Peter Terrin: “L’escriptor és un lladre de detalls de la quotidianitat”

13.09.2014

L’escriptor belga Peter Terrin (Tielt, Flandes, 1968) ens rep a l’hotel. Beu cafè, mentre contesta les preguntes. La seva veu és suau; els ulls, vivaços. Vesteix de manera informal i esportiva: samarreta negra de màniga curta i texans. La conversa ens ajuda a endinsar-nos al seu laboratori mental: parlem de la seva novel·la El vigilant, traduïda al català per Maria Rosich i que publica Raig Verd Editorial. Una història que aprofundeix en la opressió psicològica i en les reaccions d’uns personatges sotmesos a una amenaça i tensió constants. Les traïcions de la ment, els dubtes, la incomunicació o el perill teixeixen l’argument.  La novel·la, altament simbòlica i amb diferents lectures, és un viatge cap als racons més foscos de la solitud, la resistència i la por al desconegut. Amb El vigilant, Terrin va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea i ara l’ha presentat a La Setmana del Llibre en Català.

Raig Verd publica 'El vigilant' de Peter Terrin en català. L'escriptor belga ha estat un dels convidats de la Setmana del Llibre | Foto: Ariana Nalda.

Raig Verd publica 'El vigilant' de Peter Terrin en català. L'escriptor belga ha estat un dels convidats de la Setmana del Llibre | Foto: Ariana Nalda.

En la teva novel·la descrius molt bé els sentiments de por i d’opressió: les obsessions recurrents de Michel, el protagonista, un vigilant que viu al soterrani d’un luxós bloc de pisos.

La novel·la parteix de la pregunta “per què costa tant que confiem en els altres, o -fins i tot- en nosaltres mateixos?”. Volia escriure una novel·la d’intriga minimalista: amb el mínim material possible. Els personatges s’enfronten a una gran amenaça externa, però sobretot pesen les pors interiors. L’escenari és claustrofòbic, inquietant.

En la manera d’escriure hi veiem reflectida l’obsessió: repeticions de pensaments de la ment del protagonista, tensió i molta soledat.

Els personatges viuen immersos en un món molt tecnològic –amb ascensors que viatgen a altes velocitats- però molt deshumanitzat. En Michel i en Harry són dos vigilants que protegeixen un edifici amb la gent més rica de la ciutat, però tenen poc tracte amb la gent que defensen. Un dia, es troben que tothom ha marxat excepte un sol veí. Per qüestions de seguretat els vigilants no reben informació sobre el que passa al món exterior, només se’ls permet estar en guàrdia i expectants. Ens explica la història en Michel, un dels dos vigilants, i assistim al viatge dels seus pensaments, que van des de la por, la desesperació, la desconfiança o la fantasia.

La novel·la fa passar els personatges per diversos obstacles i en ella hi veiem un cant a la resistència.

En el món que narro a El vigilant, on hi ha tanta incomunicació i tant d’individualisme, els personatges se senten molt desprotegits. Els vigilants no saben a què s’exposen, tampoc saben a qui vigilen. Aquesta isolació i aquesta falta d’informació els fa més vulnerables, però malgrat tots els obstacles quan sembla que estan a punt de defallir, troben la manera per recompondre’s.

Peter Terrin ha presentat la novel·la 'El vigilant', (Raig Verd, 2014), traduïda per Maria Rosich | Foto: Ariana Nalda

El vigilant també fa una crítica dura al món competitiu dels ascensos laborals.

En Michael i en Harry volen ascendir laboralment; fer de vigilants en un lloc millor: poder sortir del soterrani on estan ficats nit i dia, per veure la llum del sol i tocar la vegetació. Fan molts sacrificis per aquesta promesa interior.

El garatge sembla una metàfora de la vulnerabilitat. I el vigilant és qui obeeix, cegament, dins d’una societat que busca sovint l’obediència sense gaires raonaments.

El vigilant es juga la vida per una cosa que no sap. Un dels dos vigilants, però, no deixa de fer-se preguntes. No perd la curiositat, reflexiona sobre la vida, les adversitats i s’autoqüestiona. El seu company, en Harry, és un home d’acció, que no pensa tant; fa el que s’espera d’ell. Fa el que ha de fer. La obediència cega pot ser perillosa. Però els personatges prenen decisions –les que estan al seu abast- canvien la trajectòria, avancen…

Competitivitat, desinformació, amenaces, pors… en algun moment els vigilants semblen soldats de guerra o futurs màrtirs.

Mentre escrivia vaig estar llegint informació sobre les condicions en què vivien els presos de guerra d’Irak: espais petits compartits, amb poques hores de descans, amb poc menjar, on qualsevol cosa petita –el vol d’un insecte- pot semblar molt gran. També m’interessava la relació que s’estableix entre els dos personatges: no es coneixen, no han triat compartir aquell espai, però la vida els ha portat a conviure. Fa temps vaig llegir una notícia al diari on s’explicava el cas de dos presoners xinesos que havien estat alliberats al cap de 30 anys i que no sabien viure l’un sense l’altre: i això em va inquietar. Algunes d’aquestes reflexions sobre soledat-companyia, acceptació-resignació, lluita-rebel·lia apareixen al llibre.

L'escriptor belga Peter Terrin | Foto: Ariana Nalda

Com vas encarar el repte d’escriure la novel·la de El vigilant?

Per a mi, escriure és un procés molt orgànic. I una carrera de fons. Escriure una història com El vigilant, tan fosca i claustrofòbica,  és divertit però també, ardu. Penso que si vols escriure ficció -novel·les- t’has d’habituar a passar moltes hores amb tu mateix. I gaudir-ho; gaudir de la teva pròpia companyia. En el meu cas, necessito escriure d’hora als matins, abans del migdia. A les set m’agrada estar assegut al meu escriptori per posar-me en marxa. Si a les 11 no ha succeït res, aquell serà un mal dia; un dia perdut. La resta del dia puc pensar-hi, reescriure, o dedicar-me a les altres feines que tinc: adaptacions de guions de cinema, dramatúrgia, escriure ressenyes literàries, llegir…

Sempre hi ha aquella cosa entre el viure i l’escriure; és a dir, que un escriptor, a més d’escriure ha de tenir temps per viure.

Tu agafes coses de la teva quotidianitat . L’escriptor és un lladre de la quotidianitat i de detalls que li poden anar bé per confegir la novel·la, però sempre és la història qui dicta el ritme, l’escriptor no pot controlar la idea inicial- la base d’una novel·la-. Tens un baix control sobre aquell germen inicial: o ve cap a tu, o no ve. I no pots forçar-ho. I després de cada novel·la, cal prendre’s un temps per fer altres coses, no pensar en escriure, només per estar preparat per rebre una idea nova. La meva darrera novel·la, Montecarlo, es va publicar el mes de maig i tot just ara –al setembre- estic madurant un parell d’idees que tinc, que penso que potser acabarant formant part d’una novel·la. En el meu cas, mai sé com acaben les novel·les que començo. Tinc els personatges, sé algunes coses de l’escenari i m’hi poso. No ho sé tot, però quan tinc la sensació que sé suficients coses de la novel·la, m’assec a escriure-la i només penso en la millor manera d’explicar aquella història.