Núria Coll: “He escrit una gran mentida basada en la realitat”

No és la primera ni serà l’última periodista que escriu una novel·la i, de fet, admet sense manies que sortir a la televisió l’ha ajudat a promocionar el llibre.  La Núria Coll s’estrena al món de la ficció amb Tots els llocs em recorden a tu (Columna, 2013), una història esbojarrada que es nodreix de la seva realitat, malgrat que tot és una invenció.  Núria Juanico l’ha entrevistat a Llibres per llegir. 

Què et va empènyer a escriure una novel·la?

El llibre sorgeix de dues casualitats. Feia uns dies havia comentat a una amiga meva que tenia algunes idees al cap i que em volia trobar amb l’editora del Grup 62 per parlar-ne. Justament aleshores, ella va contactar amb mi i va demanar-me que escrivís una novel·la.

Però tu mai havies escrit ficció. Com vas rebre la proposta?

Mai m’havia passat pel cap, però ella [l’editora] em va animar molt. M’havia vist a la televisió i a la ràdio, i tenia la intuïció que la meva manera de comunicar verbalment podria funcionar igual en una novel·la. Em va empènyer a posar-me a prova i em vaig engrescar. M’ho he passat molt bé.

Guardaves escrits al calaix per quan et sorgís una ocasió com aquesta i els poguessis transformar en una novel·la?

Tenia ganes d’explicar algunes coses, però les guardava al cap. No tenia res escrit ni estava en els meus plans publicar un llibre. Fins i tot criticava molt els periodistes mediàtics que aprofitaven l’avinentesa per treure una novel·la, així que m’he cobert de glòria, en aquest sentit.

Com apareix la història de la protagonista, la Susanna Ardèvol?

És el fruit de tot allò que conec, d’allò que respiro. La història s’ha anat configurant a mesura que escrivia. Al principi no tenia ni idea de com seria la novel·la, però tenia clar que volia explicar l’anècdota del James Blunt, que em va passar bastant similar, i que volia parlar de ràdio. Perquè em sentís còmoda, la protagonista havia de ser el meu alter ego i, per tant, una periodista. Sabia que podia explicar una història inventada però que m’havia d’aferrar a elements que jo conec per no fer el ridícul. Per això parlo de periodisme i de ràdio.

De fet, la història transcorre en bona part entre les bambolines de la ràdio i la televisió. Pot interessar a algú que no forma part d’aquest món?

A la gent li interessa saber com és el món dels paparazzi i aquesta rivalitat sobre l’ètica periodística que hi ha entre uns i altres. A més, parlo de com són la ràdio i la tele per dins perquè a mi m’hauria agradat que a la facultat algú m’ho expliqués. Em baso en el “microperiodisme”: en com ha de ser un tall de veu, en què està passant dins l’estudi quan ve un grup de música a tocar. Hi ha pocs llibres que en parlin.

És un manual de periodisme disfressat de novel·la?

Hi ha diferents lectors de l’obra, però n’hi ha un de molt clar: l’estudiant de periodisme que vol conèixer més la realitat d’aquest món. Retrato el resultat de molts anys d’aprenentatge, tot allò que he vist i escoltat fent de periodista i també com a oient de ràdio.

Però actualment la crisi fa estralls en el periodisme, i el sector no passa pel seu millor moment. Com ho has tractat?

Amb naturalitat, però sense deixar d’explicar què està passant. Fins i tot parlo de la importància de dir “sí” quan cal, però també “no”, perquè jo mateixa i molta gent del meu entorn ens hem trobat en situacions complicades, dubtant davant una proposta de feina en què et paguen molt malament i s’ha de treballar molt. L’experiència m’ha ensenyat que, a vegades, un “no” a temps és molt millor. Tenia ganes de radiografiar aquesta realitat al detall, però ho faig en positiu. No em recreo en la misèria de la professió.

La Susanna Ardèvol és la Núria Coll?

A mi no m’ha passat res del que relato al llibre, només l’anècdota del James Blunt. La resta són situacions que han viscut amigues meves i frases que he sentit a diversos llocs. La Susanna Ardèvol no és la Núria Coll, però la seva trajectòria professional té un punt autobiogràfic.

Has construït la personalitat de la Susanna Ardèvol a mida del teu caràcter?

No gaire. L’he fet ingènua i molt desastre per generar empatia al lector. Volia que el personatge caigués bé des de la primera pàgina, que la gent se l’estimés i pogués anar-hi del bracet fins al final. En molts aspectes, m’agradaria ser la Susanna perquè és molt harmònica i li va tot bastant bé.

Segur que molts lectors t’associen amb la protagonista i creuen que el que expliques t’ha passat de debò. Com ho reps?

