Oriol Grau: “El teatre és una fletxa: té l’obligació d’assenyalar”

6.03.2017

Aquests dies Oriol Grau puja per últim cop a l’escenari de la Sala Trono de Tarragona, que ell mateix va fundar. Junt amb Pau Ferran són els protagonistes d’Això és tot!, l’obra amb què s’acomiada aquest teatre de petit format després de 14 anys de programació ininterrompuda. Mentre busquen nova ubicació, la productora de la Sala Trono segueix treballant en un nou muntatge, Els tres aniversaris, i en la quarta edició del FITT (Festival Internacional de Teatre de Tarragona). Tot plegat és l’excusa per parlar amb aquest actor tarragoní nascut a Barcelona el 1963 en un moment plàcid de la seva carrera.

L’artista a la plaça de Dames i Vells, davant de la Sala Trono. © Carme Badia.

“Això és tot!”, l’última producció de Sala Trono a la Sala Trono, està sent un èxit.

Sí, i la farem fins que vulgui el públic. La vam estrenar el gener i ara l’hem tornat a allargar fins a mitjan mes de març. No és una obra qualsevol, és l’obra que tancarà una sala! És una cerimònia, un ritual de comiat.

D’on surt la idea?

Del Joan Negrié, gestor i programador de la Sala Trono. Volia fer una festa de comiat i que hi sortíssim jo i el Pau Ferran, un actor de Reus, jove però ja molt consolidat. I va triar un dramaturg emergent i innovador, l’Israel Solà, director de la companyia La Calòrica, perquè escrigués el guió.

No era un encàrrec fàcil.

Volíem que hi hagués un camí emocional molt variat, de celebració però també molt nostàlgic i màgic. Per això els personatges, les dues germanes bessones, la Sala i la Trono, són com símbols, histriònics, i ens permetem coses que no havíem fet mai: recitar un clàssic com Sagarra, fer de vedet… L’excursió per la Sala la teníem molt clara: que el públic pogués veure el camerino, el vestuari, la taquilla per dintre.

Feu que realitat i ficció es confonguin.

És que l’obra reflecteix les discussions que hem tingut, de si tancar o no tancar, de si protestar… El que diem no és ficció; quan diem que mirem la sala per últim cop realment el públic la mira per últim cop. He vist espectadors amb llàgrimes als ulls. Vius una situació real, i com a actor també t’implica molt més.

Tanqueu per l’espai, no pel públic. És el millor que us podia passar?

Potser sí. Ara ja ho podem dir perquè l’obra ens ajuda a passar el dol. La taquilla no dóna, només hi ha 50 cadires, i a més havíem de fer obres: un accés per a discapacitats, un altre bany, una instal·lació elèctrica nova… El pas natural hauria sigut fer un trasllat, però no tenim sala. Tant de bo hi hagués a Tarragona algun teatre en desús, com el que hi havia a la Cooperativa Obrera, però se’ls van carregar tots.

I el Teatre Metropol?

Quadra bé amb el que busquem, però l’oferta en ferm de l’Ajuntament no l’hem rebut. Ens permetria seguir fent petit format, si cal convertint l’escenari en tota la sala. Tarragona tindria dos teatres funcionant: un de convencional, el Teatre Tarragona, i l’altre d’alternatiu, el Metropol. Si el futur fos aquest seria esperançador.

Què és, què vol seguir sent la Sala Trono?

Una sala de petit format i teatre contemporani, fins ara de propietat municipal i gestió privada, que dona veu a nous autors, actors, companyies. En coherència amb això cada dos anys organitzem el FITT (Festival Internacional de Teatre de Tarragona) i tenim 700 amics que ens fan costat.

També sou productora.

Sí, amb la voluntat que les nostres produccions vagin de Tarragona al món, com You say Tomato, que ha fet gira per Catalunya, temporada a Barcelona i també l’hem dut a l’Argentina. Volem posar Tarragona al mapa, no ens interessa fer una cosa local. La Trono, per exemple, és a la junta de l’ADETCA (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya).

A l’abril estreneu Els tres aniversaris, que anirà a La Villarroel.

