Què se n’ha fet dels Tancat per Defunció?

El grup sabadellenc Tancat per defunció no han tancat del tot. L’edició del seu nou disc és una bona ocasió per retrobar-nos amb el seu estil musical de sempre adaptat als nous temps. Montse Barderi ha entrevistat Jaume Papell, un dels membres del grup.

Estem a principis dels 90, en plena efervescència del rock català, a les ràdios, no para de sonar una tornada “Avui l’estiu ja s’ha acabat i fa només uns dies que vas marxar”. I també cantem “Nena, com vols que t’ho digui”. I des de Sabadell sentíem l’orgull que una formació local estigués al mateix nivell d’èxit d’altres grups mítics com Sopa de Cabra o Lax’n Buston.

Irremeiablement tornem a l’ara. Sense adonar-nos-en, han passat 25 anys, hem creuat —de llarg— la frontera mítica dels quaranta, però no volem renunciar a la bona marxeta. El club Griffin ofereix un cop per setmana concerts en viu, sobretot vinculats al jazz. Aquí és on hem trobat la mítica banda sabadellenca, liderada per Jaume Papell, lletrista i compositor dels temes de la banda. Parlem just abans del concert.

Montse Barderi. Què ha passat amb els Tancat?

Jaume Papell: Els Tancat van desaparèixer del món discogràfic, però han seguit existint a nivell de directe, una mica hem anat fent com el Guadiana… Hem anat ressuscitant i desapareixent segons les ganes. Fa uns tres anys vam tornar per fer un bolo perquè alguns seguidors feia temps que hi insistien i la cosa s’ha anat accelerant, fins que ens vam animar a fer un Verkami i un CD.

M.B: Repassem la vostra carrera, des de Sense retorn al darrer disc, Obert per tu?

J.P: Sí, el primer es deia Sense retorn potser pensàvem que no tornaríem, en aquella època, si cantaves en català, et trobaves amb moltes portes tancades a Barcelona, però vam tornar. El segon, ja a la cresta del rock catalàm es va dir Llença-t’hi, perquè així ens vam sentir en aquell moment, amb ganes de carretera. El tercer, després de 3 anys de silenci obligat, on ja gairebé vam ser esborrats del panorama es va dir, com no!, Bevent silenci. I aquest darrer CD es diu Obert per Tu, jugant una mica amb el nostre nom tancat i obert, i també fent referència al fet d’haver tornat per la gent que ens ho demanava.

M.B: Què en destacaries musicalment?

J.P: És un recopilatori amb els nostres èxits i temes no tan coneguts i dos temes inèdits. Alguns èxits no surten perquè no lligaven amb el so que volíem aconseguir. Tots els temes han estat enregistrats de nou, ja que les gravacions als 90 patien sempre de falta de pressupost i algunes cançons calia que estiguessin més dies a l’estudi i es fessin les coses millor. Hi ha lectures de temes i Coses que passen, el Com vols que t’ho digui sonen amb més canya i, Somnis sense retorn i Tancat sonen molt indies, Bevent Silenci és amb piano. Maya, un dels temes inèdits, és molt de l’Índia, però amb ritme contundent…tot amb un so molt orgànic, és un disc eclèctic, però amb un discurs i so coherent.

M.B: I els temes que tractes són els que sempre t’han interessat com ara les relacions?

J.P: Sí, són els temes dels quals sempre m’agrada escriure, les relacions i també la carretera o la vida, les experiències, la soledat, la pèrdua, amor i desamor, el temps, celebrar els bons moments, el sexe, viure el present, sentir-se tancat o aïllat i les dones. Sóc un songwriter i sovint em recolzo en les pròpies experiències que he anat vivint per escriure. Tot i que en tinc algunes, en aquest CD no n’hi ha cap de política ni social, les meves lletres són més del tipus confidencial.

M.B: No se n’ha sentit a parlar, per què creus que és?

J.P: El CD ha sigut poc promocionat, nosaltres fem el que podem per les xarxes socials, però, després de tants anys, i suposo que per la crisi en el món de la música, no sabíem que ara ja no es feien promocions com abans. Costa molt arribar a la premsa perquè no tenim ni els contactes. Ara estem aprenent que, avui dia tot, tot, t’ho has de fer tu, i sovint no disposem de tant temps.

