Pau Vidal: ‘No hem dit la veritat sobre la immersió lingüística’ 

28.01.2015

@BelZaballa. Vilaweb. ‘El català no s’està morint, l’estem matant. L’està matant la fal·làcia oficial segons la qual aquí no hi ha conflicte lingüístic.’ Així de contundent es mostra el filòleg Pau Vidal en l’últim llibre, amb un títol igual de contundent i també provocador: ‘El bilingüsime mata’. Hi parla de la contaminació lingüística, sobretot al Principat, que fa que el català vagi perdent genuïtat i diluint-se. ‘El català no es morirà per falta de parlants sinó de català’, alerta Vidal, que diu que ens podem arribar a trobar amb la paradoxa que els catalans tinguem estat i no tinguem llengua. De tot això en parlem també en aquesta entrevista, on Pau Vidal trenca mites sobre la immersió lingüística i avisa que l’hem santificada. ‘Val més dir la veritat.’

Pau Vidal | Foto de BiBi Oye

Pau Vidal | Foto de BiBi Oye

 

—Provocador, això del ‘Bilingüisme mata’…
—Sí. És provocador perquè en realitat va néixer d’una imatge d’un paquet de tabac. ‘Fumar mata’, i vaig pensar ‘El bilingüisme mata’. La primera intenció era que la portada fos com la imatge d’un paquet de tabac.

—Quins riscos existeixen perquè digueu això?
—El risc és un: la desaparició. El bilingüisme és un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. Això ha passat en molts casos i és el que està passant aquí, més lentament perquè nosaltres som rars. I a més a més, és un camí que s’ha accelerat perquè la revolució tecnològica ha fet que els canvis vagin molt més de pressa. El contacte de llengües fa que el final sigui el de la substitució per via de falta de transmissió. És el model País Valencià: els pares deixen de parlar-lo als fills i cada vegada hi ha menys parlants fins que ja no es transmet i, quan es mor l’últim, s’ha acabat.

—I en el cas del Principat?
—Seria una via nova, perquè som com un poblat gal: la de la dissolució. Augmenten el nombre de parlants (des d’aquest punt de vista sembla que la llengua es refà) però en realitat el contacte fa que la contaminació sigui tan aclaparadora que et quedes sense llençols. La paradoxa és aquesta: el català no es morirà per falta de parlants sinó de català. A les enquestes diran ‘Vuit milions de catalans!’ i parlarem castellà.

—La condició de la llengua en un hipotètic estat independent no és cap debat secundari. En canvi, s’ha convertit en tabú, en una mena de ‘ara no toca’.
—S’ha convertit en un tema tabú per motius de tipus pràctic, polític. La paradoxa és que a aquesta situació d’ara, d’exaltació del bilingüisme d’aquests últims 30 anys, també hi hem arribat pels mateixos motius. ‘No toquem això de la llengua perquè tindrem sarau!’ Per no tenir conflicte sempre hem anat presentant una versió edulcorada i ha arribat un punt que som de baixada. Si no en prenem consciència, ens podem trobar –fins i tot de manera involuntària– que tinguem estat i no tinguem llengua. I llavors per què putes el volem, l’estat?

Podeu llegir l’entrevista íntegrament a Vilaweb

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
      • Doncs té la seva sonoritat, eh?, això de clar clar i català… No t’amoïnis, ja s’entenia. I merci

        • Ara que claquem, no me’n puc estar de demanar-te, Pau, quina és la manera com creus que cal transcriure el riure en català: ¿jajaja? ¿hahaha? ¿cacaca? ¿claclacla?

          • Sí, ja és un bon dilema, ja. Jo ho faig amb hac, ha ha ha, amb un pelet de recança, però és que no em veig amb cor de clacar tal com suggereix algun diccionari. I m’estranyaria molt que algun dia ho arribéssim a normalitzar.

  1. Tots hem fet el sord al problema, perquè en realitat i al capdavall segurament no interessa. O en tot cas, allò tan català: que s’hi posi un altre, és un problema menor, que jo vaig per feina. Com si no es tractés d’una qüestió de consciència individual, a més de col•lectiva.

    Al meu nivell de ciutadà corrent, quan encabat de morir Franco semblava que la qüestió del català i la cultura catalana en general anaven a l’alça, amb tendència a la recuperació, jo vaig quedar una mica decebut al veure l’actitud menfota de la gent del meu entorn familiar, d’amistats, de carrer, de barri, de feina…, m’adonava que poca gent es catalanitzava el nom (ni tan sols hi firmava), i molt poca s’esforçava a prendre cursos de llengua, ni que fos per escriure en català a la mare des del servei militar.

    Molts et deien: això és cosa del jovent i l’escola, nosaltres ja hem fet salat. I eren persones de trenta a cinquanta anys. Aleshores, si la fal•lera per la llengua era tan escassa, un podia pensar que no en traspassarien a la fillada ni la poca que tenien. Perquè no ens enganyem, tot comença al menjador de casa i els fills es fixen en l’actitud dels pares.

