Pilar Benejam: “Preparem els alumnes per a un món que no sabem com serà”

Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2003), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2004) i, entre molts altres guardons, Premi Acció Cívica de la Fundació Lluís Carulla de Barcelona (2013), Pilar Benejam Arguimbau (Ciutadella, 1937) ha rebut fa poc un homenatge de Ciutadella.

Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2003), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2004) i, entre molts altres guardons, Premi Acció Cívica de la Fundació Lluís Carulla de Barcelona (2013), Pilar Benejam Arguimbau (Ciutadella, 1937) ha rebut fa poc l’homenatge de l’Ajuntament de Ciutadella, en “reconeixement a la tasca extraordinària d’una ciutadellenca que és considerada una gran autoritat en el camp de la pedagogia i de la didàctica de les ciències socials, que és la seua especialitat acadèmica”, anunciant-se que durant la primavera es col·locaria una placa commemorativa al seu domicili natal del Camí de Maó com a doctora en Pedagogia i mestra de mestres, cosa que, de fet, ensenyar a ensenyar, és una de les sues grans passions. Via telefònica, hem parlat amb Pilar Benejam, que ens ha atès des de Barcelona, on, tot i que passa temporades relativament llargues a Ciutadella, resideix pràcticament des dels 17 anys, açò pocs dies després d’encara participar a una reunió del consell consultiu de la Universitat de Vic i a altres conferències i cursets que ha estat cridada a impartir.

76 anys i encara la criden a conferències. Un no deixa mai d’aprendre: d’ensenyar tampoc?

Bé, pens que només s’ensenya bé si sempre s’aprèn, si sempre estàs aprenent.

La feina és la base de la pedagogia?

Crec que la base primera de la pedagogia és tenir una idea de quina societat vols. Tota pedagogia té una part “política” (que no s’ha de confondre ni té res a veure amb partidista), i per ajudar a crear aquesta societat fas que els alumnes pensin, perquè ells arribin a aquella societat o a una altra. Ensenyar és promocionar que la gent vulgui pensar, per quan arribi el moment sàpiguen a quin tipus de món volen viure, que és una opció personal.

Sí, perquè no esteim tot sols…

Una segona cosa que ha de promocionar l’escola és, justament, a conviure amb els altres, saber que a vegades un pot col·laborar i que altres només pot conviure, en pau i tranquil·litat. Aprendre a conviure i a ser actius, perquè no basta pensar: a més a més, les coses s’han de fer. El que no pots fer mai és imposar la idea de societat que es vol, perquè seria fer partidisme, i tot i que els professors, com tothom, tenen les seues idees, han de fer pensar als alumnes i mai minimitzar les idees dels altres.

Darrerament, la feina dels mestres s’ha posat molt en qüestió i és mirada amb lupa, fins al punt que directament se’ls ha acusat d’adoctrinar. On hi ha la línia que separa l’ensenyar de l’adoctrinar?

Noltros preparam uns alumnes per a un futur, que és molt incert. Quan jo era petita i vivia a Menorca anava a la platja pujada en un ase, i a Ciutadella el més important de tot era ser noble. Fixa’t tu com ha canviat la cosa! Per tant, els alumnes que formam ara, en quin món hauran de viure? Segurament no serà el món actual, i el futur no està escrit, i el que hem de fer és preparar als alumnes per ser capaços de donar resposta a coses imprevistes, a coses que no es poden preveure: els hem de formar com a persones. Açò vol dir ensenyar-los a pensar per ells mateixos, i si les coses canvien ells ja sabran com entendre-les.

Potser es pensa més en el món d’avui, idò, que no en el de demà?

Els preparam per a un món que no sabem com serà i sovint passa que la gent s’entesta en formar-los pel món d’avui, per competir, per l’excel·lència, per ser el primer, per emprendre coses econòmiques, per aquesta mania (justificada en aquests moments) de l’anglès (que no dubt que s’ha d’aprendre però que potser s’haurà de menester el xinès o ves a saber què…), etc. Hem de tenir un pensament no en temps curt, perquè l’Educació és quelcom a temps llarg. A l’escola donam el que podem, però l’escola fa una part, que pens que és important i pot fer una bona feina, ara bé, no la fa en exclusiva.