M.B: Estàs aquí, a casa, en un pub de la ciutat, quins són els escenaris més importants on heu actuat? On et sents més còmode?

J.P: A Nova York al New Music Seminar, a la sala gran del Razmatazz, al Palau d’Esports, a la sala Universal de Madrid, al festival de Rock’n’ Reus. M’agraden els concerts grans, però prefereixo els llocs petits on el públic està més a la vora i pot veure el discurs de la banda i el seu gust per la improvisació.

M.B: Com ha evolucionat la vostra música amb 25 anys?

J.P: Partint del fet que tenim un so que ens identifica, singular i diferent d’altres bandes, hem anat jugant amb molts estils, Hem fet CD més marxosos, més relaxats, i també hem anat introduint diferents instruments segons el tema. Tenim un CD inèdit del 2003, acústic on explorem diferents estils, fins i tot el jazz. Les meves lletres s’han anat tornant més poètiques, amb més figures i plantejant temes més difícils del viure. Crec que escric molt millor ara, però això no sempre es tradueix amb què agradi més a la gent.
M.B: Sents que el temps t’ha tractat bé, ets on vols ser?

J.P: En general bé, en el món de la música, clarament no. Nosaltres hauríem fet molts CD i sempre hauríem ofert canvi i experimentació, amb lletres més adultes i un estil personal. S’han quedat molt bones cançons pel camí, que m’agradaria poder publicar.

M.B: Trobes a faltar ser una estrella del rock o no t’hi has sentit mai?

J.P: Només trobo a faltar una mica de reconeixement, fent honor a la història i al nivell de popularitat que vam tenir. Ens han fet desaparèixer d’una època on vam ser molt protagonistes de manera una mica absurda. Molta gent recorda que érem dels que més tocàvem i els estranya que no hàgim sortit a molts llocs. Més que una estrella, en els anys bons i sempre vaig prendre’m seriosament la tasca a fer, el que, per mi, havien de ser bons temes…però molts d’aquests són encara desconeguts pel públic.

M.B: El rock català anava molt calent? Feia modern o érem adolescents?

J.P: No crec que es parlés massa de sexe, a part d’algun tema de Sopa, només nosaltres ens endinsàvem de manera clara en aquest tema, que per altra banda, sembla bastant tabú. Tampoc crec que sigui d’adolescent parlar de sexe, i crec que n’hauríem de parlar més i de manera alegre i catxonda, sense serietat. De vegades em sembla que som massa reprimits en aquest tema. Nosaltres sempre en fiquem algun, com ara…

M.B: No m’expliquis tots els temes que no acabaríem! Participes al taller de cançons Fa per mi tocant la guitarra i ajudant activament. Què en destacaries?

J.P: És força divertit ajudar la gent de fora que aprèn català i fer-ho amb cançons és molt bona idea, és divertit i els fa més partícips de la cultura d’aquí, acaben coneixen els artistes de les cançons que fem i els segueixen. L’ús social millora i també l’adaptació.

M.B: Què esperes del present i del futur?

J.P: Espero trobar-me bé, amb energia per fer coses, publicar el CD inèdit del 2003 i gravar un CD més, potser l’últim, ja que tinc uns 12 temes nous d’aquest any.

Si els voleu escoltar tenen previst estar, de moment, el 28 de desembre a la sala Voilà de Manresa, i a Borges Blanques a principis d’any… més tot el que surti. La banda avui, a més de Jaume Papell —harmònica, guitarra acústica i veu—, compta amb Enric Romàs, baixista; David Torras a la bateria i Valentí Adell a la guitarra. Improvisen i tenen una gran experiència per jugar sobre l’escenari com si fossin més joves que mai.

Comença el concert. La veu alta de Jaume Papell sona inconfusible, quan els sents arrancar el seu èxits “Com vols que t’ho digui” a l’estil Johnny Cash, com un tren imparable de guitarres, et sembla que vegis un bon grup fent versions d’èxits. Però no, són els originals.