Volíem fer una coproducció entre Tarragona, Reus i Valls, i amb aquesta obra hem aconseguit fer asseure els tres regidors de cultura en una mateixa taula. És una versió de Rebekka Kricheldorf de Les tres germanes de Txèkhov i la “co-estrenarem” a les tres ciutats. Les comarques tarragonines són un territori petit, i hi hauria d’haver una xarxa que permetés actuar a set o vuit llocs. Fem un pas en aquesta direcció.

És la vostra catorzena producció en 14 anys de programació teatral i tres edicions del FITT. Quan el 2003 obriu la Sala Trono el somni era aquest?

El somni era molt més modest. Ni ens podíem imaginar que arribaríem tan lluny i que les nostres produccions farien temporada a Barcelona. La idea era obrir una saleta que oferís un teatre que no es veia i, si podíem, dedicar-nos professionalment al teatre aquí. La Sala Trono és una història d’èxits.

Amb algun fracàs, suposo.

No totes les nostres produccions han sigut un èxit, esclar. També hem après que el públic ha d’estar còmode. Hi ha gent que no ve per claustrofòbia. Això és una prioritat, perquè els actors sí que estem còmodes: el camerino és gran i tens la proximitat del públic, que és quan treballes més l’ofici, perquè has de donar molta veritat.

Quin paper té avui la Sala Trono a Tarragona?

Indispensable. No sols perquè omple el buit del teatre contemporani i les noves dramatúrgies, sinó perquè fomenta el públic. Aquí no hi ha necessitat d’anar al teatre, com a Reus, on el Bartrina no ha tancat mai. Tarragona s’ha permès el luxe d’estar molts anys sense teatre. Fins als anys noranta no es recupera el Metropol; no sabíem que teníem una joia de Jujol al mig de la Rambla! Jo des d’adolescent que tinc la febre de reivindicar un teatre municipal.

Oriol Grau i Pau Ferran en l’obra ‘Això és tot!’, en els papers de les germanes Sala i Trono respectivament. © Albert Rué.

Què necessita Tarragona, a part de més teatre?

Un centre d’art i pensament contemporanis, que ens ajudi a crear un relat de la ciutat, a fer-nos veure que potser no calen un jocs olímpics perquè hi ha altres prioritats. No pot ser que només ens cohesionem per les festes majors, Setmana Santa i Carnaval. Tarragona explica molt bé la història, però si no parlem de l’ara, què diran de nosaltres? Que només recreàvem el passat. Això fa que el talent jove se’n vagi i la ciutat quedi més pobra.

Què té el teatre que no l’hagis deixat mai?

El teatre planteja preguntes, és una fletxa: té l’obligació d’assenyalar, no de jutjar. Jo em realitzo fent d’actor, em fa feliç, i totes les obres les faig amb la intenció de millorar el món. M’he passat la vida a pujant a l’escenari, però el que em va formar més van ser els primers 8 anys, fent de cantant amb l’orquestrina La Gramola de la iaia. També m’atrevia a tocar la flauta travessera. Quan no es paga entrada el públic és més ingrat, i ens havien tirat llaunes i de tot. Això et dona un saber estar a l’escenari com cap obra et pot donar.

També ets director, músic, guionista… Un home de teatre pels quatre costats.

Sí, en teatre he fet de tot, i totes les facetes m’agraden, però és actuant com més bé em trobo. També dissenyo i cuso vestits, i la música és un complement. La veu i el cos els haig de tenir a punt. Ara faig dansa Bollywood, i amb el grup Mahive Dance anem de bolos de tant en tant. Per exercitar la veu canto a la coral de la Sageta de Foc. I també formo part de la companyia Teatro de Cerca, que fem teatre per les cases.

Professionalment, en quin moment estàs?

De llibertat i satisfacció absolutes, perquè trio jo la dosi d’aquesta mena de droga que és el teatre. Si m’exigís més temps no hi disfrutaria tant. Hi ha qui em diu: “Ara ja no fas res?”, perquè si no surts a la tele sembla que no facis res. Ja ho vaig passar, això de la tele, i no en renego, perquè potser és el que ara em permet fer el teatre que vull i quan vull, i portar aquesta vida balsàmica a Tarragona. Tinc un hortet i tot! Per mi això és l’èxit.