Paula Valls, súper mega convençudíssima

27.06.2018

Paula Valls és una de les últimes revelacions de la música pop catalana. Aquest estiu presentarà el seu darrer disc en una gira que culminarà aquest dissabte 15 de setembre a les 20:30 al Mercat de Música Viva de Vic, en un concert que tindrà lloc a la Plaça Major. S’ha reunit amb Arnald García a l’Ateneu Barcelonès i li ha explicat com ha arribat fins aquí.

Paula Valls | © Xevi Valls

La dona que sacseja el sobre del sucre moreno sense parar-hi gaire atenció va irrompre en la música catalana amb Black and White (RGB, 2016), un EP que li va valer l’etiqueta de jove promesa. Ara viu immersa en la gira de presentació del segon disc: I Am (Satélite K, 2018), tan esperat pel públic com per ella mateixa.

Paula Valls (Manlleu, 1999) no havia estat mai a l’Ateneu Barcelonès. Fins avui. S’ha demanat un cafè amb llet i hi buida un sobre de sucre moreno que queda suspès sobre la crema per uns segons, just abans de ser absorbit. Abans, però, ha sacsejat el continent sense parar-hi gaire atenció, guaitant el jardí que l’envolta. Som en un migdia assolellat de principis de juny, encara no aclaparats per la incipient canícula.

L’artista de Manlleu és un animal musical. Respira, parla i pensa música. Ha crescut envoltada de música. El seu pare és qui injecta en ella la passió per l’art, pel què i el com, i perquè, sobretot, sigui sincera. Seran moltes les vegades que, plegats, baixaran a un petit estudi de casa per tocar el piano, cantar… Plantar la meravellosa llavor perquè germini l’amor feliç per la música: no només tocar, sempre portar una banda sonora, diu. Per dies de pluja, Bon Iver. I per dies de calamarsa? Hosti, per dies de calamarsa… em posaria un September.

Quan arribaven les vacances, la família al complet s’embarcava en una furgoneta Camper vermella a recórrer França, per exemple. Hi dormíem dins, sí… Quina tela, eh. Dels altaveus d’aquella furgoneta, que me’ls vull imaginar vetustos, emanava un personatge clau pel futur de Paula Valls: el productor americà Joe Henry. I ja se sap, estimats lectors, que els cotxes —o furgonetes— susciten aquella comunió entre ritmes i paisatges, d’on s’origina una associació gairebé inconscient entre el record i l’experiència sensorial: qui no ha estat transportat, de sobte i per un instant, en el tast d’una cançó, al moment precís d’aquell viatge en furgoneta vermella?

De Joe Henry, Paula Valls aprendrà, sobretot, una forma de tractar la cançó que ella defineix com a orgànica. Molt en la línia de la naturalitat que sempre ha pretès inculcar-li el seu pare. Un so que sona molt a fusta, diu, perquè és viu, apagat i fosc. Dels altaveus vetustos, la veu del soulman Salomon Burke de la mà de Henry. Un disc on ell no canta els temes, diu, ell te’ls està explicant. És aquest el concepte que busquem, segueix, defugir del virtuosisme, de les floritures i de l’argh —so que hom produiria fruit d’un ofec. Hi ha alguns moments que marxo una mica de temps, segurament si ho analitzessis, veuries que hi ha alguns llocs on estic una mica baixa. No és desafinar, però ho arreglaries. Però no, per què? Som humans i el tema s’ha de moure pel temps i per l’espai.

Paula Valls | © Xevi Valls

La Paula rebrega el sobre buit del sucre moreno sense parar-hi gaire atenció. Està, com sentiu, més concentrada en què entengui bé de què tracta tot plegat. Avui duu texana, però quan ens vam conèixer vestia una mena de peça amb transparències. Érem a l’estudi d’iCat i, de cop, va girar-se cap a mi i amb un lleuger aixecament de cella interrogant va dir: tu creus que aquest disc és jazz? Ui, no, no, no el catalogaria com a jazz, jo. Oi que no? És que mira el que diuen…

Avui la Paula m’explica que I Am és precisament l’exercici de desprendre’s de la part més ‘jazzy’ que sí que tenia l’anterior, però, per sobre d’això, és la confirmació que estem davant d’una artista amb personalitat. Gravar un Black And White 2, explica, era anar a cop segur, era el que la gent esperava. Però ja ho havíem fet, jo no volia repetir-ho. Decideixo musicalment portar-ho a un altre terreny i treballar amb el David Soler (productor) perquè ens avenim molt musicalment, en la manera de pensar, el concepte i com tractar la producció. Si amb el Black And White havia estat molt guiada, molt rodejada de gent a l’hora de prendre decisions, amb I Am, no. Creu que s’ha fet gran o almenys ara ja no es veu tan petita, té més morro a l’hora de dir les coses i ha après com dir-les i a qui dir-les. En definitiva té les coses una mica més clares. Ara somriu: més que haver acabat el llibre, he canviat de capítol.

És indubtable que ara es troba en un capítol plàcid i il·lusionant. La seva veu brilla per tot l’estat i només fa que recollir afalacs que entoma sense acabar de creure-se’ls. No s’esperava la polseguera que està aixecant. En capítols anteriors, però, les decisions que la Paula va haver de prendre —canvi de management i de discogràfica— i algunes ruptures emocionals inherents a la vida —amb l’antiga banda, de parella, amb la Paula més nena i la mort d’un avi— fan que sorgeixin algunes uuh —so que hom produiria fruit d’una al·lucinació catàrtica. En altres paraules: originen tot un riu de sensacions que desembocaran en la nuesa palesa en les lletres d’aquest disc. En elles s’hi exposa, però confessa que ho viu amb una relativa naturalitat: sóc conscient que la meva vida professional i personal van de la mà, van crjj —so fruit de la unió de dos metalls, vull imaginar. Sí, és que van molt juntes, diu rient.

 

 

Amb tot, adonar-se que s’ha fet gran ha estat la crisi més important. La Paula agafa embranzida i, pausadament, com si hagués de dipositar curosament cada paraula, recita un seguit de causes derivades d’aquest pas a la vida adulta: m’adono que m’he fet gran quan I Am comença a anar en sèrio. Quan comences a moure un equip de persones que treballen per tu. Quan veus que la teva vida depèn i va cap aquí. Quan cuides això com si fos un fill. Emocionalment ha estat una muntanya russa.

Aquest trànsit pels alts, baixos i precipicis de la muntanya es trasllada en cadascuna de les dotze cançons que conformen el darrer disc. Plasma en cada peça un moment particular, l’immortalitza. Nosaltres presenciem el despuntar d’una artista singular, la manera que té d’explicar-nos-ho i la voluntarietat que hi ha en cada gest. N’hem d’estar segurs: el capítol continuarà.

—Jo si no fos jo, jo si no fos la Paula Valls, compraria aquest disc i és molt fort. (riu) Perquè és el que escolto i que et passi això amb un projecte que has tret tu és el millor del món. Jo m’ho critico tot molt, però amb I Am estic super convençuda, mega convençudíssima del que he fet.

Etiquetes: