On éreu el dia que va morir David Bowie?

6.10.2016

“Sífilis?” Un jove turmentat reflexiona en una sala d’espera abans de fer-se la prova d’aquesta malaltia. La primera paraula que apareix a El dia que va morir David Bowie (La Breu Edicions, 2016) és el tema que serveix d’ham a Sebastià Portell per calcar la vida de les generacions joves vingudes a Barcelona per trobar qui-sap-què en un context de crisi social, econòmica i de valors. L’autor signarà exemplars d’aquest llibre en la Setmana del Llibre en Català. Concretament, ho farà el diumenge 10 de setembre a partir de les 18h al Mòdul 39.

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Sebastià Portell | Ester Roig ©

En Sebastià arriba puntual a la nostra cita. Mai no falla la camisa estampada i el somriure posat. Sota el braç, L’adolescent de sal de Biel Mesquida i Gelat de maduixa d’Antònia Vicens a qui ha dedicat la seva primera novel·la. Sebastià Portell es va estrenar com a dramaturg, va experimentar com a contista i ara es llença a la piscina amb la novel·la El dia que va morir David Bowie.

Sebastià: M’havia anat trobant moltes dificultats per representar i per girar durant els quatre anys que havia fet teatre i aquesta tria va ser una evolució natural. Els monòlegs que abans escrivia per a ser representats els vaig començar a escriure per a ser llegits.

Sara: Així que tries el gènere per motius naturals, diguéssim, però per què un protagonista gai de vint-i-set anys amb una vida diürna escassa i una vida nocturna salvatge?

Sebastià: Primer de tot, per identificació i proximitat. És més fàcil explicar una història que coneixes i que te cau de prop, que no pas haver de fer una investigació sobre el tema. Malgrat tot, n’he acabat fent, també s’ha de dir, sobretot en relació a psicotròpics. I, en segon lloc, vaig triar aquest personatge perquè crec que és molt representatiu de la generació que volia retratar. Crec que avui el paradigma de jove és un jove gai i tampoc no crec que la seva orientació sexual canviï la història. També me servia molt per retratar un món que normalment ha estat retratat o bé per tragèdies o per purpurines, però mai per clarobscurs. I aquesta novel·la vol perseguir aquest clarobscur.

Sara: S’ha parlat força de l’orientació sexual del protagonista i del seu monòleg totalment explícit en aquest sentit, però m’interessa que em parlis del caràcter del «jove turmentat». La novel·la respira inseguretat, pèrdua, mareig i crisi constantment.

Sebastià: El primer que s’està qüestionant el protagonista és la identitat de gènere i sexual. Tota la societat ho està fent diàriament, però és evident que qui més ho fa són els col·lectius LGTB+ i crec que això és un recurs per parlar del canvi constant en què vivim. Per exemple, parla del ritual d’afaitar-se o hi trobem falsa etimologia de paraules perquè ell se les fa seves (com analitzar, com escrutar). I en relació al que comentes sobre el «jove turmentat» i la seva formació moral, crec que no és un esforç relacionar-ho. És un condicionant. Aquest jove viu com viu i sent com sent perquè se l’ha educat d’aquesta manera: per sentir-se culpable quan té plaer o per sentir-se suposadament realitzat quan pateix. Tots, fins i tot si som ateus o agnòstics, estem molt condicionats per aquesta escala moral, que no és només religiosa, sinó cultural. I per atacar aquesta moral he atacat la religió.

Sara: A més de l’atac a aquesta moral, també hi trobem altres calcs importats: contractes de pràctiques i precarietat laboral, un pare inexistent, la pèrdua de referents i els fills hereus d’aquest malestar familiar o la premissa de si-ho-fas-bé-t’anirà-bé que no s’ha acomplert en les nostres generacions.

Sebastià: Tot això forma part d’un centrifugat i la novel·la té la forma que té perquè és una vida centrifugada, que és com viu aquesta generació que volia retratar, en constant moviment, constant incertesa. I aquí s’hi ha d’incloure la falta de referents i l’absència de responsabilitat perquè realment hi ha molts pares que defugen —i quan dic pares vull dir pares i mares. Al cap i a la fi, famílies que no han acomplert les expectatives segons la norma social.

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Sara: M’estaves parlant de vida centrifugada i d’estructura centrífuga. Era la darrera cosa que volia comentar. Muntes aquesta bastida a partir de capítols molt diferents: teatre, monòleg, notes de veu de WhatsApp, un manual per a dones, xats…

Sebastià: Si, la novel·la té aquesta estructura perquè és un reflex del seu contingut. Crec que cada llibre demana ser d’una manera en concret. És probable que mai més no torni a fer una novel·la fragmentària fins a aquest extrem. En aquest cas, demanava ser centrifugada i estar feta a partir de fragments breus, que anés molt ràpid, i que no tinguessin gaire en comú a primera vista perquè així es com se troba es personatge quan pensa tot el que pensa. Per narrar una vida desordenada i promíscua havia d’utilitzar una forma desordenada i promíscua. Desordenada perquè va fent flasbacks i flashforwards i promíscua perquè fins i tot pel que fa a autoria ho és. Hi ha textos d’autoria meva i hi ha textos d’altri. Hi ha textos que es consideren literaris i d’altres que podrien no considerar-s’hi. D’entre els textos literaris, també hi ha diferents gèneres, perquè no volia tan sols qüestionar el que és literari i el que no ho és, sinó que en una novel·la, per exemple, hi pugui haver escenes teatrals perquè el moment ho demanava. Sa forma d’aquesta novel·la pot semblar un caprici a vegades, però no ho és. És la resposta orgànica a una història.