Peyu: “Els límits de l’humor estan en el públic que t’escolta”

Adriana Boixadós ha conversat amb l'actor i humorista Peyu, conegut pel gran públic per la seva participació a la ràdio i la televisió, que actualment representa 'iTime' al Teatre Poliorama.

L’actor i humorista Peyu és conegut per les seves intervencions a la ràdio, la televisió i el teatre. Actualment està representant el seu monòleg iTime al Poliorama. Adriana Boixadós l’ha entrevistat, després de diversos intents de coordinar agendes mitjançant el seu representant. En Peyu és un home molt ocupat.

Per la televisió, la ràdio o en el teatre sembla que caus bé quasi a tothom. Ets tan simpàtic en la intimitat? 

Home, no ho sé, jo sóc una persona normal. No em dedico a fer humor les vint-i-quatre hores del dia. Sí que en els cercles íntims –el que jo anomeno humor intern– fem bromes que només coneixem entre els amics i ens ho passem molt bé, però és un suma de tots, que som divertits. Si no, més aviat sóc tímid amb la gent que no conec.

Et vas llicenciar en Comunicació Audiovisual, però et guanyes la vida com a humorista. Mai et vas plantejar estudiar art dramàtic?

Sí. Bé, em falta una assignatura (riu). Sí que m’ho vaig plantejar, de fet, vaig fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre, però mentre les feia em vaig adonar que era molt diferent de tota la gent que estava allà amb mi, fent les proves. Diferents en el sentit que hi anaven, potser, per un altre objectiu o tenien un altre tipus de vocació. No em vaig veure quatre anys allà tancat, compartint espais i projectes amb ells… I vaig decidir fer com Artur Mas, un pas al costat. Va ser aleshores quan vaig anar a estudiar Comunicació Audiovisual a la UAB, però sempre amb la idea d’acabar fent alguna cosa relacionada amb l’humor.

Vas començar fent teatre amateur.

Sí, des de petit he fet els pastorets i altres obres de teatre amb les companyies del poble. Més endavant, quan teníem setze anys, vam decidir amb el meu amic, Roger Codina, preparar un espectacle d’humor, un estiu que teníem vacances de l’escola. El vam estrenar a la Festa Major del poble i va funcionar molt bé. A partir d’això, de la manera més cutre –agafant la guia telefònica–, vam trucar als ajuntaments de la comarca, per proposar-los d’anar a fer l’espectacle al seu poble. Així vam començar a treballar.

Com combines la timidesa que comentaves amb el fet d’exposar-te davant del públic?

Es combina quan tens alguna cosa molt preparada, que saps que funciona molt bé i que la gent riurà. Nosaltres rebutgem moltes propostes i bolos on se’ns demana: “Que vingui el Peyu i animi la festa; que faci de speaker, ell ja sabrà que dir i tal”. A mi posar-me a xerrar en públic amb un paper poc definit, així simplement perquè la gent té la imatge aquesta que el Peyu fa gràcia, la veritat que em costa molt.

Com recordes els teus inicis a El matí i la mare que el va parir a Ràdio Flaixbac?

Bé, amb molta il·lusió i entusiasme. El matí i la mare que el va parir va ser la primera cosa professional que vaig fer, remunerada. Abans havia fet molts programes locals a ràdios i televisions locals d’Osona, amb els amics, sense cobrar o buscant-nos la vida nosaltres per cobrar d’alguna manera, amb patrocinis o el que fos. Precisament vaig entrar a El matí i la mare que el va parir gràcies a un company d’Osona –amb qui havíem fet programes junts–, que em va comentar que Berto Romero plegava perquè l’havia fitxat Andreu Buenafuente i necessitaven un humorista a Ràdio Flaixbac.

Ets d’un poble molt petitó d’Osona. Per què encara no t’has decidit a venir a viure a Barcelona?

Em vaig decidir a provar-ho un any mentre estudiava i vaig aguantar això, un any. Em costa molt, jo sóc d’Osona de tota la vida i sóc molt animal en el sentit que necessito que alguna cosa em recordi el que som, animals. Quan estic moltes hores a Barcelona, em dóna la sensació que només estic treballant i que no visc. En canvi, quan estic a casa, on hi tinc una mica d’hort, faig coses que em relacionen amb la natura i això em fa tocar de peus a terra. Si no, a vegades t’oblides una mica del que ets.

Hi ha una recepta infal·lible per a fer riure?

No. El riure és una cosa molt personal, hi ha coses que a mi em fan molta gràcia i potser a l’altra gent, no. Però sí que hi ha tècniques i amb els anys agafes experiència i detectes que hi ha certs mecanismes. No és matemàtic però acostuma a passar que una cosa sumada a l’altra, acaba fent gràcia.

Què li cal a un humorista?

(Riu) Jo crec que una dosi molt gran d’observació. Observar la realitat i saber-la exagerar i transmetre a la gent. El més fàcil és detectar aquelles coses que ens passen a tots però que vivim des de la intimitat i aleshores, quan ho expliques dalt d’un escenari, a la ràdio o a la tele, la gent s’hi sent identificada i això els fa riure.

Com sorgeix la secció de l’APM titulada Ole tu?

Sorgeix precisament d’això, d’observar. Jo passava sempre per Manlleu, on hi havia una parada d’autobús senyalitzada però envoltada amb pilones, de manera que era impossible que l’autobús pogués entrar a la parada. En aquell moment vaig pensar: “Ostres, Catalunya deu estar plagada d’aquest tipus de coses”. Vam gravar un capítol pilot d’aquest nyap de Manlleu, el vam ensenyar a l’APM, els va agradar, i fins avui.

Quin és el nyap urbanístic més escandalós que has vist?

Més escandalós no ho sé, n’hi ha de molt estranys… Però jo crec que el que em va impactar més va ser el ‘SOTP’ d’Espinelves. Van escriure ‘SOTP’ a terra, en comptes de ‘STOP’. Se’n devien adonar quan va sortir l’Ole tu i ara ja està arreglat, malauradament. Per mi és un error, jo ho hauria mantingut com a reclam turístic, perquè la gent, a part d’anar a la fira de l’avet, anés a veure el ‘SOTP’ d’Espinelves. Però bé, el que més em crida l’atenció d’aquest tipus d’errors és pensar que algú ho ha escrit, s’ho ha mirat, li ha semblat bé la feina que ha fet i se n’ha anat a casa tan tranquil…

Tens un segell propi a l’hora de fer monòlegs. Per què t’allunyes del clàssic Stand-up Comedy?

Me n’allunyo, primer, perquè no m’agrada (riu). A mi com a espectador, m’avorreix bastant. I segon, perquè jo vinc de tota una cultura més teatral i el que em ve de gust és explicar histories. Els meus espectacles, a banda de ser un monòleg en el sentit que hi surto jo sol, tenen una dramatúrgia i una història darrera. Amb un principi, un nus i un desenllaç, més simple o més complicat, però m’agrada que l’espectador se’n vagi a casa havent vist una història.

Actualment et podem veure al Teatre Poliorama amb iTime, una espècie de Steve Jobs a la catalana. El públic no es pot perdre l’espectacle per què…

Precisament per això que comentàvem ara, crec que nosaltres, en aquest sentit, hem fet un salt en el camp del monòleg. Crec que com a experiència teatral i humorística val molt la pena venir-lo a veure, t’ho passes molt bé i flipes bastant. L’espectador riu molt alhora que intenta entendre el que passa damunt l’escenari.

Com sorgeix la idea?

L’espectacle iTime sorgeix quan vaig a veure La gran ilusión d’Antonio Díaz, “El Mago Pop”, i veig que el públic al·lucina intentant explicar-se com ho fa. És espectacular, tant la posada en escena com la música de la banda sonora. En aquell moment vaig pensar: “He d’aconseguir, amb humor, que a la gent li passi una mica això”.