La línia que hi ha entre l’educar i l’adoctrinar és molt fina.

Adoctrinar no és educar, i no porta enlloc. Una de les bases és que els alumnes puguin pensar per ells mateixos, que és la base també de la democràcia, açò perquè després escullin el que considerin. No pots determinar el que ha de pensar aquella persona, de fet és el contrari d’educar. Has de donar els elements, has de saber les opcions que hi ha a la vida i treballar-les amb respecte. Ja se sap que els alumnes veuen el que tu prefereixes, perquè el mestre, com tothom, no és neutral, però no fas declaracions de principis i tractes amb respecte totes les opcions.

Troba que hi ha una manca de consens sobre què s’ha d’ensenyar i què no?

Crec que sí, i a més a més em sembla que en general s’equivoquen, perquè l’Estat ha de determinar molt poques coses en Educació i ha de deixar que les escoles facin el seu projecte, i després, açò sí, ha de valorar i controlar que ho hagin fet bé i amb bons resultats. Ningú es fica en com ha d’operar un metge una determinada malformació o en com ho fa, perquè els professionals són qui ho saben. Aleshores, tracten als professors com a menors d’edat: els hi pauten tot, com ho han de fer, quins resultats han de tenir, … Hi ha d’haver unes normes bàsiques que han de ser comunes, però després, tota la resta, ho ha de decidir l’escola i donar-ne compte, naturalment, perquè tampoc s’ha de fer cap disbarat, i a més a més són diners públics i les escoles han de poder ser valorades.

Però ara…

Ficar-se en com ho fan, en si fan primer matemàtiques o llengua o coses així, pens que és una tonteria i que no comporta res més que encotillar l’ensenyament, i desanima. La gent s’anima i s’implica quan té responsabilitats. Quan tot li dónes fet no hi ha implicació, ni interès ni creativitat, ni participació. És un gran defecte del sistema espanyol, perquè si miram Finlàndia, que diuen que ho fan tan bé, la normativa de l’Estat són dos fulls, no res…, ara bé, després hi ha un control del que es fa. I aquí deim que ells ho fan bé, però ho feim al revés.

Millor poca normativa?

Normatives poques, però molta responsabilitat als docents. Què aconseguim amb coses tan pautades? Ara, amb tants d’exàmens i exàmens, el que aconseguim és que la gent prepari els exàmens i no als alumnes. A més, els exàmens comproven molt poques coses. Sempre dic: què obre més camins a la vida, que una persona sigui simpàtica o amable i capaç de conviure amb els altres o la rel quadrada? Hi ha tota la part emocional i d’interès, de capacitat, que els exàmens no comproven. Només comproven els continguts, els coneixements, quan a més a més dels coneixements hi ha moltes altres coses a la vida.

Hi ha un aspecte que sembla un contrasentit i que a vegades simplement s’empra per dur l’aigua cadascú al molí que l’interessa, i que a la llarga el que fa és que es converteixi en una lluita de poder que no beneficia ningú, perquè, vam, els mestres, els directors de centres educatius públics, han de tenir veu i vot propi o són funcionaris que sí o sí han d’atendre les directrius del govern de torn i sense possibilitat de rèplica?

Em sembla que els centres han de tenir una forta autonomia, molt marge d’autonomia, i els directors són els que han de donar coherència i continuïtat als projectes dels centres i l’han de fer complir. El director és una figura important. Quan hi ha conflicte, el que s’ha de fer és parlar-ne, dialogar per intentar arribar a acords. Llavors, quan l’Administració diu una cosa i el centre creu que allò no és oportú s’ha d’escoltar al centre, perquè si diuen que no és oportú és perquè té unes raons. Serà dins el diàleg quan es veurà si aquestes raons tenen molt de pes o no i es pot arribar a un acord. El que en democràcia no es pot fer és imposar una cosa i negar-se al diàleg. Quan hi ha diàleg vol dir que tothom ha de cedir, uns en una cosa i els altres en altres, veient quines són les raons de cadascun que són sostenibles i sobre les que hi ha d’haver un compromís.

Què en pensa del TIL a Balears?

Pens que amb el que proposa l’Administració, sobre que els alumnes han de sortir de l’escola parlant bé català, castellà i anglès, hi estic d’acord. Ara bé, com s’ha de fer açò? Pens que és aquí on el Govern no s’hi ha de ficar. Els instituts i les escoles miraran com s’ha de fer açò segons les seues disponibilitats, formació del professorat, les seues fortaleses i mancances, … i llavors faran un projecte. El català, el menorquí, és llengua pròpia i llengua d’ús, i sí que hi ha gent que parla altres llengües, però resulta que les llengües minoritàries, per no dividir la societat, sempre han de ser les d’ús, les bàsiques a l’escola. Però açò no aquí, sinó que es fa a tot el món, a tots els països una mica intel·ligents, perquè la minoritària no és absolutament necessària pels altres (pels no catalanoparlants, en aquest cas) i aleshores divideix la societat entre qui parla català i qui no. Cadascú que parli el que vulgui, però ha d’entendre a l’altre sense obligar-lo a canviar per entendre’l. Açò és bàsic per a la cohesió d’un país.

I el castellà, on queda en aquest cas?

El castellà és la llengua majoritària i que tots necessitam, una llengua molt important internacionalment i que l’escola ha de treballar, però que també s’aprèn a tot arreu. Per tant, hi ha d’haver una bona classe de castellà, i si necessita més hores idò més hores, però ja està, no cal insistir més. A més a més, està demostrat que aquesta immersió lingüística ha anat bé, perquè les proves, precisament, diuen que els alumnes tenen molt bons resultats en castellà. No hi ha hagut problema. I perquè s’ha de canviar un sistema que funciona bé?

Si rallam de l’anglès, ja no és el mateix, però.

No, l’anglès no funciona. La gent surt dels instituts sense saber parlar bé l’anglès. El que me deman és que si cada any, des de l’educació infantil, des dels 3 als 17 anys, tenen anglès, què fan a anglès? El que s’ha de mirar és com s’ensenya l’anglès, perquè si cada any en tenen i resulta que no en saben es tracta de veure què passa. O els programes estan mal fets, o la didàctica que s’aplica no és l’adequada, els professors han d’anar l’estiu a aprendre’n, o què?, quin és el problema? El que no pots fer són les matemàtiques en anglès.

Perquè no?

Com han de fer matemàtiques en anglès si moltes vegades ja no les entenen en català o en castellà? I també, si els alumnes no en saben prou com per seguir les classes i el professor potser no en sap prou com per fer classe en anglès…, perquè per donar una classe, que no és fer un discurs i prou, se n’ha de saber moltíssim d’anglès. Pots preparar un discurs bé en anglès, però no pots preparar la interacció entre alumnes i professor, que no es pot preveure i surt més natural. Jo, per exemple, rall anglès i he fet conferències en anglès, però no faria una classe en anglès: no en sé prou i, per tant, no es pot demanar l’impossible.

Una de les queixes permanents, i no només d’ara, de la comunitat educativa és el fet que cada tres per dos hi ha canvis en les lleis educatives. Aquests canvis constants, van en paral·lel als canvis que també comporta quant a la formació dels professors per aplicar aquells canvis?

En absolut van en paral·lel. De fet, és un tema que sempre m’ha preocupat molt. Actualment, per moltes raons, la formació del professorat deixa molt que desitjar. El que no pot ser són aquests canvis continus, perquè l’Educació és a temps llarg i necessita serenitat i estabilitat. Si l’Estat donés unes directrius bàsiques i les escoles fessin els projectes, no caldria que l’Estat canviés tant, perquè allò bàsic no canviaria tant i estaríem bastant d’acord molta gent. Llavors, aquests canvis són polítics i no pedagògics, i quan canvien volen incidir en l’Educació i no afavoreixen ningú.

