Pau Figueres: “La relació amb la guitarra és una unió remota i sagrada”

2.09.2015

El Premi Enderrock 2016 de la crítica al millor disc de folk ha estat per al primer treball que ha publicat Pau Figueres, de títol homònim. El compositor, tot i ser molt jove, compta amb una llarga trajectòria: amb el seu pare i el seu germà van fer el Terregada, amb Lídia Pujol i Miquel Gil, i després ha acompanyat molts altres cantants, com Carles Dénia o Eliseo Parra. Recuperem l’entrevista que Gerard E. Mur li ha fet per conèixer-lo més bé.

Pau Figueres

Pau Figueres

Fa gairebé una dècada que Pau Figueres (1989) avança tímidament com el nou vell prodigi de la guitarra catalana. Amb setze anys va començar com a sideman al costat de Lídia Pujol i el temps li ha permès presumir d’un currículum envejable. L’impuls definitiu el va donar el maig passat amb la publicació del seu primer disc en solitari –Pau Figueres, editat per Whataboutmusic. És l’hora de conèixer l’artista definitivament i seguir-li el rastre ben atents –el proper 18 de setembre oferirà un concert a la sala Jamboree, i el 24 al Festival de Jazz de Girona; a l’octubre participarà en la Fira Mediterrània de Manresa–. En aquesta entrevista parlem amb ell de l’origen de la passió per la guitarra, la trajectòria que ha seguit, el concepte del disc i quina relació manté amb l’instrument.

Gerard E. Mur: Què ha passat perquè Pau Figueres arribi a ser guitarrista?

Pau Figueres: Hi ha influït molt que els meus pares siguin músics. Que la música estigués present a casa des de petit ha estat fonamental. He acabat sent músic per culpa d’això. La tria de la guitarra va venir després.

G. E. M: Una elecció decisiva i prematura.

P. F: Ja des de petit escoltava una barreja molt diferent de solistes i grups on la guitarra sempre hi era present. Des de Toti Soler als Beatles. En aquell moment no feia distincions entre guitarres, volia tocar la que fos.

G. E. M: I quina va ser la primera?

P. F: L’espanyola. És la que hi havia a casa, la que tenia més a mà. Als set anys vaig iniciar-me i als vuit ja vaig començar a aprendre’n acadèmicament a l’Escola de Música Maribaus de Sant Celoni. Però la meva obsessió en aquella època era l’elèctrica. Vaig insistir molt per tenir-ne una i finalment als deu me la van regalar. La tenia molt idealitzada.

G. E. M: Per què?

P. F: Hi havia un tipus de música que m’agradava molt, el rock i el pop, que es toca amb guitarra elèctrica i no en tenia cap a l’abast. Va ser molt intens el desig de tenir-ne una; poder començar a tocar les músiques que escoltava. Amb l’elèctrica hi ha certa música que pots tocar de manera idèntica al que escoltes. Ho claves, és aquell so exactament. I és curiós perquè a la llarga m’he acabat dedicant molt més a la clàssica.

G. E. M: Ara que ha transcorregut un temps, per què creus que has escollit la guitarra?

P. F: El motiu més important a l’hora de triar-la és que amb la guitarra es pot tocar gairebé tot. Tens tot l’espectre del que és la música: melodia, ritme, baixos i, fins i tot, percussió. Amb el piano, per exemple, no hi ha aquest element. La guitarra pot fer-ho tot. Pot acompanyar, pot ser protagonista. És un instrument molt complet. Tot i que això ho veig ara. Quan era més jove no puc dir exactament per què la vaig escollir. Només recordo que estava present en les músiques que m’agradaven i que escoltaven els meus pares.

G. E. M: Han estat crucials l’entorn familiar, l’educació musical i la formació.

P. F: Vaig començar de manera autodidàctica i he passat per totes les escoles possibles però la realitat és que segueixo sent autodidacte. Les escoles han estat un complement molt gran i valuós però crec que el que ve abans de tot és la curiositat innata dels primers anys, que encara avui mantinc.

G. E. M: Intueixo que la determinació de dedicar-se a la música ha avançat espontàniament.

P. F: Que el meu pare sigui músic professional ho ha fet tot molt natural. Ni m’ho vaig plantejar. Va arribar un moment en què la música va començar a ocupar moltes hores del meu temps. Havia de deixar de fer altres activitats per millorar la formació en guitarra. Tot s’encaminava cap a un únic punt. El moment en què el recorregut va perdre naturalitat va ser quan vaig entrar a l’ESMUC. Decidir si continuava cap a la formació superior o m’aturava amb tot el que ja havia après. Tot i que triar un camí o un altre no hagués influït en què m’acabés dedicant professionalment a la música. Hi he acabat treballant perquè és el que volia i ha resultat, sense adonar-me’n, que m’hi guanyo la vida.

G. E. M: En l’àmplia panoràmica de la guitarra, quin camí has pres?

P. F: Definitivament, m’he especialitzat en la guitarra espanyola. Això no significa que hagi abandonat la resta de guitarres. De petit totes m’atreien però vaig destinar moltes hores a aquest model i el contacte amb una espanyola és molt orgànic. Puc fer el que vull, no em sento limitat. En canvi, amb una guitarra elèctrica o una acústica sí que puc tenir aquesta sensació d’opressió. En el meu cas, la primordial ha estat l’espanyola, que també abraça la flamenca i la clàssica.

G. E. M: T’has foguejat acompanyant veus prodigioses: Marina Rossell, Gemma Humet, Eliseo Parra.

P. F: Els primers artistes que vaig acompanyar i on realment vaig començar a agafar experiència van ser la Lídia Pujol, el Feliu Ventura i l’Alfonso Vilallonga. L’acompanyament d’aquests artistes es pot considerar el principi de la meva carrera. Sobretot el que vaig fer amb la Lídia Pujol, que va ser el primer acompanyament professional, quan tenia setze anys. He après molt tocant en directe. Fer tantes col·laboracions em va servir moltíssim per completar la meva formació. El món acadèmic ha estat paral·lel, una altra manera d’aprendre.

