Quimi Portet: “Procuro no ser gens reflexiu ni gens adult”

30.09.2016

Aquest cap de setmana se celebra a Sant Cugat del Vallès el festival Petits CamaleonsQuimi Portet és un dels convidats estrella d’enguany. Portet és una rara avis: reuneix l’esperit i la trajectòria d’un autèntic rocker amb la humilitat i el sentit de l’humor d’algú que es pren la música com un ofici sense pretensions. Acostumats com estàvem a un ritme de producció bianual, el seu nou treball, Ós bipolar (Quisso Records / Música global, 2016) és el fruit de quatre anys de treball intermitent. La dedicació extra es veu reflectida en el disc, que és l’obra més plena de matisos i experiments sonors que ha presentat fins al dia d’avui. L’àlbum ens ofereix les lletres característiques del cantautor, que combinen imatges emocionals amb digressions esbojarrades plenes d’humor. Tot i que Portet dóna l’episodi de l’estiu per tancat, per si de cas hem evitat fer un cafè amb llet.

Quimi Portet | © Vilaweb

Quimi Portet | © Vilaweb

Com neix aquest disc?

Jo faig discos periòdicament. Ho he fet tota la vida, tant quan he format part de grups com en la meva carrera en solitari. M’agrada tot el que té relació amb el meu ofici, però potser el que més m’agrada és compondre les cançons i gravar-les. Ja sóc prou gran perquè el suport amb què gravo hagi canviat diverses vegades però, al final, el procés és exactament el mateix.

Com és que aquesta vegada has eixamplat el teu cicle habitual de dos anys i mig entre discos?

Aquest cicle ha estat més llarg perquè he estat “emmerdat” -carinyosament- amb molts projectes, com la revisió dels grups anteriors a El Último de la Fila que vam fer amb el Manolo García o la producció del disc del Carles Sanjosex. És per això que aquest disc l’he fet d’una manera que no havia treballat mai: intermitentment. Enmig de tot això, feia sessions centrades en el disc d’entre 10 i 15 dies i després tornava a la resta de compromisos. Aquesta metodologia de treball tan diferent m’ha permès agafar molta més distància amb les cançons.

Quina ha estat la teva evolució respecte d’Oh my Love (Quisso Records / Música global, 2012)?

Em costa molt dir-ho des de dins. Jo sóc el bestiar, vaig passant la vida i vaig veient que el material evoluciona. Tinc una edat provecta i he anat canviant, però quan faig un disc jo me n’oblido de tot això. Funciono a través d’impulsos molt puerils i hedonistes. Procuro no ser gens reflexiu ni gens adult. Si no, seria molt difícil entregar-se a un procés tan aleatori com és fer un disc. Quan fas una cosa creativa, allunyada de cap finalitat pràctica, has de deixar-te guiar per impulsos emocionals, has d’abandonar la teva persona reflexiva i recuperar el que hi ha d’impulsiu i d’inconscient en tu.

Passen els anys i segueixes fent discos en el sentit més clàssic del terme.

Sí, rotundament sí. Encaixa perfectament amb la meva vida. Entenc que no es pot dir als joves que han de fer quinze cançons de cop i potser a ells els ve de gust fer-ne només una, però jo estic disposat a acceptar ser un dels últims que treballa així. Mitja hora de música amb 10 o 15 cançons em sembla un format fantàstic. Això no vol dir que jo faci discos conceptuals, que no ho són, jo faig reculls de cançons. Però l’estat d’ànim que cal per poder treballar durant un temps en aquest nombre de cançons em sembla l’adequat. Jo sempre dic que una cançó és una provatura: si en faig una, sempre penso que, si en fes una altra, em sortiria millor. Crec que al final d’aquest procés s’assoleix una mena de plenitud en forma d’aquestes 15 cançons i que en diem disc.

I quin ha estat l’estat d’ànim que has assolit fent Ós Bipolar?

Aquest ofici té un cicle molt clar: fas un disc, assages, fas propaganda per vendre’l una mica, fas concerts i tornes a començar. Si passen 3 o 4 anys, aquest cicle és perfecte per la meva manera de ser. Quan estic absolutament cansat de fer concerts, anar amb músics i fer publicitat, no trobo cap altra cosa més meravellosa que tancar-me a casa a compondre cançons i gravar-les. Ara que no ens sent ningú, aquest és l’estat d’ànim: fer vacances de la feina real. La feina real és promocionar el disc, que la faig amb tota la il·lusió del món, però la part somiada del meu ofici és l’altra.

Ara que parles de propaganda, m’has fet pensar en els videoclips del disc que tens penjats a YouTube i que comencen anunciant el “Departament de Propaganda i Manipulació de la Plebs (abjecta i adotzenada).

Sempre recordo una cosa de quan començàvem: que els videoclips ens feien una mica de mandra. Veníem d’una època que els discos es feien sense videoclips, fins que van començar a popularitzar-se a mitjans dels anys 80. La gravació d’un videoclip, amb el maquillatge, l’enregistrament… nosaltres ho trobàvem una cosa bastant carregosa i avorrida. Quan em vaig quedar sol em vaig comprar una càmera i vaig començar a gravar-me’ls jo a casa, vaig tenir un parell d’èxits entre els familiars i amics, em van aplaudir i la van cagar perquè des d’aleshores me’ls faig tots jo. M’agrada exagerar la manca de recursos que són, bàsicament, nuls. Hi ha un punt de subratllar que jo sóc músic i dono una importància total a la música i penso -amb tot l’optimisme que em caracteritza- que la cançó és prou bona per aguantar qualsevol imatge, per ridícula que sigui. Jo no sóc una persona audiovisual, sinó una persona àudio i punt.

Creus que aquesta dedicació exclusiva a l’aspecte musical ha fet que Ós bipolar sigui el teu treball més elaborat i més madur?

Doncs sí, perquè he estat més temps a l’estudi que amb altres discos. Sempre m’ha fet mandra acabar els discos perquè m’agrada tant el procés que em posa trist acabar-los i anar-los a presentar. Això ha anat empitjorant i, actualment, la mandra és espectacular. Hi he dedicat molt temps, l’he mesclat molt i he assaborit totalment la feina a l’estudi que és una feina clàssica, antiga, que he fet des de molt jovenet. Normalment, només tinc una idea molt etèria sobre el disc, però quan sóc a l’estudi entenc perfectament què és el que estic fent amb la música.

Les lletres segueixen portant el teu segell inconfusible: l’humor. 

Em surt de manera natural. Procuro barrejar coses molt emocionals amb humor i ironia per fer-me perdonar una mica si en algun moment semblo massa messiànic. El que em fa por del pop i del rock són els cantants que tenen una solució per a qualsevol problema. Els respecto amb esportivitat però crec que l’humor permet limitar-me com a opinador o filòsof de via estreta. Es tracta de contenir aquesta tendència cap al messianisme que ha tingut la música popular en els últims anys, sobretot durant els 90.

Aquest ús de la ironia fina uneix a molts artistes de la teva corda com ara en Joan Miquel Oliver o en Jaume Sisa. Creus que forma part d’un tret distintiu dels cantautors en català?

Els catalans tenim una història molt trista. Els últims 300 anys són d’una gran tristesa i crec que la cultura ha sobreviscut gràcies a una explotació de l’humor de més bona fe, saludable i tonificant. Només cal llegir Santiago Rusiñol o el filòsof Francesc Pujols: gent de la renaixença que de seguida es van enfocar en aquesta direcció de manera magnífica. Crec que hi ha una mica d’aquest pal·liatiu de la tristesa del país. Però és que l’humor és divertidíssim. Les unions que s’estableixen entre públic i músic a través de l’humor són molt més intenses que les que es puguin establir a través d’altres tipus d’emocions. Sempre dic que aplaudir-te ho poden fer per cortesia, però una riallada atòmica no es fa mai per quedar bé. Això surt del fons de l’ànima. Els músics que tenim accés a fer riure la gent d’una manera -penso en l’Albert Pla-, som uns privilegiats.

Al disc gaudeixes amb col·laboracions especials d’altres músics. Com van sorgir?

Per culpa de la intermitència del disc he pogut incorporar a gent que, mentre treballava en altres coses, estaven per allà. Amb el Manolo García, òbviament, no descobreixo res si dic que som molt amics, hem estat una pira d’anys junts i de seguida que entrem a l’estudi apareix la màgia. Amb en Joan Miquel Oliver som ànimes bessones per motius estètics, musicals i filosòfics. La Núria Graham és veïna meva a Vic, l’admiro molt com a música i vaig pensar que a la cançó (Pamela) li feia falta una veu de dona. Va ser tan senzill com trucar-la i de seguida es va oferir a venir a l’estudi. Precisament el Joan Miquel també era allà i la col·laboració va quedar genial.

Ara seràs a la 28ena edició del Mercat de Música Viva de Vic, una mostra molt ampla del panorama musical del país. Com veus la salut de la música popular catalana?

Crec que mai hi havia hagut tanta diversitat estilística. En algun moment de la història tots els grups del rock català estaven bastant emparentats i actualment hi ha una diversitat al·lucinant que és un símptoma clar de salut. El mateix puc dir del Mercat de Música Viva de Vic. Com a Quimi Portet és només el segon cop que hi toco però aquí ja havíem fet moltes coses com ara el Col·lecitu Eternity juntament amb el Jaume Sisa i el Joan Miquel Oliver.

Jaume Sisa, Qumi Portet i Joan Miquel Oliver

Jaume Sisa, Qumi Portet i Joan Miquel Oliver

Què podem esperar dels directes d’aquesta gira?

Fem el que ens ve de gust. No només fem el disc d’Ós bipolar sinó que agafem peces de tots els discos i posem les que volem. Provem les cançons als assajos i fiquem a la llista del concert les que ens sonen millor.

T’has resistit a donar cap definició conceptual sobre Ós bipolar, però sempre m’ha cridat l’atenció que tota la teva carrera en solitari està plagada de referències als animals.

Ho veig a posteriori, però és veritat que m’ho han fet notar alguns periodistes. Crec que a mesura que s’ha anat evaporant el “lirisme sobre temes reproductius” de les meves etapes anteriors, inconscientment ha hagut d’aparèixer algun altre tipus de bestiar que ocupi tota aquesta part literària que havia quedat orfe. Sense voler, sense una pulsió intel·lectual rotunda, crec que faig com les faules: utilitzo els animals per personificar les virtuts i els defectes de l’espècie humana.

Quimi Portet i Manolo Garcia han estat guardonats amb el premi Altaveu 2016, que atorga El Festival de la Música i la Cançó de Sant Boi de Llobregat “per haver donat cos a un cançoner extraordinari que ja forma part de l’imaginari de diverses generacions”.