Quina diferència destacaries entre fer humor al teatre, a la ràdio i a la televisió?     

Jo gaudeixo molt més en el teatre perquè l’humor té una cosa que és el tempo, les pauses i els silencis. El teatre et dóna la resposta del públic en directe, i això no t’ho dóna ni la ràdio ni la televisió. En humor, fer un gag davant de cinc-centes persones al teatre, preparar-lo i estar dient una frase que saps que l’acabaràs amb un to concret; fer una pausa de tres segons, aguantant la màgia que notes del públic i disparar al final, fent-los riure just quan tu vols, és el més gratificant del món, és el més divertit que hi ha.

De què no faries mai broma?

Els límits de l’humor estan en el públic que t’escolta. Quan et parlava abans de l’humor intern, amb el meu cercle d’amics, jo crec que no hi ha límits. M’encanta i m’entusiasma l’humor negre. Ara, no pots fer humor negre i sí que hi ha límits quan tens un públic que no coneixes i no saps –a nivell personal– quin tram de la vida està passant o com el pot afectar el que estàs explicant.

Aprofites l’humor per a criticar, sense pèls a la llengua, la situació actual espanyola. No t’ha dut problemes?

Bé, suposo que ens hem limitat, per exemple, a què els votants del Partit Popular no paguin una entrada per venir-me a veure (riu). És el màxim problema que he tingut. Això i alguns e-mails amb amenaces de gent que no comparteix la meva ideologia, però això li deu passar a tothom.

Com sorgeix La Puta i la Ramoneta?

Va ser a partir d’un encàrrec d’Òmnium, que demanava a personalitats que féssim vídeos per a publicar-los a la seva pàgina web. Jo anava molt atabalat i no trobava mai el moment de fer-lo. Òmnium portava tot l’any perseguint-me i vaig pensar de fer-lo durant les vacances d’estiu, però amb tot, s’apropava l’11 de setembre i encara no l’havia pogut gravar. De fet, molts pensaven que ho havia fet amb motiu de l’11S. Se’m va acudir un dia que estava a Tarragona gravant un Ole tu, esperant al cotxe, al meu càmera que havia anat a saludar a una amiga de TVE. Així se’m va acudir la metàfora de La puta i la Ramoneta, de què passaria si Espanya fos una casa de putes i tal. Vaig començar a escriure quatre esbossos i l’endemà al matí a casa ho vaig acabar d’escriure tot i ho vam gravar. Així va sorgir aquella meravella viral, que va petar i es va compartir per totes les xarxes socials i WhatsApp. No té més secret, a vegades les coses exploten en un determinat moment i no saps exactament quines en són les raons.

Què significa per tu l’ofici de fer riure?

És el meu ofici i és un ofici com qualsevol altre, se n’aprèn a base d’hores i de practicar. A mi m’agrada molt però sempre dic que a mi m’agradaria fer tots els oficis del món, un dia a l’any. Provar-ne cada dia un de diferent. De moment, però, estic content amb el que faig, però això no treu que potser d’aquí a deu anys estigui fent una cosa que no tingui res a veure.

Tens projectes de futur que es puguin explicar?

Diversos. Que es puguin explicar… El 23 de març estarem al Festival de Màlaga, seleccionats amb la pel·lícula Mil coses que faria per tu, que vam rodar aquest estiu. És la primera pel·lícula que faig, una comèdia molt divertida de Dídac Cervera. El protagonista és Peter Vives, que és el guapo, i jo vindria a ser l’amic lleig però simpàtic. S’hauria d’estrenar abans de l’estiu. I paral·lelament, a hores lliures a la meva oficina, estic escrivint un espectacle d’humor que tinc intenció d’estrenar a finals d’aquest any o principis del que ve. És una comèdia d’humor com el que estem fent al Teatre Poliorama, però en comptes d’estar jo sol –que ja m’he cansat d’anar sol per tot arreu– (riu), hi haurà grans humoristes i actors del país, que és una cosa que encara no s’ha fet i pot ser molt interessant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació