Pons Alorda: l’Eufòria com a començament de tot

3.05.2019

037-33 – L’obligació de resistir 

“… En el món
no hi ha prou lloc.
Per això destruïm sense aturall.
Per això una cosa viu tan poca estona
i foradada.”

Cada poema és una lluita acarnissada entre oposats, entre unes forces contràries que es barallen per obrir-se pas, per imposar-se. Destrucció, mort, derrota, fang, però vida, vitalitat, passió, victòria. Qui el llegeix, em confessa el poeta, es pregunta com pot ser que sigui tan trist, tan pessimista, amb només 34 anys. Però potser és que no han entès res del que ha escrit, que no han entès que parlar de la mort és exaltar la vida i que la destrucció no existeix, “sols la deformació”. 

Tots els sepulcres  

“Ara que ens hem vist els ulls
coneixem el color de la veritat”

Jaume Cristòfol Pons Alorda (Caimari,1984) és com la seva escriptura; atemporal. D’aquelles persones que, quan t’hi fixes i els escrutes amb deteniment, semblen no voler dir la seva edat, com si fos un tresor, un gran secret. De cabells canosos, el que em captiva en la seva figura és la seva mirada. Propera, salvatge, vital. Els seus ulls són l’escletxa per on s’escola la seva poesia, un punt de fuga, subtil, però evident després d’una bona estona al seu davant. De tant en tant, i mentre conversem, riu, de forma estrident i plena, un riure enèrgic i eufòric que és difícil que no es contagií i es propagui. 

Abans d’anar a dinar em cita davant l’ajuntament de Vilafranca del Penedès per anar a fer una cervesa. Viu allà des de fa uns anys, amb la seva dona, també poeta, Anna Gual, i la seva filla, la Lisa, de només quatre mesos. Fa vent i el cel anuncia pluja. D’una bossa en treu nou llibres que escampa per la taula. Són per a mi. Són obres seves, algunes impossibles de trobar. Com el primer títol publicat, Els (in)continents eufòrics(2007), escrit juntament amb Pere Perelló i Emili Sánchez-Rubio.

  • Un llibre escrit a sis mans i publicat per vosaltres mateixos, una bona manera de començar.- dic mentre tafanejo els llibres.
  • I amb pròleg de la Llucia Ramis, que aleshores no la coneixia ningú i ara és una de les escriptores de més d’èxit. Va ser fantàstic. Ens vam tancar durant tres nits a escriure, sense parar, rient, bevent, cridant. Fins que no haguéssim acabat el poemari, no pararíem. I el resultat va ser aquest. Vam pagar 300 euros perquè sortís publicat, i al final vam acabar recuperant la inversió. Va ser magnífic.

Davant d’un vi blanc, ens asseiem a “La Fàbrica”, un restaurant al centre de Vilafranca del Penedès. Tot i no dormir massa últimament, -la paternitat-, diu somrient,  la seva mirada es manté intacta, aliena a qualsevol imprevist, viva. Gaudeix menjant i bevent i haig d’afanyar-me a seguir el ritme que marca la seva gana. Amanida del xef, sushi i una bola de gelat de vainilla amb avellanes per acabar-ho de rematar. “M’encanta el menjar i el beure”, em confessa. La seva figura, jovial, abans va arribar a acumular 100 quilos, una xifra que, veient el seu aspecte actual, em sembla impossible. La natació- una de les seves passions, com ho era de Lord Byron, un dels seus referents-  i la dieta van ser els seus aliats. Mentre acaba el seu segon jo tot just ataco la costella de xai al forn. Tot en ell va ràpid i s’accelera. Com un volcà a punt d’esclatar.

Avui en dia és una de les veus més reconegudes dins la poesia catalana. Amb nombrosos premis a les espatlles, entre els que destaquen el Premi de poesia Miquel Martí i Pol, Premi de poesia Ciutat de Palma Joan Alcover, Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom, entre molts d’altres. Ha recitat per tots els Països Catalans, anant de festival en festival, fins i tot ha tingut la oportunitat d’anar a l’estranger a propagar la seva poesia.

