Oriol Pueyo: “La dislèxia afavoreix l’emprenedoria”

27.04.2015

Divendres joves universitaris emprenedors de diverses universitats catalanes van presentar al Parlament de Catalunya les conclusions d’un debat que ha recollit aportacions de diferents àmbits. L’acte formava part del programa del festival NOVUM, organitzat per l’ICUB, que se celebra a Barcelona fins al 30 d’abril. Sota el lema, “Emprendre des de la Universitat”, van plantejar reformes imprescindibles per fer de l’ecosistema universitari un hàbitat més favorable als joves emprenedors. Hem parlat amb un dels ponents, Oriol Pueyo, president de l’associació UPF Entrepreneurship Society, que va ser una de les sorpreses de la taula per la reivindicació que va fer a favor dels dislèctics.

Oriol Pueyo al Parlament de Catalunya

Oriol Pueyo al Parlament de Catalunya

 

Bernat Puigtobella: Al parlament has fet una crida important, que em sembla que ha estat escoltada. Hi ha al nostre país molts joves amb problemes com la dislèxia o la TDA que són descartats d’entrada pel sistema. Què s’hauria de fer per superar aquests prejudics?

ORIOL PUEYO: La resposta a aquesta pregunta es complexa, ja que es la suma de diversos factors. El TDA, la dislèxia, o l’asperger (una variant de l’autisme), són trastorns que afecten a un segment important de la nostra societat. Si no recordo malament, la dislèxia afecta aproximadament un 10% de la població mundial, l’asperger a menys d’un 1% i el TDA a un 5-7% (dels quals 30% són també dislèctics).

B.P: No es poden ficar dins del mateix sac.

O.P: Passa que aquests tres trastorns són molt diferents entre si. Pel que fa la dislèxia i la síndrome d’Asperger, podríem dir que són parents, i el TDA és totalment diferent dels altres dos. M’explico. La dislèxia és una variació neurològica en què l’activitat cerebral es concentra més en l’hemisferi dret i la part frontal del cervell, que s’ocupen del processament creatiu, intuïtiu i “holístic”. Això fa que els processos de l’hemisferi esquerra del cervell (analític, lingüístic, lògic i matemàtic), tinguin un temps de processament més elevat i es compensin amb l’activitat de l’hemisferi dret. El resultat d’això es que els dislèctics tenen un funcionament del cervell per naturalesa més creatiu que els no dislèctics, i això provoca una sèrie de dificultats en l’aprenentatge. Per exemple, a l’hora de llegir un text, si interpretes malament les paraules del text, pots canviar una paraula per una altra totalment diferent, o pots interpretar el sentit d’una frase de manera totalment errònia. De la mateixa manera, en les matemàtiques, pots canviar un signe, per un altre de molt diferent, o un número per un altre. Com et pots imaginar, això provoca moltes dificultats a l’hora d’aprendre. L’Asperger, en canvi, és el procés oposat a la dislèxia. És per això que sovint s’ha pensat que un Asperger és superdotat, ja que et pot resoldre una equació complexa en un temps molt més reduït.

El TDA, en canvi, provoca la incapacitat de concentració d’una persona en una tasca. Aquest trastirn no comporta cap processament diferent del cervell. Un TDA funciona igual que una persona corrent, però amb la suma que li costa molt concentrar-se en una tasca especifica.

La relació entre TDA i dislèxia es fàcil d’explicar. A un dislèctic li costa molt processar les activitats de l’hemisferi esquerre del cervell, i òbviament, ho pateix. Un nen amb dislèxia preferirà fer qualsevol altra cosa que llegir un text que li costa molt. Per tant això pot provocar un dèficit d’atenció.

B.P: I aquests trastorns quin origen tenen?

O.P: L’asperger i la dislèxia són purament genètics. El TDA pot ser genètic però també pot ser provocat per l’entorn (nerviosisme, inestabilitat familiar…) En resum, la dislèxia, l’asperger i el TDA són diferents i requereixen atencions totalment diferents. Ara sí, responent a la teva pregunta, es molt fàcil veure per què un percentatge tan elevat de dislèctics i TDAs fracassen a l’escola, i en especial al sistema educatiu de casa nostra. Tenim un sistema educatiu extremadament memorístic. Als estudiants se’ls requereix memoritzar una sèrie de coneixements i reproduir-los en les avaluacions. Com pots imaginar, això es precisament el que més li costa a un dislèctic i tampoc és gaire favorable a les capacitats d’un TDA. No és que els professors tinguin prejudicis, sinó que la manera d’ensenyar els perjudica increïblement.

