Pere Riera: “En els assaigs de Barcelona els kleenexs volen”.

16.10.2013

En els seus muntatges hem rigut i ens hem emocionat. Perquè parla de nosaltres, de la nostra realitat i el nostre entorn. Red Pontiac, Lluny de Nuuk, Desclassificats o El factor Luxemburg són històries properes i honestes. Teatre per a tothom. Darrere d’aquests títols s’hi amaga un home senzill i intel·ligent, simpàtic i proper. I també un dels millors dramaturgs del panorama actual: Pere Riera. I ara, tres anys després d’estrenar el seu T6 Lluny de Nuuk Pere Riera ha triomfat al Teatre Nacional amb Barcelona, una història d’amistat en plena guerra civil espanyola que a partir de dijous 17 d’octubre es pot tornar a veure al Teatre Goya Codorniu.

 

Pere Riera | Foto David Ruano /TNC

 

Sergi Belbel t’ha definit com a deixeble de Josep Maria Benet i Jornet, t’hi consideres?

Jo el Benet me l’estimo com si fos un pare. És una persona que m’ha ajudat molt, m’ha ensenyat molt i ha confiat molt en mi. No sóc conscient de ser deixeble d’ell, tot i que és un orgull, però l’he llegit molt i és cert que tenim algunes anècdotes biogràfiques en comú, ja que cap dels dos venim de famílies gaire cultivades. Ell és una mica un representant d’una literatura dramàtica molt genuïna, molt catalana i en les seves obres hi ha una essència d’arguments i d’elaboració del discurs dramàtic  que és molt de casa. I tot i que no totes les meves obres són així, n’hi ha dues que sí: Casa Calores, que és força autobiogràfica, i Barcelona.

Amb Desclassificats et van comparar amb Jordi Galceran.

Els dos tenim en compte a l’espectador a l’hora d’escriure l’obra. Per mi una obra de teatre es fa per ser escenificada no llegida i per tant constantment em pregunto si el que escric atraparà al públic. Però la veritat és que quan escric no sóc conscient de tenir la influència de ningú. Cada història demana una manera de ser escrita. Desclassificats, per exemple, no la podia escriure com he escrit Barcelona perquè els seus personatges demanaven ser el més universals possible.

En el cas de Barcelona, però, sí que t’empares amb Sagarra o Àngel Guimerà, no?

Sí que he intentat que hi hagi un aroma d’aquella època, un ressò que aquí a Catalunya només hem vist en escenificacions d’obres de Sagarra o Guimerà. Ara a veure si amb la posada en escena aconsegueixo que no es vegi com un cromo o una foto en sèpia de l’època! Ara bé, si és així és accidental i em sembla “estupendo”, ja que en el fons sóc un autor català i he llegit i estudiat aquests autors. És evident que els dramaturgs no creem res de nou, fem un turmix del que hem llegit, vist i après.

 

Emma Vilarasau i Míriam Iscla coincideixen a Barcelona de Pere Riera al TNC | Foto David Ruano TNC

 

Escrius el teatre que t’agrada veure com a espectador?

No t’ho sé dir. Quan veig les meves obres o rellegeixo els meus textos només els hi veig pegues. En canvi, vaig a veure Una història catalana d’en Casanovas, per exemple, i penso “jo hauria de néixer vuit vegades per fer això!” Jo escric el que em surt de dins.

Com et defineixes com a autor?

Hi he arribat de forma molt accidental. A mesura que he anat fent coses, li he trobat el gust i gaudeixo i no m’agradaria deixar de fer-ho. Però fins fa poc jo em sentia com un intrús en aquest ofici, perquè no he tingut la vocació o necessitat d’escriure des de petit. Ara he d’arribar al punt de no tenir cap encàrrec i que a casa tingui la necessitat d’escriure. I per tant encara no sé quin autor sóc.

Però estrenes a la Sala Gran.

Sí, i és una oportunitat i un privilegi. Però també sé que si fracasso em fotré la gran morrada.

Gairebé sempre has dirigit les teves obres.

De fet vaig començar sent director. Amb vint i pocs anys i amb un grup de gent amateur vaig dirigir un parell de textos i em va agradar molt. Però llavors, per complicacions de la vida, vaig acabar fent altres coses. I ara que he tornat a dirigir els meus textos m’agrada i molt. Crec que podria dirigir el text d’un altre, però com a autor m’adono com n’és, de compromès, llegir bé una obra per poder-la posar en escena. I he agafat molt de respecte a l’autoria com a director. I per això de moment he dit que no a dirigir el text d’un altre perquè em faria molta angúnia trair la voluntat de l’autor.

I com has viscut que Nelson Valente dirigís El don de las sirenas?

Hi va haver coses que el director va veure que jo no havia vist, però també va prendre decisions que jo no hagués pres.

Com a autor hi ha alguna obra de la qual estiguis més orgullós?

De totes vas aprenent. En Benet sempre diu que amb qui lluita un autor és amb si mateix cada vegada que es posa a escriure, per no repetir-se i no copiar-se. I tot i que és molt cursi, cada obra és com un fill. Però de totes les meves obres, potser em quedaria amb Casa Calores perquè sóc jo, és la meva vida. I a més no l’he pogut muntar mai.

 

Emma Vilarasau i Míriam Iscla a Barcelona | Foto David Ruano TNC

 

Com va sorgir Red Pontiac?

Va sorgir com moltes de les meves obres: Primer va néixer el títol i després l’obra. Em costa molt titular i posar-me un títol a vegades em serveix com a impuls per despertar la imaginació. En el cas de Red Pontiac, tot ve perquè el meu pare era transportista i sempre deia “porto un carregament de quenebecs però les bones són les Pontiac”. I a partir d’aquesta anècdota vaig pensar que podria escriure una obra titulada Red Pontiac.

I vas optar per parlar de la maternitat.

Estic en una edat que molts dels meus amics han decidit tenir fills i altres han pres la decisió de no tenir-ne i és un tema que tinc present.  I també és una por que sempre he tingut, què passaria si tinc un fill i no em cau bé.

Tu tries els amics, la família no.

Exacte. I no són uns pantalons que els pots canviar al cap de quinze dies. I si va sortint una personeta que no et cau bé?

És com un tabú de la maternitat.

Sí, i la veritat és que m’han vingut algunes mares, amb la boca petita a dir-me que els hi ha passat i que durant un temps van pensar que el seu fill i elles no eren compatibles. La majoria de mares són com la que representa la Cristina Cervià i fan de la maternitat el seu leitmotiv, però hi ha moltes parelles que tenen fills per convenció social.

 

Míriam Iscla i Cristina Cervià a Red Pontiac, de Pere Riera

 

Parlem de Barcelona. És una història d’amistat en plena guerra civil espanyola. Per què aquest context?

L’impuls va venir de la por que tinc com a ciutadà, per la situació de crisi política i econòmica tan bèstia que pot acabar en una crisi moral. I aquesta crisi moral comporta que la gent ens convertim en animals no racionals que hem de lluitar per la nostra supervivència i si per menjar jo t’ho he de treure a tu de la boca, doncs t’ho trauré. Aquest és el punt que separa l’animal de la persona. I tinc por que no es torni a reproduir això i ens toqui viure allò que els nostres avis van patir. I per parlar d’això sense fer una crònica de l’actualitat vaig pensar en un moment de la nostra història contemporània que pogués tenir aquest correlat.

I vas triar la guerra civil espanyola.

De fet vaig triar la Segona Guerra Mundial per no contextualitzar, parlar d’un país d’Europa. I al parlar-ho amb en Sergi Belbel em va fer veure que per parlar de la guerra i portar-ho a un temps del passat podia parlar de la nostra. I a mesura que em vaig anar documentant vaig veure que la situació política i socials dels anys 30 té molts paral·lelismes amb l’actual.

Com esperes que surti el públic de Barcelona?

Emocionat. De fet jo em vaig emocionar escrivint-la i ara en els assaigs els kleenex volen. Ara, que potser a la Sala Gran es perd tot perquè és tan grossa…però la intenció és aquesta.

A Barcelona hi ha llum, ball i rialles però també foscor.

He fet un retrat d’una gent que no té la culpa de res, que mai havien fet la guerra contra ningú i s’hi van trobar. Eren gent progressista, que creuen en la llibertat, però mai van agafar una arma per defensar les seves idees. I es troben enmig d’aquest desastre.

 

Barcelona, de Pere Riera al TNC | Foto David Ruano / TNC

 

La guerra i després la dictadura franquista.

Sí. A principis de segle XX estaven construint un país d’Europa i potser si no haguéssim passat per la guerra i la dictadura avui seriem com Alemanya o França. El nostre calendari va retrocedir 40 anys. És com si haguéssim desaparegut del mapa de l’evolució d’Occident. I en canvi, als anys 30 estàvem més o menys a la mateixa velocitat que els altres països de l’Europa septentrional.

Els personatges de Barcelona són bons, no tenen foscor. I en canvi a la majoria de les teves obres els protagonistes tenen quelcom de negritud.

Sí, és cert. I aquí tots menys un són molt blancs. A Casa Calores passa el mateix. Són històries de persones netes. Però és que l’ambient ja es prou fosc. Sempre els dic als actors que l’antagonista de Barcelona és el context, la guerra. Un monstre que se’ls vol cruspir tot i que ells només volen viure.

Com veus aquest boom de la nova dramatúrgia catalana?

Crec que és com una mena de tsunami. I a veure què en queda quan l’aigua retrocedeixi. Però potser no té per què ser cap tsunami i és un signe de normalitat cultural. Una maduresa teatral que per la puta crisi i les nefastes decisions dels polítics que s’estan carregant l’ocupació als teatres.

Una maduresa teatral i una necessitat per parts dels espectadors de veure obres que passin aquí?

Sí, i amb una mirada amb la que es puguin identificar, que el teatre sigui un efecte mirall de la societat. Però és evident que hem de ser nosaltres que generem la nostra pròpia cultura, les nostres veus. I el que hem de fer entre tots és força i pinya contra les forces alienes a les arts escèniques perquè aquesta normalitat no desapareixi.

Una normalitat que sembla que no interessa a alguns polítics.

Malgrat el poc cas i la mala fe dels polítics, els espectadors han continuat confiant d’alguna manera en el teatre i aquesta és la gran lliçó. Hem de llençar una crida perquè no defalleixi, però no podem obligar a la gent a venir al teatre i pagar aquest IVA tan desmesurat. Hem de fer pressió, però no només els professionals. Els ciutadans han d’entendre que les arts escèniques són una cosa seva que els hi estan traient de les mans. Les escoles haurien d’ensenyar als nanos a fer teatre perquè és una eina pedagògica de creixement personal. I en canvi aquí la cultura continua sent decorativa, “ocio y entretenimiento” que deia el senyor que tenim per ministre.

Ens estan convertint en un país de segona o tercera divisió.

Aquesta és l’altre. Jo fins ara tinc feina però pot ser què demà en deixi de tenir i m’hauré de preguntar què faré, com s’estan preguntant molts amics meus. Em quedo i pico pedra per fer el que jo vull fer, sigui teatre informàtica o arquitectura,  o tot el que la meva societat s’ha gastat en formar-me que ho rendibilitzi un altre i aquest país vagi perdent actius. I d’això va Barcelona. Davant d’aquesta  situació què fem? Ens quedem aguantant o fem el farcell i marxem?