Pep Albanell: “Volia descriure un món de bons sentiments”

21.12.2015

Quan estudiava batxillerat a l’institut, vaig tenir el Jaume Cabré de professor de literatura catalana. Un dia li vaig preguntar quin autor del col·lectiu Ofèlia Dracs em recomanaria de llegir i sense dubtar-ho ni un moment em va aconsellar que comencés amb Pep Albanell. “És el millor”, em va dir. “Ell sempre diu que el millor sóc jo, però jo penso que el millor és ell”, va afegir. Aleshores em vaig comprar una edició de butxaca de Ventada de morts, i recordo que aquell món ancestral, dominat per pulsions atàviques, em va trasbalsar, tant per la brutalitat del que descrivia com per la força de la prosa.

Josep Albanell | © Laia Serch

Josep Albanell | © Laia Serch

Ara Pep Albanell acaba de publicar Fantasies del nàufrag (Bromera), una novel·la autobiogràfica en què l’autor narra la vida d’un nen a la Seu d’Urgell als anys cinquanta. Albanell no ha escrit unes memòries estrictes, però explica moltes coses de la seva infantesa i preadolsecència.

Bernat Puigtobella: Les fantasies del nàufrag és el retrat d’un lloc i d’un nen en un moment molt concret.

Pep Albanell: Utilitzo l’ambient de La Seu i la mirada càndida d’un nen que encara creu en els grans. El filtre és el nen, però està narrat des d’un punt de vista adult, i això em permet ironitzar. No està escrit amb una voluntat realista, però sí que vull deixar entreveure rere els fets, els temors i la manera de pensar de la gent durant el primer franquisme.

BP: Hi ha personatges de la novel·la que són homenatges a persones que m’imagino reals, com la senyora Poch, la bibliotecària o el Señor Miñambres, el llibreter.

PA: Eren reals, amb aquest nom. Aquest llibre és un homenatge a la ciutat de La Seu d’Urgell i als llibreters i bibliotecàries que em van acompanyar en la descoberta de la literatura. El personatge del Miñambres s’ajusta bastant al caràcter real del llibreter, però li vaig perdre la pista quan me’n vaig anar de La Seu. Està una mica exagerat, potser no era tan cordial com el descric, però era imponent. La bibliotecària va existir, però no té gaire a veure amb la senyora Poch real que vaig conèixer, que més aviat era una persona retreta, que s’estava en un racó de la biblioteca, però em tocava reconèixer la feina que han fet moltes bibliotecàries per aixecar una cultura que anava a mal borràs. Tots els personatges secundaris del llibre són reals i els he descrit tal com els recordo, tots menys un, l’Arrancao, el firaire que llegeix històries als nens a partir d’un llibre en blanc i que és un personatge inventat. Però els altres, des de la Carmeta Riala al Romadriu, per més pintorescos que puguin semblar, són ben reals.

B.P: Les fantasies del nàufrag es pot llegir com un viatge iniciàtic, que ressegueix l’aprenentatge del protagonista, primer com a lector i després també com a escriptor.

PA: Per al protagonista és tan important llegir com escriure. El que no hi ha és evolució en la veu del nen. Si hagués madurat, el llibre seria un altre. Jo volia fer un llibre a base de bons sentiments i els personatges de la novel·la només podien ser bones persones si les veia un nen. Algú m’ha preguntat quina edat té el nano quan acaba el llibre i diria que no ho sé, és ja un preadolescent al final, quan comença a descobrir l’amor, d’una manera platònica, sense un plantejament sexual, l’amor que s’insinua amb les primeres sensacions, quan descobreix la capacitat d’emocionar-se amb aquell capítol de Tom Sawyer en què Tom i la seva xicota queden tancats dins la cova, en una petita intimitat.

 

Josep Albanell | © Laia Serch

Josep Albanell | © Laia Serch

BP: La primera lectura d’aquest nàufrag és Robinson Crusoe, que és justament la història d’un naùfrag. Avui dia és difícil que un nano llegeixi una obra clàssica com aquesta.

