Pau Vidal: “Les novel·les de Camilleri han de «camillerejar»”

2.02.2014

Avui ha mort l’escriptor sicilià Andrea Camilleri. Mestre de la novel·la negra, l’hem pogut llegir gràcies a les magistrals traduccions que n’han fet Pep Julià, Anna Casassas i especialment Pau Vidal, que és el traductor que ha donat veu al comissari Salvo Montalbano en català. Recuperem l’entrevista que li va fer la Diana Coromines a la revista Lletres el febrer de 2014.

Pau Vidal | Foto de BiBi Oye

És sobretot gràcies a Pau Vidal que podem llegir les peripècies del comissari Montalbano en català. Ha traduït una gran part de les novel·les de Camilleri, i el cèlebre autor de gènere negre el considera un dels seus «traductors preferits». Què fa que les seves traduccions siguin tan reeixides i «camilleregin» tal com toca? Quina relació hi ha entre el Pau Vidal traductor, el Pau Vidal escriptor i el Pau Vidal combatent del «catanyol»? Una cosa és clara: sense Camilleri, ara mateix no existiria el Miquel Camiller.

Diana Coromines: Sou traductor, lingüista, escriptor, «filòleg recreatiu» (en paraules vostres). Quina d’aquestes facetes va primer?

Pau Vidal: De fet, totes estan lligades; les podríem agrupar totes sota la catxutxa del lletrut o lletraferit. Les vaig canviant en funció del que toqui. L’etiqueta de «filòleg recreatiu» m’agrada molt perquè en certa manera les engloba totes, però és cert que té aquest puntet de frivolitat que se li atribueix i que, en segons quins ambients, et desmereix. Entre els que són estrictament lingüistes, això del «recreio» no està gaire ben vist. Si vaig a la ràdio, per exemple a la Xarxa, llavors funciona; la gracieta no et perjudica. En canvi, en segons quins ambients sí.

D. C.: En ambients més seriosos…

P. V.: Sí. Jo, per sort, no els toco gaire, els ambients seriosos, perquè no m’escauen. Però en definitiva: amb el que xalo més de tot és traduint.

D. C.: I de fet, és com a traductor que la gent us coneix més, oi?

P. V.: Potser sí, tot i que preferiria ser conegut, simplement, com a filòleg. Però mira, l’altre dia (aquestes coses tan estranyes que passen), en rebre un correu de les biblioteques de Barcelona on em deien que aquest mes recomanen la meva novel·la Fronts oberts, vaig fer clic a la fitxa de l’autor i vaig veure que hi apareixia com a «diplomat en filologia catalana». Però si jo sóc llicenciat! Llavors vaig anar a la Viquipèdia i va resultar que l’error venia d’allà. Després també hi ha llocs, quan vaig a fer sermons dels meus, on em presenten com a periodista (perquè fa molts anys vaig fer periodista —un error de joventut—, i la informació ha quedat al Google). No té més transcendència, és clar. Però sigui com sigui sóc filòleg i m’ho prenc seriosament; els articles que faig per a la premsa tenen una recerca al darrere, encara que el to sigui desenfadat.

D. C. Vols dir que no és el to que es fa servir en publicacions acadèmiques, a la Universitat…

P. V. És clar, perquè ho ha de poder entendre la meva padrina, per entendre’ns. Però la informació és veraç i l’exposició rigorosa. Per tant, també m’agradaria ser conegut com a filòleg. Però també és veritat que, en termes populars, se’m coneix com a traductor. I és lògic; és l’efecte Camilleri.