    Els polítics, malament. Però, ¿els vam empènyer (i emprenyar) prou, els polítics? Vam pressionar per tenir mitjans informatius en català? Vam posar-nos massivament a llegir llibres, revistes i diaris en català? O ens vam creure (més aviat voler creure) que ja ens ho solucionarien de franc, sense haver-hi de posar nosaltres el coll?

    I el que també ha passat és allò que ja advertia Joan Fuster referint-se al gallec (però que ho podríem aplicar al català) i que recull Joan Solà al seu “Plantem cara”: “….la llengua del futur no és la de les muntanyes i les àvies, sinó la d’aquell xicot de ciutat que eixorda amb la moto i que oposita a locutor de ràdio amb un curset de gallec fet a corre-cuita.” I qui diu locutor de ràdio pot dir mestre, professor o el que sigui (això últim ho dic jo). Quan aspirants a mestre no van aprendre a parlar en català en quinze dies, al començament de la immersió, amb la intenció d’aprovar l’examen?

    • I avui els tenim a les aules, malmetent els pocs alumnes que aprenen un bon català a casa. És justament per tot això que l’he escrit, el llibre: fer prendre consciència a la gent i pressionar la classe política. Ara el que cal és que faci soroll, i si vosaltres m’hi ajudeu molt millor.

  2. La demografia ens va en contra. La taxa de natalitat de l’immigració es molt més alta que la nostra. Quants immigrants parlen català? Quants el poden escriure?
    Abans, als pobles, quan anaves pel carrer podies pasejar i sentir la majoria de converses en català. Ara em trobo en una població de més de 25.000 habitants i si vaig pel carrer ja no sento gaire més d’un 10 per cent de converses en català. Em sento estranger a casa meva. No es pot afluixar en aquest aspecte.

  3. La majoria de catalans tenen autoodi, fins i tot molts independentistes. Un exemple extrem el vaig patir fa 2 estius, treballant en un restaurant de l’Alt Emprordà, en un poble de quatre cases, vora la carretera. A l’altra banda de la carretera hi havia una estelada en un pal força alt; tant l’amo com el fill (que també hi feia de cuiner) eren fanàtics del Barça; però com que ja conec el país on vaig néixer -com va dir el Quim Monzó ja fa anys: “El Barça és més que un club perquè Catalunya és menys que un país.”-, no vaig voler dir res. 1r explico l’entorn que hi havia i després la meva fermesa lingüística. Tots els altres 3 companys de secció a la cuina, de rentaplats, eren magribins i només un entenia poc el català, però també poc el castellà; dels altres 2, un no volia parlar en català -i quants immigrants hi ha com aquest, i també molts catalans que se’n deixen enganyar!- i l’altre, hi parlava a vegades. Dels cambrers, la meitat eren nascuts a Catalunya i l’altra meitat, de Colòmbia i la Rep. Dominicana, els quals tots entenien el català i alguns no hi volien parlar -i treballant de cara al públic amb la connivència dels amos tan suposadament catalanistes!-. Jo sempre hi parlava en català (i era l’únic!), tot i que al principi, als companys de secció els ho traduïa just després al castellà, perquè anessin acostumant-se al català. Doncs bé, dues o 3 setmanes després d’haver començat, un dia, el fill de l’amo em va preguntar a la cuina, en presència de la cambrera amb més mala bava i que parlava ben poc en català, això: “Tu ets nazi o també saps parlar en castellà?” He de reconèixer que llavors vaig claudicar una mica, li vaig respondre que sí que sabia parlar en castellà i li hi vaig dir quatre frases fetes. Aquella mateixa persona, setmanes després, poques abans que jo plegués, també a la cuina i parlant amb el pare i sense la presència de cap cambrer ni treballador estranger, va dir-li: “Com ho expliques a aquesta xarnegada?”, referint-se als cambrers immigrants. Hi ha molta hipocresia pel que fa a la llengua (ja no parlo d’altres àmbits) per part dels catalanoparlants: entre gent de confiança insulten vells o nous immigrants de xarnegos perquè aquests no poden o no saben o no volen parlar en català, però quan són davant d’aquests immigrants, tot i saber que entenen perfectament el català, hi parlen en castellà. Esforçar-se, quedar malament, etc., que ho faci un altre.
    I ara escric sobre un parell d’errades lingüístiques de què vaig advertir fa molt pocs dies als d’una empresa anunciada a Vilaweb: “Alegria per tu, i per tots. Informa’t.” Ha de ser: “Alegria per A tu, i per A tots. Informa-te’N.” Em van respondre i m’ho van agrair el mateix dia, però a Vilaweb no ho han corregit i aquí al Núvol ho he vist abans però ara no ho trobo, ho han mig mal corregit: “Alegria per tu, i per tots, Més Info.” Si ni aquesta gent tan responsable (em van respondre el mateix dia!) i agraïda no s’hi esforça, què hem d’expectar de la majoria de gent…?

    • Ha, ha. Franco i Hitler s’utilitzen com a atots per a qualsevol empresa. Franco no podia dir mai una frase com la que vostè apunta. No sabia pas que hi havia més llengües que la seva.

  4. Este hombre que se ha creído, que Catalunya es suya.Por mucho que hayamos sufrido la inmersión, no tenemos por que dejar de hablar el castellano y menos en nuestro país .