“Per aquest espectacle em cremaria a l’estil bonzo”

8.06.2016

André y Dorine han tornat a Barcelona. La creació de la companyia Kulunka Teatro porta gairebé sis anys de gira per tot el món: una història a la vellesa, on una parella conviu amb l’Alzheimer per a no oblidar els seus records. Màscares, música i teatre gestual en una combinació que triomfa allà on va. Hem parlat amb els tres intèrprets amagats rere la màscara.

Els protagonistes d”André y Dorine’, de Kulunka Teatro.

Pregunta: Per a la gent que no us conegui, i més enllà de la cerca d’urgència a Google, ens podeu explicar què és Kulunka Teatro i d’on neix un espectacle com André y Dorine

Garbiñe Insausti: Som una companyia jove, creada el 2010 a Euskadi, tot i que som una mica de tot arreu. La companyia va néixer amb el propòsit de fer André y Dorine, que era una història que volíem explicar fa temps: l’amor durant la vellesa. El projecte s’ha anat consolidant, i ara ja tenim un segon espectacle de màscares que es diu Solitudes, i fins i tot un tercer amb text, Taxidermia de un gorrión. El primer impuls de la companyia va ser André y Dorine, una història sobre una parella d’ancians que, després de molts anys de convivència, hauran d’enfrontar-se a la malaltia de l’Alzheimer i lluitar contra l’oblit. El nostre epicentre artístic és a Madrid, d’on és més fàcil viatjar a tot el món.

Com es forma la companyia? Tots teníeu experiència en el camp del teatre amb màscares?

José Dault: El gran vincle és la Real Escuela Superior de Arte Dramático (RESAD) de Madrid, on més o menys ens hem conegut tots, però en promocions diferents. Quan comencem a pensar en l’equip, pensem en gent propera. A la RESAD es toca poc el tema de la màscara, allà bàsicament s’obren portes, sense profunditzar gaire. Després cadascú té la seva experiència: l’Edu, per exemple, va estudiar teatre gestual a una escola, per tant té un recorregut més físic.

Edu Cárcamo: Realment per a tots el descobriment i bateig com a companyia va ser André y Dorine, el fet de generar un espectacle nou també va suposar crear un projecte: una companyia i un llenguatge propi. Encara avui seguim practicant i aprenent, tot i que portem cinc anys i mig amb el mateix espectacle. De fet, a l’octubre farà sis anys que l’estem representant. Aquí al Poliorama celebrarem les 400 funcions d’André y Dorine, hem recorregut 25 països amb aquest espectacle, amb Solitudes ja portem una trentena de funcions a Espanya i França. Així que sembla que ha sortit bé, no podem queixar-nos.

Els membres de Kulunka Teatro, quan celebraven la funció 200 d’André y Dorine

Quins són els vostres referents a nivell de llenguatge teatral? No costa veure la influència de la companyia alemanya Familie Flöz, fins i tot en el tipus i estètica de màscara. És així?

José Dault: Familie Flöz és fonamental per a nosaltres. Ja teníem la idea de muntar un espectacle sobre una història d’amor a la vellesa, i després vam veure el seu espectacle Teatre delusio i ens va marcar moltíssim, així com altres companyies que treballen amb màscares. Després Garbiñe va marxar a Berlín a fer un curs amb en Thomas, i vam portar a en Paco González, que era l’integrant espanyol de la companyia, a impartir un curs. Així vam començar amb el teatre amb màscares. Més endavant, en realitat, quan vam començar a crear el nostre espectacle, mitjançant la prova i l’error, vam anar aprenent la tècnica i vam buscar la nostra pròpia forma d’explicar una historia. Estèticament hi ha una similitud amb els projectes de Familie Flöz, però hi ha una gran diferència amb la dramatúrgia. A l’hora d’explicar la historia nosaltres ens movem en un altre terreny.

Heu viatjat amb André y Dorine per tot el món, Europa, Àsia i Amèrica (com demostra aquest àlbum de fotos). Heu trobat moltes diferències respecte a amb les reaccions dels diferents tipus de públic? El muntatge ha funcionat allà on ha anat a tot arreu?

Garbiñe Insausti: Teníem por, per haver creat una obra sense paraules en un garatge de Madrid sobre una família més o menys acomodada, de veure com el públic rebria l’obra en un país completament diferent. Per exemple, el segon país on vam anar va ser el Nepal, i de seguida vam descobrir que quan es parla de temes i sentiments universals la cosa s’entén a tot arreu. Hem actuat en llocs tan diferents com Xina, els Estats Units, Rússia, gran part d’Amèrica Llatina… I l’aprenentatge que ens emportem és que ens assemblem molt més del que ens imaginem, que ens uneixen moltes més coses que les que ens separen. Som tots molt semblants. Si que hi ha diferències expressives: per exemple, a Xina no són tan expressius, són més tímids durant l’espectacle i després hi ha un efecte “fan” bastant sorprenent. En canvi a Colòmbia o a Cuba són més explosius, i ploren i riuen molt.

Kulunka Teatro

Kulunka Teatro

 

Com combineu els espectacles d’André y Dorine amb els altres espectacles? 

Garbiñe Insausti: L’any 2015 ha sigut bastant productiu per a nosaltres: hem estrenat Solitudes, un altre espectacle amb màscares i sense text, i a més a més hem fet un espectacle amb text, amb un equip una mica diferent i dirigit per Fernando Soto, Taxidermia de un gorrión, que representa la trobada entre una reportera especialitzada en animals i la cantant Edith Piaf.

Llegim al web del Poliorama que aquest espectacle està recomanat per la Fundació Pasqual Maragall i l’Associació de Familiars d’Alzheimer de Barcelona. Com va aparèixer aquest vincle?  

Garbiñe Insausti: L’any passat, quan vam aterrar al Poliorama per primera vegada, a través del teatre ens vam posar en contacte amb ells, i la veritat és que des del primer moment hi va haver una gran sintonia. El seu suport ha sigut molt valuós. Al llarg d’aquesta gira hem coincidit amb algunes associacions de familiars de malalts d’Alzheimer, i sempre ha sigut una col·laboració molt estreta i han agraït molt veure sobre un escenari un problema que per a ells era domèstic.

Heu tingut alguna experiència amb malalts d’Alzheimer? Alguna funció especial o algun tipus d’acte a un hospital o centre sanitari? 

Jose Dault: No, fins ara només hem tingut contacte amb associacions de familiars. Si haguéssim volgut fer un espectacle per representar davant de malalts d’Alzheimer, tot el procés de creació hagués sigut diferent, i hauríem de tenir molts més coneixements mèdics. La nostra feina és útil perquè el que es produeix a la sala és una catarsis col·lectiva , és molt emotiu el que la gent rep de l’escena, perquè nosaltres interpretem des de l’afecte i l’honradesa. S’identifiquen amb la història, i com que es troben en un lloc públic el procés de purificació és molt fort. Les trobades amb el públic sempre són molt gratificants, i els que acabem plorant som nosaltres. Si t’involucres en un tema com l’Alzheimer, crec que has de tenir un cert rigor i honradesa, i no manipular la malaltia cap a res que perjudiqui l’espectacle. Estem parlant d’una pandèmia, sens dubte. I no només d’Alzheimer, sinó de tots els tipus de senilitat que existeixen.

Per acabar amb aquesta entrevista, com animaríeu animaríeu a tots aquells que no us coneixen perquè vagin a veure André y Dorine?

Edu Cárcamo: Doncs els diríem que deixin de banda els prejudicis, que no pensin “mare meva, 82 minuts de teatre sense paraules i amb màscares”, perquè fins i tot es fan curts! Sabem que al cartell de l’obra no hi ha ningú que surti a la televisió, ni cap famós ni res d’això, però que treguin el cap pel Poliorama perquè descobriran un llenguatge, una companyia i una història que probablement els farà sentir que ha valgut la pena passar pel teatre. Perquè això és el que ha passat amb tot el públic de tots els països on hem actuat.

José Dault: Jo sempre dic que aquest és un espectacle pel que jo no posaria la mà al foc, sinó que em cremaria a l’estil bonzo. Perquè puc jurar a la gent que riuran i s’emocionaran. La reacció del públic ha sigut molt positiva a tot arreu i això no passa molt sovint, que una obra agradi tant a tothom.
André y Dorine es pot veure al Teatre Poliorama fins el 26 de juny.

(Traducció d’Anna Cantón Amela)