B.P: Però veig que tu no has quedat entrampat en aquest sistema…

O.P: El meu primer diagnòstic, quan tenia 10 anys, va ser que molt probablement mai acabaria la ESO i que no valia la pena dedicar temps a un cas perdut. Per sort vaig anar a un sistema educatiu francès, més basat en el raonament, i vaig poder recórrer a especialistes francesos, gràcies als quals vaig poder acabar l’escola amb bons resultats acadèmics.

B.P: Et vas lliurar de la mili…

O.P: Sí, però aquesta sort no la tenen la majoria de dislèctics a Espanya. A la Universitat Pompeu Fabra, segons dades de l’any passat, només hi havia menys de 10 estudiants amb dislèxia registrats. Probablement n’hi haurà mes, però això fa poc mes d’un 0,3% dels estudiants de la UPF contra el 10% de la població. Pots fer-te una idea, doncs, de la quantitat de dislèctics que no acaben l’escola?

B.P: Selecció natural pura i dura!

O.P: Per tant, una manera de solucionar el problema seria implementant sistemes educatiu més creatius, com el finlandès (on l’estudiant descobreix ell mateix els coneixements, en lloc de memoritzar-los), o l’anglosaxó (on l’estudiant és forçat a pensar de manera més creativa).

B.P: En canvi als Estats Units, un 30% d’emprenedors pateixen dislèxia. Com s’explica això?

O.P: El fet que el 30% dels empresaris d’Estats Units siguin dislèctics s’explica per diversos factors. En primer lloc, el fet de ser més creatiu et porta a idees més innovadores, que es la clau per emprendre. En segon lloc, els dislèctics s’han d’esforçar molt més per aconseguir el mateix que els no dislèctics. Aquesta cultura de l’esforç, fa que, un cop són adults, tinguin més iniciativa i emprenguin més. Finalment hi ha un altre factor no menys important. Els dislèctics, des de ben petits, com que hi ha moltes coses que no saben fer bé, aprenen a delegar i a treballar en equip molt més que els seus companys. La dislèxia afavoreix l’emprenedoria.

B.P: Aleshores els Estats Units seria el paradís dels dislèctics?

O.P: No totes les dades són tan positives. Segons unes estadístiques, el 50% dels presos a Estats Units son dislèctics. El fracàs escolar que porta a la presó. Així que els resultats són molt extremistes. Un dislèctic té moltes més possibilitats de fracassar o de brillar. No es d’estranyar, doncs, que alguns genis, com Albert Einstein, Steve Jobs o Antoni Gaudi hagin estat dislèctics.

B.P: Quines polítiques creus que s’haurien de dur a terme al nostre país perquè aquestes persones no caiguin fora del sistema i siguin recuperables?

O.P: Perquè aquestes persones no fracassin a l’escola, es necessita un sistema educatiu molt més obert i que admeti habilitats molt diferents. Malauradament, en el nostre àmbit educatiu, l’única qualitat requerida és la memorització. I això va totalment en contra de les habilitats dels dislèctics.

Per solucionar-ho, s’ha de crear un sistema educatiu, i un sistema d’avaluació molt mes creatiu i molt mes basat en la pràctica que en la teoria. Al cap i a la fi, si volem ser un país capdavanter, això es el que potencia la innovació, així que es bo tant pels dislèctics com pel país en general.

B.P: Actualment està embarcat amb un projecte per fer més fàcil la vida als dislèctics. En què consisteix la teva idea?

O.P: El meu projecte, en el qual estic treballant, se centra en modificar la manera com els dislèctics llegeixen, adaptant el format del text per fer-lo més comprensible al seu raonament.

La idea és molt senzilla però molt innovadora al mateix temps. Malauradament, no te’n puc explicar els detalls, ja que és un projecte en desenvolupament, que encara no s’ha llançat al mercat. En aquests moments hem de començar una investigació científica per comprovar l’eficàcia del projecte, però tot sembla indicar que serà positiu. El meu somni es poder ajudar, ni que sigui lleument, els joves dislèctics perquè no hagin de passar per tot el que he hagut de passar jo.

B.P: Molta sort!