Ponç Puigdevall: “Només faltaria que amb el que em costa escriure a més a més m’hagués d’avorrir”

3.08.2016

Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) torna amb una novel·la trencadora que de ben segur formarà part d’un llistat d’obres radicals i maleïdes pel que tenen de desafiant, d’anticonvencional, perquè per a Puigdevall un monument narratiu s’ha d’escriure des de la lluita tenaç amb un mateix, talment un intent de superació contínua. L’obra es titula D’incògnit i ha aparegut, com és habitual en aquest narrador que té gust per les trames complexes d’apassionats personatges pertorbadors, a l’editorial Tusquets. Per aquest motiu, Jaume C. Pons Alorda queda amb l’escriptor a la Llibreria Calders per fer-li aquesta entrevista per a Núvol.

Ponç Puigdevall, escriptor. / Ester Roig

Ponç Puigdevall, escriptor. / Ester Roig

Jaume C. Pons Alorda: El personatge central de la teva nova novel·la, D’incògnit, que ha sortit, com els teus anteriors llibres, a Tusquets, es creu poeta i diu que és poeta en tot moment, o almenys aprofita sempre que pot per recordar-nos-ho i recordar-s’ho. De fet, en segons quins moments podem llegir part de la seva obra fins i tot. Però el pobre, en el fons, no surt massa ben parat…

Ponç Puigdevall: Ell està convençut que és un gran poeta, sí, però jo diria que pel que fa a llegir ha llegit ben poc. Sent i viu els versos que escriu, que fan referència al seu món íntim, i ell creu que realment el que fa és una poesia grandiosa. Això pot entendre’s com una metàfora dedicada a tots els que escrivim, que estem convençuts que estem fent una obra d’art i al final potser només estem fent el mateix que està fent el pobre “poeta” de la novel·la. 

J.C.P.A.: Per tant és una crítica implícita, o explícita, als poetes, o en general als escriptors, que se les donen amb ínfules?

P.P.: Jo sóc molt prosaic. En aquest cas la idea principal era fer un al·legat contra els poetes, segons quin tipus de poetes. Però, ben pensat, intento posar en dubte la pretesa seriositat de l’escriptura. Moltes vegades penses que vols fer, i que estàs fent, una cosa sublim. I, bé, surt el que surt, o surt el que pot sortir perquè hom no dóna més. Per altra banda, he de posar damunt la taula el fet que la novel·la està escrita amb un estil pretesament elevat i que les seves poesies em serveixen per rebaixar el to una mica. Perquè t’asseguro que aquests poemes… (Riu)

J.C.P.A.: Perquè els has escrit tu, veritat?

P.P.: Sí, i tant (Riu).

J.C.P.A.: Perquè, clar, el que escriu, amb aquest estil tan mediocre, no fa cap altra cosa que impregnar la veu narradora: ell escriu d’aquesta manera perquè sent i viu d’aquesta manera, i això contamina la resta del relat. En el fons l’altivesa i la magnificència de la teva prosa es pot entendre com un reflex a aquests missatgets banals que el protagonista anomena “poesia”.

P.P.: Sí, però, de totes maneres, si fem cas pròpiament dels poemes aquests, tu pots agafar qualsevol revista local o comarcal i te’n trobes a centenars, de semblants.

J.C.P.A.: I a vegades no cal anar tan lluny per anar a cercar versos similars…

P.P.: Clar (Riu).

J.C.P.A.: Jo m’he recitat algunes d’aquestes composicions, per a mi i per a altres persones, i evidentment totes notaven la conya, però fins a cert punt la ficció que proposes imita massa bé la realitat i la veritat crua de la vida, en què podem trobar personatges com el teu protagonista.

P.P.: Em va fer gràcia. En un principi el que jo feia era escriure, a partir d’aquest personatge, un dietari. Però no quadrava, perquè era una repetició del que ja havia dit la veu narradora. En canvi, d’aquesta manera, semblava que em servia per parlar de l’amor i dels seus sentiments, una forma tan bona com qualsevol altra per despullar-lo davant dels lectors.

J.C.P.A.: Exacte, aquest despullament es nota en la forma, fins i tot, ja que D’incògnit arriba a ser una novel·la tan tràgica que acaba convertint-se en una mena d’òpera bufa.