G. E. M: Una carrera que comences molt jove.

P. F: Començar tan aviat ha estat qüestió de sort. Tenia un perfil que és el de guitarra espanyola d’acompanyament. Només això ja fa que jo pugui tenir més concerts que un estudiant de clarinet. Toco un instrument que encaixa molt bé en els recitals. La guitarra és molt versàtil. Està present en les cultures de tots els països. Aquest factor cal sumar-hi que m’interessen totes les guitarres i els gèneres, la qual cosa encara ho ha facilitat més.

G. E. M: Amb quins referents musicals has crescut?

P. F: Els més importants han estat Toti Soler, Paco de Lucía, Robbie McIntosh i Pat Metheny.

G. E. M: Del Toti Soler has inclòs “Vladimir Maiakovski”, l’única versió del disc.

P. F: És una peça que des de petit m’agrada molt i em semblava que té un toc mediterrani flamenc que podia quedar molt bé. L’he completat amb algunes diferències respecte a l’original del Toti. He volgut donar-li un toc més modern, amb unes guitarres elèctriques. Fusionar l’elèctrica i la flamenca.

G. E. M: Com neix el disc?

P. F: Vaig començar tocant la guitarra en solitari, experimentant sol. Aquesta és la base. La feina de sideman va venir després. A la que vaig començar a col·laborar amb altres artistes vaig veure que era l’única forma que tenia de poder tocar en públic. No va ser fins fa un any que vaig decidir treure a la llum el que no deixar de ser la passió primigènia.

Pau Figueres

Pau Figueres

G. E. M: Quina antiguitat tenen els temes?

P. F: Quan vaig començar el disc l’agost del 2014 em vaig posar a gravar amb unes idees decidides i d’altres que encara no estaven del tot tancades. En general, eren idees més recents que no pas antigues, dels últims tres o quatre anys. Però també n’hi ha alguna de remota. Per exemple, hi ha una composició de quan tenia setze anys. La primera part de “Jol” és d’aquella època, la resta del tema l’he acabat els últims anys. El material antic el vaig acabant i polint amb material nou. Encara guardo peces antigues als calaixos però del que estic més satisfet és del que he fet més recentment.

G. E. M: Contra el que es pugui pensar no és un disc on soni únicament la guitarra.

P. F: Em venia de gust aportar tocs d’altres instruments. Tot i que el pes el porta la guitarra espanyola.

G. E. M: Amb qui vas voler treballar durant el procés d’enregistrament?

P. F: Amb gent coneguda i de confiança. Per exemple, la percussió la toca el meu germà perquè sempre hem tocat junts. També, amb l’Aleix Tobias, que conec des de fa anys. Volia una veu com la de la Judit Neddermann. I al Carles Benavent li vaig trucar per demanar que toqués al disc. No era res segur. Va escoltar el material i va participar-hi molt amablement. Si no ho hagués volgut fer no hi hauria col·laborat.

G. E. M: El disc filtra una delicada varietat de gèneres i estils.

P. F: Com que és el primer disc volia posar tot el que m’agrada però sense passar-me. Vaig intentar no sortir-me molt dels límits de la guitarra espanyola. Hagués pogut posar un blues però vaig decidir que el fil conductor havia de ser l’espanyola. S’ha anat engranant per aquí.

G. E. M: Són temes que ja havies tocat en directe?

P. F: Molt ocasionalment ho havia fet. A partir de la publicació del disc, la idea és fer néixer el vessant d’artista solista. I és també un naixement públic per poder fer concerts paral·lelament a l’altra feina de músic acompanyant. La realitat és que quan em sento completament realitzat és quan puc tocar la meva pròpia música.

G. E. M: El disc és una excusa per sortir a tocar.

P. F: Sí, tant el material que acabo de publicar com les composicions que estic creant ara. Però també és un pretext per empènyer endavant la carrera de solista. Tot i així, seria molt il·lús de pensar que de cop he pogut canviar l’enfocament de la meva carrera professional. Segueixo tocant amb molts artistes i em continua apassionant. Però a més a més he decidit treure a la llum la meva pròpia música que, d’altra banda, ja ve de molt lluny.

G. E. M: Què vols declarar amb la imatge de la portada?

P. F: És com dir: amb les mans toco, i en aquest disc sonaran aquestes mans. La fotografia està inspirada en una foto que vaig trobar buscant una imatge de les mans del Paco de Lucía. Volia veure com eren i vaig trobar una fotografia, que, finalment, no puc dir amb seguretat que fossin les seves, però que a la vegada em va inspirar molt. Eren les mans d’un pianista en actitud d’oferir.

G. E. M: On trobes la música?

P. F: Quan componc únicament busco la música en les idees. Idees que no sé ben bé d’on surten i a les quals vaig estirant el fil. Intento trobar que hi ha al costat del que se m’ha acudit. Com una habitació a les fosques que il·lumino de mica en mica.

G. E. M: És la relació íntima i profunda amb la guitarra.

P. F: Una relació sagrada. Estem parlant d’una unió molt remota. Podria treballar d’una altra cosa i el vincle seria igual de sagrat. Vaig tenir la sort de trobar una afició per canalitzar la inquietud de l’art. Puc expressar sentiments que van més enllà de les paraules. La relació continua sent igual malgrat que pugui quedar sepultada per factors accessoris. La base sempre és la d’un nen que es troba amb la guitarra.

Etiquetes: