“La literatura catalana no traduïda no existeix en el món anglosaxó”

22.05.2017

“La literatura catalana no traduïda no existeix en el món anglosaxó. Ara, després de la Fira de Frankfurt, en què Catalunya hi va participar com a país convidat, jo crec que hi ha hagut un gran canvi i editorials de tot el món van decidir traduir literatura catalana”, afirma el traductor Peter Bush, per a qui la figura del traductor literari és imprescindible per a la comunicació entre cultures.

Peter Bush, distingit amb el Memorial Francesc Macià, al Jardí de l’Ateneu | Foto: Marc Puig / Fundació Josep Irla

Ha traduït una vintena d’autors catalans a l’anglès: clàssics com Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda, o escriptors contemporanis com Quim Monzó, Empar Moliner, Najat el Hachmi, Teresa Solana, Francesc Serés o Kilian Jornet —“Córrer o morir és un llibre molt interessant sobre l’experiència de l’esport fet per un professional, i fins millor que el llibre de Murakami sobre el mateix tema”—. Aquesta trajectòria li ha valgut diversos premis, com el Premi Ramon Llull de Traducció Literària o la Creu de Sant Jordi. Aquest mes de maig ha estat distingit, a més a més, amb el Memorial Francesc Macià de la Fundació Josep Irla, per la seva acció en favor de la llengua, la cultura o la nació catalanes.

Peter Bush va néixer a Lincolnshire en el si d’una família de classe treballadora que vivia al camp. “El meu pare i la meva mare parlaven dialectes diferents, de manera que la meva primera relació amb la llengua anglesa va ser a través d’aquests dialectes. La meva sorpresa va ser quan vaig arribar a l’escola i la professora em va dir que jo no parlava bé anglès”, recorda el traductor, que es va limitar a respondre-li que ell parlava com els seus pares. “Per això soc molt sensible a aquest tipus de qüestions i em sembla que part del meu interès per la llengua i pels idiomes em ve d’aquí”, afegeix.

Barcelona, 1968

“Hauria volgut estudiar literatura llatinoamericana però en aquells moments no s’oferien aquests estudis a Cambridge”. I és així com va decidir estudiar francès i espanyol, cosa que li va permetre contactar, en alguna assignatura, amb alguns dels clàssics catalans, com Vicens Vives, Verdaguer i Maragall. Més tard, mentre feia la tesi doctoral sobre història i ficció espanyola a la universitat d’Oxford, va posar els peus a Barcelona per primera vegada el 1968, per fer recerca sobre el moviment obrer i l’escena literària en el període de la Revolució de Setembre de 1868, La Gloriosa, a la Biblioteca Arús: “En aquella època era molt actiu en el partit revolucionari, com a periodista en el seu diari, en el qual feia reportatges sobre els successos de l’Amèrica Llatina i Espanya. Un amic economista català estava interessat a fundar-ne un de semblant a Barcelona i ho va fer. Vaig venir a la ciutat, i hi vaig fer una sèrie de conferències a sindicalistes i estudiants sobre materialisme històric i altres qüestions d’aquest tipus en un piso franco al carrer Balmes”, recorda el traductor.

 

Aquesta visita a la ciutat va ser la primera de moltes més, fins que el 2007 es va instal·lar a Barcelona. En aquell moment va aprofundir en la literatura catalana i va començar a llegir autors catalans, com Sales i Pla, que van ser descobriments increïbles per al traductor: “Per què hi ha tanta gent obsessionada amb la generació del 98 i Ortega y Gasset quan haurien d’estar llegint Incerta glòria, la poesia de Sales i les seves cartes a Màrius Torres?”, afirmava el traductor en una entrevista per a Europa Press.

Els seus inicis com a traductor: Juan Goytisolo

“Aquestes experiències potser són anecdòtiques però em van ajudar a entendre el context històric i cultural per abordar les traduccions d’autors com Juan Goytisolo o Joan Sales a Incerta glòria”, sosté el traductor, que afegeix que per a ell el traductor literari ha de tenir una cultura important quant a l’enteniment de la història, de la cultura i de les literatures que tradueix.

“Crec que les meves primeres traduccions de Goytisolo van suposar per a mi un canvi decisiu en la meva vida. La traducció de la seva obra ha estat inseparable de la manera en què he desenvolupat la meva vida”, confessava el traductor Peter Bush en una entrevista amb Carol Maier per al Center of Translation Studies de Dallas. Abans de dedicar-se exclusivament a la traducció literària, Bush havia traduït diverses anàlisis econòmiques i polítiques de caire marxista.

La literatura catalana en el context internacional

Durant els anys vuitanta i noranta, David H. Rosenthal va traduir a l’anglès obres d’autors catalans com Mercè Rodoreda, Caterina Albert i poetes catalans: “Va fer una gran feina per visibilitzar la literatura catalana, però la majoria de les seves traduccions van sortir en editorials petites i no van tenir gaire difusió en la distribució”, expressa Bush.

Actualment editorials com New York Review Books, que ben aviat publicarà la seva traducció d’Incerta glòria als Estats Units, o MacLehose Press, al Regne Unit, aposten per publicar literatura catalana traduïda a l’anglès, i el ressò que se’n fan els mitjans de comunicació és més gran, perquè són editorials amb una certa tradició i prestigi: “La meva traducció d’Incerta glòria va tenir molta repercussió mediàtica i diaris com The Guardian i The Irish Times van dedicar-hi crítiques. Sense visibilitat als mitjans, ho té molt difícil un llibre en el circuit editorial anglès, ja que cada setmana se’n publiquen molts. I amb la literatura catalana no hi ha un context literari, ni des del punt de vista de l’autor ni del crític: tothom en el món anglosaxó coneix Dalí, Gaudí i Miró, però de Sales no hi ha ressò”. “Crec que la llengua catalana necessita un llibre que es converteixi en best-seller en el món anglosaxó”, continua Bush, que afegeix que en els últims anys han sorgit un grup de traductors del català a l’anglès molt actius: Mara Feye Lethem, Mary Ann Newman, Martha Tennant i ell mateix.

I a aquest fet se n’hi suma un altre: “A les universitats angleses no hi ha tradició en els estudis de llengua i literatura catalanes, tot i que hi ha places de professors full time de llengua catalana; poques, però n’hi ha”, aclareix Bush. Són els professors lectors, que solen estar en universitats estrangeres impartint classes de llengua i literatura catalanes durant tres anys: “Aquests professors no tenen prou poder, fan una feina meravellosa però quan se’ls acaba el contracte se n’han d’anar i, per tant, no hi ha continuïtat en els estudis ni un impacte en l’estructura acadèmica”.

Un 3% dels llibres editats en anglès són traduccions

Només un 3% de la literatura editada en anglès equival a traduccions, m’explica Bush: “És un percentatge tan baix que fa que la literatura xinesa en anglès sigui tan minoritària com la catalana”. Ara, però, això s’està revertint i hi ha interès a fer traduccions de literatures no tan conegudes.

“Des del punt de vista de la tradició imperialista anglesa i americana, s’ha considerat que la literatura anglesa és autosuficient, però no ho és i és necessari traduir literatura d’altres cultures a l’anglès”. Segons Bush, hi ha pocs editors amb coneixements de literatures estrangeres en el món editorial anglosaxó: “Després de la Segona Guerra Mundial, amb la immigració jueva d’Alemanya a Nova York i a Londres, hi va haver una arribada d’intel·lectuals que van entrar a les editorials anglosaxones i van començar a suscitar un interès per altres literatures. I ara les noves generacions i els joves editors tenen interès a fer coses noves i a explorar nous mons literaris”.

En el seu cas, per exemple, Bush calcula que el 60% de les seves traduccions són encàrrecs editorials i que un 40% són suggeriments seus: “Un bon dia vaig rebre el correu d’una editora que em preguntava si volia traduir per a ells La plaça del diamant. Milagro!”. Les novel·les de Monzó, El Hachmi, Serés i Solana van ser també encàrrecs editorials de Peter Owen, Serpent’s Tail, MacLehose i Bitter Lemon, respectivament.

El procés de traducció

“Tinc una rutina”, em respon Peter Bush quan li pregunto com s’enfronta a la traducció literària. “Primer llegeixo el text i en faig un primer esborrany, en el qual treballo cada dia entre cinc i set hores. Un cop he acabat, llegeixo la meva traducció sense el text en català i després amb el text en català. I així vaig fent esborranys fins que considero que la traducció està bé i es pot enviar a l’editor”. Paral·lelament a aquest procés, també li cal investigar: “És una feina de recerca, d’erudit”.

Però la cosa no s’atura aquí: “Cal trobar l’estil”, continua, i per això és essencial no només entendre la llengua d’origen de l’obra sinó també tenir fluïdesa en la pròpia: “Puc entendre el que diu Pla, Sales o Serès perfectament però fer i recrear aquest estil i les seves idees és una altra cosa i això depèn del meu domini de l’anglès”.

En aquest sentit, Bush també destaca la importància de plasmar els diferents registres dels personatges quan tradueix a l’anglès: “Quan traduïa A Shortcut to Paradise, de la meva dona, Teresa Solana, hi havia algunes escenes a la presó i hi apareixien uns personatges que parlaven un català carcerari, de manera que jo vaig fer el mateix en la meva traducció anglesa”. És fonamental triar aquelles paraules que encaixen en l’estil i en el moment històric i per això Bush està completament en desacord amb el concepte del mid-Atlantic English: “És un registre que no és ni anglès ni americà i em sembla una manera d’assassinar el llenguatge, de crear uns personatges sense vida, sense història, sense cultura”.

Tardor, 2017: novetats catalanes en anglès

Peter Bush acaba d’enllestir la traducció de Josafat, de Prudenci Bertrana, i El vent de la nit, la continuació d’Incerta glòria, de Joan Sales, obres que es publicaran aquesta tardor. Però encara té entre mans tres llibres més: la traducció dels contes “Sang i fetge” i “Matèria grisa”, inclosos a Matèria grisa, de Teresa Solana, guardonat amb el premi Roc Boronat; el llibre de contes de Josep Pla, Aigua de mar, i Barcelona Tales, un llibre en què s’inclouen una selecció de contes d’escriptors com Narcís Oller, Montserrat Roig, Miguel de Cervantes que tenen com a punt comú Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El problema que exposa de la manca de visibilitat és comú a aquelles literatures que no tenen una llengua important al darrere. Per això es pot extrapolar a la literatura eslovena o a la literatura lituana . El fet que parli d’autosuficiència de les lletres angleses ( i americanes per extensió) és un punt de partida que ens ha de fer pensar que hi ha una bombolla en certs ambients culturals i possiblement creguin que les altres literatures tenen una condició inferior a la seva. Potser aquesta tendència s’està revertint però costarà fer el camí.