P.P.: És una novel·la grotesca. Completament grotesca, però no esperpèntica, perquè l’esperpent és una altra cosa, tampoc no és absurda, perquè l’absurd és una altra cosa. Evidentment no és surrealista de cap de les maneres, perquè tot és real. Seria fins i tot una novel·la hiperrealista. Però el resultat és eminentment grotesc, sobre el grotesc de la imbecil·litat. I això ens fa entendre que, en el fons, és una novel·la costumista: només et fa falta fotre un cop d’ull per veure com està tot plegat.

J.C.P.A.: Reflecteixes la inactivitat, la neciesa, el cinisme, la inacció i la manca de voluntat de la nostra societat contemporània. Perquè és un personatge que en cap moment no pren una decisió voluntariosa sinó que sempre acaba fent el contrari del que havia pretès. Com si no li quedés cap altre remei…

P.P.: I quan pren una decisió al final hagués estat millor que no l’hagués presa. Es deixa dur per les circumstàncies. Tot forma part d’un pla estratègic embogit. El personatge duu a terme una acció, que es descobreix al final, i després no té cap altra cosa a fer que anar a viure a casa d’uns seus parents a esperar una carta que ha escrit algú ben especial, que també es diu al final. És tan incompetent que no té ni idea de què fer, ni com, per tant tota la novel·la és una descripció d’aquest pelegrinatge. És una novel·la sobre la repetició de l’espera, de fet. 

J.C.P.A.: Sí, sí, totalment d’acord. Jo crec que és la novel·la que millor ha reflectit el silenci de Déu.

P.P.: Ostres! Mira… No ho havia pensat. Tens raó. És una novel·la religiosa. Ell espera i espera, i encara que no ho sembli ell té pressa, però no té voluntat i és un inútil terrible.

Ponç Puigdevall, escriptor. / Ester Roig

Ponç Puigdevall, escriptor. / Ester Roig

J.C.P.A.: Sí, en tot moment fracassa i la caga i es posa nerviós i agafa i deixa i torna a agafar el quadern, quan compta els bitllets, quan trenca coses com el vidre del bany, quan s’equivoca, que és tostemps… És desesperant per al lector perquè és la ineficàcia constant. L’escena del termòmetre, per exemple, és al·lucinant, és un deliri màxim que et degué costar molt d’escriure…

P.P.: Julià de Jòdar, que va llegir la novel·la quan només era un manuscrit, va dir que era Buster Keaton a l’infern. I més o menys… Si et fixes en Kafka, els seus personatges no paren de fer coses, doncs aquí jo tenia la voluntat de fer el mateix, aconseguir personatges que estiguin contínuament fent coses. I això acaba atabalant molt. L’episodi aquest que comentes del termòmetre és el capítol que em va costar més… Allà, del que es tractava, era de fer un capítol en què el personatge no sortís del pis, bé, quasi no surt ni del llit, i es tractava de trobar la manera que en aquest estat alterat també fes coses. Havia d’introduir tots els bojos del pis dins l’habitació, d’un en un, i que després anessin sortint també, d’un en un. Tècnicament això, hòstia, costa molt. I, per altra banda, em va costar molt, però no em va costar tant com la festa d’Un dia tranquil. Allà eren catorze o quinze personatges, i tots havien de sortir.

J.C.P.A.: Dintre de tot, i potser per això que comentes, el capítol set, que és el del tancament al pis i al llit, m’ha semblat el més dinàmic del llibre. És frenètic, no atura, no saps si morirà, si s’aixecarà per anar a l’oficina de correus, no saps si trobaran el termòmetre, no saps si el vell acabarà portant la puta aigua…

P.P.: Potser. A més a més, el maltracten de forma inclement. Són trucs que t’has d’anar inventant com a narrador, com el que passa amb la vella que agonitza al pis de baix, com els veïns de dalt que no paren… El conjunt és una caixa de ressonància. És l’infern.

J.C.P.A.: De fet, és Dant i els seus cercles infernals, amb les repeticions terribles: la dona de la gavardina, l’excursió diària d’anar a passejar el gos, la pluja, la puta pluja, que és insistent, que crea un fang putrefacte…

P.P.: Vaig decidir que havia d’haver-hi aquesta atmosfera tètrica, tot i que “tètrica” no és la paraula. Quan llegeixis Onetti és aquesta cosa cutre, pesada, de fang, lletja, bruta, sòrdida. Aquesta és la paraula: “sòrdida”. És una novel·la molt sòrdida.

J.C.P.A.: Els quatre autors que veig homenatjats a D’incògnit són, al meu parer, Onetti, per això que comentaves d’aquesta ambientació sòrdida; Bernhard, per la contundència de la frase com a arquitectura; Bauçà, perquè tot és quotidià però inquietant; i Juan Benet, que fins i tot dóna nom al teu protagonista, Benet.

P.P.: Benet per descomptat. Jo Bernhard no el veig tant, si de cas pel tema de la frase llarga, però ell fa una frase llarga diferent i d’una altra manera. En el cas de Bauçà ja m’agrada que l’esmentis, però tampoc no el tinc a prop com tu, per exemple. Però sí, aquesta novel·la és pur Juan Benet. Hi va haver una època en què el vaig estar llegint molt i molt i sistemàticament, estudiant-lo, i la concepció de la novel·la, que ve de lluny, coincideix amb aquesta lectura infinita de la seva obra de forma total. He volgut posar en prosa catalana el que ell fa a la prosa castellana, que és una literatura molt irònica, encara que no ho sembli, molt grotesca, amb una combinació de factors que no et deixa veure si ho diu de veres o en broma, perquè hi ha una distància important entre el que escriu i el que passa. El que fa Benet, per això, és escriure seriosament sobre coses banals. Atorga a les coses banals de la vida quotidiana un aire d’historiador romà, una èpica. El capítol set, que dius, és un capítol èpic, com comentes, perquè té aquesta grandiloqüència de tot relat èpic, però en el fons estic explicant una cosa absolutament estúpida.

J.C.P.A.: En molts moments sembla que has escrit l’Ulisses de James Joyce del segle XXI: el fet quotidià convertit en un cant èpic i antièpic, repeticions constants, una prosa sotmesa a l’hiperrealisme tronat que de tan veraç s’escapa de les etiquetes i, en lloc d’explicar què passa durant un dia, tu fas un viatge de nou dies, nou com els cercles de l’infern de Dant, en una ciutat com Girona, que amb D’incògnit troba un reflectiment que cap altre narrador havia aconseguit amb tanta precisió… Algú podria seguir la ruta de Benet per tots els llocs que apareixen i en lloc de fer un Bloosmday es podria fer un Benetsday.

P.P.: No ho aconsello (Riu). I, a més, el canvi climàtic també et fotria la programació! Quan jo estudiava a Girona podia ploure tranquil·lament nou dies. Ara això ha canviat. Jo parlo de la Girona grisa típica, històrica. La meva novel·la neix de quan jo vivia a Girona i tenia un gos, clar, i l’havia de portar a passejar cada dia. L’embrió de tot se’m va acudir llavors. La referència que fas a Joyce m’agrada perquè és un llibre cim, però crec que són dues obres que s’allunyen bastant una de l’altra…

J.C.P.A.: I per què vares sentir la necessitat de fer D’incògnit? És una raresa dins la teva biobibliografia o una pedra angular?

P.P.: Una pedra angular.

J.C.P.A.: Per tant marca un poquet el destí de les altres i les situa…

P.P.: Sí. La darrera vegada que ens vàrem veure ja en vàrem parlar. Aquesta novel·la era la que havia de venir després d’Un silenci sec, però per sort la vaig deixar córrer, perquè no hagués sigut així. Era una idea que em perseguia. En Jaume Vallcorba va llegir algun capítol i ja li va agradar, però era molt diferent, molt diferent. Tant l’estructura com l’argument, si fa no fa, ja eren les mateixes. L’argument no era ben bé així, però sí. D’aquesta primera versió he acabat recuperant molt poques pàgines. Del principi, sobretot.

J.C.P.A.: La novel·la es pot llegir com la teva interpretació de l’estat actual de Catalunya?

