Òscar Castellví: un actor de la generació T6

18.06.2013

Conversem amb Òscar Castellví, un actor que amb només 27 anys ja ha participat en dotze muntatges del TNC. Això ha sigut possible gràcies a una combinació molt concreta de factors: el talent, la sort, una genètica altament teatral i, sobretot, l’existència de la companyia estable del Projecte T6. Tot just finalitzats els seus estudis a l’Institut del Teatre, l’Òscar va fer el càsting i es va convertir en l’actor més jove de la companyia, amb la que ha representat els textos de dotze dramaturgs catalans a la Sala Tallers (actualment tancada) i que viurà amb Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach el seu darrer espectacle.  

Òscar Castellví | Foto de Roser Blanch

Oriol Puig Taulé: D’on véns, teatralment parlant?

Òscar Castellví: Es pot dir que faig teatre des de sempre, perquè a casa meva sempre n’hem fet: els meus avis ja en feien, el meu pare és tècnic, els meus cosins actors… Vinc del teatre amateur, de la Joventut de la Faràndula de Sabadell, que és una entitat coneguda sobretot per dedicar-se al teatre infantil. He fet tots els clàssics del teatre infantil, inclosos els inevitables Pastorets, que és una de les escoles més importants per a la gent que fa teatre a Catalunya. El meu pare treballava de tècnic amb El Tricicle, i algunes nits se m’emportava al Teatre Victòria i em deixava veure la funció entre cametes, i jo els hi deuria fer gràcia perquè em van fer sortir en un capítol de la sèrie “Xooof!”, a un altre de “Dinamita”, a un curtmetratge del Carles Sans que va estar nominat als Goya… També recordo que de petit anàvem força a Terrassa, perquè els meus pares hi tenen uns amics, i quan passava per davant de l’Institut del Teatre pensava “Jo vull venir aquí”. O sigui que en acabar el batxillerat vaig fer les proves i hi vaig entrar, al 2004.

 Com valores el teu pas per l’Institut del Teatre?

De l’Institut del Teatre sempre es diu que tothom té moltes ganes d’entrar-hi, i un cop dins té moltes ganes de sortir-ne. Crec que el més interessant de l’IT és que et passes tot el dia fent teatre, literalment, matí i tarda, i molts vespres per assajar tallers, tesines o el que sigui. L’altre cosa que destacaria és que va ser allà on vaig descobrir el gest, la dansa, el clown, la pantomima, l’absurd… Jo sóc de l’última promoció que va cursar l’especialització de teatre de text a Terrassa, on vaig fer els dos primers anys, i els dos últims a Barcelona. A Terrassa teníem molt contacte amb els alumnes de gest i vaig fer moltes assignatures optatives d’aquella especialitat. A l’Institut potser et maregen una mica, perquè cada professor et dóna eines diferents, però quan surts has de ser tu qui ha de tenir clar cap a on vols anar.

La teva experiència en el teatre d’aficionats, a la Faràndula de Sabadell, et va aportar bagatge i taules a l’hora d’actuar, o més aviat vicis i mals hàbits que vas haver de corregir posteriorment?

Vicis tots els que vulguis, perquè al teatre amateur la gent que dirigeix sap el que sap, tot i que jo sempre ho he agraït molt, perquè et dóna experiència, et permet deixar la vergonya de banda, i veus un escenari i no t’espanta. Quan vaig fer les proves d’accés a l’IT tenia molts companys que mai no havien trepitjat un escenari, quan jo ja portava molts anys fent teatre. A la Faràndula hi vaig aprendre sobretot fent cursos: al Taller de Teatre, que vaig començar amb sis anys, i ja d’adolescent a l’Aula Jove, on muntàvem escenes de Shakespeare, Beckett, Mamet… Això em va permetre entrar a l’IT estant familiaritzat amb molts dramaturgs que els meus companys desconeixien. A la Faràndula també vaig aprendre a treballar en equip, a saber què comporta fer uns decorats, muntar un escenari, fer un pla de llums… Com que el meu pare era el tècnic del teatre em deixava estar entre cametes durant la funció, i a mi sempre em va interessar molt la il·luminació. A les obres on no participava com a actor amb els meus amics fèiem l’escenografia, els llums, l’utillatge… Això va molt bé perquè et permet conèixer la feina tant des del davant com des del darrere de l’escenari. Igualment, mentre estudiava a l’IT vam crear la companyia alGALLINER, amb els meus amics de la Faràndula, on vam començar fent animacions i saraus varis, i vam estrenar el nostre primer espectacle, Tres tristos traumes, de Pasqual Alapont, amb el que ens van sortir molts bolos.

Aquell muntatge ja era professional?

Què vol dir professional? Quina és la línia que separa el teatre professional i l’amateur? Professional què vol dir… que cobres? Actualment en molts muntatges professionals ja no es cobra, o el que es cobra és totalment simbòlic. És una línia molt fina. I jo crec que el teatre amateur és molt professional: persones que tenen una feina, treballen tot el dia, a les nits assagen un espectacle i l’endemà al matí es tornen a llevar d’hora per anar a treballar. Què hi ha de més professional que això? El fet que a les teves hores de descans les dediquis a preparar un espectacle amb el màxim de cura possible, i sense cobrar, ho trobo d’una gran professionalitat. Llavors podem parlar dels aspectes més tècnics, que de vegades per falta de coneixements o per falta de mitjans justegen una mica. Potser en el món professional el grau d’exigència és més gran, perquè s’és molt conscient que l’espectador ha pagat una entrada i espera professionalitat, però a nivell de treballar bé crec que en els dos mons cadascú dóna el millor de si mateix.

 

Òscar Castellví | Foto de Roser Blanch

 

I tan bon punt vas finalitzar els teus estudis a l’IT ja vas entrar directament a la companyia del Projecte T6?

En acabar l’Institut vaig fer una gira d’infantils amb Zum Zum Teatre, de Lleida, que això sí que és una feina dura. Gira per tota Espanya, carregar i descarregar la furgoneta, dormir fora de casa… Després em van trucar els de elnacionalNOensvol, perquè l’Albert Prat no podia seguir fent el seu espectacle, i em van demanar si el volia substituir. Això em va agradar molt, perquè jo havia vist aquell espectacle, La silibararera (o quantes galetes pots posar-te a la boca fins que se’t deixi d’entendre), i havia pensat “Jo vull fer això”: un teatre molt punk, molt Monty Phyton, molt Tricicle, molt absurd, molt Beckett. Els hi vaig agradar i vam fer temporada al Teatre Gaudí. Aquesta va ser realment la meva primera feina professional, perquè vaig haver de passar un càsting, no era treballar amb els meus amics, amb la meva gent. I em va agradar molt que em deixessin llibertat a l’hora de fer el meu personatge, perquè era impossible intentar imitar l’Albert Prat, que té un clown molt diferent del meu.

L’anècdota és que fent aquest espectacle em vaig assabentar que al TNC feien un càsting per formar la companyia del T6, i tothom em deia “Però tu no estàs a la companyia elnacionalNOensvol?”. La primera audició va ser amb el Jordi Casanovas i la Marta Buchaca, que proposaven un monòleg d’una de les obres en què treballaven. A la segona fase érem grups de quatre actors i quatre actrius fent un càsting col·lectiu: hi havia tots els dramaturgs, que ens posaven en situació, ens donaven quatre coordenades i llavors improvisàvem. Allà ja veies que cada autor tirava cap al que serien les seves obres… El més maco i estrany al mateix temps és que tots ens coneixíem, de l’IT, d’un curs més o un curs menys, i en aquest cas em va tocar a mi. Llavors em va agradar molt la reacció dels meus companys: molta gent em va felicitar, em trucaven i em deien que estaven contents que m’haguessin agafat a mi…

Amb la companyia del T6 has participat en un total de 12 espectacles, dirigits pels seus propis autors, durant les darreres quatre temporades. Déu n’hi do.

Quan vam començar a la companyia érem nou actors: el Jordi Banacolocha, la Rosa Boladeras, la Míriam Iscla, l’Anna Moliner, el Joan Negrié, l’Àngels Poch, el David Vert, el Lluís Villanueva i jo. Aquests nou vam fer els tres primers textos: M de mortal, del Carles Mallol, A mi no em diguis amor, de la Marta Buchaca, i Lluny de Nuuk, del Pere Riera. Per temes professionals i personals alguns actors van haver de marxar i en van venir de nous. Per a mi això era fantàstic, perquè jo era com un esponja, i a part d’aprendre moltíssim als assajos també aprenia a l’hora de berenar, que és la més divertida, amb totes les anècdotes que expliquen la Poch, el Banaco… Treballant amb ells aprens com reaccionen, com incorporen els imprevistos, com ho saben integrar tot. Per a mi el fet que hi hagués una companyia de base i que els actors s’anessin renovant segons el muntatge ha sigut el millor, i m’ha permès treballar amb el Xavier Pujolràs, el Jordi Figueras, l’Oriol Genís… I a Groenlàndia vaig tenir la sort de poder actuar amb un professor meu, el Joan Anguera, cosa que em va fer molta il·lusió.

Aquella primera tongada de T6 va continuar amb Una història catalana, de Jordi Casanovas, Gang bang, de Josep Maria Miró i Coromina, i Vimbodí versus Praga, de Cristina Clemente. Com vas viure, com a actor, el fet que fossin els propis autors els qui dirigien els seus espectacles?

En principi donaria la impressió que ho hagués de fer tot més fàcil, però també és veritat que, per molt que dominis el llenguatge escrit, això no vol dir que hagis de dominar per força el llenguatge de l’escenari. A més, trobo molt difícil que algú separi aquestes dues facetes de la seva feina i pugui dir “La primera hora faig de dramaturg, la segona de director”, o que sigui capaç de discutir amb un mateix, que és el que pot succeir quan són dues persones diferents. Tot i així, ha sigut una experiència molt enriquidora, perquè en els assajos tenies el director i el dramaturg en una sola persona… I qui millor que ells per conèixer la seva criatura? A la primera tongada del T6 els autors van fer equips, agafaven com a ajudant de direcció al dramaturg d’una altra obra, i això era molt positiu. Crec que la figura de l’ajudant ha sigut molt important, al T6, pel ritme de vegades frenètic que portàvem de funcions i assajos al mateix temps, i perquè sempre aportaven altres punts de vista.

 

Òscar Castellví | Foto de Roser Blanch

I pel que fa a la participació de l’actor en la creació de l’espectacle, creus que en la companyia del T6 teníeu un paper més actiu que en altres llocs?

La majoria de textos ja venien tancats, el que passa és que això no es pot dir mai, perquè sempre s’acaba retallant o adaptant algun element de l’espectacle. El Jordi Casanovas, per exemple, portava una proposta d’escena, la improvisàvem, llavors l’endemà ell la portava escrita, i veies que hi havia alguna frase teva… I a més cada setmana feia diversos teasers i tràilers de l’espectacle, i jo pensava: “Quan dorm, aquest home?”. La veritat és que en tots els muntatges hi ha hagut molt bon ambient, i també crec que la diferència d’edat entre actors ens ha anat molt bé. Per a mi ha sigut com anar a un gimnàs, a una altra escola durant quatre anys, perquè  cada autor té el seu estil personal, cada espectacle és una història totalment diferent a l’anterior. Fins a aquest últim any coincidien els assajos del nou espectacle amb les funcions de l’anterior, i això dóna una agilitat d’estudi, de treball…

Passats dos anys, com veus ara la polèmica que va generar l’estrena de Gang Bang (obert fins a l’hora de l’Àngelus), de Josep Maria Miró i Coromina, amb atac inclòs en una de les funcions?

Com a actor, com a persona i com a ciutadà del món allò va ser un episodi molt trist. Trist i patètic al mateix temps. No era una obra trencadora. Semblava que havíem tornat als anys setanta, a l’època d’Els Joglars. Els mitjans de comunicació de dreta i d’ultradreta ho van convertir en polèmica, abans i tot de l’estrena. Nosaltres estàvem assajant, tan tranquils, i els d’Intereconomía, la Gaceta, l’ABC, i sobretot el senyor Josep Miró i Ardèvol, d’E-cristians, van començar a crear un escàndol increïble. El seu titular era “Papa de Roma + bar gai”, però l’obra no anava d’això. Estàvem assajant i un bon dia ens deien “A fora hi ha les càmeres d’Intereconomía!”, i això encara ens donava més empenta, per parlar de les històries de les que realment tracta l’obra: històries de soledat, de gent que vol estimar i no pot, que estima el primer que passa o estima malament. I el súmmum del súmmum, després d’una setmana de funcions, va ser l’atac patètic que vam patir. Just en el moment que l’Oriol Genís deia una frase de la missa “Preneu el meu cos…” van saltar a l’escenari dos Legionarios de Cristo, que no deixen de ser nazis, però com que no van rapats i porten pantalons de pinça i camisa no els anomenen així. Van llençar bombes fètides, van cridar “¡Hijos de perra! ¡Viva Cristo rey!” i van agafar un tamboret de l’escenografia, que jo vaig pensar que me’l fotien pel cap. La veritat és que vaig passar por, perquè en aquella escena jo portava una màscara i no hi veia massa bé. Aquells segurament ja havien vingut a veure l’obra, perquè sabien a quina frase concreta pujar, i per on sortir de la Sala Tallers, que si t’equivoques te’n vas als lavabos. Ho havien planificat, per tant allò va ser un atac, un atac feixista. Els espectadors no van reaccionar, ja que de fet tot va ser molt ràpid, i segurament molts es van pensar que allò formava part de l’espectacle. La regidora va decidir aturar la representació, es van netejar els vidres de les bombes fètides que havien llençat (perquè hi havia moments que anàvem per terra) i després d’una petita pausa vam poder continuar. El que sí que vull dir que després d’allò, cada dia quan tocava aquella frase, tots aguantàvem la respiració. Per a les funcions que quedaven el TNC ens va posar dos guàrdies de seguretat, com si fóssim estrelles de rock. I això va passar l’any 2011…

I ara s’acaba la segona etapa del T6, on en dues temporades heu estrenat textos de Jordi Oriol, Marc Angelet, Marilia Samper, Jordi Faura, Helena Tornero i ara el darrer espectacle, del duo format per Nao Albet i Marcel Borràs.

Aquests dos últims muntatges, No parlis amb estranys i Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach són els que han topat més amb la crisi i les retallades: menys temps d’assajos, i ara només fem dues setmanes de representacions, enlloc de quatre. Això és una pena per tothom, sobretot per l’autor. Avui en dia, desenganyem-nos, la gent s’ho pensa més a l’hora d’anar al teatre, tot i que al T6 els preus no passen mai dels 20 euros, i en dues setmanes gairebé no hi ha temps pel boca-orella. Però cal agrair que, tot i com està la vida, ha anat molt bé de públic. Hi ha gent que les ha anat veient totes, sempre es fa un col·loqui amb els dramaturgs i els espectadors, i hem vist que tenim molts seguidors.

 

Òscar Castellví | Foto de Roser Blanch

 

Com valores la recepció del públic “real”, i no teatrero, dels muntatges del T6: els teus familiars, els teus amics, el públic anònim…?

Els meus pares estan molt contents, i sobretot els hi haig d’agrair a ells que estigui aquí. Perquè a l’IT tenia molts companys que em deien “els meus pares no volen que faci teatre, per això abans m’han obligat a estudiar una carrera”, i en canvi a mi sempre m’han donat suport. Estar al T6, amb aquells actors, i amb aquell equip tècnic que ara està patint retallades i acomiadaments, ha sigut un regal. Al T6 he après molt de l’ofici, i també dels tècnics, els regidors, la gent de vestuari, els d’atrezzo… Els meus pares em diuen “ Aquí has estat bé”, “Aquí no ho has acabat de trobar”. El projecte del T6 crec que en general ha agradat molt. Evidentment no s’hauria de deixar perdre, però el que no hauríem de perdre en absolut és l’empenta.

I ara què?

Ara és la parada més en sec. La tornada a la realitat. Amb el GALLINER no parem, tenim un nou projecte entre mans, també hi ha potser una pel·lícula, de cara a l’any que ve… Tot està per veure. El T6 m’ha permès conèixer molta gent, molts directors i autors amb qui m’agradaria tornar a treballar, és clar. A veure què passa… Crec que ens trobem en un moment on estem a l’expectativa de tot, com a país, amb la troika, l’euro, la independència i tot això, i també en el camp de la cultura i el teatre. Vam tenir un moment de donar difusió als directors, després va venir el torn de la dramatúrgia catalana contemporània… Crec que ara ha arribat el moment dels actors que comencen. El Teatre Regina, que està amenaçat de tancar, ofereix el seu espai a companyies petites. Està molt bé l’oportunitat que dóna el Teatre Lliure, amb l’Aixopluc, o la creació de La Kompanyia amb actors joves, de cara a la temporada vinent. Els de la Sala Flyhard sempre han estat un referent, però també ho són la gent d’Arcàdia, La Ruta 40, La Calòrica… Crec que ara ha arribat el moment dels actors joves. Des del tancament de la Sala Tallers i la fi del projecte T6 molta gent em pregunta “I ara què passarà?” i la veritat és que no ho sé. La companyia T6 s’acaba, però la veritat és que aquesta empenta es troba a molts altres llocs. Jo he tingut el privilegi d’estar durant quatre anys fent teatre, vint-i-quatre hores al dia. Crec que ara ha arribat el torn dels meus companys i amics.