A vegades, els canvis van en funció de l’economia.

Però l’escola no és una mercaderia i no es pot tractar com un negoci. De vegades, si l’economia necessita no sé què, llavors es pensa que l’Educació ha de seguir el mateix ritme, quan el que fa l’escola és preparar persones per a una educació bàsica i elemental, i després d’açò ja anirà a aprendre una cosa concreta. El que fa l’EGB i el Batxiller (Infantil, Primària i Secundària, ara) és preparar persones per viure en una societat democràtica, i la resta ja vindrà després, perquè l’esperança de vida és molt llarga i hi ha temps per tot. L’escola té el seu ritme i no ha d’anar accelerada, tan depresa i amb resultats com a les empreses. Els resultats vénen quan cadascú madura al seu ritme, i feim el possible perquè sigui així. Ara sembla que volem preparar emprenedors des dels 7 anys, quan al que es va és a preparar alumnes perquè siguin creatius, però no a què comencin a preparar una empresa. A més, ves a saber com seran les empreses d’aquí a 20 anys!

Abans m’he deixat de demanar-li perquè troba que passa açò que no hi hagi consens?

Pens que en Educació, quan es discuteix, hauríem de partir de la pregunta què necessiten els alumnes?, què és bo per als alumnes?, açò entost de partir del que jo voldria o del que vol el meu partit o qualcú altre. El que ha de regir l’Educació és el pensament de què convé als alumnes?, què necessiten?, què convé que facem perquè tirin endavant, perquè s’ensurtin i no fracassin?, tot plegat perquè surtin amb una formació bàsica, seriosa, i també amb una certa estabilitat i seguretat afectiva, d’autoconeixement, …, integrats socialment. Potser aquí la gent conincidiria una mica i trobaríem motius d’acord.

I el que passa realment és…

És que per davant passen altres idees, el que un creu, el que un voldria pensant en altres coses que no són els alumnes, el que convé a l’Administració o, també, a un determinat professorat, … Sí, perquè tothom té les seues virtuts i també tothom té els seus “vicis”. Però bé, no dic que sigui fàcil posar-se d’acord, però s’ha d’intentar i anar cap aquí, cap al que necessiten els alumnes.

Qualcú haurà de cedir, idò?

Quan hi ha diàleg entre parts sempre vol dir que un ha d’escoltar l’altre, perquè sinó seria un diàleg de sords. Sempre hi ha d’haver un cedir aquí o allà per arribar a solucions estables per les dues bandes, perquè si no hi ha possibilitat d’acord, i de compromís, el món seria una lluita perpètua.

Torn pensar en el conflicte educatiu a Balears, que està enquistat.

Crec que s’ha duit tan malament com s’ha sabut. El primer és asseure’s i parlar-ne. Crec que el tema del TIL, pedagògicament no és aplicable, que hi ha raons econòmiques i ideològiques, però no pedagògiques, i la prova és el que diuen els professionals de l’Educació.

Hi veu solució?

La solució al problema de Balears és que el Govern sigui prou intel·ligent com per dir que volen que els alumnes, quan acabin l’escolaritat, dominin el català, el castellà i l’anglès, i que deixin que els centres facin els seus projectes i que es comprometin a tirar-lo endavant, a la vegada que després valorin si aquell objectiu s’ha complert. El Govern s’asseguraria el que vol i al mateix temps les escoles ho farien com professionalment trobin millor, i si després diu que hi ha mals resultats ja es dirà. El que no s’ha discutit mai, i tothom acceptaria, és que s’ha d’acabar l’escola sabent català i castellà i amb un nivell bo d’anglès. El problema no està en aquest principi, sinó en com fer-ho. Com deim a Menorca, “hi ha tantes maneres de rentar puces…” I és cert, hi ha moltes maneres de fer les coses.

(Entrevista apareguda al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella en la seua edició del divendres 24 de gener de 2014)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació