet molt millor. Aquest afany de superació sempre el tinc. Quan vaig a dormir penso “ostres, bastant bé, però demà hi has de tornar i el que has fet avui ja queda en el passat. El que has fet avui es quedarà en un record de la història, però demà toca explicar més coses, toca que vingui aquesta persona, parlar amb aquest grup o escriptor… I jo visc el dia a dia. Per tant, quan vas a dormir penses “gràcies per fer aquesta feina” (això és bàsic perquè estic súper content de poder ser en aquest mitjà), però a part d’això penses que demà toca tornar a pencar i llevar-te a quarts de vuit del matí per tornar a començar un nou dia.

-LC: Consideres que allò que va ser un projecte, una idea, una voluntat, està donant els seus fruits com a tu t’agradaria?

-DR: Saps què passa, que hi ha molts col·laboradors, com us he dit, però jo sóc un cul inquiet i sempre em diuen “Dídac, vigila perquè estem arribant a màxims”. Ja sé que hi haurà un dia que em sortiré dels nostres límits quant al que som i als nostres mitjans i infraestructures, però jo aspiro a tot.

-LC: Què vol dir aspirar a tot?

-DR: Aspirar a tot el que em proposi. Sóc una persona (els que em coneixen sempre m’ho diuen) molt pesada i insistent.

-LC: Una fita?

-DR: Poder durar molts anys i continuar informant del que passa a casa nostra i dels músics que vagin apareixent a l’escena catalana. Una fita també seria poder explicar que Catalunya és un estat independent. No ens n’amaguem, seria una fita molt bonica.

-LC: O sigui que per molts anys Ràdio Vilablareix?

-DR: Sí. Que per molts anys hi sigui, amb mi o sense mi, però que Ràdio Vilablareix hi sigui!