 

Andrea Camilleri

 

D. C.: A més, pertanyeu al grup reduït de traductors que Camilleri anomena els seus «preferits».

P. V.: Sí, tot i que no he sabut mai del tot com va anar, això. De l’obra d’en Camilleri i les traduccions a altres llengües se’n fan molts congressos, però el traductor català, tradicionalment, era com si no existís. Fins que fa uns anys, en un congrés que es va fer a Milà, en Camilleri va demanar que hi anessin els seus cinc millors traductors, un dels quals va resultar ser el de les versions catalanes. El motiu era difícil d’escatir; com pot saber-ho, ell, si la traducció en català està bé? Es veu que en Camilleri, arran d’un estudi fet per un professor italià que ensenya a Málaga, havia manifestat queixes sobre l’actitud dels traductors espanyols. Aleshores, la professora María de las Nieves Muñiz Muñiz (de la UB) va explicar a aquest professor les diferències entre les traduccions castellanes i les catalanes. Aquesta explicació va arribar a orelles d’en Camilleri, que va sintonitzar amb la manera com jo enfocava la qüestió, que és molt semblant a l’enfocament del traductor francès (llengua que, a diferència del català, ell llegeix perfectament). Després, quan ens vam conèixer personalment vam tenir molt bona connexió, perquè tots dos patim la mateixa malaltia: la «joguera» lingüística.

D. C.: En aquest sentit sou com ànimes bessones…

P. V.: A més, el problema dels traductors castellans és que li fan una mala feina, perquè uniformitzen l’estil. Si no adaptes, si no reprodueixes el paper que té el llenguatge en l’obra de Camilleri, més val no traduir-lo. Les novel·les de Camilleri han de «camillerejar»; si no, no té cap sentit! En veure quin era el meu plantejament, ell devia pensar…

D. C.: «Aquest ho està fent bé»!

P. V.: O, com a mínim… «ho està fent»!

D. C.: I, si no m’erro, va ser justament arran d’això que Camilleri va dir que s’adonava que la manera de fer de Madrid no tenia res a veure amb la de Barcelona…

P. V.: Això va ser després que ens trobéssim, perquè vaig anar a casa seva… Bé, de fet m’hi va arrossegar la meva dona, que és italiana. A mi tot això em fa una mica de cosa; en general no m’agrada sortir de casa (encara que no ho sembli). En tot cas, hi vam anar. La meva dona em va dir: porta-li un Camil [Miquel Camiller, protagonista de les novel·les de Pau Vidal], perquè serà una manera de fer explícit l’homenatge que li rets amb les teves novel·les. Jo conec bé Itàlia, i tota la qüestió nacional és molt difícil de fer entendre, allà; d’entrada, tenen un posicionament contrari, molt bel·ligerant. Jo ja m’havia mentalitzat i m’havia preparat el discurset, però no va caldre: tan bon punt vaig entrar, ell va treure la figura d’en Vázquez Montalbán, em va dir que era molt conscient de quina era la situació i es va crear una gran sintonia entre tots dos. Va tenir la sort de conèixer en Vázquez Montalbán, que era una persona que en sabia molt i que ja l’havia posat al corrent.

D. C.: Deia abans que sou com ànimes bessones. Les novel·les de Camilleri són plenes d’oralitat, de varietats lingüístiques diferents i expressions que semblen improvisades; però en canvi, tot està pensat i ben estructurat, res no és atzarós. Amb les vostres traduccions passa una mica el mateix: tot flueix amb naturalitat però al darrere hi ha un gran esforç. Podríeu posar algun exemple de problema de traducció especialment complex amb què us hàgiu trobat?

P. V.: El més difícil, contràriament al que de vegades suposa la gent, no és el lèxic. De fet, tots els lectors italians s’han trobat amb un lèxic difícil, llegint Camilleri (fins i tot els sicilians). En no ser una llengua codificada, el sicilià resulta difícil per a la gent de Palerm o de Catània, per exemple. Al principi els costava molt, però trenta llibres després, els lectors ja s’hi han avesat. A mi, com a traductor, m’ha passat el mateix: tots els verbs que no coneixia i que no trobava als diccionaris, ara ja me’ls sé; és com haver après una altra llengua. La gran dificultat és adaptar aquest paper preponderant que té el llenguatge en l’obra d’en Camilleri. L’exemple per excel·lència d’això és el personatge d’en Catarella. Cada cop que parla, la vessa, i totes les pífies que fa són jocs de paraules. Això no és traduïble, sinó adaptable. Tots els seus diàlegs, en català, me’ls he inventat. Un dels trets característics del llenguatge d’en Catarella és que trabuca els noms, cosa que té un resultat còmic; però en català, aquest efecte còmic es perd i cal, doncs, canviar els noms perquè aquest joc, aquest trabucament, també faci gràcia en català. Amb la dificultat afegida que els noms han de sonar italians, i que sovint l’efecte còmic que se’n desprèn té conseqüències en la trama; té transcendència argumental. Un exemple extrem és el d’aquell cas d’en Montalbano on la inicial dels noms propis dels cinc assassinats conformen un missatge. Aquest tipus de joc lingüístic és el que alenteix més el procés de traducció, però a la vegada també és un estímul; és el que ho fa més divertit. De fet, les vegades que he de traduir un autor que no és en Camilleri m’avorreixo una mica.

D. C.: Traducció i creació literària sovint van de bracet, i el vostre cas n’és un exemple molt clar. Les vostres novel·les del detectiu Miquel Camiller tenen molts punts en comú amb les de Camilleri: l’humor, l’oralitat, l’ús de diferents registres i varietats geogràfiques… Fins a quin punt l’escriure us influeix en la manera de traduir i viceversa?

P. V.: En realitat no gaire. És allò que et comentava al principi: em poso dues màscares diferents. Sí que és cert que hi ha concomitàncies, però l’estil d’en Camilleri és molt teatral, al narrador no li agrada narrar; el que més li agrada són els diàlegs. A mi, en canvi, m’agrada més la descripció; no de llocs, ni personatges, sinó de fets. Les descripcions físiques de personatges no m’agraden gens. Si no tenen importància narrativa, què n’ha de fer, el lector, de si el personatge tenia la «tez aceitunada» (pensa que jo sóc fill d’aquelles traduccions espanyoles dels anys 60)? En canvi, sí que m’entretinc molt a descriure els fets. D’altra banda, el meu personatge és molt més neuròtic, i per això hi ha molta més obsessió; les meves novel·les són menys dialogades que les d’en Camilleri.

D. C.: Hi ha més reflexió…

P. V.: Dir-ne reflexió potser és excessiu: en Camil, pobret, el que té són cabòries, perquè és una mica paranoic i inadaptat, i és un defensor de causes perdudes. És un personatge més quixotesc (per dir-ho d’alguna manera) que en Montalbano. No, no crec que les meves tinguin gaire cosa a veure amb les novel·les d’en Camilleri, tret de la idea, això sí: si no hagués traduït mai Camilleri, potser no hauria fet mai en Camil.

D. C.: Hi ha una cosa que em sorprèn, del Camil: és un filòleg, un professional de la llengua, però en canvi, en el fil de les seves cabòries fa servir barbarismes com «urbano», «cuartelillo», «quarto». Té un lèxic una mica embastardit; per què?

P. V.: Bé, tu ets filla de la normalització. Per primera vegada a la vida diré de tot cor aquesta frase: m’agrada molt que em facis aquesta pregunta. Hi ha una cosa molt important i que costa molt de fer entendre; estic intentant explicar-ho des que vaig publicar En perill d’extinció: 100 paraules per salvar (2010), i no me’n surto. Des dels temps de la normalització, hi ha una terrible confusió entre llengua correcta i llengua genuïna. En general, el poble, responent al que li han ensenyat, creu que parlar correctament el català significa dir totes aquelles paraulotes que li van ensenyar quan l’estudiava: «fer les coses plegats», «àdhuc», «quelcom» (això darrer ho diuen els més valents). La gent, davant meu, parla així: es pensen que és més català. Ho he dit moltes vegades: s’hauria d’exterminar el «quelcom» i tothom qui el fa servir. D’això, en bona part, en tenen la culpa els meus col·legues, els filòlegs, perquè han adoptat aquest paper d’intermediaris savis que el poble hauria d’imitar. No es deixen escapar un «bueno» ni per mal de morir; a l’IEC, tots parlen com si llegissin un diccionari. Una mica com a vàlvula d’esbravament d’aquesta dificultat de parlar correctament el català (que sembla que haguem de parlar com filòlegs), el català genuí s’ha anat embastardint cada vegada més. Dit d’altra manera: no hi ha cap mal a fer servir barbarismes que l’evolució natural de la llengua hauria absorbit (el «bueno» o el «barco» no desapareixeran mai). El que intento explicar amb en Camil és el que no aconsegueixo fer entendre en directe. En Camil encarna el parlant que té una llengua genuïna bona; de qualitat. Fa servir uns quants barbarismes (no tants com en Ferran Monegal), que la llengua ha anostrat, però la sintaxi i la tonalitat són del tot autòctons. És el contrari del que fan alguns polítics, que diuen «quelcom» i «nogensmenys» però llavors t’engeguen errades com «el que ara aniran a fer». S’ha creat la imatge que parlar bé significa parlar imitant els presentadors de telenotícies, i no és així en absolut. Parlar bé vol dir parlar com en Monegal, per entendre’ns.

D. C. Doncs jo crec que el lèxic també és important. Durant el franquisme, l’espanyolització del lèxic es va accentuar; la gent deia «cortado», «buzón», etc. Justament TV3 va contribuir molt a fer girar la truita, i ara tothom diu «tallat» i «bústia». A més, quina necessitat hi ha de fer servir «quarto», quan tenim un mot normalíssim com «habitació»? Al Diccionari de freqüències (fet a partir d’un corpus representatiu de textos literaris i no literaris, que abraça el període 1833-1988), resulta que «quarto» és l’opció amb menys ocurrències; l’opció més freqüent és «cambra», seguida a força distància per «habitació». A mi em sembla que «quarto» és un d’aquests barbarismes que s’han mitificat; l’han redimit de manera injustificada.

P. V.: Tingues en compte que, per fer el Diccionari de freqüències, es van fer servir molts textos que havien passat per correctors. És el que passa, també, amb «barco» i «vaixell». Podem suposar que en molts d’aquests textos l’autor havia escrit «quarto» i l’hi van corregir.

D. C.: Però sabent que hi ha molts barbarismes que s’han pogut corregir (si no, encara tindríem un lèxic més embastardit), per què hem de donar preponderància a «quarto» en detriment d’«habitació» o «cambra»? (a casa meva, sempre n’hem dit «cambra»)…

P. V.: «Habitació» és massa llarg. En segons quins contextos, necessites un altre mot. Em sap molt greu que tinguis aquesta mania a «quarto»! Però bé, cadascú… La gent té manies a coses molt estranyes, jo també tinc les meves, i és clar, és molt difícil posar-se d’acord.

D. C.: Però sembla que determinats barbarismes subsisteixen perquè, en un moment donat, algú va voler seguir perpetuant-los. Sales i Rodoreda es van discutir molt, per barbarismes com «quarto» o «buzón»; ella es negava a corregir-los en els seus originals perquè, simplement —deia— no en feia ús en la seva llengua parlada.

P. V.: Bé, és que aquí també hauríem d’entrar en factors com l’estrat social i la varietat geogràfica. És possible que alguns barbarismes hagin penetrat més en unes zones que en altres. Com dic, és difícil que ens posem d’acord. Jo, per exemple, tinc molta mania (ara que estic acabant d’elaborar un recull d’insults en català), al mot «gilipolles». De fet, la idea de fer el recull em va venir per culpa d’això; és una paraula que em trinxa el timpà cada vegada que la sento. En tot cas, el que vull dir amb en Camil és: no patiu tant, perquè un barbarisme només és un pessic a la pell de la llengua. El que de debò li fa mal és dir coses com ara «agafi el seu tiquet».

