Gerard Quintana: “No he volgut mai acceptar el guió que se m’havia atorgat”

3.04.2019

Feia molt temps que Gerard Quintana (Girona, 1964) desitjava que arribés el moment de poder tenir a les mans la seva primera novel·la. Escriure Entre el cel i la terra (Columna Edicions) ha estat pel cantant de Sopa de Cabra el joc més plaent de tots els que ha tastat mai. Un joc que l’ha portat a crear una història plena de preguntes i poques respostes, protagonitzada per un jove pintor basc, en Patxi, que aterra a la Barcelona dels anys 50 fugint d’una vida i d’un sistema que l’ofeguen.

Gerard Quintana | Fotografia: Carla Rabell

Gerard Quintana: Has pogut llegir el llibre?

Carla Rabell: El vaig acabar ahir a la nit. M’hi vaig enganxar. Ara trobo a faltar el Patxi, el Bru, l’Àngels…

És curiós que em diguis això perquè un dels meus objectius era fer molt vius els personatges. Mentre escrivia el llibre, a casa em deien “torna tio, estàs més amb aquesta gent que no existeix que amb nosaltres!” La meva dona em deia que feia l’amor amb aquestes persones invisibles. A l’entregar-lo, havia estat tan de temps immers en la història que em sentia perdut. Vaig sortir a caminar i, de sobte, em vaig trobar al portal del Patxi, al carrer de la Lleona. Vaig estar allà més de dues hores.

Esperaves el Patxi?

M’estava tornant boig. Vaig enviar un missatge a l’editora i em va dir que la preocupava molt. Després ja vaig posar una mica d’ordre, però he arribat a estimar-los tant als personatges…

Tu vas créixer literalment rodejat de llibres, vivies al pis de damunt d’una llibreria molt singular.

Sí, i la llibreria Geli té molta culpa d’això (assenyala un exemplar del llibre que hi ha damunt la taula). Un dels meus primers records, quan jo devia tenir sis anys, i que apareix al segon capítol del llibre, és el de les inundacions. Recordo la gent corrent amunt i avall salvant llibres, tacos de paper surant sobre l’aigua. Era com salvar vides, per això em va fer estimar-los més. A sobre, jo tenia molta connexió amb el meu oncle Pere, que és qui portava la llibreria, un senyor que es passava allà vint hores al dia. Pujava a dormir a les 3 o a les 4 de la matinada i a les 9 del matí ja era a baix de nou. Sabia on era cada un dels llibres, eren la seva vida. No era gaire típic que una llibreria tingués més de dos-cents llibres en estoc. És una bogeria mantenir això! De fet ara ja no existeix. La seva ambició era que sense sortir d’aquelles parets es pogués entendre tot el pensament humà.

La mateixa ambició que té el personatge del marit de l’Àngels?

Sí, només vaig canviar-li el nom. Els dos entreguen la vida a una cosa que creuen que és més important que ells mateixos. I a mi, això, em va portar a decidir en un moment de la meva vida que abans d’escriure havia de viure.

És contradictori viure i escriure?

Si ara estiguessis escrivint no podries seguir la conversa de la mateixa manera, ni ser tan receptiva amb les meves respostes. És com viatjar i està fent fotografies.

No és una manera de viatjar?

Si, però abans d’escriure tenia la necessitat de primer conèixer el món de totes les vores. Segurament n’és responsable la literatura de la llibreria Geli, que em va atrapar. Jo allà tenia llibertat de moure’m i bellugar-me, de llegir allò que no em tocava per edat, com ara autors de la literatura de la generació Beat: Kerouac, Ginsberg, Corso. També Boris Vian, que era fascinant. Faulkner, Conrad. Jo veia que per sentir i per entendre tots aquests personatges que he creat no n’hi havia prou de tancar-me i inventar-me. Havia de saber com sent la gent, sentir el seu frec, i això fa que al llibre hi hagi molt d’experiència pròpia i en el segon que estic fent també.

