Pep Coll guanya el premi Crexells amb ‘Dos taüts negres i dos de blancs’

26.06.2014

Dos taüts negres i dos de blancs (Proa 2013) s’erigeix a partir d’una constel·lació de personatges molt ben caracteritzats, que giren al voltant de l’òrbita establerta per l’assassinat complet d’una família de masovers amb dues criatures. La reconstrucció d’una història terrible i el silenci per part dels habitants de Carreu davant el crim esbranca la imatge idíl·lica del món rural i fa emergir la salvatgia humana més ferotgeDos taüts negres i dos de blancs ha guanyat el premi Crexells 2014. 

 

Pep Coll

 

L’assassinat d’una família de masovers als anys 40 és un crim terrible, però també força desconegut. Com vas arribar-hi?

La història dels crims de Carreu és una de les que més recordo de quan era petit. Els fets van ser molt truculents i només s’explicaven entre els adults, que els comentaven en veu baixa i els amagaven a la canalla. Però jo m’havia creuat algunes vegades amb els assassins, quan passaven prop del meu poble perquè anaven a mercat, i volia saber què havia passat. A les criatures ens deien que els autors dels fets eren els gitanos, perquè la matança va ser tan bèstia que era difícil aplicar-la a persones que es veien normals.

Quan vas decidir que en faries una novel·la?

Al principi només volia saber què havia passat. No creia que una història truculenta sobre uns masovers que maten els altres per un pam de terra servís per a una novel·la. Ara bé, a mesura que vaig endinsar-m’hi, vaig anar descobrint aspectes interessants. Per exemple, aquesta tendència a culpar l’estranger (els gitanos) davant d’una matança incomprensible, que no pots assumir.

Malgrat que les novel·les són molt diferents, Dos taüts negres i dos taüts blancs comparteix algunes semblances amb A sang freda de Truman Capote.

Sí, és cert. De fet, en llegir A sang freda vaig adonar-me que hi havia moltes similituds amb els crims de Carreu, si més no aparents. Ambdues transcorren en una zona rural i hi ha dos assassins que maten una família completa, els pares i els dos fills. Això em va cridar l’atenció.

Com va anar el procés de reconstrucció dels crims?

Trobar els testimonis va ser complicat, perquè els fets havien passat feia 70 anys. Tampoc va ser fàcil accedir als documents judicials, perquè el sumari del cas va desaparèixer en un consell de guerra. A més, els assassinats no van sortir a la premsa. D’aquesta manera, va ser senzill anul·lar el judici, però si els diaris ho haguessin publicat, molta més gent se n’hauria assabentat i no s’hauria resolt així.

Però el llibre no és només la narració d’un crim, sinó que a partir dels assassinats apareixen altres qüestions relacionades amb l’ésser humà.

Sí, a mesura que anava descobrint els personatges sorgien temes interessants. Un d’ells és la impunitat. Com pot ser que una matança d’aquestes característiques quedi impune? Això em va conduir al tema de la convivència i al fet que els veïns, malgrat conèixer els crims, no feien el buit als autors. També apareix la qüestió de la banalitat del mal. De fet, en aquell moment, els camps d’extermini funcionaven a tot gas, un element que també té presència a la novel·la.

Has escrit una novel·la coral en què cada capítol aborda els fets des de la figura d’un personatge diferent. Per què vas escollir aquesta estructura narrativa?

Tenia clar que la història s’explicaria a través dels personatges. A partir d’ells podia aprofundir en les seves raons respecte a la matança i alhora explicar la postguerra des d’una zona rural despoblada, una visió bastant diferent de la història oficial. Els anys 40 al camp no s’assemblen gens a com vivia la gent a Barcelona. I el mateix passa amb els 60. A les ciutats va ser una dècada alegre amb els Beatles, els electrodomèstics i les noves generacions. A l’entorn rural va ser una època molt trista, perquè els pagesos abandonaven el camp.

Tenint en compte la teva proximitat amb els fets, com ho vas fer per posar distància amb els personatges?

Més que investigar com un historiador o un periodista, en les entrevistes amb els testimonis preguntava com a novel·lista. És a dir, demanava detalls de la vida de les persones implicades: què acostumaven a fer, com reaccionaven, etcètera. M’interessava fer reviure els personatges, i això només és possible si coneixes detalls de la seva vida. Tot això em va ajudar a entendre’ls i a dibuixar-ne una imatge coherent.

Pep Coll | Foto de Paco de Paz

Com has trobat l’equilibri entre realitat i ficció?

És complicat, perquè a vegades no saps on acaba la realitat i on comença la ficció. Aquesta apareix quan t’internes a l’interior del personatge i, sobretot, en els diàlegs directes. Ara, els fets bàsics són tots reals.

Buscaves fer una mena de nou periodisme?

En absolut. M’he volgut separar molt de l’estil propi del periodista investigador, que tindria presència en cada capítol. Aquí l’autor només apareix al començament i al final. Això ho tenia clar, perquè em volia distanciar de tota la història. D’aquesta manera, cada personatge s’explica a si mateix sense la necessitat de donar presència a l’escriptor.

Els crims de Carreu van succeir fa més de 70 anys. Com creus que ha influït aquesta distància temporal en la novel·la?

Al principi vaig tenir la sensació que arribava tard, sobretot quan vaig veure que havia desaparegut el sumari i que quedaven molt poques persones vives que haguessin viscut els crims. Però ara crec que aquesta distància m’ha anat a favor. He pogut valorar els elements atemporals i universals que es poden extreure de la història.

Quin és el paper de l’entorn rural al llarg de tota la història?

Hi ha moltes influències. El fet de viure de forma aïllada, en masies, provoca incomunicació i certes obsessions, veus els veïns com uns enemics. També hi afecta el fet que, en aquella època, hi hagués una escopeta a cada casa. Aquesta tendència va motivar molts crims durant els anys 40 i 50. A més, l’èxode rural va convertir la dècada dels 60 en una època tràgica perquè els joves marxaven i els grans hi eren reticents. Això va crear drames a cada casa.

Aquest retrat del camp com un entorn salvatge recorda, en part, la visió de Solitud de Víctor Català. T’hi sents reflectit?

Sí, l’he llegit moltes vegades i coincideixo amb aquesta visió negra del camp, que contrasta amb la figura del pastor. Suposo que també m’han influït el naturalisme francès i La terra d’Émile Zóla. Però jo intento pintar el món rural que vaig viure.

Amb quina sensació vas acabar la novel·la?

Com que sabia que els personatges eren persones reals, vaig agafar-los un cert afecte. En descobrir el lloc on estaven enterrats, vam decidir posar-hi una creu amb el seu nom i, fins i tot, els lectors hi porten flors. Per tot això, la sensació final és agradable. En aquella època no se’ls va fer justícia però almenys ara se n’ha recordat els noms.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Llegint la novel·la vaig tenir la sensació que en Coll ens estava fent un “Fargo” i en realitat allò no havia passat mai. Ni les fotos ni els noms ajuden a la comprovació. Però vaja, si ell ho diu…

  2. Felicitats, gran novel·la, merescudament Premi de la Crítica Catalana de narrativa, espero que rebi el Crexells, també.
    A més de “Solitud” a mi m’ha recordat “Els sots feréstecs”, pel treball lingüístic (salvant distàncies, és clar), la caracterització dels personatges, assalvatjats, i per la descripció dels paratges.
    Amb el temps em sembla que serà considerada la primera gran novel·la rural contemporània.

  3. Estic d’acord amb en Josep Miàs, amb què és una gran novel·la. La història esta molt ben narrada. I el treball lingüístic és excel·lent. Me la vaig llegir amb gran plaer. La recomano. Per mi un dels llibres de l’any.

  4. No entenc què vol dir el Josep M. Sala quan compara la novel·la amb la peli “Fargo” , ni menys encara quan diu que “ni els noms ni les fotos ajuden a la comprovació”. Siguis més explícit, sisplau!

  5. Molt merescut, el premi. És un gran llibre. No sé del gènere que és, però tant se val, a mi tant me fa. Pep Coll, des de Muntanyes maleïdes que el vaig seguint, i per mi és un dels millors.