Temps de dietaris: Formosa, Parcerisas, Miralles

9.09.2014

Avui Feliu Formosa fa 80 anys i avui el felicitem des de Núvol publicant un document inèdit. Fa uns mesos vam reunir Feliu Formosa, Esteve Miralles i Francesc Parcerisas aprofitant que tots tres havien publicat un dietari. Feliu Formosa, Sala de miralls. Francesc Parcerisas, La primavera a Pequín. I Esteve Miralles, Retrobar l’ànima. Bernat Puigtobella els va fer parlar un dia a la cafeteria Laie. L’Eulàlia Mata n’ha fet la transcripció i la Roser Cabacés, l’edició. Manu Manzano signa les fotos.

Esteve Miralles, Feliu Formosa i Francesc Parcerisas | © Manu Manzano

 

Bernat Puigtobella: Bé, una mica el motiu d’aquesta trobada és que s’ha produït un fet històric i és que se li ha donat el Premi Llibreter a un dietari, però també, que en poc temps hi ha hagut una acumulació de dietaris d’autoria de gent molt sòlida. Em va semblar que reunir-vos a tots era bo perquè sou de generacions diferents.

Vosaltres dos sou traductors, Esteve i Feliu, i heu tingut una relació molt estreta i personal, i tots sou poetes, tot i que l’Esteve no és prou conegut. La primera pregunta: quin és l’impuls que porta un poeta a escriure un dietari? Es aquell rosegó de pa que fa que de tant en tant treguis un vers, o hi ha també una temptació narrativa? És a dir, vull explicar una història, no sóc novel·lista, però puc explicar-la d’una altra manera.

Francesc Parcerisas: Jo crec que hi ha dues o tres coses que són molt importants de cara als lectors ennuvolats. L’una, és que el dietarisme és una tradició molt llarga i molt important, tant com el Baró de Maldà, el Serrahima o el Pla no deixen de ser-ho. I, entre aquests dietaristes, hi ha aquells qui volen deixar constància històrica del dia a dia, d’un seguit de fets, i hi ha els qui volen fer literatura. Dins d’aquesta tradició, que en alguns moments potser ha quedat soterrada per allò més creatiu com ara la narrativa, la poesia… hi ha moltes maneres d’escanyar l’animal, que jo crec que és una manera d’escanyar el jo. El que se’n diu la literatura del jo. Cadascú l’escanya d’alguna manera. Perquè parlar només del jo és molt complicat. O has de ser molt cregut, o has de ser molt descarat, o has de tenir una vida d’aventures i desgràcies extraordinàries. I totes aquestes coses són dificils d’explicar. I aquí és on hi ha aquesta manera de presentar-se.

Feliu Formosa: Bé, jo penso que el teu dietari, Francesc, La primavera a Pequín, respon a una idea de llibre, una directriu que pretén utilitzar tres fórmules: els somnis, els poemes i l’estada a Pequín. Per tant, ve d’una idea prèvia de fer un llibre amb una certa unitat. Però no és el meu cas. (…) El meu és un dietari d’una persona gran, que parla molt de la pèrdua i de les experiències viscudes, com els totalitarismes: el soviètic i la meva estada a l’Alemanya Oriental, i el nazi i feixista, a través de lectures que tracten sobre aquest tema. Hi parlo de persones concretes i desaparegudes, de com eren  i com les trobo a faltar. També parlo d’un diari.

Esteve Miralles | © Manu Manzano

Esteve Miralles: Rescatant la idea d’escanyar el jo: els nostres són tres dietaris de tres persones amb vides no aventureres, és a dir, amb vides no especialment truculentes ni històricament rellevants. I això fa que el jo s’hi trobi situat com a mirada, és a dir, no tant per a explicar qui som i què fem sinó com mirem i dialoguem amb el món. Per tant, acaben prenent molta força, per una banda l’estil —com expliques, com mires, una cosa que acaba sent moral—, i per l’altra una cosa que m’ha cridat l’atenció és que són uns dietaris de contacte amb els altres. Per exemple, quan el Francesc explica sobre aquest noi que li ve a portar la connexió a Internet o en el teu cas, Feliu, quan expliques aquestes vides que has conegut, hi veig com un rescat de les vides corrents. Evidentment, el tema de la pèrdua és molt important; però on he trobat proximitat és en el fet d’agafar persones pròximes, no necessàriament conegudes, i donar-los una presència. Una posada en valor.

FP: Hi ha una cosa que jo trobo molt interessant i és la ficció de l’intel·lectual. A mi em fa posar la pell de gallina llegir aquell dietari de l’Stefan Zweig en què no explica res quotidià sinó que només explica sobre aquella gent que ha conegut i amb qui s’ha relacionat. I jo tinc la sensació que m’enganya, a mi em fereix, encara que la xafarderia m’interessi, però ho trobo molt fals. És molt díficil combinar el viatge, les lectures, combinar la pretensió intel·lectual, i no dir les coses del dia a dia que són com ens dutxem, com ens rentem les dents… la vida té una complexitat que inclou coses que sembla que nosaltres posem en un pedestal i d’altres que esborrem. I aquestes que esborrem sembla que ens ocupen més temps i ens donen més mals de cap…

BP: Editem la nostra vida, no?

FP: Exacte. Dels qui tenim criatures o n’hem tingut, no hi ha cap dietarista que expliqui el patiment que suposen i les preocupacions. I al final, aquestes són les coses que ens enriqueixen i mostren la nostra manera de ser.

 

Francesc Parcerisas | © Manu Manzano

EM: La veritat és que a mi em feia molta mandra fer un dietari, pensava que no el faria mai. Perquè hi ha aquesta impostura de semblar persones invulnerables. En canvi, els antics dietaris del Feliu i de l’Enric Sòria tenen aquesta cosa, són vulnerables i hi ha moments en què no són consistents i que van a les palpentes. Per exemple, quan el Feliu explica com es menja un entrepà amb la Clara (la filla) a un bar de Mallorca… Per mi aquest és un dels  moments més bonics del llibre…

FF: Sobre això, el que passa és que hi ha gent que hi està en contra. Jo crec que a l’estructura d’un diari hi ha la vida d’una determinada època d’una persona, que hi és tot. De la mateixa manera que una noia em va criticar que en el meu diari hi posés una nota que diu “a Torí hi ha senyores esplèndides”.

FP: Anirem a Torí.

FF: Doncs això, en els dietaris, una de les gràcies és que hi hagi coses quotidianes i que l’estructura es vagi creant a mesura que es va fent. El que passa és que en el cas de l’Esteve i el Francesc, a diferència del meu,  hi ha una idea prèvia de trobar l’ànima i molts segments en què el pensament predomina, i l’estructura molt pensada del diari del Francesc: els poemes en anglès en què fas una interpretació, i després els somnis…

EM: Ens has d’explicar com se’t va acudir posar-hi els somnis!

FP: Per contradir el Feliu. Jo vaig pensar que podia fer un dietari però no tenia cap estructura pensada. Vaig pensar: ja que te’n vas (de viatge a Pequín), aprofita i escrius un dietari a veure què en surt. Per mi, les descripcions sense res més em sembla que no tenen cap interès, que són simples anècdotes o observacions de qualsevol badoc. Allò, per ser literari s’havia d’amanir d’alguna manera i el contrapunt de l’estranyesa em va semblar que podrien ser els somnis. I els havia d’escriure tal com em venia, tot i que després vaig trobar que no era tan fàcil com em pensava.

 

Feliu Formosa | © Manu Manzano

FF: Vas somiar molt.

FP: Sí, molt més del que em pensava.

FF: El somni és una cosa realment important.

FP: I tant! i vaig pensar que això era un contrast important però que era factible. Un cop avançat en els somnis, vaig pensar que hi continuava faltant alguna cosa. I vaig pensar que els poemes podrien acabar d’arrodonir-ho. I és de les últimes coses que vaig afegir; fins i tot després de revisar tot el text, encara en vaig afegir algun altre perquè semblava que no hi feien mal.

EM: Els poemes donen una pausa perfecta i oxigenen.

FF: Així com amb la narrativa s’ha de fer una estructura prèvia i s’ha de pensar molt, en el dietari l’estructura es crea a mesura que es va fent.

EM: En això hi estic d’acord, és aquella frase que diu: l’estructura es crea quan escrius.

FF: Un dels diaris que més m’han inspirat són els de l’Anaïs Nin, perquè són realment la literatura del jo. La relació d’ella amb persones té molt d’autoanàlisi en el sentit freudià. I l’altre era el del Kafka, que explicava anècdotes molt simples com ara que “He notat una flaire a l’orella”.

EM: Fa una sensació estranya i paradoxal el fet que amb aquests dietaris, tot i sent molt personals i privats i que escriuen molt sobre el jo, hi hagi molta gent que se sent identificada amb el que has fet ; encara que no hagin viscut el mateix, s’hi poden sentir reflectits. I tot i així, no sé si l’època ho agraeix. Crec que el fet que molta gent s’hi senti reflectida fa que aquests llibres, que literàriament potser haurien passat més desapercebuts, tinguin aquest ressò. És com una necessitat de proximitat amb l’època, de primera mà. Jo he trobat una resposta que no esperava.

FP: Segurament, la ficció suposa un punt de distància respecte a l’autor. Vivim en un món on tot és ficció i aquí també hi poden cabre les sèries de televisió, la política, l’economia, etc.

EM: I és ficció molt ben feta.

FP: I pot ser que aquestes coses toquin més el moll de l’os de la gent perquè veuen la persona que hi ha al darrere. Tornant a l’Anaïs Nin, perquè és molt especial: per a escriure un dia necessita trenta o quaranta pàgines. És un centre totalment absorbent i et converteixes en un voyeur de la seva vida, perquè ho explica absolutament tot, però no explica les coses externes sinó que són molt íntimes.

FF: De tota manera, per una banda entre la ficció i el dietari hi ha tot un terreny impermeable on es mesclen les coses, i, per l’altra, hi ha el fet que cadascú de nosaltres té un estil, que està a sota. La utilització de la paraula és pròpia de cadascú. Per exemple, jo el que busco és un prosa molt clara, molt simple i nítida.

BP: Ara que parleu de la ficció i el dietari: és una literatura molt púdica, és molt filtrada. Per exemple, els somnis són allò més íntim que hi ha, perquè no els podem controlar. Fins a quin punt creieu que aquest pudor que existeix afecta l’escriptura?

EM: Jo crec que tots els qui som aquí som força púdics, però això no és sinó un límit. És aquella frontera que tens.

FF: Jo de vegades anomeno gent amb les inicials…

FP: Aquí toques un tema que a mi m’interessa molt, que és aquesta pornografia intel·lectual, que toca tant l’àmbit del pudor personal —que normalment ningú no se’l salta. Que és molt interessant perquè és d’aquelles coses que tots tenim en comú. En un dietari, poques vegades hi surt amb pèls i senyals un “polvo”. Però hi ha una cosa molt important i és que costa molt dir de debò el que penses i el que sents de les lectures, de la gent, dels amics… Una cosa és tenir una relació cordial amb algú i l’altra tenir unes penes inconfessables. Aquelles coses que a la dona no les hi diries mai perquè se t’enfadaria. Però aquesta mena d’impudícia potser sí que estaria bé que sortís en algun moment.

 

Francesc Parcerisas | Foto Manu Manzano

FF: Jo crec que es pot fer un diari absolutament pornogràfic i que podria funcionar.

EM: El que fa el Terenci Moix amb els seus llibres és explicar moltes relacions i entra en molts temes. I, a L’aprenentatge de la soledat, el David Vilaseca és molt explícit en molts d’aquests temes, però ell agafa un dietari i el converteix en ficció.

A mi el que m’ha passat és que m’he trobat les dues coses: que em diuen que és molt privat o que em diuen que no acabo d’anar a fons. I al final actues per intuïció.

A més, m’ha passat una cosa molt curiosa, perquè jo patia per la gent que hi sortia i resulta que se m’han enfadat els qui no hi surten. No sé si us ha passat…

Però no era un catàleg d’amistats, i al final vaig decidir que no esmentava aquells de qui malparlava una mica, però sí aquells de qui parlava bé.

FP: Després, també hi ha l’entorn cultural. Perquè, si ets dels EUA, pots ser amic de deu i enemic de deu. Però, aquí, si et crees deu enemics et quedes sol.

FF: Hi ha un altre aspecte al marge d’això que és el tema de la mort. La reflexió sobre la mort. La reflexió sobre el caràcter efímer de la vida humana.

Esteve Miralles | © Manu Manzano

 

EM: És veritat que quan escrius tens la sensació d’estar salvant alguna cosa. Sembla molt pretensiós, però és que quan escrius un dietari estàs desdoblat completament. Jo tenia molt clar que només havia d’escriure durant un any, perquè a mi em costaria fer-ho més llarg. I la presència d’aquesta pèrdua i de la reflexió sobre la mort hi és perquè és un temps que marxa en el mateix moment. A part de les persones concretes, que jo no ho preveia i em va passar durant l’escriptura. I la mort dels altres et porta a recuperar la teva vida i et porta a dir coses que potser tu no voldries dir però ho has de fer.

Els dietaris, tots tres, són molt híbrids. El del Francesc és una antologia de la poesia xinesa, un recull de somnis, un dietari de viatges. El del Feliu és més personal, però és un dietari de lectures i traduccions, i en el meu cas hi ha uns aforismes i una narrativa. La combinació de gèneres es fa molt natural, resulta relativament més fàcil i també més creatiu. Et deixa una llibertat per a combinar i buscar coses.

FF: Hi ha una cosa que també és freqüent, que és el comentari de les traduccions; això també hi cap, en un dietari.

FP: Jo crec que la clau és això que deia l’Esteve, fins a quin punt barreges. On poses el filtre i el punt d’equilibri entre tots els materials que hi aboques perquè quedi una lectura autèntica i no l’enfarfegui. És una gran feina perquè has d’anar compensant d’una banda i d’una altra.

EM: Aquest equilibri és complicat. Perquè jo sóc conscient que hi ha un moment en què el meu llibre s’encalla. I això m’ho han dit diversos lectors, però jo vaig trobar que amb tot això de retrobar l’ànima, calia que hi hagués una part més filosòfica. I vol dir que demanes als lectors un sobreesforç i una dificultat. No ho vaig poder refer gaire i ho vaig deixar. Però sí que, en general, el dietari sempre t’agraeix una certa lleugeresa. Que és falsa…

FP: Sí, vols parlar de viatges sense que sigui una guia de viatges. Vols fer un assaig sense que ho sigui… és a dir, cadascú es marca la seva frontera.

Aquest element general d’híbrids que tu deies és molt modern. Perquè vivim en un món que és així, on s’hi barregen moltes coses. Per exemple, a mi m’agradaria poder-hi posar il·lustracions per a poder ensenyar coses del dia a dia, perquè seria un element integrador d’aquesta realitat. Però els editors no ho veuen clar.

 

Francesc Parcerisas | © Manu Manzano

EM: Jo crec que hi ha una cosa que va passar desapercebuda dels nostres llibres que és aquesta lleugeresa del dia a dia. Déu n’hi do, els moments d’una certa contundència ideològica que tots ens atrevíem a fer en algun moment. Perquè és allò de fer una mirada reflexiva sobre el que passa en la política. I a mi, en aquests punt la lleugeresa se m’ha fet agraïda i atractiva, perquè no és només que parlis de tu mateix sinó també del que t’envolta.

FF: Hi ha una explicació de la realitat molt visceral que abans no existia.

EM: I en tots els dietaris hi ha una certa projecció de la cultura, d’una formació cultural.

FP: I, a més, això dels dietaris és una cosa que es veu com antiga però és totalment actual. I, encara, tenen moltes més explicacions que t’ajuden a fer-te una opinió d’una persona —que això, amb la comunicació d’alta velocitat actual (tweets…) de vegades impedeix que les coses siguin prou enraonades.

EM: I més ara, que el Twitter també podria assemblar-se a la literatura del jo, tan efímera.

FF: Després, també hi ha el tema dels blogs, que ara molta gent considera que són la literatura del jo.

FP: Jo no hi entenc, però crec que els blogs haurien de consistir més aviat en un comentari extern sobre fets, en una relació que està molt cenyida als amics, i en què és molt difícil entrar en la part del jo.

EM: Jo escric un blog on parlo sobre música i ho relaciono amb coses que m’han passat però no hi poso ni hi he posat la mateixa dedicació que en el llibre. És un altre nivell.

FP: Jo els trobo molt més interessants quan estan especialitzats ens coses concretes; cinema, llibres antics… el que busques en aquests casos és aquell coneixement específic.

BP: El concepte d’ànima, que l’Esteve ha intentat explorar… Què és l’ànima?

EM: (riu) Bé, jo mateix dic que no s’ha de definir perquè és massa complexa.

FP: Potser és aquesta mena d’ambició de perdurabilitat, de deixar testimoni. I és una perdurabilitat molt efímera.

FF: Arribar a autoadmetre’s a través de l’escriptura.

EM: Pots identificar una llibertat íntima. És a dir, sotmès a la pitjor tortura pots arribar a pensar diferent del que t’exigeixen que pensis. I el dietari t’ajuda i et connecta amb aquesta llibertat íntima. T’ajuda a una autocomprensió i si et vols enganyar ho fas tu mateix. I pot ser que siguem tots iguals i ens afectin les mateixes coses, però hi ha la il·lusió que hi hagi quelcom radicalment singular. I el fet de poder-te expressar.

“FP: Tu creus que això està relacionat amb la consciència de ser i d’existir? És a dir, els animals no saben si tenen consciència. I aquí hi ha una qüestió molt interessant del respecte per la naturalesa, per l’univers. Deixem que la roca sigui roca. La roquisitat de la roca a la muntanya no la toquem, perquè la roca té la seva manera de ser. I cal respectar-la. Aquesta idea dels homes, que ens hem considerat superiors i podem fer i desfer i manegar i destruir, està una mica en entredit. I això fa que el punt de vista que em sembla que cal adoptar  sigui més modest. Al final, no deixem de ser, cadascú, un còdol que segons l’aigua que baixa fa un soroll determinat.

FF: Aquesta aparent superioritat de l’home respecte de l’animal, la consciència del caràcter efímer de la nostra vida i l’existència de la mort, de la qual som conscients, també són la nostra limitació. Hi ha una gran quantitat de coses que desconeixem.

EM: Hi ha dues consciències, i una és l’autobiogràfica. Crec que la gràcia dels dietaris és que fan evident que la nostra autobiografía és una construcció; o sigui, en el fons, si vols ser una mica honest, acabes essent conscient de des d’on construeixes o amb quines limitacions estàs fent allò que fas, sabent que et deixaràs coses i que estàs essent parcial. Fer explícit això, és absolutament contemporani. Fa cinquanta anys, un autor mirava el món i aquella mirada era inqüestionada.

B.P: Moltes gràcies. I deixeu-me que us convidi. Pago el cafè.

 

Feliu Formosa publica aquest novembre Devocionari domèstic, de Bertolt Brecht a Adesiara. Francesc Parcerisas publica un nou poemari, Seixanta-un poemes, a Quaderns Crema, també al novembre. I Esteve Miralles acaba de publicar el poemari ‘Com si tinguessis temps’ a Núvol. Us el podeu descarregar de franc aquí.

Enguany la collita de dietaristes és abundant: Feliu Formosa ha escrit ‘Sala de miralls’ (Perifèric); Enric Casasses s’ha endinsat a les terres escandinaves amb ‘Diari d’Escània‘ (Empúries); Narcís Comadira ha indagat en les ‘Marques de foc. Els poemes i els dies’ (Ara Llibres); Lluís Solà ha reflexionat sobre la poesia i els nostres dies amb ‘La paraula i el món. Assaigs sobre poesia’ (L’Avenç); Esteve Miralles, a través del dietari ‘Retrobar l’ànima’ (Empúries), emprèn una recerca intel·lectual i vital destinada a recuperar amb tots els sentits les coordenades morals del seu món interior. Finalment, Francesc Parcerisas retorna als dies que el van portar a la capital de la Xina el 2011 per escriure ‘La primavera a Pequín’ (Quaderns Crema).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt agraït per la lloable tasca realitzada (apropar-nos Hermann Hesse, p.ex.), per la poesia, per… i Moltes Felicitats en el dia d’avui,