D. C.: Aquests errors són molt més difícils de corregir, és clar…

P. V.: Una altra cosa que s’està posant de moda i ja va de camí cap a la sedimentació és «sí és possible», sense la conjunció. Una altra de grossa és l’eliminació de l’article de persona, que ve del llenguatge esportiu. Aviat ja no direm «en Marc i en Pol» sinó «Marc i Pol». Això la gent no ho veu; els costa molt d’entendre i és molt més greu. Per això l’ús (excessiu, ja en sóc conscient) de barbarismes d’en Camil vol fer entendre al poble que aquest no és el veritable problema. Bé, més que fer entendre, el que es pot fer és oferir models, perquè el 99% de la gent no estan capacitats per reflexionar sobre la llengua (com tampoc no ho estan per reflexionar sobre el miocardi). En Camil vol ser un model col·loquial a imitar.

D. C.: Deixem ara la qüestió lingüística i centrem-nos en el gènere negre: què ho deu fer, que està tant de moda, a casa nostra? El festival BCNegra cada any té més adeptes, i darrerament han sorgit noves editorials especialitzades en novel·la negra com Crims.cat i Llibres del delicte…

P. V.: No en tinc ni remota idea. Tinc la impressió, però, que les modes es construeixen. En part, si ha pujat tant el nombre de lectors i la presència pública és perquè hi ha una persona que ha fet molta feina perquè això fos així, que és en Paco Camarasa. Més enllà d’això, no m’ho explico, perquè la pulsió de matar i de fer patir als altres ja hi era, sempre l’hem tinguda i la seguirem tenint. En qualsevol cas, l’empenta i la tenacitat d’en Paco hi han contribuït molt, i també, encara que més a l’ombra (però a partir d’ara cada vegada agafarà més relleu), en Tià Bennasar, l’organitzador de Tiana Negra. És el Paco Camarasa català, per dir-ho d’alguna manera. Tiana Negra, que encara és un festival molt nou, és la llavor d’una futura BCNegra exclusivament en català.

D. C.: Enguany, a la BCNegra, s’estrenarà l’obra de teatre Sis personatges en cerca de Camilleri, que heu escrit amb la Mònia Presta. Ens en podeu avançar alguna cosa?

P. V.: Va ser idea de la Mònia Presta, que és actriu i que justament és mig siciliana. És com un doble homenatge; a en Pirandello i a en Camilleri. Hem agafat en Montalbano i els sis secundaris principals, que voldran retre comptes a en Montalbano per com els tracta de malament a tots. Hi haurà una reflexió metateatral, amb uns personatges amb molt ganxo, perquè les novel·les d’en Camilleri ho són molt, de teatrals. I crec que a ell li agradarà molt.

D. C.: Ja per acabar. Quan va anar a Roma a visitar-lo, només obrir la porta Camilleri ja us va dir que sabia perfectament que Catalunya té la seva llengua i cultura pròpies, i que és una nació. Quin us sembla que serà, aquest cop, el seu comentari, davant del procés que estem vivint cap a la independència?

P. V.: S’ha de tenir present que és molt gran, ja té quasi 90 anys, i a més està passant un tràngol perquè s’està quedant sense vista. Això li impedirà veure les estelades als balcons. A més, a Itàlia tota aquesta informació pràcticament no els arriba. No en deu estar gaire al cas, i jo miraré de no atabalar-lo. L’únic que espero és que serà respectuós, com va ser-ho en aquella ocasió. De fet, pocs dies després d’haver-lo anat a visitar, em van enviar una entrevista que li havien fet a la ràdio i en la qual defensava que l’ensenyament, a les escoles de Sicília, es fes en sicilià.

D. C.: Déu n’hi do…

P. V.: I tant! El locutor es va horroritzar, perquè ho va relacionar immediatament amb la Lliga Nord. En tot cas, això mostra fins a quin punt és receptiu a la qüestió; per ser italià, és molt comprensiu i respectuós amb Catalunya.