La rebuda del lector és imprevisible. Facin la interpretació que facin, vull que s’imaginin el que vulguin. Hi ha molta gent que no em coneix i no fan aquesta lectura. Els que no saben que he fet ràdio i televisió, no pensaran en l’Antoni Bassas, amb qui vaig treballar a El matí de Catalunya Ràdio, ni l’associaran amb el personatge del Soldevila, però altres que em coneixen sí que ho pensen. M’agrada que això passi, ho he fet per jugar.

Els personatges s’emmirallen en gent que coneixes i que traslladades a la novel·la?

He agafat una mica de tot arreu i només jo sé, a cada frase, a qui m’estic referint. És una barreja, un còctel de personatges. Alguns existeixen i altres no, tot m’ho he fet venir a mida. Faig servir expressions de gent del meu entorn que a vegades atribueixo a un personatge i altres vegades a un altre, m’ho invento tot. He escrit una gran mentida basada en la realitat.

La protagonista comparteix grup de WhatsApp amb les seves amigues, “Les perres”, i a través dels missatges confessen tot allò que els passa. Què aporta aquest conjunt de personatges al llibre?

És el típic grup de dones de WhatsApp on hi ha moltes confidències però també s’estripa molt, on s’és molt gamberro. Hi ha un esperit de criticar, de riure’s d’una mateixa i dels altres, i també d’explicar els drames quotidians. Tenia ganes d’escriure sobre aquest perfil de dones. El WhatsApp va aparèixer després, quan vaig adonar-me que les converses entre les “perres” eren ideals per comunicar-se a través del telèfon. Són dones molt atrafegades, era inviable que anessin a sopar cada setmana.

El WhatsApp és un dels elements que fa de la novel·la una obra molt lligada al present. Per què hi dónes aquest caire tan actual?

Els fonaments de la novel·la són tot allò que forma part de la nostra vida avui. Faig una radiografia del moment. Vull que el llibre, d’aquí a uns anys, ensenyi com era el món avui. He dut el costumisme al segle XXI i en un instant molt determinat, perquè elements com el WhatsApp poden estar caducats d’aquí a un temps.

Més enllà del periodisme i del WhatsApp, el component essencial de la novel·la és la història d’amor de la protagonista, un tret clàssic que contrasta amb el caràcter modern del llibre. Per què li dónes aquesta importància?

Tenia clar que l’amor havia de ser el fil conductor de la novel·la, i crec que és el que enganxa més de tot el llibre. Tinc el meu punt romàntic i a la novel·la faig volar tants coloms que fins i tot la protagonista havia de trobar l’home de la seva vida. És un format clàssic que m’ha permès caminar amb comoditat. Tot i això, aquesta ha estat la part del llibre que més m’ha costat construir, perquè s’ha d’anar teixint poc a poc fins que al final explota.

El component femení té molta presència al llibre i, de fet, abordes temes com l’estètica i l’aspecte físic a l’hora de sortir a la televisió. És un llibre per a dones?

Jo crec que no, però l’editorial diu que sí. La primera setmana després de publicar el llibre, vaig rebre deu correus electrònics d’homes que deien que els havia agradat. No l’he escrit amb la pretensió de fer una novel·la femenina, però sóc una dona al quadrat i visc en un entorn on la moda és important. Tot això queda reflectit al llibre. Crec que hi ha més lectores que lectors, però també sé que molts homes s’ho passen bé amb la novel·la.

L’obra està impregnada d’un to desenfadat i fins i tot una mica barroer que acompanya la protagonista en tot moment. Què té de la Núria Coll, aquesta veu?

Sóc una mica gamberra, però això fins ara només ho coneixia la meva gent perquè als mitjans sempre tinc una imatge més responsable. Un llibre era la plataforma perfecta per ensenyar aquesta Núria que directament em fa més vergonya mostrar. La novel·la em permet mostrar com sóc en petit comitè.

Com has viscut el canvi de passar d’un estil periodístic i informatiu a escriure ficció?

Els periodistes tenim un defecte a l’hora d’escriure novel·les. A la part del relat més narrativa, sense diàlegs, ens surt el deix de fer un reportatge. Això l’editor de seguida ho detecta. En alguns fragments, la meva editora em deia “això és Viquipèdia” i jo li responia que no, que tot sortia del meu cap. Es veu que escrivim com si volguéssim ensenyar tot el què sabem. La gràcia és aprendre a camuflar allò que es vol dir entre diàlegs, sense escriure un rotllo d’una pàgina com si fos una enciclopèdia.

Quin impacte té el fet de ser mediàtica en el lector, a l’hora de rebre el llibre?

El fet de sortir per televisió i conèixer el món del periodisme suma, i per això l’editorial s’hi arrisca. He pogut fer una millor promoció que si fos el primer llibre d’una persona que ningú coneix. Si no estigués a la televisió, no hauria fet mai aquesta novel·la, i menys amb l’editorial Columna del Grup 62.