Podries fer-ne la continuació…

Quan em vaig trobar davant del portal del Patxi, esperant-lo i pensant com poder superar aquell buit, vaig pensar allò de “l’antídot està en el mateix verí”. La segona novel·la tindrà uns altres personatges però hi ha una cosa meva que vull que segueixi: aquest afany de qüestionar-me les coses, de no haver volgut acceptar el guió que en principi se m’havia atorgat. El Patxi hauria d’haver sigut militar, com el seu pare o el seu avi, i jo hauria d’haver acabat una carrera, haver fet oposicions a La Caixa. En canvi, he escollit viure en una inseguretat tota la meva vida i això m’ha donat la sensació de llibertat que necessito. I d’alguna manera ho visc en plenitud a través dels personatges. Escriure aquesta novel·la ha estat un joc que m’ha semblat el més plaent de tots els que he tastat.

Més plaent que la música?

La música és molt diferent. És un llenguatge emocional que fins i tot pot ser abstracte per aquell mateix que l’està fent. A vegades m’han preguntat per qui faig les cançons, com si fos una operació de màrqueting. “Pels que encara no han nascut”, jo sempre contesto. Potser d’aquí un temps algú les entendrà i els hi seran útils en algun moment del seu procés vital i emocional. La música, encara que surti d’un mateix, es treballa més en equip. De seguida la contrastes amb els músics que t’acompanyen, amb l’entorn. Escriure, en canvi, és un acte de solitud molt gran.

Quan vas començar a escriure?

Jo he escrit sempre. Al 1986, quan vaig començar a fer música sense ser músic, jo ja escrivia. Em demanaven que fes lletres de cançons i finalment em vaig quedar a cantar-les perquè no hi havia ningú més. Col·laborava amb alguna revista comarcal de Girona, tenia un fanzín amb uns companys en una casa okupa i feia poemes radicals. Girona era una ciutat molt de capellans. Fins i tot la llibreria Geli, abans d’arribar el meu oncle, era religiosa. Venien missals i les hòsties pels convents i les esglésies del voltant. Ens fèiem un fart de menjar tots els retalls de les hòsties consagrades sense beneir. Allà em vaig guanyar el cel! (riu), i vaig llegir molt. Jo tenia molts problemes de comunicació i el cap m’anava molt de pressa. Potser ara m’haguessin diagnosticat algun TOC. Era incapaç d’estar-me quiet. La música va ser un refugi molt important i cada llibre em permetia posar-me a la pell d’un personatge, marxar del meu jo. Podia passar-me hores a la meva habitació amb els discos, els vinils, cantant al damunt de Cohen, Dylan, Cat Stevens. Poc a poc, però, vaig anar posant ordre a això i al paper en blanc.

Menciones un grapat de figures musicals durant la novel·la, des de Paco de Lucía, Patti Smith, Louis Amstrong, Edith Piaf, Bob Dylan, estils que van molt més enllà del rock…

Cada personatge té el seu paisatge sonor. Hi ha unes 100 referències. M’estic plantejant fer una llista de reprodució d’Spotify del llibre, fins i tot de cada personatge. Serà llarga i desordenada perquè cada cop els gustos son més eclèctics, però en aquest cas són els gustos dels personatges. El rock a mi em va atraure per la seva actitud i s’ha anat tornant més decoratiu, més tancat en la forma. Potser ara si fos adolescent estaria enganxadíssim al rap perquè trobo que té aquesta actitud de voler canviar les coses o com a mínim de qüestionar-les. També el punk va néixer amb una actitud absolutament nihilista. Ho havia de xafar tot i va acabar com una moda a les passarel·les. El sistema tot ho metabolitza i assimila.

Ve d’aquí la idea de crear uns protagonistes melòmans?

El Patxi necessita els discos. Necessita connectar-se per pintar. El seu taller és aquest espai entre el cel i la terra on pot crear una altra realitat i transformar les coses en bellesa. Fa dos anys va venir el director de l’Arts Council England a fer una xerrada i li va sobtar que aquí per aprendre música calgués sortir de l’escola. També s’ha de sortir de l’escola per aprendre literatura? Em va fer pensar molt. A través de la música es podria explicar la història de la humanitat. Fixa’t que darrere els moments històrics més significatius sempre hi ha un himne, una música. Té un poder catalitzador. En aquest país, quan no es podia fer política, la música servia per canalitzar tot aquell impuls que se li negava de sortida. Els concerts dels 60 eren mítings pràcticament, eren aquell punt de trobada de gent que no podia trobar-se en un altre lloc. Tota aquesta reflexió hi és, tot i que no volia que fos un llibre de música.

De fet toques molts temes, alguns purament actuals, que els vincules amb esdeveniments històrics.

Parlo molt del que està passant ara però fent que la historia dialogui amb el present. No és casual que el llibre comenci a la vaga del tramvia i a la vaga del 52, moments similars al que està passant aquí darrerament i que van sorgir espontàniament de la gent del poble, d’un dir “prou”, de baix cap a dalt. No hi havia uns líders que van organitzar, manipular, sinó que va ser la gent que s’hi apuntar.

 Hi ha molt poca literatura a casa nostra que parli de l’amor carnal entre germans. Tu ho fas. És un tema tabú?

Sí, de fet vaig buscar referències del món de la literatura catalana i no en vaig trobar. Fora de Catalunya hi ha algunes referències que en un moment donat comenta el personatge del Bru, per exemple quan parla de Cien años de soledad, de Juan Rulfo o de Julio Cortázar. Aquesta idea de la família com a estructura, que a més és la base de l’estructura social, a mi m’ocupa i em preocupa. Durant molt anys va funcionar perquè la vida era molt diferent. En una mateixa casa podien arribar a viure 4 generacions. Era un col·lectiu que era capaç d’organitzar-se i d’afrontar la vida i les responsabilitats. Ara és impossible, els lloguers duren 3 anys i, com que el treball s’ha deslocalitzat, has d’anar allà on hi ha feina. De sobte et trobes en un lloc on no coneixes a ningú i on amb un sol sou és impossible tirar endavant un projecte de família. Estàs absolutament atrapat i vençut ja d’entrada, sobretot alhora de gestionar fills i volent superar el sistema patriarcal. Per tant, jo poso molt en dubte que el sistema de família tradicional sigui el camí que ens permeti ser lliures.

Les dones de les famílies de “Entre el cel i la terra” parteixen d’un denominador comú. Són fortes, transgressores, a banda de ser molt boniques. A què es deu aquest contrast amb la poca exaltació de la bellesa masculina?

L’Àngels té una bellesa més interior. No té l’espectacularitat que pot tenir la Neus o la seva filla, la Clara, però al final és aquesta, la interior, la que pot més. El llibre comença amb l’òpera Tannhäuser de Wagner, on ja d’entrada es planteja aquesta dicotomia entre un amor més sensual, més passional, físic, lúdic i un amor espiritual. Qui guanyi el duel entre Wolfram i Tanhäuser es quedarà amb l’Elisabeth. D’alguna forma el protagonista, el Patxi, busca la bellesa formal però al final el que l’atrapa és aquesta altra bellesa interior. Per mi elles són les heroïnes de la novel·la, són més fortes. Els homes dubten més i estan més perduts. Per fi, després de molts anys, es qüestiona aquest món d’homes, aquest sistema patriarcal on l’home no pot plorar ni demostrar els seus sentiments. Jo recordo aquells anuncis de conyac “Soberano es cosa de hombres”. Havien d’amagar tota la seva part femenina, tota la seva vulnerabilitat.

També la dona havia de prescindir de la seva masculinitat…

Sí, però molt sovint l’havia de treure per poder sobreviure. La resistència per mi és molt més masculina que femenina, potser perquè soc fill d’una mare que amb 8 anys ja era a la fàbrica treballant. El motor, i la seguretat, era ella. El meu pare sempre el veia molt més vulnerable en aquest sentit, renunciant als propis ideals per poder portar un sou a casa. Viatjant també ho he vist. Al Sàhara, a l’Índia, al Pakistan aquest rol patriarcal és més el d’un tirà. Jo crec molt amb la idea del yin-yang. La feminitat i masculinitat està en cada ésser. El fet d’haver d’amagar una part de nosaltres mateixos per poder ser l’amo és una traducció perversa del que és la masculinitat. 400 anys aC les cultures eren matriarcals, després va arribar aquest concepte patriarcal. Trobo bestial que ara parem atenció a una situació que fa dos mil anys que té lloc. Per aquest motiu volia mostrar la fortalesa d’elles. Les dones són terra per obligació i a l’home se l’ha permès volar i està molt perdut. El Bru està perdut…