Va ser en un recital a Manresa, on el vaig veure per primera vegada. La seva presència, aparentment calmada, amagava un esclat eixordador. Acaba cansat, com si vingués d’un combat, cada cop que recita. Crida, s’enfila, ataca les paraules amb violència, amb eufòria. Cada poema té el seu ritual. La seva obra està plena de referències, religioses, que apel·len a l’indesxifrable, al sobrenatural. Es considera un místic, i recitar és la seva forma d’acostar-se a l’inexplicable, de tenir-ho una mica més a prop. 

Entusiasmat, em parla de la seva obra en camí, Ciutat de mal, quan encara no fa ni un any deel seu darrer poemari, Era. Amb només 34 anys ja té gairebé una vintena de títols publicats i dins aquest ampli repertori hi ha absolutament de tot; narrativa, poesia, relat breu, escriptura experimental, col·laborativa i tot una sèrie de recursos que fan impossible encasellar Pons Alorda dins un corrent, un estil. El seu, tal com em diu, és el de la investigació literària, el de la fusió, el d’una escriptura que busca crear nous marcs i nous espais, on el lector no estigui còmode perquè li és desconegut, i hagi de pensar. “La literatura no ha de ser fàcil i jo que hi dedico molt de temps i energia en escriure vull que el lector hagi de fer el mateix, hem de crear un pacte”, apunta.  Mentre parla, la seva mirada observa, analitza i mira el que hi ha al voltant per després clavar-se damunt teu. 

La seva poesia beu d’una llarga tradició literària. Però els seus primers referents no venien de la literatura, sinó del cinema. De ben petit ja tenia tendència per l’experimentació, i m’explica amb un somriure com feia contes mesclant personatges de Les tortugues ninja, Los màsters del universo o La guerra de les galàxies. La professora i poetessa Margalida Pons va ser qui li va descobrir la poesia. Fins aquell moment l’única que coneixia era la que ensenyaven, i li explico que encara ensenyen, a l’escola: Quevedo, Ausiàs March, Góngora… “Recordo molt bé el dia que ens va portar poemes de Joan Brossa i Vicent Estellés. Vaig redescobrir la poesia; si això ho era, jo volia escriure’n”.

A partir d’aquell moment iniciàtic, i ja sense pausa, els referents en la seva obra són claus. Fa un revisionisme rebel de la poesia i la literatura anteriors. Llegir-los i estudiar-los per millorar-los. Thomas Pynchon, David Foster Wallace, John Kennedy Toole, William Gaddis en narrativa, entre molts d’altres. En poesia la llista podria ocupar tot el que queda de text; Àngel Terrón, Blai Bonet, William Carlos Williams, Rosselló Pòrcel, la generació dels 70 en la poesia catalana, Antònia Vicens, Lord Byron, Josep Palacios, Joan Duran o Walt Whitman. Aquest, de fet, va tenir un impacte transcendental en la seva vida. Perquè Pons Alorda, a més d’escriptor prolífic, és traductor i és l’únic que ha traduït Fulles d’Herba (Edicions 1984) al català, ara en farà 5 anys. 

Desgràcia i oportunitat. Contrastos. Així és com em presenta l’exercici de traduir a Whitman, autor referencial, trencador, innovador, que va posar les bases de la poesia moderna. Desgràcia perquè és trist que ningú ho hagués fet abans, un bé cultural que mancava a Catalunya, però oportunitat per poder ser ell qui ho fes. Actualment es troba immers en la traducció de El Preludi de William Wordsworth Una antologia d’Elizabeth Bishop i Els llibres il·luminats de William Blake. Ha d’afluixar el ritme. Ha d’aprendre a dir que no. Ara, amb l’arribada de la seva filla, les prioritats canvien. El volum de feina incessant al que se sotmetia ha de frenar. Amb el naixement, ha revisitat els clàssics de Disney, una de les seves debilitats. També el cinema japonès, pel·lícules delicioses com El viatge de Shihiro o El castell ambulant, les quals ara estaran més presents gràcies a la petita Lisa. El cinema és una de les seves debilitats. Tant que, de fet, el seu últim poemari (Era) pren com a una gran referència el film de Paolo Sorrentino, La grande bellezza (2013). 