P.P. Hòstia! Ni se m’havia acudit. No. En cap cas. Perquè si Catalunya és això… (Riu). És una novel·la sobre la imbecil·litat, sobre el grotesc i, sobretot també, sobre la pròpia literatura. Hi ha tres moments a la novel·la en què sóc molt clar. (Obre el llibre i cerca). El primer és a la pàgina quaranta-set, al bar, després de la primera anada a correus: “Va entretenir-se escoltant la conversa a la barra entre dues estudiants –la que desaprovava a l’altra que narrés els acudits sense l’ús de cap el·lipsi, i que insistís en detalls prescindibles que no només no aportaven res al nucli del relat sinó que fins i tot en dinamitaven la possible gràcia, es defensava també quan se li retreia la seva tendència a explicar les anècdotes més corrents com si fossin extremes…” Això és el que passa a la novel·la: com un acudit que, quan l’allargues tant i tant i tant i tant que al final acaba perdent tota la seva gràcia i fa angúnia, i després això de fer una èpica del quotidià, tot extrem. (Obre el llibre i cerca). El segon passa en dissabte, o sigui, el capítol cinc, quan tornen de l’odissea del supermercat. Passen per davant de la Llibreria 22. A la pàgina cent quinze: “sota el tendal d’una llibreria del final del carrer de l’esquerra, mentre mirava les cobertes de vint-i-dos llibres exposats a l’aparador, va sentir que un home calb notòriament begut deia a un home amb bigoti que hi havia novel·les que s’adaptaven a les regles comunes i n’hi havia d’altres que exigien que s’acceptessin les seves regles particulars…” Aquesta, D’incògnit, pretén que la llegeixis amb les seves pròpies regles. O sigui, no es pot llegir com una novel·la d’Amela, per posar un exemple. I el darrer moment és quan surt de la Casa de Cultura, a la pàgina dos-cents disset: “Benet va voler trobar alguna idea que no estigués gaire lluny de concretar-se en acció, se li va acudir que, de totes les anècdotes viscudes d’ençà que s’havia instal·lat al pis dels oncles, tan sols contemplava amb claredat la que estava protagonitzant aleshores –totes les altres no eren descaradament incomprensibles, però tampoc s’acabaven d’entendre…” És això. Intento que sigui això.

Ponç Puigdevall, escriptor. / Ester Roig

Ponç Puigdevall, escriptor. / Ester Roig

J.C.P.A.: D’incògnit és una novel·la dins la que podries entrar a viure. Ara m’has mostrat els tres moments exactes en què comentes, directament, què és aquesta novel·la, com ens hi hem d’enfrontar. De la mateixa forma, està plena de cites encriptades, referències ocultes, trames singulars, detalls constants… Tot connecta amb tot, tot es relaciona amb tot, i potser cada petita cosa vol dir quelcom, o potser no, com passa en la vida, on hi pot haver motiu o simplement quelcom pot existir per pur atzar. És obsessiva, per dins, però t’obsessiona a tu, quan llegeixes… T’acaba perseguint i t’interroga i tu t’acabes demanant qui és la dona de la gavardina, qui és el vell, qui són alguns d’aquests personatges secundaris, acabarem veient la cosina, que sempre està amagada…

P.P.: El que passa és que no ho dic tot. Jo sí que sé el que és. La cosina absent, que hi és però no es veu, o els problemes que s’han tingut amb el cosí… Jo tot això ho sé, però el vell és ja més enigmàtic… Hi ha indicis per suposar que està enamorat de la veïna. Hi ha un moment, aquell d’abans de l’excursió, en què ell fa un gran discurs contra la veïna i ella li fa un comentari: “No vàrem quedar que…?” El vell és l’únic que fot una mica d’ordre en tant de caos. Fa el menjar, s’ocupa de la neteja.

J.C.P.A.: Però després també ocasiona un incendi…

P.P.: Bé, perquè també és una mica incompetent, com la resta d’aquesta família, pobre (Riu).

J.C.P.A.: O també el detall del Premi Nobel de Literatura que rep un autor sefardita…

P.P.: Elias Canetti. És perfectament documentable. La novel·la passa durant el temps en què va tenir lloc la notícia, que va sortir en divendres, any vuitanta-u.

J.C.P.A.: Sabem que és del passat no perquè ho diguis sinó perquè veiem que no hi ha telèfons mòbils ni tampoc correus electrònics, perquè si existissin el gran problema del protagonista es podria resoldre de forma ben diferent.

P.P.: I després la notícia que surt al costat del que es diu del Premi Nobel de Literatura, en aquell mateix moment sorgeix una notícia relacionada amb un assassinat incestuós. Tot això és real, va passar.

J.C.P.A.: Un altre detall que ens fa dubtar al voltant de la trama principal…

P.P.: Exacte. Tota la novel·la hagués pogut ser d’una altra manera si hagués volgut accentuar uns elements narratius o uns altres, més dramàtics. No era la voluntat perquè la voluntat era una altra. No sé quina, però la voluntat era una altra: organitzar la matèria narrativa d’una manera diferent.

J.C.P.A.: Per tant es pot entendre com un tour de force, per part teva, per demostrar que la literatura pot ser una altra cosa allunyada del que pot arribar a creure avui molta gent?

