Philippe des Pallières: “Sóc el menys feixista dels artistes”

13.12.2015

Quan juguem al Monpoly o al Catan rarament ens plantegem qui s’ha inventat aquell joc. Jugar és una pràctica ancestral i hi ha jocs, com el pòquer, que són de domini públic, però la majoria de jocs que hi ha avui al mercat tenen autoria i drets d’autor. Aquest cap de setmana el Festival DAU, que se celebra en diferents punts de la ciutat, ha reunit autors d’aquí i de fora que presenten les últimes novetats i els clàssics dels jocs de taula. Hem anat a la Fabra i Coats, a Sant Andreu, punt neuràlgic del DAU i hem parlat amb el francès Philippe des Pallières, un dels autors de jocs més prestigiosos del món.

Philippe des Pallieres

Philippe des Pallières

Philippe des Pallières (París, 1959) és conegut arreu del món pel joc Les Loups garous, que ha concebut amb el seu company i amic Hervé Marly. D’aquest joc, distribuït a Espanya amb el títol El Pacto de los Hombres Lobo de Castronegro (Asmodee), se n’han venut 3 milions d’unitats, en quinze països diferents. Arran de l’èxit, l’artífex d’aquest joc ha fundat la seva pròpia editorial, Lui-même.

B.P: Vostè ve del món del teatre. Quina relació hi ha entre l’art dramàtic i els jocs de taula?

PdP: Jo vaig fer d’escenògraf durant anys. Puc dir que d’una manera o altra sempre he utilitzat la meva pulsió teatral. Quan ens inventem un joc, creem un dispositiu perquè el jugador entri a formar part d’un espectacle, d’un espai teatral, o visqui una experiència teatral que té lloc a la vida però que, com passa al teatre, tampoc no és ben bé la vida mateixa.

BP: Tant el joc com el teatre són el reflex de la cultura que els ha vist néixer. El teatre pot modificar el pensament de l’espectador. Fins a quin punt pot alterar el joc la visió que tenim de les coses?

PdP: El dispositiu teatral, tant a l’escena com al joc, és molt evanescent i s’evapora de seguida després de la funció o de la partida. El joc s’adapta a la societat i quan la societat canvia el joc també ho fa, però vull pensar que el joc també pot canviar la societat. Nosaltres a França hem introduït en un joc la possibilitat que el matrimoni entre persones del mateix sexe sigui una possibilitat, i ho hem fet abans que aquesta qüestió tan controvertida s’hagi resolt. Vull creure que hem contribuït a donar una visió normal a una nova forma de relació que no tenia cobertura legal.

BP: El Front Nacional no era gens partidari dels casaments homosexuals. Com veu l’auge del partir de Le Pen?

PdP: Amb enorme preocupació. Ens encaminem cap a una societat que no tolera la diferència. En l’última extensió que hem publicat de Les Loups garous hi ha un nou personatge anomenat L’abominable secteur, i el seu objectiu és eliminar tots aquells que no són com ell. Si ell, per exemple porta ulleres, es carregarà tots els que no siguin miops i només salvarà aquells que siguin igual que ell.

BP: És una imatge del que passa a França?

PdP: No passa només a França. Ens podríem preguntar, per exemple, per què a l’Anglaterra victoriana els estrangers eren benvinguts i, en canvi, a la de Thatcher eren rebutjats. A cada crisi social intentem eliminar els que són diferents de nosaltres. El pas de l’Homo Neardenthalensis a l’Homo Sapiens es produeix en el moment en què l’home aprèn a parlar amb gent diferent, i de resultes d’aquesta hipersocialització comença a innovar. L’Homo Sapiens és capaç d’integrar les experiències dels altres a la seva vida. Aquesta capacitat per fer grup amb gent diferent és el que el fa créixer.

BP: Ara que parla de socialització, els nens d’avui cada vegada juguen més sols, sembla que en tinguin prou amb videojocs…

PdP: Sí, però els videojocs no podran substituir mai el que fem nosaltres. Els jocs de taula aporten un lligam social. En una partida al voltant d’una taula hi ha unes persones que estableixen una relació i una complicitat amb la mirada. No tenen els ulls clavats en una pantalla sinó que es miren entre ells, es tenen a tocar i de fet es poden tocar. Jo puc olorar la por de perdre d’un contrincant…

B.P: Sí, però el videojoc pot proporcionar una posada en escena d’alta sofisticació i sovint difícilment superable amb un joc de taula.

PdP: Nosaltres creem un dispositiu perquè els jugadors facin la posada en escena sense adonar-se de la dimensió teatral. La creació de la història la fa el jugador, nosaltres els autors només creem el dispositiu. Jo tinc un germà, que és cineasta, que imposa el tempo, la mirada i el focus del que ens explica… El meu germà és el més feixista dels artistes perquè té un control absolut a l’hora de fixar l’experiència de l’espectador. Jo, en canvi, sóc el menys feixista dels artistes. En aquest sentit, el joc i el teatre són democràtics. El cinema, en canvi, és una dictadura.

Podeu consultar les activitats del Festival Dau.