A fora, el sol s’imposa, aparcant la nuvolada que amenaçava amb la pluja. Avui, la seva dona recita a la Vall Fosca, presentant el seu últim poemari (Altres semidéus). Tocarà ajudar-la amb els preparatius, estar al seu costat. És estrany trobar poetes que siguin parella. En la seva condició d’artistes i bohemis, en l’imaginari col·lectiu són gent vanitosa, deixada, egocèntrica, difícil. Mentre escura l’amanida recorda com va ser el principi, quan va enamorar-se de l’Anna el primer cop que la va llegir. L’havia de conèixer. “Jo vull que l’Anna guanyi premis, i ella vol que jo en guanyi. Ens retro alimentem, ens corregim, ens motivem. Els dos hem de viure del mateix però no hi ha egoismes, sinó generositat”. 

De Mallorca a Barcelona

Pota de lleó (Era)
Em varen electrocutar amb una torradora
i una piscina d’aigua gelada,
em varen enverinar entre les mates
mentre les guineus contemplaven la meva agonia
(…)
Però jo sempre tornava
sols perquè tu
em digueres
un dia, ho recordo,
que jo no podia sucumbir  

Tothom comença a escriure per alguna cosa. La literatura neix de la necessitat. En el cas de Jaume C Pons Alorda els inicis es remunten a la seva infantesa, quan va patir bullying. No va trobar cap altre remei que la clausura. Casa seva; el seu monestir, els llibres; la seva vida. Abocat a la lectura, el següent pas va ser el de la creació, i va ser així com va començar a escriure. Mentre m’explica les humiliacions que patia, no hi ha odi ni rancor en la seva veu, que continua ressonant amb aquell deix d’eufòria. No va parar fins que va començar els estudis universitaris. I va continuar escrivint, creant i buscant el seu camí. 

Llicenciat en Filologia Anglesa (Universitat de les Illes Balears), va arribar a Barcelona per cursar màsters de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (UAB), de Formació del Professorat de Secundària (UAB) i de Gestió Cultural (UOC). I d’ençà el seu aterratge a la capital catalana, ja no se n’ha mogut. És un dels pocs joves poetes en llengua catalana que es guanya la vida únicament gràcies a la poesia; escriu, recita per tot arreu, tradueix i també ha fet classes d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès i a l’Escola Bloom. 

La seva poesia és violenta. Bèstia. Em cita  Blai Bonet per dir-me que un poema és com un combat de boxa, l’últim vers, l’estocada final. “Sa poesia és una lluita constant”. La paraula poesia sona diferent als seus llavis, més càlida, propera, màgica. La musicalitat mallorquina és encara més dolça quan es parla de poesia. Jaume Pons Alorda és conscient dels temps que vivim, de la immediatesa i el bombardeig constant d’imatges, a totes hores. És per això que la poesia ha de provocar un xoc en el lector, diu. No el pot deixar indiferent. Tip de la literatura automasturbatòria, de l’autoficció, aposta per una literatura que, com em confessa, busca obrir camins, noves rutes. “Em considero un escriptor mediocre, una mediocritat que obre camins, que busca noves vies per propagar sa poesia”. L’egoisme de servir els altres.

M’acompanya a l’estació de tren amb un caminar àgil, nerviós. Seguim parlant de llibres. Els dos compartim l’admiració per John Kennedy Toole i la seva desgràcia que va ser A confederacy of dunces, una obra pòstuma altament celebrada, en vida ignorada. Pons Alorda creu en la immortalitat, en la infinitud. Ens acomiadem amb una forta abraçada. Mentre espero el tren, mato el temps llegint el seu primer poemari, Els (in)continents eufòrics. I només començar,  una declaració d’intencions. 

Orgo

Vaig néixer entre gemecs
i oliveres davall d’un arbre
antic amb l’absoluta certesa
que jo mai no he de morir