P.P.: Sí. No és una novel·la gregària sinó que és una novel·la excèntrica. I amb tota la voluntat del món. D’altra banda, també era una voluntat estilística d’allargar al màxim possible el ritme de la frase. Per què? Per divertir-me. Al final diversió cap ni mica, no et pensis, quan escrius, perquè vaig patir molt, però ara que hi penso, ara que està acabat i que en parlo amb tu, sí que crec que és divertit i em diverteix. Però els renecs que he arribat a dir mentre escrivia això només els coneixen la meva dona i algun veí.

J.C.P.A.: Per tant l’obra és un desafiament per al lector, però també per a tu.

P.P.: Sobretot per a mi. Sobretot per a mi. Per a mi hagués estat molt més fàcil escriure qualsevol altra cosa. Pel que fa a la tècnica i als recursos, suposo que ja els tinc. Però no té cap mena de mèrit ni de gràcia ni de diversió ni de repte ni de res. Només faltaria que amb el que em costa escriure a més a més m’hagués d’avorrir.

J.C.P.A.: Efectivament.

P.P.: Que s’avorreixi el lector a mi no em fa res, però el que hom no pot és avorrir-se a l’hora d’escriure. Primer perquè costa molt. I segon perquè prou avorrit és escriure també.

J.C.P.A.: Per a tu era un incentiu veure fins a on podies arribar, o sigui, tensionar les frases, les accions, els moments i els personatges?

P.P.: Sí. Al final cada capítol és una espècie de contenidor. I aquest contenidor, almenys a la manera com jo escric, jo sé perfectament quina és l’estructura, per tant s’ha d’omplir. I ja està.

J.C.P.A.: Recordo molt bé la nostra primera entrevista, en què em vares comentar una metàfora crítica que m’ha perseguit obsessivament, perquè m’agrada molt, que estava relacionada amb l’instant en què ens vàrem posar a parlar de l’obra de Biel Mesquida i de Sebastià Perelló i em vares dir que en el seu moment havies escrit que l’obra de Biel Mesquida era la d’un escriptor que t’ofereix un desert a ple sol…

P.P.: Un jardí, de fet.

J.C.P.A.: … un jardí a ple sol i no trobes cap ombrel·la que t’aixoplugui.

P.P.: Crec que a ell no li va agradar…

J.C.P.A.: Doncs jo crec que el que has fet tu ha estat anar fins aquest mateix territori extrem i oferir un desert enorme, colossal, a ple sol i sense ombrel·la, i ja ni tan sols tenim la voluntat estètica del text ben fet, floral, amb llengua paladejada, perquè a Biel Mesquida li agrada molt el gust que tenen les paraules…

P.P.: A Mesquida li agraden les paraules, a mi el que m’agrada és la frase. Per això abans et deia que jo sóc prosaic, a mi les paraules no m’interessen gens ni mica. M’interessa la frase.

J.C.P.A.: I per què t’interessa la frase?

P.P.: No ho sé. (Pausa). No ho sé. No en tinc ni idea.

J.C.P.A.: Per això jo pensava en Bernhard quan et llegia, perquè és una arquitectura de la frase. Evidentment ell fa servir altres recursos com la repetició, i tu no perquè depures al màxim i evites les repeticions i el text està llimadíssim, però hi veig una connexió forta, ja sigui en el fervor que teniu tots dos per les interrupcions…

P.P.: Això de les interrupcions, en certa manera, és allò de posar en dubte el que s’escriu en un primer nivell. Hi ha molts de guionets d’aquests que estan en interrogant i que vol fer qüestionar certes lectures. D’incògnit és una novel·la molt seriosa però jo no me la prenc seriosament. I el lector faria bé de no prendre-se-la seriosament.

J.C.P.A.: Però no vols fer patir el lector?

P.P.: No, jo penso molt en el lector. Però no és un lector que llegeix Lluís Llach o Pilar Rahola. Jo, per sort, tinc una sèrie d’amics que són molt bon lectors.

J.C.P.A.: Com Vicenç Pagès Jordà, que et va dedicar un article extraordinari…

P.P.: Sí, i també Enric Sòria, Ferran Toutain, Julià de Jòdar i Antoni Marí. Ells cinc són els meus lectors. I ningú em negarà la seva capacitat lectora. En aquest aspecte també sóc molt afortunat.

J.C.P.A.: I com ha estat la seva resposta?

P.P.: Bona. Van aconsellar-me una sèrie de coses. En la majoria no els vaig fer cas… Però pensar en el lector és, per a mi, normal, i penso en ells, que em condicionen una mica. Vull estar a l’alçada de les seves expectatives.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El regust que deixen els textos de Puigdevall -els que he llegit- és com el que deixa “El hombre que casi conoció a Michi Panero”.