PA: Sí. La meva primera lectura devia ser Jules Verne i la dificultat de comprensió devia ser la mateixa. Ara mateix el nivell de lectura ha baixat molt. Hi influeix la facilitat amb què la canalla avui accedeix a altres mitjans d’expressió o entreteniment, com Internet, la tele, o el videojoc, etc. Jo descobria el món a través de Jules Verne, però el nano d’avui ho té tot a l’absat a través de la tele i internet. El món ara és a internet, que és el forat a través del qual es veu tot. Aquest orifici vindria a ser el Aleph de Jorge Luis Borges. El nano d’avui pot llegir però ha de vèncer una inicial dificultat que jo també descric al llibre. Llegir és un plaer, però també és cert que hi haurà lectors que no els agradarà la meva novel·la perquè no la trobaran prou difícil. Cada lector busca una una cosa diferent. N’hi ha que només busquen una història que els atrapi i els commogui. D’altres que busquen la dificultat i reptes formals, com seria el cas de l’Ulysses de Joyce.

B.P: Fantasies del nàufrag no és un llibre enrevessat ni difícil, però sí que hi ha un treball de llengua molt conscient. El llenguatge contribueix a crear un aire d’època. Paraules com pòndol, esgratinyar, peanya, gaiato o expressions com agafar els trapaus, serien exemples d’aquesta àmplia paleta de recursos lèxics.

P.A: És la meva manera d’escriure, no puc escriure d’altra manera i no vull renunciar-hi. Quan rememoro aquella època, aquest vocabulari era molt viu, la meva àvia era un niu de frases fetes i dichos, que en deia ella. Deia amb molta freqüència “Això és la Inquisició”. Ella no sabia què era la inquisició i per tant ho deia sense saber què volia dir, però en canvi ho deia quan tocava. També deia, “Això ve de les Castelles”, que era una altra expressió molt seva. Tot aquest llenguatge el duc en mi mateix i sobretot acompanyant els meus records.

BP: Ara que parlem de llengua, la novel·la descriu molt bé el moment d’iniciació del protagonista en la lectura en català. Com el nen descobreix una llengua literària, la que parla, que és diferent de la llengua que li han ensenyat a l’escola.

PA: Sí, jo vaig descobrir el català literari, quan ja llegia amb una certa voracitat, un dia que vaig anar a veure el meu oncle, que estava convalescent després d’una operació. I en acostar-m’h vaig veure que tenia llibres sota el llit. Què teniu aquí?, li vaig preguntar, i va resultar que hi havia una caixa plena de Patufets i Pàgines viscudes, que eren uns quadernets molt petits, de la mida d’un quart de foli, amb il·lustracions del Junceda. Eren contes molt sentimentals, però El Patufet va ser una descoberta extraordinària. Sentir que els contes que llegia em parlaven amb la meva pròpia llengua, com ressonaven, va ser una experiència nova. Les lectures en en castellà eren interessants, però no m’afectaven d’una manera tan carnal com quan llegia històries d’El Patufet, que m’havien agradat molt. Eren, això sí, una mena de textos que ja no es veien en l’època que jo els vaig descobrir. Hi trobava la manera de parlar de l’àvia, en certa manera ja eren antics, però fascinants.

B.P: La lectura és per al protagonista de la novel·la com un refugi, una membrana que el protegeix de les hostilitats del món exterior. De fet, a l’escola és víctima del que avui en diem mobbing.

PA: El mobbing està tractat de manera molt suau. El món ha evolucionat, i avui els nens, quan són cruels, poden ser molt cruels. Hi ha altres personatges negatius en aquesta novel·la, pero no apareixen tant en la història del protagonista sinó en les histories que li expliquen, com la història que li explica el pare sobre un quintacolumnista homosexual. No volia descriure un món perfecte, però sí un món de bons sentiments, on la maldat està molt matisada.