Noemí Bibolas: “La memòria és el nostre tresor”

Noemí Bibolas acaba de publicar I la gent s'hi banya a Arola Editors. Es tracta d'una novel·la breu. La capacitat de Bibolas per donar-nos, amb uns pocs detalls, una visió de la ciutat i de la vida formiguejant que s’hi desplega és extraordinària.

Jordi Llavina ha conversat amb Noemí Bibolas a L’última troballa, el programa de llibres de la Xarxa. Noemí Bibolas acaba de publicar I la gent s’hi banya a Arola Editors. Es tracta d’una novel·la breu. La capacitat de Bibolas per donar-nos, amb uns pocs detalls, una visió de la ciutat i de la vida formiguejant que s’hi desplega és extraordinària. La Rut, intèrpret de grec, ha viscut a Los Angeles amb el seu company, en Pau. Tenen una filla, la Martina. Ara ha tornat a Barcelona, i viu al Gòtic. Envoltada, les 24 hores del dia, de turistes.

Fan una mica de ràbia tants turistes a la ciutat de Barcelona, sobretot al centre, no? Tu hi vius?

Sí, de fet la novel·la va sorgir de la idea de transmetre la perplexitat d’una veïna del barri que es veu envoltada diàriament de turistes.

La novel·la combina el relat de la Rut, del procés que viu personalment, amb una observació … amb la descripció de la ciutat…  aquest doble eix és suggestiu i original…

Vaig començar escrivint la realitat del barri com si fos un dietari, com un blog… però de mica en mica la veu narradora va anar agafant un caràcter propi i es va anar convertint en un personatge. Llavors li vaig buscar un passat, una família, uns orígens, uns conflictes… I en lloc d’incloure-ho tot en una mateixa línia de relat vaig voler provar de barrejar les dues veus. Era com fer anar dos textos alhora. A vegades s’allunyaven i després es tornaven a trobar. M’agrada la idea de barrejar materials diversos i fer servir registres diferents.

Enregistres els canvis que han tingut lloc a la ciutat… botigues que desapareixen…. En un lloc com el barri gòtic. Totes les botigues que havien existit i que per mor de l’especulació han desaparegut…

Els centres històrics de les ciutats són espais que han de ser visitats però tampoc podem oblidar la gent que hi viu. És un tema del que s’ha parlat, però no se n’ha parlat prou. No pot ser que gent que viu al barri i obre granges o carnisseries hagin de tancar o bé perquè no poden pagar el lloguer o bé perquè no acaben de complir una normativa que és asfixiant. I en canvi veus com les botigues de souvenirs, que sovint estan buides, es multipliquen en un mateix carrer. Com s’explica? No hi ha normativa per això? Qui se la salta?

Dius que “Les llibreries de vell t’enfronten al pas del temps…” L’experiència del temps és un dels grans temes de la novel·la. La Rut diu “De cop quedava poc temps i havia de córrer per corregir errors”

Sí, la consciència del temps va apareixent al llarg de tota la història. De fet, la història descriu un procés personal de canvi i ha d’incloure per força una reflexió sobre la vida i sobre el temps.

Per la Rut el viatge és una experiència molt important. El viatge l’ha configurat i l’ha fet com és…

Sí, els viatges hi són molt presents. La noia viu envoltada de turistes, que són gent que van i vénen. Ella ha viatjat força i ha intentat adaptar-se a uns quants llocs, com Los Angeles o el Barri Gòtic, fins que finalment decideix marxar. La història parla de viatges i també de la relació amb el lloc on vius.

És la història d’una decepció i a la vegada és la història de l’assumpció de la llibertat… hi ha aquests dos motius…. la decepció de la gent d’aquesta generació que hem viscut aquestes coses… però també hi ha la llibertat de dir…

Com hem dit és la història d’un procés personal. I el procés acaba amb la presa d’una decisió. La protagonista aconsegueix resoldre unes quantes coses, i entre elles hi ha la decisió d’anar a viure a un lloc on se sent anímicament més propera al paisatge que l’envolta.

Hi ha un moment al llibre que la Rut diu: “No només heretem les càries…” Què vol dir això?

Quan la noia passa comptes, s’adona d’on ve i de qui és. Pren consciència que forma part d’una cadena llarga… Per això parla de la seva família i dels seus avantpassats. Busca connexions per entendre’s millor.

És una novel·la … d’un microcosmos suggestiu ple de detalls petits però significatius. Penso en l’avi que fa vaixells. O aquell personatge que perd el botó i “era com si se li descordés alguna cosa per dins”…. D’on surten aquests personatges?…

Sí, la majoria de personatges parteixen de gent del carrer o de persones que he conegut de més a prop, però després en la història tots es transformen o es barregen entre ells i donen lloc als diferents personatges que trobem al text. Alguns d’ells, tots sols, donarien per a un conte, però m’agrada fer conviure tanta gent en un sol text. És com una escala de veïns infinita. El llibre anterior, el “No passa res”, també era una galeria de personatges.

La novel·la, per la llargada que té, és sorprenent la quantitat de temes que hi van sortint… La Rut es veu ….  la qüestió del primer record… els tres dits dels tres anys… insisteix molt en el pas del temps i insisteix en el que queda i també en el que se’n va….

El que queda són els records, i la memòria, ho ha dit tothom, és el nostre tresor. Sense memòria i sense records no hi ha res. Escriure et permet anar estirant d’aquest fil que no s’acaba mai, que és inesgotable. Com més l’estires, més creix. Com tu dius el temps hi és molt present. Quan la noia fa repàs de la seva vida va fins al límit de la seva memòria i recorda aquesta primera percepció del temps. És un element tan occidental i tan cultural que als nens els costa molt d’entendre. Tarden molt a concebre’l com nosaltres. Per això la noia recorda aquell moment en què de petita va pel carrer i es mira els tres dits dels tres anys que acaba de fer, i intenta entendre què vol dir exactament.

Suposo que tens fills i els fills són una font inexhaurible de material literari. “Els he vist amb separat”… frases amb grans possibilitats narratives…

– Aquest error o aquesta contradicció em semblava que tenia un sentit afegit. Sovint els nens, amb frases aparentment molt senzilles, expressen tota una visió del món. El que més m’agrada és descobrir-hi aquesta visió. Amb les seves frases ens ensenyen com és el seu món, on les dimensions de les coses són força diferents de les nostres. És un món que de mica en mica van adaptant al nostre.

 A vegades són dibuixos: “Una cosa bona té una cosa dolenta….”

És el que dèiem dels materials diversos. M’agrada incorporar coses que vénen de llocs o experiències molt diferents. És com quan cuines i fas servir tot el que tens a mà.

Finalment hi ha un personatge que té talls a la llengua i cabells blancs… són dues imatges, sobretot els talls, doloroses…

Diuen que els xocs emocionals deixen aquest tipus de ferides i que la llengua és com un mapa anímic. També diuen que quan naixem la llengua és plena de punts gustatius que van desapareixent i no recuperem mai més. Potser per això és tan fort el poder evocador d’un gust.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació